Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Caixal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xavier Caixal. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’octubre del 2023

La noche de la esvástica - Katherine Burdekin

NOTA: Debido a la publicación en castellano de La noche de la esvástica por la editorial Rayo Verde, con traducción de Xavier Caixal, traduzco la entrada que le dediqué cuando se publicó en catalán por Duna llibres.

Uno de los subgéneros de la narrativa fantástica que es más conocido y aceptado por lectores generalistas es la distopía. No en vano obras clásicas como 1984, Un mundo feliz o Farenheit 451 aparecen en listas del estilo "Los 100 libros que tienes que leer (o decir que has leído)". Incluso, gracias también a sus versiones audiovisuales, muchos lectores conocen productos más modernos como El cuento de la criadaV de Vendetta o algunas historias de Stephen King como La larga marcha o El fugitivo. Hay que destacar que hubo una época hace unos años en que gran parte de la literatura juvenil estaba basada en este estilo de historias y fue una puerta de entrada al género para muchos lectores jóvenes. Pienso en sagas como Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo.

Es un género que acostumbra a gustarme, a pesar de que tengo una espinita clavada con Nosotros, del ruso Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 y que se considera que ha sido seminal para el resto de novelas que he comentado anteriormente, como estas lo han sido para obras más modernas. He probado de leerla en dos traducciones diferentes en castellano, pero no lo he acabado nunca. Me queda pendiente la traducción al catalán que publicó Males Herbes hace unos años.

El libro que comento hoy, La noche de la esvástica, de Katharine Budekin, también es una distopía. Lo que me ha dejado muy sorprendido es que es una novela escrita en 1937, antes de que se publicaran muchas de las novelas que he comentado al principio de la entrada. Y no había oído a hablar de ella nunca. ¿Cómo es posible? ¿Por qué una obra tan visionaria, dolorosamente predictiva y llena de reflexiones tan interesantes ha pasado tan desapercibida? Está traducida a muchos idiomas, es cierto, aunque entre ellos  hasta ahora no estaba en castellano. Si la buscáis en las listas de distopías que hay que leer (en las que aparecen muchos libros que no son distopías, pero ese es otro tema), es muy difícil que la encontréis. Creo que el problema es debido, por una parte, a que es una historia muy crítica con cierto tipo de masculinidad, y esto no gustó en su momento (ni gustará ahora). Además, fue escrita por una mujer. De hecho, si buscáis por goodreads encontraréis que muchas de las versiones de la novela están publicadas con el pseudónimo masculino de Murray Constantine.

La historia está situada en el futuro, unos 700 años después de que la Alemania nazi gane la Segunda Guerra Mundial. Los vencedores han instaurado un régimen teocrático en el cual Hitler es considerado un Dios nacido de la cabeza de su padre (no fuera caso que  alguna vez haya tocado una parte femenina) con la imagen de un coloso fuerte, rubio y con el cabello largo. Las iglesias tienen forma de esvástica y Goering y Goebbels son profetas. Unos años después de la muerte de Hitler, sus herederos reescribieron la historia, destruyendo todo el conocimiento de la humanidad y condenando a la población a vivir en una estructura casi feudal, con muy poca tecnología, dirigida por los Caballeros Teutónicos. Se ha llevado a cabo un proceso de "reducción de las mujeres", transformándolas en personas de segunda fila, segregadas, sin ningún tipo de derecho o ambición, y con la única función de servir como madres de las futuras generaciones. Alfred, un trabajador inglés, viaja de peregrinaje a Alemania para visitar los lugares sagrados del nazismo y se reencuentra con su amigo Hermann, un alemán fuerte y fornido, pero con pocas luces. El caballero Von Hess, que gestiona las tierras donde trabaja Hermann, conocerá a Alfred y le acabará confiando una historia que hará tambalear todas sus creencias.

La historia está explicada a partir de las conversaciones entre los protagonistas, con sus revelaciones y sus reflexiones. En el fondo en la novela pasan pocas cosas, pero da igual, puesto que lo que es más interesante es la construcción del escenario y los acontecimientos que nos han hecho llegar hasta este momento. Es una historia muy moderna teniendo en cuenta el año que fue escrita. Me ha sorprendido mucho la crítica a la masculinidad violenta de carácter fascista, a las religiones, a cómo se explica y se modifica la historia, así como la apertura de mente que muestra respecto a ciertos temas como por ejemplo la homosexualidad. Es una lástima que este escenario tan interesante no vaya acompañado de una historia más consistente que lo complemente. No me ha acabado de convencer el final de la trama, ni lo que sucede a sus protagonistas. Aun así, la novela tiene mucho interés y os la recomiendo sin ningún tipo de duda.

He leído algún comentario diciendo que esta novela se puede considerar como una ucronía. No acabo de estar de acuerdo. Cuando Burdekin escribió esta historia Hitler todavía no había invadido Polonia, por lo tanto, decir que hay una guerra que gana el nazismo no es una situación alternativa a la historia existente, punto clave en cualquier ucronía, sino una especulación que, por suerte, no se cumplió. La edición en catalán también incluye el prólogo de Daphe Patai para una versión publicada en 1985 con información muy interesante y que, acertadamente, los editores  utilizaron como epílogo, puesto que da demasiada información. Espero que la versión en castellano también lo incluya (aún no he podido echarle un vistazo).

