dissabte, 3 de març de 2018

Jo soc aquell que va matar Franco - Joan-LLuís Lluís


Poc m'esperava que algun dia aparegués un premi Sant Jordi en aquest blog especialitzat en el gènere fantàstic. L'escriptor guardonat, Joan-Lluís Lluís, sí que ha aparegut diversos cops, ja que en els seus darrers llibres, tot i no ser considerat un escriptor de gènere, sempre hi ha algun toc fantàstic. Aquest toc és molt evident en les desventures del deu Hefest a Les cròniques del Déu coix,  i menys important en l'estrany poder lingüístic del protagonista d'El navegant. La veritat és que el seu estil m'agrada força, per això quan vaig saber que la seva darrera novel·la era una ucronia, no em vaig poder resistir.
Jo soc aquell que va matar Franco és un títol molt cridaner i atractiu, però també arriscat, ja que és un spoiler, i saber el final d'una part important de la història podria haver provocat que la tensió decaigués en els últims capítols del llibre. Res més lluny de la realitat, afortunadament.


El llibre comença amb el punt de trencament amb la història real. En aquesta ucronia és el fet que Franco s'alia amb Hitler i Mussolini i envaeix França. Una de les seves primeres accions militars és el bombardeig del camp de refugiats d'Argelers, on el nostre protagonista, Agustí Vilamat (un anti-heroi borni i intel·lectual aficionat a llegir diccionaris)  està exiliat. La primera part del llibre ens explica la història de l'Agustí des de la seva Solsona natal fins que arriba al camp de refugiats. En la segona part, l'Agustí farà els possibles per sobreviure i amagar-se dels franquistes que dominen el Sud de França (o el nord de Catalunya, depèn de qui s'ho miri) fins que acaba allistant-se en un grup de Maquis que lluita per la llibertat.
Un dels punts més importants del llibre és la relació entre la llengua dominant, ja sigui la francesa o la castellana, i la llengua minoritària, que en ambdós casos el català. És colpidor llegir en la ficció les estratègies que va seguir l'estat Francès per aconseguir transformar el català en una llengua de segona categoria (i que desprès el franquisme va intentar, per sort sense tant èxit) i en els diaris actuals els atacs a la immersió lingüística per part d'alguns partits polítics. 
Tot i la part d'especulació, també té un cert paral·lelisme amb l'actualitat el to realista-pessimista que decideix agafar en Joan-Lluís Lluís enfront els recolzaments internacionals i nacionals d'una possible independència de Catalunya si Franco hagués estat derrotat en els primers anys del franquisme, i en l'existència d'uns hipotètics països catalans amb la gent del sud de França. 

En fi, que l'he devorat en dues tardes. Enganxa com una mala cosa. La barreja entre l'especulació històrica i política, les aventures, les atrocitats comeses pels feixistes, les relacions personals en situacions extremes, i l'amor per la llengua del personatge principal li ha sortit rodona. Us el recomano sense cap mena de dubte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada