China Montaña Zhang - Maureen F. McHugh

Leí esta novela de Maureen F. McHugh en castellano hace muchos años. Pude comprar la edición de la editorial Ómicron, que editó pocos libros entre 2006 y 2008, pero muchos interesantes y de los que guardo un grato recuerdo. El traductor fue Pedro Jorge Romero. Recordaba China Montaña Zhang como una historia entretenida y con personalidad, quizá un poco inconexa, pero tampoco me pareció una gran obra maestra. Ahora he aprovechado que la editorial Chronos la ha vuelto a publicar en catalán con traducción de Lluís Delgado para volverla a leer, y he de reconocer que la he disfrutado más que la primera vez.

 La novela fue publicada en 1992, y presenta una sociedad ligeramente distópica en la que la cultura china es la dominante. Me ha parecido muy interesante la especulación de como sería un mundo donde las normas las dictara esta cultura, con su rigidez, las imposiciones sociales y la poca permisividad por todo aquello que salga de norma. También me ha gustado ver como todo el mundo usa términos en chino aunque hablen en otros idiomas, tal y como nosotros usamos ahora palabras en inglés. El protagonista es un mestizo de padre chino y madre sudamericana, de nombre peculiar, China Montaña Zhang, modificado genéticamente para parecer más chino de lo que realmente es y, para más inri, homosexual. Tiene que esconder muchas de las realidades de su vida a la gente que le rodea. A través de capítulos narrados en primera persona seguiremos la historia de Zhang, pero también la de algunas personas con las que está conectado de forma más o menos directa, de manera que la autora presenta un abanico de puntos de vista de la situación política, económica y social bastante variados. De hecho, casi que se podría considerar una novela estilo fix-up

La historia es un mosaico de personajes y de ambientaciones. Visitaremos grandes metrópolis muy diferentes; una New York decadente y una Shanghái próspera y moderna. Pero también iremos a parajes recónditos, como una base más allá del círculo polar ártico o una colonia en marte (los capítulos que más me han gustado). Uno de los puntos fuertes de la autora es como consigue situar al lector en estas nuevas ambientaciones. También quiero destacar su sentido del humor, muy irónico, y la especulación científica, sobre todo la parte relacionada con la regeneración de tejidos y los efectos del cambio climático que, en los tiempos de la publicación de la novela, empezaba a sacar la cabeza en las preocupaciones de la población. Creo que, a pesar de haber sido escrita hace más de treinta años, la novela ha envejecido muy bien. Es cierto que echas en falta pantallas individuales de conexión análogas a los teléfonos inteligentes que todos llevamos en el bolsillo, pero hace una buena predicción de la red global y de las inteligencias artificiales que controlan muchos procesos y ayudan a los protagonistas en su vida diaria.

Con esta historia Maureen F. McHugh apareció con fuerza en el panorama de la ciencia ficción, con muchas nominaciones y un premio Locus a la mejor primera novela. Es curioso que luego no haya tenido más éxitos sonados en su bibliografía, excepto un relato, The Lincoln train, que ganó el Hugo y el Nebula en 1996. Si queréis leer algo más de la autora, os recomiendo los dos relatos que tiene traducidos al castellano Cuentos para Algernon. 

En fin, una novela que no puedo hacer más que recomendaros. La he disfrutado mucho. Antes era un lector de sagas infinitas, cuanto más tiempo con los mismos protagonistas y en el mismo escenario, mejor. Ahora he cambiado y prefiero novelas como esta, de lectura independiente, con mucha variedad en escenas, personajes y ambientaciones. Y valoro también mucho la originalidad, y de eso esta novela también va bien servida.  

Otras opiniones de esta novela: C, Rescepto, 

El fin de la eternidad - Isaac Asimov

He leído muchos libros de Isaac Asimov, pero casi todos son parte del conjunto formado por las historias de los Robots y de la Fundación, unas novelas y relatos  que me marcaron en mi juventud, por eso para expresar mis opiniones sobre mis lecturas en este blog utilizo de avatar a Elvex, el robot soñador.

Tenía interés por ampliar mi conocimiento sobre la obra de Asimov no relacionada con este universo, y viendo las valoraciones tan positivas que tenía El fin de la eternidad, decidí darle una oportunidad. He descubierto una novela muy entretenida basada en los viajes en el tiempo, original en su planteamiento en la época que fue escrita, pero que, como acostumbra a pasar con las obras del maestro, da más importancia al misterio que presenta y a su resolución que a explorar la ambientación y profundizar en la especulación. Si los pilares en los que se basan las novelas de los robots son las tres Leyes de la Robótica, y el de las novelas de la fundación la capacidad de predicción de la Psicohistoria, en El fin de la eternidad la norma que vertebra la trama es la capacidad de viajar en el tiempo que tienen los miembros de la Eternidad.

La Eternidad es una organización jerarquizada que existe fuera del tiempo. Su objetivo es estudiar, comprender y analizar las sociedades y culturas de los miles de siglos de la cronología humana, regular el intercambio de bienes e información entre ellos y, cuando es necesario, alterar algunos detalles para evitar catástrofes, guerras y situaciones conflictivas. Cada vez que se realiza una intervención la realidad se ve alterada, los habitantes del tiempo normal no perciben nada y siguen con sus vidas en la nueva normalidad. Pero provocar estos cambios implica una gran responsabilidad, por eso, antes de actuar, los Eternos han de analizar cuidadosamente las consecuencias de sus decisiones. La organización recluta a sus nuevos miembros en varias líneas temporales, y son siempre personas cuya desaparición no afectará de forma relevante al futuro. Los protagonistas de la novela son varios de los miembros de la Eternidad. El principal, Andrew Harlan, es un Ejecutor, uno de los encargados de realizar y planificar los cambios.

La historia muestra un interesante punto de vista de las modificaciones del tiempo, de los bucles y las paradojas temporales. Tiene mucho mérito dado que se escribió en 1955, y creo que es una obra seminal para las múltiples producciones literarias y audiovisuales que tratan sobre estos temas. 

