Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Soc un gran admirador de l'obra de Joan-Lluís Lluís. He llegit moltes de les seves novel.les, el segueixo a les xarxes i coincideixo en moltes coses que comenta, sobretot les referents a la llengua catalana, i sempre que l'he vist o escoltat en entrevistes o conferències ha dit coses interessants, amb aquell to tranquil i reposat que el caracteritza.

Jo el considero un escriptor de gènere, tot i que publiqui en editorials generalistes de narrativa. En les seves novel·les sempre he trobat un puntet de fantàstic barrejat entre històries més costumistes i realistes. Una cançó de pluja, la seva darrera novel.la, publicada per Club editor, n'és un bon exemple. 

La història comença en les entranyes d'un vaixell on nou orangutans de Borneo estan empresonats. La protagonista de la història aconsegueix alliberar-se i fugir, però aterra en un món que no reconeix, amb formigó i edificis en lloc de la jungla i els seus habitants. Seguirem les seves peripècies en una faula intimista, amb pocs diàlegs i capítols molt breus. La novel.la està estructurada en tres parts, tot presentant moments molt bèsties, si em permeteu l'expressió, i altres moments més optimistes. Retrata molt bé com els humans som capaços de les accions més aberrants, però també de les més sublims. 

Crec que ha de ser difícil poder explicar els sentiments d'un animal als lectors, tot i que sigui un dels genèticament més propers a nosaltres. Per això he trobat molt enginyosa la invenció d'un llenguatge i una mitologia pròpia dels orangutans que li permet a l'autor narrar la història de forma més entenedora. També vull destacar la commovedora  carta que al final del llibre Joan-Lluís Lluís escriu a la protagonista de la novel.la, on explica  el projecte més fantàstic que originalment volia escriure amb orangutans com a protagonistes, relacionat amb l'Odissea (m'he quedat amb ganes de llegir aquesta història, ho reconec) i com el canvia radicalment quan, documentant-se sobre aquests magnífics animals, descobreix una història real i molt crua que es converteix en part molt important d'aquesta novel.la. 

En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la lectura d'aquesta història intimista i que us farà reflexionar, potser una mica allunyada del to de l'obra anterior de l'autor, però que he gaudit igualment. Continuarem pendents del que escrigui.

Junil a les Terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha alguns autors i autores amb els que hi tinc una connexió especial i, llegeixi el que llegeixi, novel·la o narrativa breu, sigui el gènere que sigui, gaudeixo amb el que escriuen. Joan-Lluís LLuís n'és un. M'agraden molt les històries que explica i com les explica.

Tot i això he estat dubtant de si fer una entrada o no de la seva darrera novel·la Junil a les terres dels bàrbars, publicada per Club Editor. M'ha passat el mateix que al company Daniel Genís d'El Biblionauta. No sé si considerar ben bé aquesta novel·la dins del gènere al qual està dedicat el blog. En altres de les seves obres, com Jo soc aquell que va matar Franco o Les cròniques del déu coix, no en vaig tenir cap dubte. És cert que hi trobarem alguns aspectes que són imaginaris dins d'una ambientació històrica (quin fart de buscar coses inexistents a google...), però són anecdòtics i crec que no són prou importants en el conjunt de la trama per classificar-la com una novel·la de gènere. Però el llibre m'ha agradat molt i em ve molt de gust parlar-vos-en, encara que marxi una mica de l'estil de llibres que acostumo a comentar aquí. 

La novel·la està situada en l'època de l'imperi romà, en els anys en què August és emperador. La història comença en una zona propera de la frontera nord de l'imperi, en la ciutat de Nyala. La nostra protagonista, Junil, té un pare amb pocs escrúpols que la maltracta i la menysprea. Després d'anys de patir, fuig de la ciutat en direcció nord, cap a les terres dels bàrbars, acompanyada d'alguns esclaus de la ciutat que volen deixar de ser-ho. El seu objectiu és la terra dels alans, una cultura en la qual no es permet l'esclavitud, però abans hauran de fer molts quilòmetres i endinsar-se en terreny desconegut.