En definitiva, una historia sorprendente, con algunas ideas revolucionarias por el momento en el cual fue escrita y que, lamentablemente, ha pasado muy desapercibida por los lectores no especialistas. Espero que con la publicación de esta novela por Rayo Verde y Duna Llibres se pueda rectificar esta injusticia.

diumenge, 30 d’abril del 2023

La nit de l'esvàstica - Katharine Burdekin

Un dels subgèneres de la narrativa fantàstica que és més conegut i acceptat per lectors generalistes és la distopia. No en va, obres clàssiques com 1984, Un món feliç o Farenheit 451 apareixen en  llistes de l'estil "Els 100 llibres que has de llegir (o dir que has llegit)". Fins i tot, gràcies també a les seves versions audiovisuals,  molts lectors coneixen productes més moderns com El conte de la Serventa, La paràbola del sembrador (sobretot la segona novel.la), V de Vendetta o algunes històries de Stephen King com La larga marcha o El fugitivo. Cal destacar que hi va haver una època fa uns anys en què gran part de la literatura juvenil estava basada en aquest estil d'històries i va ser una porta d'entrada al gènere per molts lectors joves. Penso en Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo

És un gènere que acostuma a agradar-me, tot i que tinc una espineta clavada amb Nosaltres, del rus Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 i que es considera que ha estat seminal per la resta de novel·les que he comentat anteriorment, com aquestes ho han estat d'obres més modernes. He provat de llegir-la en dues traduccions diferents en castellà, però no l'he acabat mai. Em queda pendent la traducció al català que va publicar Males Herbes fa uns anys.
El llibre que comento avui, La nit de l'esvàstica, de Katharine Budekin, també és una distopia. El que m'ha deixat molt sorprès és que és una novel·la escrita en 1937, abans que es publiquessin moltes de les novel·les que he comentat al principi de l'entrada. I no n'havia sentit a parlar mai. Com és possible? Per què una obra tan visionària, dolorosament predictiva i plena de reflexions tan interessants ha passat tan desapercebuda? Està traduïda a molts idiomes, és cert, encara que entre ells no està el castellà, i amb això està gairebé tot dit. Si la busqueu en les llistes de distopies que cal llegir (en les que hi apareixen molts llibres que no són distopies), és molt difícil que la trobeu. Crec que el problema rau, per una part, en què és una història molt crítica amb cert tipus de masculinitat, i això no va agradar en el seu moment (ni agradarà ara). A més, va ser escrita per una dona. De fet, si busqueu per goodreads trobareu que moltes de les versions de la novel·la estan publicades amb el pseudònim masculí de Murray Constantine.

La història està situada en el futur, uns 700 anys després que l'alemanya nazi guanyi la Segona Guerra Mundial. Els vencedors han instaurat un règim teocràtic en el qual Hitler és considerat un Déu nascut del cap del seu pare (no fos cas que toqués alguna part femenina) amb la imatge d'un colós fort, ros i amb el cabell llarg, les esglésies tenen forma d'esvàstica i Goering i Goebbels són profetes. Uns anys després de la mort de Hitler els seus hereus van reescriure la història, destruint tot el coneixement de la humanitat i condemnant a la població a viure en una estructura gairebé feudal, amb molt poca tecnologia, dirigida pels Cavallers Teutònics. S'ha dut a terme un procés de "reducció de les dones", transformant-les en persones de segona fila, segregades, sense cap mena de dret o ambició, i  amb l'única funció de servir com a mares de les futures generacions. L'Alfred, un treballador anglès,  viatja de pelegrinatge a Alemanya per visitar els llocs sagrats del nazisme i es retroba amb el seu amic Hermann, un alemany fort i cepat, amb poques llums. El cavaller Von Hess, que gestiona les terres on treballa el Hermann, coneixerà en Alfred i li acabarà confiant una història que farà trontollar totes les seves creences.

La història està explicada a partir de les converses entre els protagonistes, amb les seves revelacions i les seves reflexions. En el fons en la novel·la passen poques coses, però és igual, ja que el que és més interessant és la construcció de l'escenari i la història que ens ha fet arribar fins aquest moment. És una història molt moderna tenint en compte l'any que va ser escrita. M'ha sorprès molt la crítica a la masculinitat violenta de caràcter feixista, a les religions, a com s'explica i es modifica la història... així com  l'obertura de ment respecte a certs temes com ara l'homosexualitat. És una llàstima que aquest escenari tan interessant no vagi acompanyat d'una història que el complementi. No m'ha acabat de convèncer el final de la trama, ni el que passa als seus protagonistes. Tot i això, la novel·la té molt interès i us la recomano sense cap mena de dubte.
He llegit algun comentari dient que aquesta novel·la es pot considerar com una ucronia. No hi acabo d'estar d'acord. Quan Burdekin va escriure aquesta història Hitler encara no havia envaït Polònia, per tant, dir que hi ha una guerra que guanya el nazisme no és una situació alternativa a la història existent, punt clau en qualsevol ucronia,  sinó una especulació que, per sort, no es va complir. Vull destacar també el pròleg de Daphe Patai per una versió publicada el 1985 amb informació molt interessant i que, encertadament, els editors de la versió en català han utilitzat d'epíleg, ja que dona massa informació.

En definitiva, una història sorprenent, amb algunes idees revolucionàries pel moment en el qual va ser escrita i que, lamentablement, ha passat molt desapercebuda pels lectors no especialistes. Espero que amb la publicació d'aquesta novel·la per Duna Llibres es pugui rectificar aquesta injustícia.