Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Soc un gran admirador de l'obra de Joan-Lluís Lluís. He llegit moltes de les seves novel.les, el segueixo a les xarxes i coincideixo en moltes coses que comenta, sobretot les referents a la llengua catalana, i sempre que l'he vist o escoltat en entrevistes o conferències ha dit coses interessants, amb aquell to tranquil i reposat que el caracteritza.

Jo el considero un escriptor de gènere, tot i que publiqui en editorials generalistes de narrativa. En les seves novel·les sempre he trobat un puntet de fantàstic barrejat entre històries més costumistes i realistes. Una cançó de pluja, la seva darrera novel.la, publicada per Club editor, n'és un bon exemple. 

La història comença en les entranyes d'un vaixell on nou orangutans de Borneo estan empresonats. La protagonista de la història aconsegueix alliberar-se i fugir, però aterra en un món que no reconeix, amb formigó i edificis en lloc de la jungla i els seus habitants. Seguirem les seves peripècies en una faula intimista, amb pocs diàlegs i capítols molt breus. La novel.la està estructurada en tres parts, tot presentant moments molt bèsties, si em permeteu l'expressió, i altres moments més optimistes. Retrata molt bé com els humans som capaços de les accions més aberrants, però també de les més sublims. 

Crec que ha de ser difícil poder explicar els sentiments d'un animal als lectors, tot i que sigui un dels genèticament més propers a nosaltres. Per això he trobat molt enginyosa la invenció d'un llenguatge i una mitologia pròpia dels orangutans que li permet a l'autor narrar la història de forma més entenedora. També vull destacar la commovedora  carta que al final del llibre Joan-Lluís Lluís escriu a la protagonista de la novel.la, on explica  el projecte més fantàstic que originalment volia escriure amb orangutans com a protagonistes, relacionat amb l'Odissea (m'he quedat amb ganes de llegir aquesta història, ho reconec) i com el canvia radicalment quan, documentant-se sobre aquests magnífics animals, descobreix una història real i molt crua que es converteix en part molt important d'aquesta novel.la. 

En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la lectura d'aquesta història intimista i que us farà reflexionar, potser una mica allunyada del to de l'obra anterior de l'autor, però que he gaudit igualment. Continuarem pendents del que escrigui.

No albiro el bosc - Isabel del Rio

Vaig conèixer l'obra d'Isabel del Rio mitjançant la seva primera novel.la en català, Mare, publicada amb Specula. Em va semblar una història molt interessant, una mescla de molts gèneres i de moltes idees diferents. No Albiro el bosc, la seva darrera novel.la publicada amb Mai Més, també coincideix bastant en aquesta definició.

És una novel.la breu i amb una estructura en episodis curts, de dues o tres pàgines, fet que afavoreix que la lectura sigui molt àgil. És una història força original i difícil de classificar. Jo la definiria principalment com una història de terror, però té dosis molt importants de ciència-ficció i algunes gotetes de fantasia urbana. Fins i tot dins del gènere de terror, trobarem moments i situacions atribuïbles a diversos subgèneres. Sembla que a l'autora no li agrada escriure històries que es puguin encasellar amb facilitat.

La protagonista principal és l'Eloise, que no s'acaba de sentir còmoda amb la vida que porta i viatja, en contra de l'opinió de la seva parella, al poble on va néixer la seva mare i on ella guarda molts records de la seva infància i dels estius amb el seu avi.

El que en un principi sembla una història de retorn al passat aviat es transforma en una altra cosa. El món on viu l'Eloise no és com el nostre, alguna cosa ha passat que ha provocat que els humans hagin de viure en ciutats protegides del que hi ha a l'exterior. Els pocs que viuen fora d'aquestes bombolles han de conviure amb una natura revolucionada, invasiva i perillosa, així com amb els esperits dels seus avantpassats. No vull explicar gran cosa més de la trama.

Al principi el lector va una mica despistat, però és un efecte buscat. M'ha agradat com, de mica en mica, l'autora va desvetllant els punts importants de la trama, utilitzant flashbacks, diversos punts de vista, girs de guió ben buscats i algun cliffhanger. És una lectura que atrapa, amb escenes d'acció i tensió i algun moment terrorífic que deixa mal cos. L'he devorat en un parell de tardes.

Tot i això, crec que la part final queda massa oberta a interpretacions i reconec que m'han quedat alguns dubtes. És el toc personal de l'autora; ja em va passar alguna cosa semblant amb Mare. És un peatge que jo pago a gust pel que he anat gaudint del viatge, però pot ser que no tothom hi estigui d'acord. Continuarem pendents del que publiqui Isabel del Río, té un estil força original que seguirem amb atenció.

El bosc de la foscor - Cixin Liu

Tal com em va passar amb El problema dels tres cossos, quan El bosc de la foscor ha arribat a les meves mans no me n'he pogut estar i ha pujat a dalt de tot de la (enorme) pila de lectures pendents. L'edició espectacular que ha fet Duna Llibres amb traducció de Mireia Vargas i portada de Guillem H. Pungiluppi és irresistible. 

He detectat que aquest segon llibre és el que sovint ha agradat menys als lectors, però jo li trobo molts mèrits. És cert que a la trama li costa arrencar, el principi no m'ha convençut del tot i fins i tot estava una mica decebut. Té un toc oriental molt marcat, massa poètic, a vegades naïf, que reconec que em desconcerta una mica. Crec que és una qüestió cultural, perquè em passa molt sovint amb productes literaris i audiovisuals d'origen asiàtic (per no parlar dels noms, als quals, quan ja m'hi he acostumat, el llibre gairebé s'ha acabat). La primera novel·la ja tenia aquestes característiques però potser no tan marcades. Això sí, quan arrenca i especialment en el darrer terç de la novel.la, ens presenta unes escenes increïbles, amb un gran sense of wonder, girs sorprenents i una narració molt addictiva. La trama se centra més en la part d'intriga i conspiració que en la part científica, molt més assequible que a la novel·la anterior, encara que sempre present i imprescindible a l'obra d'aquest autor. Tampoc no falta l'usual dispendi d'idees interessants i sorprenents, també típic de l'estil de Cixin. M'ha agradat especialment que repeteix molt pocs personatges, i que aquests estan  millor definits i caracteritzats que al primer llibre, on els personatges masculins es confonien.

Compte, que a partir d'aquest moment hi haurà algun espòiler del primer llibre, així que si no l'heu llegit (fet que gairebé hauria de ser considerat un pecat) us aconsello no continuar.

Quan la humanitat coneix l'amenaça dels Trisolarians, que arribaran en 400 anys, i davant de la constant vigilància dels Sofons, que bloquegen els avenços científics, per sobreviure només queda una alternativa, i és intentar enganyar aquests implacables alienígenes, ja que la seva cultura no és capaç de detectar les mentides. Amb aquest objectiu es nomenen quatre aparedats: persones que disposaran dels recursos que considerin necessaris, la missió dels quals serà imaginar un pla per vèncer els Trisolarians, del qual només ells poden conèixer els detalls per evitar que se n'assabentin gràcies als seus espies. Per contrarestar-los, els humans aliats dels Trisolarians creen la figura dels ensorraparets, encarregats d'esbrinar i publicar cadascun dels plans. 

La història està centrada en la creació de les estratègies dels quatre aparedats a través de diversos períodes de la història futura de la humanitat, ja que, gràcies a la hibernació (a la que Cixin sap traure molt suc), alguns dels protagonistes del segle XXI tindran rellevància al segle XXIII. Poc més puc dir sense desvetllar massa coses de la trama.

Crec que, tot i que és millor la primera novel.la, forma part d'una trilogia totalment imprescindible per a qualsevol amant de la ciència-ficció i és una lectura satisfactòria. Trobareu especulació en l'àmbit científic i social de gran nivell, escenaris i situacions d'acció impressionants (algunes que les recordareu durant molt temps), conspiracions polítiques, girs inesperats a la trama i un final sorprenent i totalment satisfactori, que m'ha deixat amb ganes de més. La tercera novel.la, per mi la millor, segur que apareixerà per aquí pocs dies després de la seva publicació.

Meldecaps - Adrian Tchaikovsky

Fa un parell de mesos vaig publicar una entrada sobre Gossos de guerra, una novel.la del prolífic Adrian Tchaikovsky que em va sorprendre molt gratament i que vaig descobrir en l'edició en català de Chronos amb traducció d'Octavi Gil, tot i que feia anys que tenia la versió en anglès en el meu llibre electrònic.

L'escenari que plantejava la novel.la, un futur amb animals modificats genèticament i tecnològicament per ser armes letals, en un principi, però que esdevenen altres coses en acabar la novel.la, em va semblar molt interessant. Em va agradar molt la varietat d'idees que presentava la història, així que, quan vaig saber que publicaven la segona part, Meldecaps, va pujar ràpidament posicions en la meva pila de lectures. El títol és una traducció / joc de paraules de l'anglès, Bear Head, del qual entens el sentit quan estàs llegint la novel.la, però que en el fons fa una mica de espòiler. 

L'acció principal de la trama està situada a Hell City, la primera ciutat de Mart, on bioformes i humans modificats per sobreviure a les dures condicions del planeta estan fent un treball de terraformació i preparació de la colònia per poder acollir en un futur a nous habitants provinents de la Terra. En Jimmy Marten és un d'aquests operaris, que resisteix l'aïllament i l'avorriment utilitzant drogues de disseny. 

Un cop arruïnat, la seva única opció per poder comprar estupefaents és vendre part de l'emmagatzematge del seu implant cerebral per guardar dades externes. Quan aquestes dades li arriben descobreix que no són el que esperava, que ja no està sol en el seu cap, i que alguna presència és capaç de controlar el seu cos. 

He trobat el llibre un pèl més gamberro que Gossos de guerra, una història més d'aventures, corredisses i situacions còmiques barrejades amb la part de la trama més seriosa que fa referència a la discriminació, la manipulació de masses, el control mental i el fet de decidir què és un ésser humà i què s'ha de fer amb aquells que no els hi considerem. Tot i que m'ha agradat la història i us recomano la seva lectura, he de reconèixer que no he trobat tot el que li demanava. En la part final del primer llibre em va encantar la varietat d'idees i possibilitats sobre el que podrien fer les bioformes, però no ho acaba d'explorar com em pensava que ho faria.

És cert, però, que sí que explora el que les modificacions poden fer en els éssers humans, i també m'ha semblat força enginyós, però mostra menys varietat d'idees que en el primer llibre. No obstant això, és una història molt entretinguda, variada i plena de detalls interessants, narrada amb el saber fer i la mestria d'aquest prolífic autor. Retrobarem a vells coneguts de la primera novel.la i coneixerem a nous personatges odiosos, com el polític Warner S. Thompson, que fa pudor de transsumpte de l'actual president dels Estats Units, i altres entranyables com el perdedor però murri Jimmy.

Continuo interessat en com evoluciona aquest escenari, ja que la història acaba de forma satisfactòria, però amb molts fils interessants per poder estirar. Fa poc he descobert que al juny es publicarà la tercera part, Bee speaker, on tindrà més protagonisme un dels personatges més ben trobats, l'Abelles. A veure quin joc de paraules fan els de Chronos amb la traducció. Estarem pendents. 

Altres opinions de la novel.la: El Kraken

Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Capipota - Enric Herce

Enric Herce és un escriptor poc conformista i amb ganes d'experimentar en les seves novel·les, tant pel que fa als gèneres que tracta com al format. Jo el vaig conèixer com a autor de ciència-ficció en les tres novel·les que va publicar amb Males Herbes, que es podrien considerar com un tríptic, tot i  que són de lectura independent. El considero un especialista en narrar histories futuristes d'estil cyber-punk, amb trames trepidants plenes d'acció i de noves tecnologies. 

En un canvi radical de registre, l'any passat va publicar amb Specula la novel.la epistolar Benvolgut Jaume, una història que barreja costumisme, novel.la històrica i viatges en el temps amb la que he de reconèixer que no vaig acabar de connectar.

Quan em pensava que ja no em podria sorprendre, ha publicat la seva nova novel.la, Capipota, també amb l'editorial Specula, en la qual encara dona un tomb més, ja que l'Enric experimenta amb el weird, el bizarro i la fantasia fosca en una història altament adictiva, una mica gamberra i molt divertida. 

Ens situem a la ciutat de Port Bigmouth, en la qual està actuant un assassí en sèrie batejat com a Capipota perquè té el mal costum de deixar com a present el cap, els braços i les cames de les seves víctimes. La Mauren Milk és una antiga estrella del pop ja en decadència que intueix quina pot ser la identitat de l'assassí en sèrie i contracta en Jack Kelly, un detectiu privat força particular, per a que confirmi les seves sospites. El que ells dos no saben és que acabaran formant part d'una trama ancestral d'odi, revenges i ànsies de poder que pot acabar decidint el futur del món físic i de l'espiritual.

La novel.la és molt entretinguda i de lectura àgil, basada en capítols molt breus (amb títol, cosa estranya en la seva obra anterior), amb moltes veus narratives i molts personatges diferents. 

Potser l'aspecte que m'ha agradat més és la capacitat d'inventiva que mostra l'autor en aquest aspecte, presentant personatges secundaris tan interessants que et quedes amb ganes que protagonitzin alguna altra història. Reconec que he quedat molt intrigat amb alguns punts importants de la trama, com ara l'autofàgia (potser l'element més bizarro i visceral de tota la novel.la), els artesans d'ànimes o els poders dels membres del Ghost Club. 

En alguns moments la lectura m'ha evocat a les sensacions que he tingut llegint obres de Mieville, de Gaiman i de Carlton Mellick Jr. És d'aquelles novel·les de les quals recordes molts detalls temps després d'haver-la llegit, perquè et deixen impactat. En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. És una història àgil, desengreixant, divertida i plena d'imaginació. Continuarem pendents del que publiqui l'Enric.

Altres opinions de la novel.la: Llibresipunt

Xina Muntanya Zhang - Maureen F. McHugh

Vaig llegir aquesta novel.la de Maureen F. McHugh en castellà fa molts anys. Vaig comprar l'edició de l'editorial Òmicron,  que va editar pocs llibres entre 2006 i 2008, però molts d'interessants i dels que en guardo un grat record. Recordava Xina Muntanya Zhang com una història entretinguda i amb personalitat, un pèl inconnexa, però tampoc em va semblar una gran obra mestra. Ara he aprofitat que l'editorial Chronos l'ha tornat a publicar en català amb traducció de Lluís Delgado per tornar-la a llegir, i he de reconèixer que l'he gaudit més que el primer cop.

La novel.la va ser publicada en 1992, i presenta una societat lleugerament distòpica en la qual la cultura xinesa és la dominant. M'ha semblat molt interessant l'especulació per com seria un món on les normes les dictés aquesta cultura, amb la seva rigidesa, les imposicions socials i la poca permissivitat per tot allò que surti de norma. També m'ha agradat veure com tothom fa servir termes en xinès tot i que parlin en altres idiomes, tal com nosaltres fem servir ara paraules en anglès.  

El protagonista és un mestís de pare xinès i mare sud-americana, de nom peculiar, Xina Muntanya Zhang, modificat genèticament per semblar més xinès del que realment és i, per a més inri, homosexual. Ha d'amagar moltes de les realitats de la seva vida a la gent que l'envolta. A través de capítols narrats en primera persona seguirem la història d'en Zhang, però també d'algunes persones amb qui està connectat de forma més o menys directa, de manera que l'autora presenta un ventall de punts de vista de la situació política, econòmica i social força variats. De fet, gairebé que es podria considerar una novel.la estil fix-up

La història és un mosaic de personatges i d'ambientacions. Visitarem grans ciutats molt diferents; una New York decadent i una Shanghai pròspera i moderna. Però també anirem a paratges recòndits, com una base més enllà del cercle polar àrtic o una colònia de mart (els capítols que més m'han agradat). Un dels punts forts de l'autora és com aconsegueix situar al lector en aquestes noves ambientacions. També vull destacar el sentit de l'humor, molt irònic, i l'especulació científica, sobretot la part relacionada amb la regeneració de teixits i els efectes del canvi climàtic que, en els temps de la publicació de la novel.la, començava a traure el cap en les preocupacions de la població. Crec que, tot i haver estat escrita fa més de trenta anys, la novel.la ha envellit molt bé. És cert que trobes a faltar pantalles individuals de connexió anàlogues als telèfons intel·ligents que tots portem a la butxaca, però fa una bona predicció de la xarxa global i les intel·ligències artificials que controlen molts processos i ajuden als protagonistes en la seva vida diària.

Amb aquesta història Maureen F. McHugh va aparèixer amb força en el panorama de la ciència-ficció, amb moltes nominacions i un premi Locus a la millor primera novel.la. És curiós que després no hagi tingut cap més èxit sonat en la seva bibliografia, excepte un relat, The Lincoln train, que va guanyar el Hugo i el Nebula en 1996. Si voleu llegir alguna cosa més de l'autora, us recomano els dos relats que té traduïts al castellà Cuentos para Algernon.

