Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.

Morth - Terry Pratchett

Ja vaig comentar en l'entrada que vaig fer de Guàrdies! Guàrdies! que vaig entrar amb mal peu en l'univers del Discmón de Terry Pratchett. Sense fer cas a les recomanacions, vaig començar pels dos primers llibres, soc tossut de mena en aquestes coses, i no em van acabar de convèncer. Vaig pensar que aquest estil d'humor i aquest escenari no estaven fets per mi i no vaig llegir res més de Pratchett fins que van aparèixer els il·luminats de Mai Més i van començar a publicar-los en català en la col·lecció Refugi A'Tuin, amb Ernest Riera com a traductor i  portades de Marina Vidal. 

Vaig decidir donar una oportunitat al projecte, tot i que amb una mica d'escepticisme i amb unes expectatives no gaire altes. I vaig gaudir moltíssim. Em declaro un convers, i per això avui us presento el tercer llibre que he llegit de la col·lecció, Morth.

Un dels grans encerts d'aquest projecte editorial  des del meu punt de vista és com han planificat la presentació de les diferents vies d'entrada al Discmón, tot proposant un tastet a les diferents "sagues" escrites en aquest univers; primer la de la Guàrdia, després la de les Bruixes, i ara la de la Mort. 

Tot i això, el protagonista principal del llibre no és l'icònic esquelet amb túnica i dalla, sinó en Morthimer, un jove sense ofici ni benefici que acaba convertint-se en el seu aprenent. Sense tenir massa ganes ni preparació en Morthimer acaba rellevant la MORT en la seva feina, ja que aquest ésser immortal està passant una petita crisi existencial (o no existencial?) i necessita un petit recés per gaudir de temps lliure. Cada cop dóna més confiança a en Morthimer que acaba embolicant la troca quan salva del seu destí a una princesa de la qual està una mica encapritxat i afecta la continuïtat de l'existència. Es desencadenen llavors una sèrie d'esdeveniments amb ritme frenètic, amb moments molt divertits i algunes reflexions molt interessants. El llibre és  farcit de detalls i de referències, cal una lectura atenta per gaudir-ne en la seva plenitud, tot i que el que apeteix és devorar-lo sense parar.

En fi, que us el recomano sense cap mena de dubte. Aquest univers tan ampli permet a l'autor tocar els temes que li vinguin de gust en aquell moment. En aquest cas el determinisme, la mort, i la importància de les decisions que prenem. En tants llibres escrits i amb tantes temàtiques diverses, de moment el R2D2 del Discmón no sé si és la MORT o si  té forma d'orangutan. Ho descobriré en les següents lectures. 

El proper llibre de la col·lecció, Deus Menuts, enceta una nova saga dins del discmón, la de les antigues civilitzacions. Més endavant apareixerà El color de la màgia, pel qual tinc molta curiositat, ja que ara el llegiré "quan toca". En parlarem per aquí amb tota seguretat.

Guàrdies, Guàrdies - Terry Pratchett

No he estat mai gaire amant dels llibres que utilitzen l'humor en els gèneres de la fantasia i la ciència ficció. En productes audiovisuals encara m'hi puc enganxar una mica, en llibres em costa molt. Fa uns anys vaig voler provar de llegir alguna cosa de Terry Pratchett, un autor del qual n'havia sentit meravelles. Com que soc completista (i una mica tossut) vaig voler començar la llarga llista de novel·les ubicades en el Discmón pels primers volums publicats, sense fer cas a les recomanacions, fins i tot les del mateix autor. 

No vaig connectar ni amb El color de la màgia ni amb La llum fantàstica, les dues primeres novel·les.  Els recordo com llibres desordenats, poc organitzats, un seguit d'escenes inconnexes i situacions rocambolesques. Sí que hi ha moments divertits, alguns personatges interessants i referències plenes d'ironia al món del gènere fantàstic, però no em van convèncer. Els vaig acabar, però no vaig voler continuar amb altres històries d'aquest univers.  Not my cup of tea, vaig pensar, no sempre es pot coincidir amb l'opinió majoritària. 

Quan l'editorial Mai Més va anunciar que publicarien l'obra de Pratchett en català amb traducció d'Ernest Riera i il·lustracions de Marina Vidal em vaig alegrar pel que implicava per la literatura de gènere en català, però després de la meva experiència lectora em mirava amb un cert escepticisme les manifestacions de joia i alegria que vaig veure a les xarxes socials. Tot i això, aquesta editorial s'ha guanyat un vot de confiança en els seus projectes, i veient que no començaven pel primer llibre sinó que encetaven dues de les diverses sagues més o menys connectades presents en aquest univers literari, la de la Guàrdia Nocturna i la de Les Bruixes, vaig decidir tornar a provar Pratchett amb una de les seves novel·les més ben valorades: Guàrdies! Guàrdies!

I que bé m'ho he passat. No puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Tots els retrets que he fet de les primeres novel·les queden solucionats en aquesta. Fa la sensació que tot està molt ben pensat i organitzat i les peces encaixen com en un mecanisme de rellotgeria. Els personatges de la Guàrdia nocturna són fantàstics, des del capità descregut passant pels seus subordinats pispes i borratxins fins al jove recluta innocent ple de bones intencions. La resta de personatges no es queden enrere: el pelut bibliotecari de la universitat, el maquiavèl·lic patrici de la ciutat, els despistats membres de la lògia que origina tot el desori o la descomunal aristòcrata criadora de dracs domèstics. Tots estan molt ben perfilats i tenen una forta personalitat pròpia, fet difícil quan utilitzes tants personatges diferents en una novel·la tan curta. El fet que l'acció estigui situada en un sol escenari, la fantàstica ciutat d'Ankh-Morpork, gairebé un personatge en ella mateixa, ajuda a la concreció de la història.

És un llibre divertídissim, amb escenes i comentaris que desperten un somriure silenciós, però també altres que provoquen riallades en veu alta, cosa que a mi em costa molt quan llegeixo (a casa em miraven amb sorpresa). 

M'ha encantat com Pratchett utilitza la ironia i la paròdia per reflectir en el seu món màgic situacions habituals de la nostra societat, com el populisme, el deixar fer de la societat davant els abusos dels poderosos i com aquests fan tot el possible per adquirir o mantenir el poder. També cal destacar les referències a altres obres de fantasia o de la cultura popular. 

En definitiva, un llibre molt divertit, amb humor intel·ligent i moments d'acció, intriga i misteri que, juntament amb un elenc de personatges inoblidables completen un còctel que no puc fer res més que recomanar-vos.

En fi, que rectificar és de savis. He caigut del cavall com Sant Pau i ara soc un convers i vaig cridant el seu nom pels racons. Per reis he demanat Igualtat de ritus, i ja estic reservant un espai als meus prestatges per fer lloc a l'acolorida col·lecció Refugi A'Tuin. Aniran apareixent per aquí.

Altres opinions de la novel·la: La biblioteca del Kraken, El biblionauta, Les rades grises.