És una novel·la d'aventures, de viatges que marquen la vida dels protagonistes a còpia de compartir penúries i patiments, de moments que permeten descobrir els altres, però també a un mateix. Destaco que, tot i que és crua a vegades, en el fons té un caire optimista i de cops innocent, ja que els protagonistes ho passen malament, però ho podrien haver passat molt pitjor donades les circumstàncies. Joan-Lluís Lluís ha estat generós amb ells. Vaig escoltar-li dir en una entrevista que se'ls ha arribat a estimar molt, i en aquest aspecte, es nota.

Un altre tema cabdal de la novel·la és l'amor per la literatura i la narració d'històries que es percep durant la lectura. M'atreviria a dir que és un tema recurrent en les novel·les d'aquest escriptor. Es pot detectar en molts moments: quan explica el funcionament de les llibreries o biblioteques de la ciutat, amb les ganes d'aprendre a llegir, escriure o traduir dels personatges, amb l'amor reverencial per alguns autors, especialment Ovidi, o amb el respecte per les persones que expliquen històries de forma oral i la voluntat de passar-les a forma escrita perquè no es perdin. 

Tot i que he gaudit molt de la lectura tinc algun però amb el final. No perquè no s'adigui amb el que ha anat passant al llarg de la novel·la, tot i que hi ha algunes sorpreses, sinó perquè l'he trobat massa abrupte. M'hauria agradat més un colofó d'un parell més de capítols per acabar d'acomiadar-me dels entranyables companys de pelegrinatge després de tantes pàgines; no ho he pogut fer com volia. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos que vosaltres comenceu com més aviat millor aquest viatge amb la Junil i la seva tropa, estic segur que el gaudireu.

Jo soc aquell que va matar Franco - Joan-LLuís Lluís

Poc m'esperava que algun dia aparegués un premi Sant Jordi en aquest blog especialitzat en el gènere fantàstic. L'escriptor guardonat, Joan-Lluís Lluís, sí que ha aparegut diversos cops, ja que en els seus darrers llibres, tot i no ser considerat un escriptor de gènere, sempre hi ha algun toc fantàstic. Aquest toc és molt evident en les desventures del deu Hefest a Les cròniques del Déu coix,  i menys important en l'estrany poder lingüístic del protagonista d'El navegant. La veritat és que el seu estil m'agrada força, per això quan vaig saber que la seva darrera novel·la era una ucronia, no em vaig poder resistir.

Jo soc aquell que va matar Franco és un títol molt cridaner i atractiu, però també arriscat, ja que és un spoiler, i saber el final d'una part important de la història podria haver provocat que la tensió decaigués en els últims capítols del llibre. Res més lluny de la realitat, afortunadament.

El llibre comença amb el punt de trencament amb la història real. En aquesta ucronia és el fet que Franco s'alia amb Hitler i Mussolini i envaeix França. Una de les seves primeres accions militars és el bombardeig del camp de refugiats d'Argelers, on el nostre protagonista, Agustí Vilamat (un anti-heroi borni i intel·lectual aficionat a llegir diccionaris)  està exiliat. La primera part del llibre ens explica la història de l'Agustí des de la seva Solsona natal fins que arriba al camp de refugiats. En la segona part, l'Agustí farà els possibles per sobreviure i amagar-se dels franquistes que dominen el Sud de França (o el nord de Catalunya, depèn de qui s'ho miri) fins que acaba allistant-se en un grup de Maquis que lluita per la llibertat.
Un dels punts més importants del llibre és la relació entre la llengua dominant, ja sigui la francesa o la castellana, i la llengua minoritària, que en ambdós casos el català. És colpidor llegir en la ficció les estratègies que va seguir l'estat Francès per aconseguir transformar el català en una llengua de segona categoria (i que desprès el franquisme va intentar, per sort sense tant èxit) i en els diaris actuals els atacs a la immersió lingüística per part d'alguns partits polítics. 
Tot i la part d'especulació, també té un cert paral·lelisme amb l'actualitat el to realista-pessimista que decideix agafar en Joan-Lluís Lluís enfront els recolzaments internacionals i nacionals d'una possible independència de Catalunya si Franco hagués estat derrotat en els primers anys del franquisme, i en l'existència d'uns hipotètics països catalans amb la gent del sud de França. 

En fi, que l'he devorat en dues tardes. Enganxa com una mala cosa. La barreja entre l'especulació històrica i política, les aventures, les atrocitats comeses pels feixistes, les relacions personals en situacions extremes, i l'amor per la llengua del personatge principal li ha sortit rodona. Us el recomano sense cap mena de dubte.

Lo bueno si breve... 4

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº4. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de Aliette de Bodard, Víctor Conde, Tamara Romero, Guillem López y Felicidad Martínez, entre otros. 
La publico en la setmana de Sant Jordi para que, ya que hablo sobre novelas escritas en catalán, sirvan como recomendaciones para esta entrañable fecha.

En mi colaboración con la anterior edición de esta revista comentaba algunos de los ganadores del premio de novela corta UPC. Es de los pocos premios que permite que las obras se presenten en diversos idiomas. Revisando el palmarés descubrí que algunas de las novelas ganadoras o con mención estaban escritas en catalán, mi lengua materna.

Ya he comentado muchas veces en esta sección mis lagunas con la ciencia ficción escrita en castellano, problema que he ido solucionando gracias en parte a colaborar en esta revista. Mis lagunas de la ciencia ficción escrita en catalán todavía son mayores y más profundas; algo de Manuel de Pedrolo y poca cosa más. Así que, ni corto ni perezoso, en 2015 me propuse leer periódicamente libros de autores catalanes y comentarlos en el blog en el idioma original en el que estaban escritos, transformándolo así en un blog trilingüe, por si no tenía ya suficiente trabajo. Considero que fue una decisión acertadísima, ya que he descubierto pequeñas joyas y autores muy interesantes.

Vaya por delante que desconozco el funcionamiento del mundo editorial, y que no quiero entrar en el terreno de la política ni meterme en camisas de once varas, pero después de leer estas fantásticas novelas se me planteó una duda. ¿Porque hay tan pocas obras recientes escritas en catalán traducidas al castellano? Cierto es que algunos autores como Albert Sánchez Piñol o Marc Pastor son traducidos sistemáticamente (a muchísimos idiomas), e incluso un autor novel como J Valor Montero está escribiendo y publicando casi simultáneamente en los dos idiomas su ucronía situada en el Imperio Romano, pero creo que estos casos son claramente minoría. Y me sorprende, porque si una novela escrita en catalán tiene cierto éxito de público y de crítica entre los aficionados catalanes cabe esperar que entre los aficionados del resto del estado también pueda ser así. Y interpreto también que puede ser mucho más fácil el proyecto de traducción (¿a lo mejor el mismo autor?) y que habrá más facilidades a nivel contractual o fiscal por pertenecer al mismo estado. Pero no tengo ni idea, francamente.

También es posible que una de las causas sea el desconocimiento de los libros de género escritos en catalán, mercado muy minoritario, y, por si esta es la causa, estoy dispuesto a poner mi granito de arena para darlos a conocer.

En este artículo voy a presentaros algunas obras más o menos recientes escritas en catalán, de diferentes géneros, autores y editoriales, con las que he disfrutado mucho durante este último año. El nombre de la sección es Lo bueno, si breve… por tanto he elegido obras que puedan catalogarse de breves, alrededor de unas 200 páginas como máximo (es una lástima, porque me dejo en el tintero obras magníficas más extensas…me las guardo para otra ocasión).

Ya que en los artículos anteriores me centraba en los premios de narrativa breve, comenzaré por las novelas que han sido premiadas. En 2014 El crit de les Ultracoses, de David Ruiz,  recibía la mención especial del premio UPC. Posteriormente la novela ha sido publicada por EdicionsCurbet. Es una historia de invasión alienígena, un claro homenaje a La invasión de los ultracuerpos (y a otras películas famosas), pero con un tono mucho más gamberro, transgresor  y divertido. El protagonista es un investigador de los Mossos de Esquadra de Girona (la ambientación no puede ser más autóctona) que padece alcoholismo después de que su mujer lo abandonara. Su misión será la investigación de una serie de muertes sospechosas en las que siempre estará presente un televisor emitiendo una intrigante nieve gris. La acción se disparará cuando descubra que estos televisores son la puerta de entrada de seres alienígenas que quieren colonizar nuestro planeta y, como no, nuestros cuerpos. Lectura de entretenimiento puro y duro, muy divertida.

Otra novela que triunfó en los premios UPC es Traficants de llegendes, de Jordi Font-Agustí, ganadora de la edición del 2003. Situada en un futuro relativamente cercano en el que las grandes corporaciones son las que dominan la política y sustituyen a los gobiernos, la novela nos presenta una Catalunya independiente que intenta sobrevivir en este mundo globalizado. Precisamente su principal exportación son las Leyendas. En un mundo en el que las migraciones masivas han generado poblaciones muy mezcladas y sin arraigo histórico, mucha gente pudiente decide implantarse unos recuerdos ficticios escogidos a la carta para crearse un pasado familiar y personal con más solera. Aunque los sistemas de seguridad son muy estrictos, algunas leyendas llegan al mercado negro y se distribuyen con facilidad entre la población. Si a todo esto le añades las manipulaciones políticas de un estado debilitado capaz de todo para sobrevivir culturalmente te queda una novela fantástica, merecedora sin duda del premio. Esta novela fue publicada por la colección Ciencia Ficció de la Editorial Pagés, una editorial pequeña afincada en Lleida y que tiene mucho mérito por publicar traducciones y originales escritos en catalán de una calidad más que notable.

 

También de esta editorial es El Vent entre els saguaros, de Montserrat Galícia. Aunque según mi opinión la ciencia ficción es más telón de fondo que parte principal de la trama, la novela tiene aspectos muy interesantes sobre la exploración y reconocimiento de nuevos planetas. Los protagonistas son dos expediciones de exploración y prospección planetaria de diferentes empresas que coinciden en un planeta sin explorar pero con muchas posibilidades. La autora se centra más en las relaciones entre los protagonistas y en su pasado que en el proceso de exploración, es una historia introspectiva pero con toques de misterio e intriga muy atrayentes.

La novela fue finalista de los premios Ictineu de 2015 (los Ignotus catalanes) pero finalmente no ganó.

La que sí que ganó el premio Ictineu en 2014 es La decisió de Manperel de Jordi de Manuel publicada por Columna edicions. La trama gira en torno a Manperel, un matemático que después de haber resuelto uno de los enigmas más complejos se retira a una isla muy poco poblada cercana al Ártico, junto con su perro y su madre. Allí recibe cartas de su padre, con quien hacía mucho tiempo que no entraba en contacto, en las que, mediante cintas grabadas, le explicará los motivos de su marcha, los orígenes de su familia y de su aptitud innata para las matemáticas. Es una novela tranquila, con una excelente ambientación muy lograda que consigue trasladarte a esos rincones remotos y un misterio agazapado que provoca que devores páginas para saber más. Se nota que el autor es experimentado y domina las estrategias narrativas para enganchar al lector. Muy recomendable, incluso para lectores no acostumbrados al género.

La editorial Proa publicó Les cróniques del DèuCoix, de Joan-Lluís Lluís, un relato que tiene como carismático protagonista al Dios Hefestos, único superviviente de los dioses del Olimpo. La historia nos narra cómo intenta sobrevivir a la falta de atención de los mortales y su relación con ellos, que pasa de la indiferencia más absoluta a la preocupación enfermiza por algunos en concreto. Su comportamiento errático, inconstante y a veces caprichoso, lo convierten casi más en humano que en divino (y más porque utiliza poco sus poderes, no sea que despierte la atención del Dios vigente, ese que tiende a ignorar las plegarias de sus seguidores). Aunque la historia se sitúa en diferentes siglos, creo que hubiese dado para más ambientaciones temporales y espaciales, ya que se centra mucho en la isla de Sicilia. Aunque la historia queda bien cerrada, creo que el autor desaprovechó un buen personaje, me quedé con ganas de más. Es una novela que también triunfaría entre los lectores más generalistas, seguro.

Para terminar, una distopía. Hay varias obras del catálogo de la joven y atrevida editorial Males Herbes que podrían tener su sitio en este artículo, pero de las diversas que he leído y se ciñen a la longitud de la novela breve me quedo con Res no es real, de David Gálvez. En esta breve historia, que muestra más que enseña, el autor nos presenta a una sociedad cuya supervivencia se basa en el cultivo de fresas. Unos seres enigmáticos, “Los que nos vigilan”, les proporcionan agua y herramientas, pero se cobran el peaje, ya que de tanto en tanto, después de unos períodos en que todo el grupo duerme muchas horas de forma sospechosa, algunos miembros del grupo desaparecen. Aunque la historia me dejó con muchos interrogantes, es destacable la capacidad del autor para tocar muchos temas complejos en una estructura de capítulos breves como está planteada la novela.

En fin, ya veis que en la variedad está el gusto. Distopías, invasiones extraterrestres, dioses del Olimpo, nuevas tecnologías, exploración de planetas... este año he disfrutado enormemente leyendo literatura de género escrita originariamente en catalán. 
Espero que esta pequeña muestra haya servido para que descubráis este mercado minoritario, pero repleto de pequeñas joyas. La verdad es que me he quedado con ganas de comentar novelas de más páginas y que también he disfrutado mucho, así que seguramente en la próxima edición me saltaré las normas que me he autoimpuesto respecto a la longitud de las obras a comentar y aparecerán por aquí ucronías, evoluciones tecnológicas, fantasía urbana, steampunk, y disquisiciones sobre el lenguaje que me he guardado en la recámara.

! Salud y buenas lecturas!

Les cróniques del déu coix - Joan-Lluís Lluís

Que content estic de trobar-me una vegada darrera una altra agradabilíssimes sorpreses en el meu intent de ficar-me al dia amb la literatura fantàstica escrita originalment en català. D'acord que estic seleccionant a partir de comentaris de gent en la que tinc confiança i la tria ja està  mig feta, però la veritat és que estic gaudint molt. Com que la majoria de les que tinc en llista són novel·les de poques pàgines aniran apareixent per aquí en forma de petites píndoles informatives.

Avui toca una barreja de fantasia i de mitologia amb Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís.
La novel·la tracta sobre la vida del déu Hefest desprès de que la resta dels habitants de l'Olimp morin i desapareguin degut a que la humanitat ja no els alimenta amb el fum dels sacrificis d'animals en el seu nom.

La història en si és molt atractiva, però vull destacar que el que més m'ha agradat és com me l'han explicat. L'estil narratiu és molt senzill, però el resultat és impactant. Tots els capítols estan narrats des del punt de vista del déu a mesura que es va habituant a la seva nova situació i assegura la seva supervivència al llarg dels segles.
El personatge és fantàstic, els canvis d'humor i de personalitat d'Hefest, a vegades infantil i despistat, a vegades calculador i planificador, el fan més humà que diví. La seva relació inconstant amb els humans, ara ignorant-los durant segles, ara preocupant-se per alguns en concret, demostra, però, un aire de superioritat  típic dels déus. I, de tant en tant, deixa entreveure els poders dels que disposa, però de forma dissimulada, no fos cas que desperti l'interès del déu vigent, tan poc procliu a fer cas d'aquells que l'adoren. 

Si li he de retraure alguna cosa a la novel·la és que m'he quedat amb les ganes de situar el personatge en altres èpoques de la història de la humanitat  i en altres localitzacions (es limita molt a la zona de Sicília). Tot i que les novel·les breus m'agraden cada cop més, aquí m'he quedat ben bé amb ganes de més.

En resum, una novel·la molt ben treballada, atractiva i addictiva, amb un personatge inoblidable que, tot i que el coneguem d'altres històries, es presenta des d'un punt de vista i en situacions molt diferents a les que estem acostumats. Totalment recomanable.

Ni que sigui pel que he acabat gaudint, buscaré algun animaló petitot, inofensiu i fàcil d'atrapar i el tiraré a la llar de foc (quan l'encengui, que encara no fa prou fred; quin any més estrany, ja som a mig novembre...), tot dient " És per a tu, Hefest". Pel que pugui ser.

Una altra opinió de la novel.la, més elaborada, la del Miquel Codony a Fantàstik