Me ha convencido el desarrollo de la trama y me ha sorprendido gratamente el final. Es una novela que os recomiendo sin ningún tipo de duda, aunque hay algunos detalles que observados desde la perspectiva actual, chirrían un poco. Le achaco los mismos defectos que en muchas de sus otras novelas. Para empezar el  papel de la única mujer importante de la historia, que es relevante, pero con un cierto tono condescendiente típico de la época en la que fue escrita la obra. Tampoco da protagonismo a la ambientación tan rica que propone. Las situaciones tan diferentes que hay en cada siglo de la historia humana podrían proporcionar muchos escenarios interesantes a explorar, pero Asimov no está interesado, solo en los pocos detalles que son relevantes para modelar la trama. 

En definitiva, una obra muy interesante que os recomiendo encarecidamente. Lástima que yo buscaba una historia que se alejara de los universos que ya conocía de este autor, y he descubierto después de leerla que alguna relación tiene, cogida por los pelos, en mi opinión, pero no seré yo quien desautorice al autor y a sus editores. En el fondo es una ventaja, porque me fuerza a explorar otras de sus obras. Espero que pronto aparezcan por aquí. 

Otras opiniones: Rescepto

La Tierra multicolor - Julian May

Hace unos años me planteé como objetivo leer clásicos de ciencia ficción que tenía pendientes. Lo he cumplido con creces, pero he comentado pocos de estos libros en el blog. Este año voy a intentar cambiar esta dinámica y voy a comenzar con La Tierra multicolor, de Julian May, una de las pocas autoras de ciencia ficción de las que se publicaban en castellano el siglo pasado de la cual no había leído nada todavía, y de la cual hace unos meses adquirí muchas de sus novelas.

La Tierra multicolor, una lectura que me ha sorprendido gratamente, es el primer libro de una tetralogía denominada Exilio en el Plioceno, que publicó la editorial Ultramar en su colección de bolsillo de ciencia ficción, y que la editorial La máquina que hace PING volvió a editar con otra traducción hace pocos años, aunque se quedaron solo con los dos primeros volúmenes de la saga. 

La ambientación inicial es uno de los aspectos que más me han gustado. La novela nos sitúa en un futuro en el que hemos establecido contacto con varias especies alienígenas en un suceso denominado la Intervención, que la autora explora en otra trilogía de novelas conectada con esta saga, pero de lectura independiente. Este contacto permite a algunos humanos desarrollar ciertas capacidades mentales como telequinesia o telepatía, a la vez que la humanidad, gracias a los conocimientos tecnológicos de los extraterrestres, adquiere la capacidad de colonizar las estrellas. Me ha sorprendido como los nuevos planetas colonizados no son heterogéneos racial y culturalmente, como seguramente pasaría en una novela escrita actualmente, sino que cada país o cultura de la Tierra se ha hecho cargo de uno o varios planetas cercanos. Este aspecto me ha recordado a la saga de Ender de Orson Scott Card, que en su momento me fascinó.

La humanidad ya forma parte activa de esta sociedad multicultural, el Medio Galáctico,  lo que le ofrece muchas ventajas, pero también algunos inconvenientes. Es una sociedad controladora y que tiende a la uniformidad, y algunas personas especiales no encajan. Estos individuos son los que se sienten atraídos para viajar al Exilio. 

Un científico francés ha creado en un punto del norte de su país un portal que permite viajar al pasado de la Tierra, concretamente a la época del Plioceno. Es un viaje solo de ida, y nada se sabe de los múltiples aventureros que se han atrevido a realizarlo. La primera parte de la novela, que es la que más me ha gustado, nos presenta toda esta ambientación mientras conocemos a los variopintos personajes que confluirán para formar un grupo de viaje. Es un derroche de ideas, de ambientaciones y de situaciones, una muestra impactante de lo que es capaz de imaginar esta autora. En cada capítulo introductorio hay material suficiente para crear una novela independiente, pero la autora no lo aprovecha, la historia que ella tiene ganas de contar comienza después del viaje.

La sorpresa que se van a encontrar nuestro variado grupo de protagonistas cuando llegan al pasado es que no están solos. Una nave alienígena aterrizó en el planeta varios miles de años antes y los supervivientes, muy parecidos a los humanos, aunque bastante más altos, se han hecho dueños del lugar. Gracias a su tecnología consiguieron esclavizar mentalmente a los primates residentes, pero con la llegada a través del portal de humanos mucho más inteligentes, todo mejoró para estos extraterrestres. Lo que era una novela de ciencia ficción con grandes dosis de especulación sorprendente se convierte a partir de que los protagonistas realizan el viaje al pasado en una historia de aventuras, exploración y supervivencia, con algunos tropos más típicos de la fantasía que de la ciencia ficción. Incluso me atrevería a decir que con algunos toques pulp. El cambio de tono de la historia me ha sorprendido, prefería la primera parte, lo reconozco, pero la segunda es muy entretenida.

Es una historia muy variada, tanto por los múltiples puntos de vista, con personajes muy diferentes y bien dibujados, como por los diferentes tipos de peripecias en los que se ven implicados. El nombre de la novela, que hace referencia implícita a la variedad, es totalmente acertado.

Tenía claro que formaba parte de una saga, pero la conclusión de la trama me ha dejado a medias, y para poder seguir con la historia es imprescindible seguir con el segundo libro, El torque de oro.

En fin, que os recomiendo totalmente su lectura: una primera parte de especulación basada en la ciencia ficción y una segunda parte de aventuras emocionantes, viajes fascinantes por geografías que nos resultan familiares a los europeos, pero que están cambiadas, fauna, flora y paisajes sorprendentes y personajes a los que acabas cogiendo cariño. Me he quedado con ganas de más y estoy convencido de que la segunda parte pronto aparecerá por aquí.

Otras opiniones de la novela: Rescepto, La nave invisible

La rueda celeste - Ursula K. Le Guin

Los habituales del blog ya sabéis que mi relación con Ursula K. Le Guin es complicada. De joven, cuando me atraía más la fantasía que la ciencia ficción, empecé los libros de Terramar, pero abandoné la lectura rápidamente: no era mi estilo. De mayor he vuelto a intentarlo en audiolibro, pero sigue sin convencerme este universo, llamadme hereje si queréis.

De hecho, no fue hasta la muerte de la autora en 2018 cuando, viendo las reacciones de muchos compañeros lectores y opinadores, decidí dar una oportunidad a su obra de ciencia ficción, básicamente la que está ubicada en el Ekumen. He leído todas las novelas, algunas en catalán y en castellano, me han gustado mucho, pero ninguna me ha hecho explotar la cabeza y pensar que estaba leyendo una obra imprescindible. 

Hace poco he acabado de leer La Rueda Celeste en la versión en catalán de Duna Llibres con traducción de Anna Llisterri y algo ha hecho clic en mi cerebro. Ahora sí que entiendo todos los abrumadores elogios a la autora que me parecían algo exagerados en su momento. Esta sí que considero que es una historia descomunal con la que he conectado desde el principio. Bien, quizás desde el principio no, los dos primeros capítulos pueden ser ligeramente desalentadores, algo lisérgicos y llenos de nomenclatura científica y acrónimos relacionados con  las fases del sueño. No os asustéis y continuad con la lectura. El libro no va por ahí.

La novela comienza en un futuro distópico en el que el personaje principal, George Orr, consume drogas para evitar soñar, ya que ha descubierto que, en ocasiones, sus sueños alteran parte de la realidad. Sólo él es capaz de detectar que se han producido cambios en la historia, el resto de la gente sigue su vida con normalidad dentro de los nuevos parámetros que él, sin querer, ha establecido en su sueño. Las autoridades le condenan a seguir una terapia con un psiquiatra especializado en el mundo de los sueños, William Haber. Aunque en principio no  le cree, pronto descubrirá que su poder es real e intenta conducirlo y encaminarlo mientras sueña para beneficiar a la humanidad y solucionar parte de sus problemas (hambrunas, guerras, pobreza...). Pero ya sabéis que los sueños son fruto del inconsciente, y controlar el inconsciente es muy complicado y no todo sale como se espera.

Me ha encantado cómo la autora especula con los cambios que puede producir el soñador en la sociedad, rizando el rizo cada vez más, de forma que el lector no puede parar de leer entre un sueño y otro. Es una historia muy adictiva y divertida. No quiero entrar demasiado en detalles, pero el libro destila muy mala leche y un sentido del humor muy negro que no había detectado en otras obras de la autora. También quiero destacar a los personajes y su relación. Uno resignado, sin esperanzas y que se da por vencido. El otro laborioso y con buenas intenciones, pero que en el fondo es un cabronazo. En fin, que me ha sorprendido muy gratamente, y no puedo hacer otra cosa que recomendaros su lectura. Si leéis en catalán os recomiendo sin duda la edición de Duna Llibres. Si queréis leerlo en castellano, Minotauro publicó hace poco una nueva edición con traducción de Miguel Antón.

Buscando información he encontrado que hay un par de películas sobre el libro, una de 1980 y otra de 2002, e incluso una versión en teatro (esta adaptación ya la veo más complicada, sin embargo). No descarto echarles un vistazo durante estas vacaciones de Navidad.

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ). 

Marte Verde - Kim Stanley Robinson

Hace poco escribí una entrada sobre la relectura que hice de Marte Rojo, la primera novela de la trilogía de Marte de Kim Stanley Robinson. Me sorprendió la reacción de muchos de mis compañeros, que la consideraban una novela aburrida, y descubrí que tiene un alto índice de abandono. 

Es cierto que no es una novela ligera, pero la lectura me resultó muy interesante y satisfactoria. Hace más de una década yo la valoré con 5 estrellas, aunque ahora seguramente bajaría mi valoración. Con muchas ganas abordé la continuación, Marte Verde, y debo reconocer que  ahora entiendo algunas de las reacciones de los lectores del blog. Me ha costado entrar en la historia, ha habido momentos duros en los que he decidido continuar más por tozudez que por ganas. Tiene algunos momentos muy interesantes, e imágenes espectaculares que quedan en la memoria, pero predomina más lo que no me gusta del estilo del autor que lo que me convence.

Han pasado veinte años desde el final de la novela anterior. Los supervivientes de los sucesos del 61 viven escondidos en la colonia oculta de Hiroko, haciendo de profesores de la nueva generación resultante de las fecundaciones in vitro realizadas sin permiso con los gametos de los primeros cien. Por primera vez leemos los puntos de vista de las generaciones nacidas en Marte, así como de personajes terrestres relacionados con las grandes transnacionales.

Los personajes veteranos tienen poco protagonismo en el principio de la trama, pero van ganando peso a medida que transcurre la historia, sobre todo los que eran más secundarios. No les gusta en los que se está convirtiendo Marte, y lucharán, cada uno a su manera, para poder cambiarlo. Mi favorito es el pragmático Sax Russell. Uno de los aspectos que quiero destacar es como enfoca la longevidad de estos personajes, con su decrepitud física y mental, sobre todo en lo relacionado con la memoria. Pero incluso así, viejos y achacosos, tienen mucha influencia en todo lo que sucede en el planeta rojo.

Otro de los aspectos que me ha convencido es como analiza las consecuencias del calentamiento del planeta debido a los efectos de las acciones de terraformación y la introducción de especies  vegetales modificadas genéticamente, creando así un primer ecosistema marciano.

En la parte negativa, creo que comete los mismos pecados que en la novela anterior, en algunos momentos incluso más exagerados. La descripción de los paisajes durante los viajes de los protagonistas se hace repetitiva y algo tediosa. 

Las diferentes partes de la novela no están conectadas, primero parece que va a ir por unos derroteros, pero al final se acaba centrando más en la parte política y la relación con la Tierra, con reflexiones sobre la parte socio-religiosa de lo que implica ser marciano y la areoformación a la que se ven sometidos los terrestres cuando llegan a Marte. Es un aspecto interesante, pero resulta algo reiterativo.

En fin, que no me ha gustado tanto como el primero, pero continuaré con Marte Azul, que espero que pronto aparezca por aquí.

Marte Rojo - Kim Stanley Robinson

Hoy voy a comentar Marte Rojo, la primera novela de la ambiciosa trilogía de Marte, escrita por Kim Stanley Robinson, que narra la colonización e intento de terraformación de nuestro planeta vecino. La recordaba como una lectura densa, pero fascinante, y me interesaba recordar algunos de los aspectos científicos que narra. 

No es una lectura desengrasante, es necesario estar pendiente de la narración para no perder detalle, ya que, a menudo los aspectos importantes de la trama  se mencionan casi de pasada entre miles de explicaciones científicas. Mientras explica las aventuras de los colonizadores de Marte y las modificaciones que va sufriendo el planeta, no hay área del conocimiento que no toque: Química, Física, Astronomía, Psicología, Antropología, Economía, Religión, Política, Geología... y si entramos en mi campo, la Biología, toca casi todos los palos: genética, ecología, evolución, microbiología,  botánica, ... No sé quién clasificó a este tipo de historias como porno para científicos e ingenieros, pero me parece una definición bastante acertada. La trama abarca varias décadas, desde la primera llegada a Marte de una expedición tripulada, la preparación y selección de los cien primeros colonizadores, el largo viaje y sus aventuras muchos años después de su llegada al planeta rojo. La primera parte  alterna las etapas de supervivencia, exploración y descubrimientos científicos de los primeros llegados. Después profundiza en los cambios políticos y sociológicos que son generados por la llegada de miles de nuevos colonos, y la difícil convivencia de diferentes intereses y filosofías de lo que debe ser Marte para los humanos.

El primer capítulo parece escrito para que cierto tipo de lector no se anime a continuar con la lectura. A mí me pasó un par de veces, debo reconocerlo. Kim Stanley Robinson nos suelta en medio de la trama, sin conocer a los personajes ni su dinámica, sin saber como hemos llegado a esta situación y nos presenta un hecho tan clave para la historia como la muerte de un personaje principal. Después la narración sigue un orden cronológico y las piezas van encajando, pero considero que es un error de planteamiento importante. Seguiremos la trama a partir de los puntos de vista de varios de los primeros cien. He leído algunas críticas que hacen referencia a que son personajes mal dibujados y que evolucionan poco. En parte les concedo la razón, pero creo que son muy estáticos porque son muy tozudos y creen firmemente en sus convicciones y opiniones. Seguramente esta sea una de las características por las que fueron seleccionados en un principio para la misión. Después de tantas páginas es inevitable coger cariño a unos y rabia a otros. Y seguramente lo que más me gusta es que todos tienen tonos grises.

Los primeros cien son tratados como leyendas por los otros colonizadores, pero cada uno tiene diferentes posturas en el plano científico, político, sociológico o psicológico (tiene miga que el que más problemas de salud mental tenga sea el psicólogo del grupo) y por eso a menudo están en frentes opuestos. Si quieres conocer la opinión de los primeros cien, tienes que preguntar como mínimo a ochenta de ellos. La novela narra varias décadas de la colonización, y creo que el autor no quería presentar en este primer libro a varias generaciones de colonos (en las siguientes novelas sí que lo hará). Por eso se saca de la manga un método para alargar la vida que es muy conveniente para poder mantener a los protagonistas de la historia en los diferentes tramos temporales en los que se divide la narración.

La novela presenta grandes dosis de especulación que me han gustado mucho, pero también algunos momentos aburridos, otra de las grandes críticas que ha recibido, sobre todo los relacionados con largos viajes por el planeta (es difícil ubicarse en la geografía de Marte), o en los que narra las relaciones personales entre los colonos. 

En fin, un clásico que creo que todo aficionado a la ciencia ficción hard debe leer. No es una lectura fácil, se tiene que afrontar con la predisposición adecuada. No es un libro de evasión, exige demasiado para ser solo entretenimiento. Algunas de las imágenes que proporciona quedan grabadas en la memoria, ya sean los  extraños paisajes del planeta como algunos acontecimientos espectaculares de la trama.

Me ha gustado mucho como narra la evolución de una nueva sociedad, iniciada como un enclave expedicionario hasta ser una fuente de recursos para una metrópoli decadente y con muchos problemas. 

Ya he comenzado la continuación, Marte Verde, y no descarto retomar la lectura de El Ministerio del Futuro, que dejé colgada hace un par de años. Ya os contaré.

Planeta d'exili - Ursula K. Le Guin

Avui continuo amb la relectura en ordre de publicació de les novel·les i relats del cicle Hainita d'Ursula K. Le Guin. Vaig començar amb El món de Rocannon fa uns mesos i avui toca Planeta d'exili, novel·la  publicada fa poc per Raig Verd amb traducció de Blanca Busquets.  

La història està situada en el planeta Werel, caracteritzat per un període de translació molt llarg, fet que implica que les estacions durin dècades i que sigui molt difícil que una persona normal vegi dos cops la mateixa estació. En aquest planeta conviuen diversos grups d'humans. Els egis són els nadius del planeta,  nòmades i endarrerits tecnològicament. Els llunynats són els supervivents d'un grup de colonitzadors que pertanyen a la  Lliga de Tots els Mons i que porten molts anys aïllats en el planeta sense poder entrar en contacte amb la seva civilització mare. La trama principal es basa en la relació entre aquests dos grups, i com, tot i tenir moltes diferències culturals i moltes reticències, han d'unir-se per superar un repte conjunt. És ciència-ficció de caire antropològic.

Tot i tenir un rerefons de ciència-ficció, té un to més típic d'una història de fantasia èpica, amb batalles d'exèrcits multitudinaris, setges, acció i fins i tot, si em permeteu, una mica de màgia (com deia Clarke, qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia).

M'ha sorprès que el  llibre m'hagi agradat molt més en aquesta segona lectura. He descobert més detalls i alguns aspectes que m'havien passat desapercebuts. Ha estat una lectura intensa i emocionant, no la recordava així.

El més interessant és la doble visió de la situació en la qual es troben els grups protagonistes. Els llunynats desesperats perquè estan tenint problemes per reproduir-se i la seva societat està en plena decadència, no poden ajudar als autòctons sense trencar les seves normes de no intervenció. Els egis, en canvi, són poc permeables a la tecnologia, tracten amb molt respecte els llunynats, però no volen barrejar-s'hi i perdre els costums que els han permès sobreviure en aquest planeta tan difícil. Le Guin aprofundeix en la dissonància entre les cultures, els problemes de comunicació i com els prejudicis i les creences irracionals acaben generant problemes.

Hi ha un parell de detalls que m'han sorprès per l'època en la qual es va escriure el llibre. D'una banda, el color de pell dels protagonistes: els llunynats tenen la pell fosca i els egis la pell clara. D'altra banda, el rol de les dones en les dues cultures, en la cultura més avançada es percep igualtat, en la nòmada, polígama, les dones tenen poques coses a dir. Per fer una mica de crítica, potser he trobat a faltar una mica més d'aprofundiment en les conseqüències en l'àmbit biològic i cultural de la durada tan llarga de les estacions. Hi entra, però hi entra poc pel meu gust.

En fi, que he gaudit molt de la lectura. Ara a esperar a la publicació de Ciutat d'il·lusions, l'única novel·la de l'Ekumen que encara no està traduïda al català. Veient com estic gaudint de les històries de Le Guin, estic convençut que apareixeran per aquí la resta de novel·les amb molta rapidesa.

Saga Xenogènesi - Octavia Butler

Després de llegir la fantàstica primera novel·la de la Saga Xenogènesi d'Octavia Butler, Alba, publicada per Mai Més en català amb traducció d'Ernest Riera, tenia moltes ganes de poder llegir Ritus de l'edat adulta, la segona part. Però quan ja la tenia a les mans vaig decidir esperar a la publicació de la tercera part, Imago, per llegir la saga d'una tirada. M'agrada fer-ho així perquè ho gaudeixo més i recordo els detalls del que ha passat als llibres anteriors... ens fem grans, que hi farem. Estic seguint la mateixa tàctica amb La terra fragmentada, de Jemisin, per exemple.

En aquells dies l'editorial NOVA va publicar La estirpe de Lilith, un llibre que recull les tres novel·les de la saga i me la van enviar com a cortesia editorial. La carn és feble i vaig devorar-la ràpidament, perquè estava molt interessat a continuar la història. Fa un temps vaig tornar a llegir la saga en català, i volia escriure aquesta entrada per poder elogiar la saga i l'edició tan cuidada que ha fet l'editorial.

La història se situa en un futur llunyà, en què una espècie alienígena, els Oankali, ha arribat a la Terra i ha salvat i curat els pocs humans que havien aconseguit sobreviure a una guerra nuclear. Aquests supervivents han estat durant diversos segles en animació suspesa i observació en les naus dels alienígenes, mentre ells intenten regenerar el planeta perquè els humans hi puguin tornar a viure. Finalment, ha arribat el moment de despertar aquests humans, fer que s'enfrontin a la seva nova situació, que coneguin la cultura Oankali i que es preparin per a la colonització conjunta del planeta. Però tots no estan preparats. Lilith Iyapo, la protagonista principal de la primera novel·la, és una de les primeres dones a ser despertades i una de les escollides per guiar els grups de supervivents de tornada a la Terra.

Alba és la novel·la que més m'ha convençut de totes tres. M'agrada molt com narra la trobada amb una cultura i una biologia tan allunyades de la nostra i l'adaptació que la Lilith ha de fer per poder sobreviure, tots els tabús que ha de trencar. De fet, tota la saga té com a tema principal el nostre comportament davant de la diversitat, com reaccionem davant del que és estrany i aliè i com tractem el que és diferent. L'autora aposta  per la conclusió que hem de perdre la por a la barreja i a la varietat.

En les altres dues novel·les els protagonistes són descendents de Lilith, de diferents generacions, i narren com la població humana s'assenta en el nou planeta, sobreviu a la colonització,  i com evoluciona la relació entre les diferents poblacions humanes i amb els Oankali. Crec que és millor no entrar en més detalls per no arruïnar aspectes importants de la trama, però m'han convençut menys que Alba. Desenvolupen alguns conceptes interessants, sobretot a nivell biològic, però en general em quedo amb la sensació que en els moments en què els protagonistes són els Oankali i les seves relacions i motivacions l'autora no aconsegueix que empatitzem del tot amb ells i la trama perd interès. Tot i que, com a biòleg, m'ha fascinat com els Ooloi són capaços de guardar, modificar i hibridar la informació genètica de les espècies; l'especulació científica en l'àmbit de la biologia  és un dels punts forts de la saga. 

En canvi, pel que fa a l'especulació social, m'ha desanimat la visió pessimista que té Butler de l'ésser humà, al que tracta en excés, segons la meva opinió, de violent, racista, poc pragmàtic i poques vegades racional (especialment al gènere masculí). M'agradaria creure que en una situació com la que narra la història el nostre comportament com a espècie (i com a gènere) seria diferent. Però jo tinc la visió d'un home de gairebé cinquanta anys, blanc, de classe mitjana que viu en una societat europea, i ella d'una dona afroamericana als Estats Units. Potser més que optimista soc ingenu.

M'ha agradat més l'enfocament de la història que proporciona la traducció en català, segurament perquè és més coherent en els tres volums i més actual, ja que la versió en castellà és una revisió de la traducció dels anys vuitanta i, francament, em sembla que es nota. 

En definitiva, una història amb un plantejament molt interessant, especulació científica i social d'alt nivell i amb uns personatges molt ben dibuixats. No espereu una lectura fàcil ni desengreixant. És una història dura, colpidora, visceral i a la que donareu tombs molt temps després de llegir-la. Prepareu-vos per una lloa a la diversitat,  la curiositat i l'estranyesa. Només cal que mireu les espectaculars portades de Vorja Sánchez. Tot un luxe que la tinguem en català en una edició feta amb tanta estima.

La fi de la infància - Arthur C. Clarke

L'editorial Duna llibres està fent una feina encomiable publicant en català les sagues clàssiques  de la ciència-ficció  Dune i La Fundació, i també algunes novel·les independents d'Arthur C. Clarke, com ara Encontre amb Rama o La fi de la infància, la protagonista de l'entrada d'avui.  No vull oblidar que també han publicat obres clàssiques de ciència-ficció escrites per dones i que han passat una mica desapercebudes pel gran públic, com La nit de l'Esvàstica de Katharine Burdekin o  El món resplendent de Margaret Cavendish.

Em fa una mica de vergonya dir-ho, però conec molt més a Clarke per la seva narrativa breu que per les seves novel·les (també em passa amb Philip K. Dick). Sí que havia llegit 2001 fa uns anys, però no ha estat fins aquest 2023 que he llegit Cita amb Rama i La fi de la infància. 

Una de les coses que sempre em fa por quan començo una obra clàssica de ciència-ficció és si ha envellit prou bé. Soc conscient que he d'intentar llegir el llibre amb la visió de l'època en què es va escriure, però a vegades alguns aparells, enginys,  o especulacions poc creïbles a hores d'ara em fan fora de la història. També em passa a l'inrevés, quan trobo a faltar coses de la vida habitual com els ordinadors o els mòbils en un context de futur pròxim escrit fa dècades. No he tingut aquesta sensació en cap moment en aquest llibre. De fet, és al contrari, trobo que l'estructura i el plantejament que presenta amb parts diferenciades i amb protagonistes diferents, és força moderna.

La premissa de la novel·la és que ens visita una civilització alienígena, amb enormes naus que es col·loquen sobre les principals ciutats (els de la meva generació tots hem pensat en V en aquest moment de la  novel·la). Aquests alienígenes tenen bones intencions i ajuden a la humanitat posant pau, mediant en els conflictes, aturant les guerres, solucionant els problemes ambientals i el maltractament animal (hi ha una escena relacionada amb els toros que m'ha semblat genial). Després d'uns anys els humans s'han acostumat a la seva presència i la seva influència: no hi ha problemes d'alimentació, no cal treballar per sobreviure, hi ha molt temps per fer els que es vulgui... la situació està controlada. Tampoc és que hi puguin lluitar de cap manera. Tot i això, hi ha grups d'humans que es rebel·len i es pregunten quines són les motivacions d'aquests visitants i, sobretot, perquè no s'han mostrat mai públicament. Clarke juga molt amb aquests enigmes, i reflexiona com la comoditat genera que els humans perdem la fe en les nostres creences i com afecta  la creativitat i la capacitat de crear productes culturals de qualitat. Veurem com la societat va canviant al llarg de les dècades a través dels ulls d'un d'aquests alienígenes, mentre anem resolent els dubtes de moltes de les seves accions i de les seves motivacions finals. M'ha agradat com l'autor va solucionant tots els conflictes que genera durant la trama. La resolució ha estat molt satisfactòria.

Us recomano sense dubtes la lectura d'aquesta fantàstica novel·la, tot i que  us aconsello que no llegiu la introducció si arribeu verges a la història, com he fet jo. Feu-la servir d'epíleg, sinó us menjareu algun espoiler important. Una de les coses que s'hi comenta és que l'autor va modificar part de l'inici de la novel·la, que va publicar  a mitjans dels anys 50, i va canviar el moment de l'arribada dels extraterrestres. En el plantejament inicial era en el moment de la cursa espacial entre americans i soviètics per arribar a la lluna. Als anys 70 va revisar-la i va canviar-ho pel moment en què una missió conjunta de tota la humanitat estava a punt de viatjar a Mart. Encuriosit, vaig buscar la versió original  i crec que m'agrada més que la que ha acabat sent l'oficial.

Acabo destacant que m'ha agradat que es mantingui l'equip creatiu de l'anterior obra de Clarke publicada en aquesta editorial. La traductora és Elena Ordeig i la portada, encara més lluent que l'anterior (es veu que sí que era possible), l'ha fet Míriam Persand. Crec que li dona  caràcter i força a la col·lecció i fa que es noti l'amor que s'ha ficat en el producte, tot i que els llibres són de mida diferent i es veuen una mica estranys en el prestatge. Continuarem pendents del que publiqui aquesta editorial.

Enemic meu - Barry B. Longyear

Recordo que vaig veure la pel·lícula Enemic meu quan era adolescent, però no va ser en un cinema. No recordo si va ser a la televisió o la vaig llogar en un videoclub (escriure això m'ha fet caure molts cabells i notar un dolor estrany a l'esquena que fins ara no tenia... ). Em va semblar una història entretinguda d'aventures, però no li vaig veure gran cosa més en aquell moment.

No m'havia interessat mai per la novel·la curta de Barry B. Longyear en la que es basava la pel·lícula fins que fa poc vaig veure que l'editorial Laertes la publicava en català. Llavors vaig descobrir que Enemic meu és una de les poques novel·les curtes que ha guanyat, entre altres, els tres grans premis internacionals: l'Hugo, el Locus i el Nébula. Aquest honor fins al 2016 només el van tenir cinc novel·les curtes, entre elles dos del meu estimat John Varley. En els darreres anys, però, sembla que hi ha una mica més d'unanimitat a l'hora de les votacions en aquests premis. No vull entrar en el tema.

Vaig decidir donar-hi un cop d'ull. La portada de Raul Grabau hi va ajudar, la trobo molt potent. El traductor és Edgar Cotes, i tinc la sensació que aquest ha estat un d'aquells encàrrecs que l'ha fet suar.

La humanitat està en guerra amb una civilització alienígena, els draconians. Després d'una lluita amb les seves naus sobre un planeta no gaire favorable per la vida, dos pilots, un de cada bàndol,  aterren de forma forçada sobre la superfície. El primer impuls és eliminar l'enemic, però en poc temps s'adonen que, per poder sobreviure en la superfície, han de col.laborar. 

És una història molt entretinguda,  emocionant i  dinàmica. Es llegeix en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. M'ha agradat força la inventiva de l'autor amb l'anatomia, fisiologia, cultura i filosofia dels draconians, tot i que crec que podria donar molt més joc.

Tot i que m'ha agradat molt, he de fer un parell de comentaris crítics. Per una banda, trobo que tot succeeix massa ràpid, passem d'una situació a l'altra, els protagonistes evolucionen i es comuniquen de forma sorprenent i el temps avança amb molta celeritat. Entenc que l'objectiu d'aquesta dinàmica és poder encabir la història que l'autor tenia pensada en el format de novel·la breu, però m'he quedat amb ganes de pausa i d'aprofundir una mica més en alguns aspectes, sobretot els referents als draconians.

L'altra objecció és que en el fons trobo que el plantejament de la novel·la és una mica innocent, algunes situacions no són molt versemblants en el context de l'univers que planteja Longyear. Tot i això, aquests missatges d'entesa tan optimistes són molt necessaris en la situació política internacional i nacional que estem vivint.

Interessat per l'obra, vaig descobrir que hi ha dues continuacions que no han estat traduïdes ni al castellà ni al català. He vist a goodreads que tenen bones valoracions. The enemy papers és un llibre que conté les tres novel·les i, a més, assajos i material extra sobre la mitologia dels draconians i aspectes del seu llenguatge i la seva filosofia. És el que demanava que formés part de la trama de la novel·la, però crec que en format assaig no m'acaba d'interessar. 

En definitiva, un univers molt interessant per explorar, amb algunes reflexions i situacions que aconsegueixen tocar la fibra del lector. Si vau veure la pel·lícula ja fa un grapat d'anys, us recomano que la llegiu amb ulls de veterà. Si sou més joves i no l'heu vista, us recomano que primer llegiu aquesta novel·la breu tan interessant i que va obtenir unanimitat de la crítica i el públic en el seu moment. Tot un luxe que s'hagi publicat en català.

La noche de la esvástica - Katherine Burdekin

NOTA: Debido a la publicación en castellano de La noche de la esvástica por la editorial Rayo Verde, con traducción de Xavier Caixal, traduzco la entrada que le dediqué cuando se publicó en catalán por Duna llibres.

Uno de los subgéneros de la narrativa fantástica que es más conocido y aceptado por lectores generalistas es la distopía. No en vano obras clásicas como 1984, Un mundo feliz o Farenheit 451 aparecen en listas del estilo "Los 100 libros que tienes que leer (o decir que has leído)". Incluso, gracias también a sus versiones audiovisuales, muchos lectores conocen productos más modernos como El cuento de la criada, V de Vendetta o algunas historias de Stephen King como La larga marcha o El fugitivo. Hay que destacar que hubo una época hace unos años en que gran parte de la literatura juvenil estaba basada en este estilo de historias y fue una puerta de entrada al género para muchos lectores jóvenes. Pienso en sagas como Los juegos del hambre, la saga de Divergente, El corredor del laberinto o Amanecer Rojo.

Es un género que acostumbra a gustarme, a pesar de que tengo una espinita clavada con Nosotros, del ruso Ievgeni Zamiatin, escrita en 1920 y que se considera que ha sido seminal para el resto de novelas que he comentado anteriormente, como estas lo han sido para obras más modernas. He probado de leerla en dos traducciones diferentes en castellano, pero no lo he acabado nunca. Me queda pendiente la traducción al catalán que publicó Males Herbes hace unos años.

El libro que comento hoy, La noche de la esvástica, de Katharine Budekin, también es una distopía. Lo que me ha dejado muy sorprendido es que es una novela escrita en 1937, antes de que se publicaran muchas de las novelas que he comentado al principio de la entrada. Y no había oído a hablar de ella nunca. ¿Cómo es posible? ¿Por qué una obra tan visionaria, dolorosamente predictiva y llena de reflexiones tan interesantes ha pasado tan desapercibida? Está traducida a muchos idiomas, es cierto, aunque entre ellos  hasta ahora no estaba en castellano. Si la buscáis en las listas de distopías que hay que leer (en las que aparecen muchos libros que no son distopías, pero ese es otro tema), es muy difícil que la encontréis. Creo que el problema es debido, por una parte, a que es una historia muy crítica con cierto tipo de masculinidad, y esto no gustó en su momento (ni gustará ahora). Además, fue escrita por una mujer. De hecho, si buscáis por goodreads encontraréis que muchas de las versiones de la novela están publicadas con el pseudónimo masculino de Murray Constantine.

La historia está situada en el futuro, unos 700 años después de que la Alemania nazi gane la Segunda Guerra Mundial. Los vencedores han instaurado un régimen teocrático en el cual Hitler es considerado un Dios nacido de la cabeza de su padre (no fuera caso que  alguna vez haya tocado una parte femenina) con la imagen de un coloso fuerte, rubio y con el cabello largo. Las iglesias tienen forma de esvástica y Goering y Goebbels son profetas. Unos años después de la muerte de Hitler, sus herederos reescribieron la historia, destruyendo todo el conocimiento de la humanidad y condenando a la población a vivir en una estructura casi feudal, con muy poca tecnología, dirigida por los Caballeros Teutónicos. Se ha llevado a cabo un proceso de "reducción de las mujeres", transformándolas en personas de segunda fila, segregadas, sin ningún tipo de derecho o ambición, y con la única función de servir como madres de las futuras generaciones. Alfred, un trabajador inglés, viaja de peregrinaje a Alemania para visitar los lugares sagrados del nazismo y se reencuentra con su amigo Hermann, un alemán fuerte y fornido, pero con pocas luces. El caballero Von Hess, que gestiona las tierras donde trabaja Hermann, conocerá a Alfred y le acabará confiando una historia que hará tambalear todas sus creencias.

La historia está explicada a partir de las conversaciones entre los protagonistas, con sus revelaciones y sus reflexiones. En el fondo en la novela pasan pocas cosas, pero da igual, puesto que lo que es más interesante es la construcción del escenario y los acontecimientos que nos han hecho llegar hasta este momento. Es una historia muy moderna teniendo en cuenta el año que fue escrita. Me ha sorprendido mucho la crítica a la masculinidad violenta de carácter fascista, a las religiones, a cómo se explica y se modifica la historia, así como la apertura de mente que muestra respecto a ciertos temas como por ejemplo la homosexualidad. Es una lástima que este escenario tan interesante no vaya acompañado de una historia más consistente que lo complemente. No me ha acabado de convencer el final de la trama, ni lo que sucede a sus protagonistas. Aun así, la novela tiene mucho interés y os la recomiendo sin ningún tipo de duda.

He leído algún comentario diciendo que esta novela se puede considerar como una ucronía. No acabo de estar de acuerdo. Cuando Burdekin escribió esta historia Hitler todavía no había invadido Polonia, por lo tanto, decir que hay una guerra que gana el nazismo no es una situación alternativa a la historia existente, punto clave en cualquier ucronía, sino una especulación que, por suerte, no se cumplió. La edición en catalán también incluye el prólogo de Daphe Patai para una versión publicada en 1985 con información muy interesante y que, acertadamente, los editores  utilizaron como epílogo, puesto que da demasiada información. Espero que la versión en castellano también lo incluya (aún no he podido echarle un vistazo).

En definitiva, una historia sorprendente, con algunas ideas revolucionarias por el momento en el cual fue escrita y que, lamentablemente, ha pasado muy desapercibida por los lectores no especialistas. Espero que con la publicación de esta novela por Rayo Verde y Duna Llibres se pueda rectificar esta injusticia.

El món de Rocannon - Ursula K. Le Guin

La meva relació amb l'obra d'Ursula K. Le Guin és una mica complicada. De jove, molt més interessat en la fantasia que en la ciència-ficció, vaig provar de llegir les històries de Terramar, però no em van atrapar (de fet, ho he tornat a provar fa poc en format audiollibre, i clarament veig que not my cup of tea). Vaig considerar que era una autora amb la qual no connectava  i no em vaig interessar més per la seva bibliografia. 

Quan va morir el 2018 em va sorprendre molt la reacció de la comunitat de ciència-ficció i fantasia. Es van fer multitud d'homenatges en format podcast, revistes, articles... i vaig pensar que potser era un bon moment per donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció. Vaig estar mirant les seves obres més ben valorades i premiades, però quan vaig descobrir que totes formaven part d'un mateix escenari, l'Ekumen, tot i que sabia que no tenien connexió entre elles i que són de lectura independent, la meva mania completista va fer que comencés per la primera obra escrita en aquest univers, El món de Rocannon. Ara fa poc l'he tornat a rellegir en català amb traducció de Blanca Busquets i amb una edició espectacular de Raig Verd. 

És una història una mica particular, ja que barreja aspectes de ciència ficció, innovadors en el seu temps i que van deixar marca en obres d'altres autors, amb una estructura d'aventura més típica de la fantasia èpica. En aquesta primera novel·la es presenta la Lliga dels mons, l'escenari que desenvoluparà en altres obres posteriors, tot i que deixa moltes coses a l'aire que un lector coneixedor de la seva obra, en la relectura, pot trobar a faltar. 

La trama està centrada en un etnògraf de la lliga dels móns, en Rocannon, que està explorant i estudiant les diferents societats presents en el planeta Formalhaut II. La seva base és atacada per uns rebels contraris a la Lliga i ell haurà de fer un viatge travessant gran part del planeta per aconseguir connectar amb el seu món d'origen i avisar-los de l'amenaça. En aquest viatge l'acompanyaran membres de les diverses espècies intel·ligents del planeta. 

  L'autora aposta per explorar el caràcter sociològic i antropològic de les diferents espècies del planeta més que en la part tècnica i científica, fet pel qual en algun lloc trobareu que la classifiquen com a ciència-ficció soft, un terme que no m'agrada gaire, ja que explora els viatges relativistes i inventa el responible, l'aparell que permet la comunicació instantània entre mons, que tant joc ha donat i segurament donarà a l'hora d'explicar aventures espacials.

És la seva primera novel·la, i no és la millor que va escriure. Té un punt innocent i no acaba de dibuixar bé les motivacions de molts dels personatges que ajuden a en Rocannon en el seu viatge. Les aventures succeeixen i algunes són entretingudes, però no acaba de quedar tot ben lligat en el meu parer. Tot i això, us recomano la lectura, pel fet que és la porta d'entrada al cicle Hainita, pel que implica en la bibliografia de l'autora i perquè té detalls molt ben trobats. El pròleg és un relat preciós que funcionaria perfectament de forma independent, per exemple.

Em ve de gust continuar fent la relectura de l'obra de Le Guin en català. És un luxe poder disposar de les seves històries en la nostra llengua, i més en unes edicions tan cuidades i en les que es nota tant l'amor per l'obra de l'autora com les de Raig Verd. He començat pel primer, tal com vaig fer en castellà, però aniré alternant les novel·les al meu ritme. Ja tinc preparada El nom del món és bosc. Espero que aviat la puguem comentar per aquí.