En fi, una novel.la que no puc fer més que recomanar-vos. L'he gaudit molt. Abans era un lector de sagues infinites, com més temps amb els mateixos protagonistes i en el mateix escenari, millor. Ara he canviat i prefereixo novel.les com aquesta, de lectura independent, amb molta varietat en escenes, personatges i ambientacions. I valoro també molt l'originalitat, i d'això aquesta novel.la també va ben servida.  Espero que la gent de Chronos continuïn portant-nos joies com aquesta en català.

El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

La lladre del deu per cent - Lavanya Lakshminarayan

Avui comentaré un llibre que considero que ha passat bastant desapercebut i que m'ha sorprès gratament, La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan. És una novel.la en format fix-up, una estratègia narrativa que m'agrada molt, com ja sabeu els habituals. L'he llegit en l'edició en català de Chronos, amb traducció d'Elena Ordeig i amb portada d'Elsa Velasco.

La narració està estructurada en molts relats connectats entre si, amb diversos narradors i múltiples punts de vista, tot presentant una trama distòpica de manual. La història se situa en un futur relativament proper en Ciutat Àpex, ubicada a l'Índia, gestionada i dirigida per l'empresa Bell Corp. Els ciutadans estan ordenats en un rànquing mitjançant una corba de rendiment segons la seva productivitat. Els que estan més amunt de l'escala tenen més privilegis i poden viure en l'entorn virtual que proporciona la ciutat, amb seguretat, ordre, justícia i comoditat, tot i que estan totalment monitorats i controlats. Els que arriben al deu per cent més baix són expulsats de la ciutat i passen a viure en un entorn analògic, cruel, brut i en el que és difícil sobreviure. L'espai virtual i l'espai analògic estan separats per una barrera tecnològica infranquejable, el Meridià Carnàtic, de forma que en pocs metres de distància, els estils de vida són totalment diferents.  

La trama ens presenta diversos personatges dels dos bàndols i ens explica com es va coent una revolució per derrocar aquesta societat tan injusta.

M'ha agradat molt la varietat que presenta la novel.la, tant pel que fa al plantejament dels relats, a les estratègies narratives, als protagonistes i narradors, a la llargada de les històries...  L'autora ens presenta molts aspectes d'aquesta societat que ha imaginat per donar-nos una visió molt global: els infants, les persones grans, les parelles joves, l'oci, el treball, l'educació, els mitjans de comunicació, els esports, els espectacles, les xarxes socials, els que estan a baix i van pujant, els que estan a dalt i pateixen per baixar... Valoro molt positivament el mosaic tan ben conjuntat d'escenes, idees i personatges.

Alguns dels relats són molt interessants, d'altres són més fluixos, però això és normal en un conjunt d'històries com el d'aquest llibre. Em quedo amb la sensació, però, que no funcionarien gaire bé de forma individual, ja que cal conèixer l'ambientació i l'argot per poder entendre'ls i gaudir-los. Hi ha un parell d'excepcions. El relat que m'ha commogut més, Études, protagonitzat per una noia analògica adoptada en el món virtual, i que treballa amb molta intensitat per ser una virtuosa del piano, crec que sí que funcionaria, potser amb alguns retocs. I també el relat El projecte Ser-moticona, força divertit i que tracta sobre una tecnologia que permetria basar la comunicació exclusivament en emoticones, però en aquest cas aquesta història crec que desentona una mica en el conjunt de la novel.la.

M'ha sorprès com l'autora detalla la crueltat de la corporació governant, que actua de forma implacable, utilitzant múltiples mitjans per controlar i manipular els seus habitants, els virtuals i els analògics, fins i tot modificant el seu comportament i pensaments mitjançant substàncies químiques. Alguns dels relats són opressius i angoixants, Orwell els aprovaria. 

És curiós que el mateix llibre tingui dos noms diferents depenent del país on es publiqui. El primer títol va ser Analog/Virtual, però més endavant es va publicar amb el títol amb el qual ha aparegut també en les llibreries catalanes.

En definitiva, una història molt interessant i diversa: distopia, Cyberpunk, revolució, noves tecnologies, sentit de l'humor... i tot en un escenari ben dissenyat i que dona molt joc. Us la recomano sense cap mena de dubtes.  Una altra peça de l'interessant catàleg de Chronos que, en les seves traduccions, acostuma a apostar per autors i autores poc coneguts i ens presenta una gran varietat d'estils i orígens. Continuarem pendents del que publiquin. 

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.

Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 

En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.

                    

És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte. 

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ).