Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Las máquinas del caos - Ricard Efa

Ricard Efa tiene una larga carrera en el mundo del cómic y la ilustración, también participa en el mundo musical y recientemente ha publicado Las Máquinas del Caos, su primera incursión en el mundo de la literatura. Creo que un personaje tan multidisciplinar puede tener cosas muy interesantes que contar, así que le pedí que me respondiera unas cuantas preguntas y él, muy amablemente, accedió.

Dreams of Elvex: Gracias por responder a estas preguntas, Ricard. Las críticas que he leído de la novela son en su mayoría positivas y ha tenido muy buena aceptación. ¿Cuáles son tus sensaciones al respecto?

Ricard Efa: No puedo esconder que la recepción ha sido positiva y que esto anima mucho a seguir. Ahora bien, con algo más de veinte años de carrera en el mundo del cómic he aprendido a hacer un caso relativo a las críticas, a las buenas y a las menos buenas. Van bien para saber que la obra llega a la gente, y a veces te permiten ver tu obra desde una perspectiva distinta a la que tienes dentro de la cabeza. En todo caso estoy contento, una primera novela, de un género que tiene lectores tan exigentes, recibir reacciones positivas, me anima a seguir escribiendo, me queda muchísimo por aprender, prácticamente todo. Pero va bien saber que hay gente dispuesta a leer mi obra y acompañarme en ese aprendizaje.

Dreams of Elvex: ¿Qué es lo que provoca que des el paso para cambiar de formato para contar tus historias? ¿De dónde surge la idea de escribir una novela?

Ricard Efa: Siempre he escrito. De hecho tengo recuerdos en los que pasaba a novelita los cómics de "V" de la teleindiscreta con la máquina de escribir de mi madre. En la adolescencia pruebo con la poesía, me inspiro con los beatniks y sobre todo las letras de los Doors, hago teatro, y juego mucho a rol -sobre todo de master-. Me interesa la narrativa y la ficción desde muchos ángulos.

De hecho, me dedico al cómic porque de buenas a primeras dibujar es una actividad que me es muy fácil y natural, pero me interesa más la parte narrativa que la del dibujo. Todo esto tardo mucho tiempo en comprenderlo, pero mirando atrás es fácil ver que si hay un interés particular, es el de contar historias, da igual el formato o lenguaje. 

Hace algo más de diez años empiezo a intentar escribir ficción. Necesito producir mucha mierda para empezar a intuir cuáles son los procesos de escritura que me permiten llevar a cabo la actividad y entender qué voluntad está detrás. Tengo muy pocos estudios reglados, solo el graduado escolar y una personalidad que tira de hacia ser autodidacta. Con todo lo que hago evito escuelas y profesores e intento educarme yo solo, construirme una visión y una voluntad concreta, a ser posible, poco contaminada. Es un sistema de aprendizaje más largo, pero que es mucho más cómodo. Las Máquinas del Caos nace de una apuesta conmigo mismo, que es la única persona del mundo con la que compito. Consideré que durante un período de tiempo había aprendido cosas suficientes para enfrontarme a un texto largo, terminarlo, corregirlo, exigirle coherencia y consistencia. Creyendo que había encontrado el sistema que me permitiría llevarlo adelante partí de una idea vaga, que me pareció golosa: un grupo de mercenarios-hackers deben subir un edificio con poco más que sus conocimientos. No sabía qué les iba a pasar después, intuía cosas. Me dediqué a escarbar para ver qué salía. Y salieron Las Máquinas del Caos después de un año y pico de trabajo largo.

Dreams of Elvex: Es inevitable encontrar en la trama algunas referencias a productos muy conocidos de la ciencia ficción audiovisual como Blade Runner, Matrix, Robocop... También hay referencias a obras del mundo del cómic y la literatura como Neuromàntico o Ghost in the Shell. ¿Podrías decirnos qué obras o autores crees que han podido influir más en tu producción literaria?

Ricard Efa: A lo largo de mi vida he recibido muchos impactos a través de muchos tipos de obras. Pintura, cine, literatura, cómic, música, etc. todo me influye, e intento reproducir sus sensaciones que he vivido disfrutándolas. Siempre repito que me dedico esto para seguir siendo el niño que vuelve del cine habiendo flipado con una película y se la vuelve a contar jugando con clics. Blade Runner de R. Scott creo que es innegable, el manga de Akira supuso un cataclismo en el cerebro de protoadolescente que tenía cuando lo descubrí en un quiosco francés en el viaje de octavo de EGB. Star Wars me ha acompañado siempre. Suma el trabajo de Mamoru Oshi, Satoshi Kon, Moebius, Vonnegut, Philip K. Dick, Alain Damasio, series como BS Galactica, Lost o Expanse (tanto en libros como en serie), los cómics de Valerian y Laurelin, Naoki Urasawa. O la tríada que realizan dentro de mi cabeza Encuentros en la tercera fase, el Contact de Sagan y el Arrival de Villeneuve. Cosas que quizás no tienen mucha relación, como la obra de Malick, el Réquiem de Mozart, y otras que sé que están en el acta fundacional como el juego de rol Shadowrun. Realmente hay un montón de referencias que yo mismo me sorprendía descubriendo. Quiero decir que no existía una voluntad concreta de ser referencial, pero no me supone un problema que las influencias sobresalgan porque al final son parte fundamental de mi dieta.

Dreams of Elvex: Creo que has escrito una historia muy ambiciosa, que quiere tocar muchos palos de la ciencia ficción: Cyber-punk, sociedades distópicas, IA, primer contacto... ¿En qué subgénero la calificarías?

Ricard Efa: Quiero creer que los grandes temas del ciberpunk se mantienen a lo largo de toda la novela. High-tech/low-life, trabajar desde los márgenes contra las grandes formas de poder, la importancia de las redes, el posthumanismo, etc. Tenía claro que quería explorar qué había más allá de las grandes ciudades que pueblan los universos ciberpunk, espacios no muy habituales en el género, como puede ser una selva, por ejemplo. Tampoco quería atarme y quedarme paseando por un mundo canónicamente ciberpunk, supongo que mi naturaleza dispersa tiene mucho que ver. Y la voluntad de pintar un fresco que represente un mundo muy diverso a partir de uno muy reconocible. Cuando escribo juego constantemente con mis propias expectativas, soy lo primero que se pregunta: ¿Qué pasará ahora?, y si por eso hay que subvertir los códigos de un género, pues se hace, que por eso están ahí. Al final se trata de pasárselo bien escribiendo, intentando transmitir ese entusiasmo al lector.

Dreams of Elvex: ¿Tenías pensado tratar todos estos temas desde un principio o la cosa fue surgiendo a medida que avanzabas en la escritura y la trama fue evolucionando?

Ricard Efa: No planifiqué en nada las Máquinas. En el primer borrador, claro. Luego me tocó ordenarlo todo. Pero cuando empecé, iba tirando siempre hacia adelante, hacia donde el relato me llevaba, de forma orgánica. Evidentemente, el relato resultante en su primera forma era ilegible, fueron necesarias muchas intervenciones para darle el sentido que sospechaba que debía tener. Vas perfilando, redondeando, recortando, asegurando la estructura para que aquello que has parido de la nada pueda ser leído. Para responder a la pregunta diría que hay una parte importante que está en el primer borrador que aparece por su propio pie, y otra parte que es fruto de este trabajo posterior.

Dreams of Elvex: Hay un par de aspectos de la novela de los que me gustaría que hablaras. Uno es el ritmo elevado y la importancia de las escenas de acción (aunque existe material para hacer una novela más reflexiva). ¿Tenías claro que este era el tono que necesitaba la historia desde el principio?

Ricard Efa: Tenía claro que empezaría el relato con mucha acción. Un grupo de mercenarios deben llegar a lo más alto de este edificio y lo harán haciendo saltar por los aires lo que haga falta. Me parecía un ejercicio válido para adentrarme en una historia que aún estaba por descubrir. A su vez, me parecía un ejercicio poco habitual en la literatura en catalán. Lenguaje directo, intentando ser muy visual. Era un riesgo, porque no estaba seguro de saberlo hacer, y porque no sabía si sería fácil de leer cuando llegara a manos de los posibles lectores. Pero poner a los personajes en problemas, cada vez más grandes, y tener que romperme los cuernos para ir encontrándoles soluciones, fue un juego divertidísimo de escribir.

Dreams of Elvex: El otro aspecto es la predominancia de puntos de vista femeninos en la elección de protagonistas, en un estilo de roles en los que estamos más acostumbrados a la presencia masculina. Es una elección premeditada, supongo, ya que también los has hecho en tu última obra de cómic, Noceano.

Ricard Efa: Cuando empecé a escribir compuse un grupo de cuatro personajes, dos mujeres y dos hombres, sin tener nada claro quién acabaría acaparando el protagonismo. Y al final Apne fue cogiendo el rol principal con el curso de los eventos. Aunque sí, tengo una tendencia a preferir personajes femeninos en mi escritura. Creo que es de justicia, después de generaciones leyendo a Spirous y Asterix y mil millones de cómics con parejas de machos en el título, poner de femeninos. Y todo el ejercicio que esto conlleva. No limitarse a poner a unos personajes de aspecto femenino, sino intentar, como creador macho que soy, crear un personaje femenino con lo que desde mi inmensa ignorancia pueda llegar a definirlo como tal. Como me cuesta mucho contar esto con palabras, y sufro el riesgo de caer en trampas que yo mismo me pongo, prefiero contar historias donde considero todas estas cuestiones. Tengo claro que el resultado es fruto de mi visión sesgada y esto también forma parte de mi aprendizaje.

Dreams of Elvex: Aunque la historia queda cerrada satisfactoriamente dejas una puerta abierta para poder seguir escribiendo en este universo. ¿Tienes pensado hacerlo?

Ricard Efa: Estoy muy contento con Las Máquinas del caos, cuento la historia que supongo que quería contar. Quizá volver sería forzado, debería traicionar ciertas normas que me impuse y cosas por el estilo que sé que no preocupan a nadie más que a mí. Sin embargo, nunca me cierro ninguna puerta. Si mi cabecita algún día se confabula para encontrar un intersticio interesante para volver a este universo, lo haré encantado. Lo que de momento sé es que la intención no está, ni me forzaré a hacerlo.

Dreams of Elvex: He leído en redes que tienes un proyecto literario muy ambicioso en marcha, nada menos que seis libros. ¿Nos puedes decir algo de Stella Signata?  

Ricard Efa: Empecé a escribir lo que acabaría convirtiéndose en Stella Signata bastante antes de saber que Las máquinas del caos se publicaría. Tenía una idea de hacía tiempo, muy simple, una sola imagen casi, de una militar joven que regresaba a su planeta de origen, donde los habitantes se dedicaban al cultivo de cereales. Tan pronto como envié el manuscrito de Las máquinas del caos, decidí empezar a escarbar esta imagen para hacerla crecer. Lo que primero fue una simple exploración, descubrir quién era la chica, por qué se volvía a su planeta, o por qué había un planeta entero dedicado al cultivo de cereales, se fue transformando en una historia muy grande, que en definitiva es lo que pasa con las space opera. Cuando empiezas a explicar relaciones entre planetas, el funcionamiento de las políticas, y todas estas cosas, necesitas mucho espacio. Poco más de un año después tenía escritas más de 150 mil palabras y solo era el primer tercio de la historia. Como entonces ya sabía que Mai Més publicarían Las máquinas del caos, les expliqué lo que tenía entre manos y creo que los voy a espantar, ha ha ha!

Con el tiempo, y escribiendo y reescribiendo muchísimo, decidí dividir el relato en seis partes, que de hecho responden a tres arcos. La historia en sí no es fácil de resumir sin caer en spoilers, me parece que empieza a ser habitual en mi obra. De hecho me gusta que en cierto momento el lector se encuentre cosas que no se esperaba al empezar. En el primer libro descubrimos una sociedad que vive en un sistema solar, diferente al nuestro, donde un fenómeno "cósmico" los mantiene confinados. No pueden salir de este sistema solar, pero tampoco es un problema demasiado grave, aparentemente, tienen planetas y espacio de sobras. La historia empieza cuando esta paz se ve amenazada por el ejército, que quiere dejar de ser un simple elemento decorativo. Una facción de militares que se consideran humillados por el trato que reciben, deciden que ha llegado la hora de reclamar más poder. Evidentemente, esto lo pondrá todo patas arriba.  Hay muchos personajes, cada capítulo está explicado desde el punto de vista de uno de ellos. Por lo tanto convergen muchas tramas paralelas, mucha intriga y mucho misterio. 

Ya tengo escrito hasta el cuarto libro y me lo estoy pasando muy bien. Me ha sido necesario trabajar de manera muy diferente a como escribí Las máquinas del caos, prácticamente cero improvisación, muchos mapas, cronologías, esquemas, y repasar continuamente acontecimientos y movimientos de cada personaje para que todo encaje. A veces cuando se parte de un worldbuilding denso y complejo acaba habiendo un exceso de info-dumping. He procurado que esto no ocurra, y que sea la acción y la intriga lo que haga avanzar el relato. Yo no soy quien para decirlo, pero creo que cada libro se lee solo, plan pasa-páginas, y que tendrán suerte los que se acaben rápidamente el primero, pues el segundo sale a la vez y podrán continuar rápidamente con la historia. Si tuviera que resumirlo, te diría que es un cruce de Expanse y Lost, con gotas de Dune, Ulises 31, entre muchas otras cosas. ¡Estoy seguro de que los lectores encuentran más referencias de las que yo soy consciente! En todo caso tendremos que esperar a junio, que es cuando está previsto que salgan publicados los dos primeros libros.

Dreams of Elvex: Cuenta con un lector muy interesado, Ricard. Si quieres añadir algo más...

Ricard Efa: ! Gracias por el interés y el trabajo que haces! Espero haber dicho algo con pies y cabeza :)

Dreams of Elvex: Por supuesto. Muchas gracias por tu tiempo.

Recomanacions de cómic en català 1

Avui us porto una llista de còmics força interessant publicats en català en els darrers anys. Jo consumeixo còmics a la biblioteca majoritàriament, i em sorprèn com és de difícil de trobar-ne en català, tant en les novetats com en el dipòsit. En novel·la és tot el contrari. Tot i que no són els únics que he llegit, els que comentaré són tots de l'editorial Mai Més, ja que són els que més m'han agradat.

Començo amb un dels productes més recents. Friday és una història de dos adolescents que comparteixen inquietuds i companyia durant l'institut, però que, quan arriba el moment de marxar a la universitat, perden una mica el contacte i la seva relació ja no és el que era. El que és peculiar en aquests dos joves és que són detectius i investigadors de l'estrany i el paranormal, que han passat moltes aventures, de les que fins i tot n'han fet llibres. La Friday proporciona el múscul i l'acció i el Lancelot l'enginy i la intel·ligència. La trama comença quan la Friday torna a casa a les vacances de Nadal, i es troba amb una situació inesperada. Bon guió de Brubaker en aquest primer volum introductori, que acaba amb un gran cliffhanger. El dibuix de Marcos Martin és peculiar i dona molta personalitat al producte. Moltes de ganes de llegir la continuació.

M de Monstre, de Talia Dutton, és una revisió del mite de Frankenstein, però amb un plantejament força interessant i emotiu. Una científica intenta ressuscitar a la seva germana petita morta, i se'n surt. El problema és que la persona que ha creat no és exactament la mateixa persona que ella volia tornar a la vida. No espereu un còmic de terror, és una història emotiva que parla d'amor, de superar la pèrdua i de deixar als altres ser qui vulguin ser, no aquells que nosaltres volem que siguin. 

M'agrada molt la part gràfica, amb uns dibuixos amables que donen bon rotllo i que fan que tothom sembli bona persona. Llàstima que el color, basat en tonalitats diferents de blau, no m'ha acabat d'agradar.

Ricard Efa ens presenta a Noceà un escenari molt interessant de ciència-ficció distòpica en un món que pateix els efectes del canvi climàtic i l'escalfament global, amb tocs cyberpunk, però amb l'originalitat que té un to més optimista que el que acostumen a presentar les obres d'aquest subgènere. La trama té un to més aviat juvenil, amb dues protagonistes adolescents, l'Atari i la Tika, d'orígens i habilitats molt diferents, que lluiten contra el sistema que governa la ciutat. Tot i això, com a lector adult, jo l'he gaudit molt. Cal destacar el dibuix molt detallat, amb escenaris urbans molt variats, i la diversitat ètnica dels protagonistes i els secundaris. De moment ja hi ha dos volums publicats i el tercer està en preparació.

La paràbola del sembrador està basat en el llibre del mateix nom d'Octavia Butler. El guió és de Damien Duffy i el dibuix de John Jennings. No és una història per estómacs febles. La trama està situada en un 2024 fictici (tot i que algunes coses que va encertar l'autora fan una mica de por...) en el qual la societat dels Estats Units s'està desmuntant. Hi ha violència al carrer, protestes i manca d'aliments. La Lauren Olamina és una noia peculiar que té hiperempatia (sent el que senten les persones del seu voltant) i que, enfrontant-se al seu pare, que és pastor baptista, crea una nova religió, les Llavors de la Terra. Quan el seu barri es veu destruït i la seva família dispersada, la Lauren inicia un viatge cap a altres zones del país, reclutant una banda d'expatriats com ella que volen començar de nou. És una història colpidora, crua i que em va fer ficar de molt mala llet. El dibuix és lleig, molt esquemàtic, amb les cares i les seves expressions molt marcades, però va perfecte amb el tipus d'història que ens expliquen. Espero que publiquin la segona part, que encara em va tocar més que aquesta.

Univers és un còmic de ciència-ficció format per cinc històries breus, més o menys connectades entre elles, que tracten gairebé tots els temes recurrents del gènere en clau d'humor i amb un cert toc pulp. Robots, viatges en el temps, alienígenes, exploració de nous planetes, intel·ligència artificial... Monteys toca tots els pals i els toca d'una manera molt intel·ligent, creativa i original. No m'estranya que fos candidat als premis Eisner el 2017. Espero que aviat puguem llegir més aventures en aquest fantàstic escenari.

Zoo City - Lauren Beukes

Després de Les Lluminoses en l'editorial Mai Més han decidit continuar publicant l'obra de Lauren Beukes amb Zoo City, novel·la guanyadora del Premi Arthur C Clarke el 2011. Com en l'anterior novel·la, la traducció va a càrrec de Lluís Delgado i la il·lustració de la portada és de Ricard Efa. 

És una novel·la força interessant, encara que pel meu gust no tan rodona com Les Lluminoses, segurament perquè trobo que està una mica descompensada. M'ha interessat molt més l'ambientació i el worldbuilding que la trama principal de la història, i això fa que no l'acabi de valorar com a excel·lent.

La protagonista és la Zinzi, una jove peculiar i amb força matisos que, després d'algunes decisions equivocades, acaba a la presó. En el món que ens presenta Beukes quan una persona delinqueix esdevé animalada, estableix una relació física i espiritual amb un animal determinat, que li proporciona alguna mena de poder màgic. En el cas de la Zinzi, la relació que té amb el peresós li permet resseguir els fils que uneixen les persones i els seus objectes perduts, i així trobar-los. Aquesta activitat no acaba de proporcionar-li suficients ingressos i, per poder pagar els deutes, malgrat algunes reticències, ajuda a un estafador a buscar occidentals ingenus a qui prendre els diners que els sobren. Zoo City és el nom del barri marginal on viuen els animalats i les seves famílies, en unes condicions que deixen molt a desitjar, fet que li permet a l'autora tractar temes com la segregació i la discriminació.

La trama principal comença quan un famós productor musical contracta la Zinzi per trobar una de les seves noves perles, que porta uns dies desapareguda. La història és una barreja de novel·la de detectius i de  fantasia urbana. Seguirem les investigacions de la Zinzi mentre coneixerem els diversos ambients de la ciutat, dels més luxosos i moderns als més foscs i marginals. Com he comentat abans, la part de la investigació i la resolució de la trama no m'ha interessat massa, i fins i tot la considero un pèl precipitada. Tampoc ajuden algunes escenes d'acció que si no hi haguessin estat ni la trama ni l'ambientació s'haurien vist afectades.

Ara bé, l'ambientació m'ha semblat fascinant. Donen molt joc els diferents animals que presenta i les propietats que confereixen. 

A més, tot i que és un fenomen global, és molt interessant veure'l en una ambientació sud-africana, on es barreja aquest nou misteri amb el misticisme i els ritus d'algunes de les cultures de la zona. No hauria tingut tanta gràcia la història ubicada en un entorn del primer món.

També valoro positivament com l'autora introdueix el lector en l'escenari. La informació arriba en petites dosis, però va arribant i és fàcil deixar-se portar. Donen molt joc els diferents formats allunyats de la història principal que afegeix Beukes per ajudar a l'ambientació: articles, entrevistes, extractes de documentals... aquest recurs acostuma a agradar-me i no m'hagués molestat gens que n'hi hagués més. 

En definitiva, una història de detectius amb una ambientació de fantasia urbana i màgia, entretinguda, divertida i amb un ritme alt, que té com a punt fort l'ambientació més que no la trama en si. M'he quedat amb ganes de conèixer moltes més coses sobre els animalats, tant de bo recuperi aquest univers en futures novel·les.

Les Màquines del Caos - Ricard Efa

Ricard Efa té  una llarga carrera en el món del còmic i la il·lustració, també participa en el món musical i fa poc ha publicat Les Màquines del Caos, la seva primera incursió en el món de la literatura. Crec que un personatge tan multidisciplinar pot tenir coses molt interessants a dir, així que li vaig demanar que em respongués unes quantes preguntes i ell, molt amablement, va accedir.

Dreams of Elvex: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Ricard. Les crítiques que he llegit de la novel·la són majoritàriament positives i ha tingut molt bona acceptació. Quines són les teves sensacions al respecte?

Ricard Efa: No puc amagar que la recepció ha estat positiva i que això anima molt a seguir. Ara bé, amb una mica més de vint anys de carrera en el món del còmic he après a fer un cas relatiu a les crítiques, a les bones i a les menys bones. Van bé per saber que l'obra arriba a la gent, i a vegades et permeten veure la teva obra des d'una perspectiva diferent de la que tens dins del cap. En tot cas estic content, una primera novel·la, d'un gènere que té lectorat exigent, reaccions positives..., Com deia, m'anima a continuar escrivint, em queda moltíssim per aprendre, pràcticament tot. Però va bé saber que hi ha gent disposada a llegir la meva obra i acompanyar-me en aquest aprenentatge.

Dreams of Elvex: Què és el que provoca que facis el pas per canviar de format per explicar les teves històries? D'on sorgeix la idea d'escriure una novel·la?

Ricard Efa: Sempre he escrit. De fet tinc records on passava a novel·leta els còmics de "V" de la teleindiscreta amb la màquina d'escriure de la meva mare. A l'adolescència potinejo amb la poesia, m'inspiro amb els beatniks i sobretot les lletres dels Doors, faig teatre, i jugo molt a rol -sobretot de master-. M'interessa la narrativa i la ficció des de molts angles. 

De fet em dedico al còmic perquè de bones a primeres dibuixar és una activitat que m'és molt fàcil i natural, però m'interessa més la part narrativa que la del dibuix. Tot això tardo molt de temps a comprendre-ho, però mirant enrere és fàcil veure que si hi ha un interès particular, és el d'explicar històries, tant hi fa el format o llenguatge. 

Fa una mica més de deu anys començo a intentar escriure ficció. Em cal produir molta merda per començar a intuir quins són els processos d'escriptura que em permeten dur a terme l'activitat i entendre quina voluntat hi ha al darrere. Tinc molt pocs estudis reglats, només el graduat escolar i una personalitat que tira cap a el autodidacte. Amb tot el que faig evito escoles i professors i intento educar-me jo sol, a construir-me una visió i una voluntat concreta, si pot ser poc contaminada. És un sistema d'aprenentatge més llarg, però que m'és molt més còmode. Les Màquines del Caos neix d'una aposta amb mi mateix, que és l'única persona del món amb qui competeixo. Vaig considerar que durant un període de temps havia après prou coses per a confrontar-me a un text llarg, acabar-lo, corregir-lo, exigir-li coherència i consistència, i totes aquestes coses. Creient que havia trobat el sistema que em permetria dur-lo endavant vaig partir d'una idea vaga, que em va semblar llaminera: un grup de mercenaris-hackers han de pujar un edifici amb poca cosa més que els seus coneixements. No sabia què els hi passaria després, n'intuïa coses. Em vaig dedicar a furgar per veure què en sortia. I en van sortir Les Màquines del Caos després d'un any i escaig de feina llarga.

Dreams of Elvex: És inevitable trobar en la trama algunes referències a productes molt coneguts de la ciència-ficció audiovisual com Blade Runner, Matrix, Robocop... També hi ha referències a obres del món del còmic i la literatura com Neuromàntic o Ghost in the Shell. Ens podries dir quines obres o autors creus que han pogut influir més en la teva producció literària?

Ricard Efa: Al llarg de la vida he rebut molts impactes a través de molts tipus d'obres. Pintura, cinema, literatura, còmic, música, etc tot m'influeix, i intento reproduir-ne les sensacions que he viscut gaudint-les. Sempre repeteixo que em dedico això per continuar essent el nen que torna del cinema havent flipat amb una pel·lícula i se la torna a explicar jugant amb clics. Blade Runner de R. Scott crec que és innegable, el manga d'Akira va suposar un cataclisme al cervellet de proto-adolescent que tenia quan el vaig descobrir en un quiosc francès al viatge de vuitè d'EGB. Star Wars m'ha acompanyat sempre. Suma-hi la feina de Mamoru Oshi, Satoshi Kon, Moebius, Vonnegut, Philip K. Dick, Alain Damasio, series com BS Galactica, Lost o Expanse (tant en llibres com en sèrie), els còmics del Valerian i la Laurelin, Naoki Urasawa. O la tríada que fan dins del meu cap Encuentros en la tercera fase, el Contact de Sagan i l'Arrival de Villeneuve. Coses que potser no hi tenen molta relació, com l'obra de Malick, el Réquiem de Mozart, i d'altres que sé que estan a l'acta fundacional com el joc de rol Shadowrun. Realment hi ha un fotimer de referències que jo mateix em sorprenia descobrint. Vull dir que no hi havia una voluntat concreta de ser referencial, però no em suposa un problema que les influències sobresurtin perquè al final són part fonamental de la meva dieta.

Dreams of Elvex: Crec que has escrit una història molt ambiciosa, que vol tocar molts pals de la ciència-ficció: Cyber–punk, societats distòpiques, IA, primer contacte... En quin subgènere la qualificaries?

Ricard Efa: Vull creure que els grans temes del ciberpunk es mantenen al llarg de tota la novel·la. High-tech/low-life, treballar des dels marges contra les grans formes de poder, la importància de les xarxes, el posthumanisme, etc. Tenia clar que volia explorar què hi havia més enllà de les grans ciutats que poblen els universos ciberpunk, espais no gaire habituals dins del gènere, com pot ser una selva, per exemple. Tampoc volia lligar-me i quedar-me passejant per un món canònicament ciberpunk, suposo que la meva naturalesa dispersa hi té molt a veure. I la voluntat de pintar un fresc que representi un món molt divers a partir d'un de molt reconeixible. Quan escric jugo constantment amb les meves pròpies expectatives, soc el primer que es pregunta: Què passarà ara?, i si per això cal subvertir els codis d'un gènere, doncs es fa, que per això hi són. Al final es tracta de passar-s'ho bé escrivint, intentant transmetre aquest entusiasme al lector.

Dreams of Elvex: Tenies pensat tractar tots aquests temes des d'un principi o la cosa va anar sorgint a mesura que avançaves en l'escriptura i la trama va anar evolucionant?

Ricard Efa: No vaig planificar gens les Màquines. Al primer esborrany, clar. Després em va tocar ordenar-ho tot. Però quan vaig començar, anava fent, tirant sempre endavant cap a on el relat em portava, de manera orgànica. Evidentment el relat resultant en la seva primera forma és illegible, van caldre moltes intervencions per donar-li el sentit que sospitava que havia de tenir. Vas perfilant, arrodonint, retallant, assegurant l'estructura perquè aquella cosa que has parit del no-res pugui ser llegida. Per respondre a la pregunta diria que hi ha una part important que està al primer esborrany que apareix pel seu propi peu, i una altra part que és fruit d'aquesta feina posterior.

Dreams of Elvex: Hi ha un parell d'aspectes de la novel·la dels que m'agradaria que en parlessis. Un és el ritme elevat i la importància de les escenes d'acció (tot i que hi ha material per fer una novel·la més reflexiva). Tenies clar que aquest era el to que necessitava la història des del principi?

Ricard Efa: Tenia clar que començaria el relat amb molta acció. Un grup de mercenaris han d'arribar a dalt de tot d'aquest edifici i ho faran fent saltar pels aires el que faci falta. Em semblava un exercici vàlid per endinsar-me en una història que encara havia de descobrir. A la vegada em semblava un exercici poc habitual en la literatura en català. Llenguatge directe, intentant ser molt visual. Era un risc, perquè no estava gens segur de saber-ho fer, i perquè no sabia si seria fàcil de llegir quan arribés a mans dels possibles lectors. Però posar els personatges en problemes, cada vegada més grossos, i haver de trencar-me les banyes per anar-los trobant solucions, va ser un joc divertidíssim d'escriure.

Dreams of Elvex: L'altre aspecte és la predominança de punts de vista femenins en la tria de protagonistes, en un estil de rols en els quals estem més acostumats a la presència masculina. És una tria premeditada, suposo?

Ricard Efa: Quan vaig començar a escriure vaig compondre un grup de quatre personatges, dues dones i dos homes, sense tenir gens clar qui acabaria acaparant el protagonisme. I al final Apne va anar agafant el rol principal amb el curs dels esdeveniments. Sí que tinc una tendència a preferir personatges femenins en la meva escriptura. Ara estic fent una sèrie de còmic on hi ha una parella de noies de protagonistes. Crec que és de justícia, després de generacions llegint Spirous i Asterix i mil milions de còmics amb parelles de mascles al títol, posar-ne de femenins. I tot l'exercici que això comporta. No limitar-se a posar uns personatges d'aspecte femení, sinó intentar, com a creador mascle que soc, crear un personatge femení amb allò que des de la meva immensa ignorància pugui arribar a definir-lo com a tal. Com que em costa molt explicar això amb paraules, i pateixo el risc de caure en paranys que jo mateix em poso, prefereixo explicar històries on considero totes aquestes qüestions. Tinc clar que el resultat és fruit de la meva visió esbiaixada i que això també forma part del meu aprenentatge.

Dreams of Elvex: Tot i que la història queda tancada satisfactòriament deixes una porta oberta per poder continuar escrivint en aquest univers. Tens pensat fer-ho?

Ricard Efa: Estic molt content amb Les Màquines, hi explico la història que suposo que volia explicar. Potser tornar-hi seria forçat, hauria de trair certes normes que em vaig imposar i coses per l'estil. Que sé que no preocupen a ningú més que a mi. Tanmateix no em tanco mai cap porta. Si el meu caparronet algun dia es confabula per trobar un interstici interessant per tornar a aquest univers, ho faré encantat. El que de moment sé és que la intenció no hi és, ni em forçaré a fer-ho.

Dreams of Elvex: He llegit en xarxes que tens algun projecte literari nou en marxa. Ens en pots dir alguna cosa?

Ricard Efa: Vaig començar a escriure una altra història molt abans de saber que Mai Més publicarien Les màquines del caos. De fet va ser enviar el manuscrit i posar-me amb això nou, per pal·liar l'angoixa de l'espera i la possible resposta editorial. Vaig haver-ho d'aparcar durant bastant temps per atendre altres compromisos, i fa uns mesos vaig poder-m'hi tornar a posar. És una òpera espacial, poca cosa puc dir encara. Estic enllestint el primer esborrany que rondarà les cent cinquanta mil paraules i em donarà una feinada descomunal per donar sentit a tot el merder que he escrit. Té una veu molt diferent de les Màquines, i té seqüències que ara mateix em semblen espectaculars, però no sé quina importància acabaran tenint al text definitiu. Estic treballant amb una bona pila de personatges i els seus punts de vista, que és una cosa que m'agrada molt, i és un univers amb molt de lore, cosa que m'obliga a planificar bastant més del que voldria. Espero tenir alguna cosa per començar a enviar a lectors beta de cara a la primavera. I encreuar els dits i esperar sorprendre i agradar.

Dreams of Elvex: Me l'apunto a la llista. Com veus el panorama de la ciència-ficció en català?

Ricard Efa: Tenint en compte que als vuitanta i noranta teníem molt poca cosa de gènere en català, es podria dir que estem vivint al paradís. Encara hi ha molta feina per fer, trencar molts prejudicis, no cansar-nos d'explicar que no hi ha una alta i una baixa literatura, que crec que és un tema molt arrelat. No tan sols aquí, a tota Europa. Molta gent que consumeix sèries amb components importants de fantasia i cifi després no llegeixen literatures de gènere perquè no sé què. Manies. Molts mitjans de comunicació el mateix. Inclús autors que toquen aquests gèneres de manera més o menys directa, fan cabrioles argumentals per dir que no, que el seu no és fantasia o ciència-ficció, com si el gènere fes pudor o alguna cosa així. Per sort tenim moltes autores i autors, editorials petites i cada vegada més de grans, blocs i pàgines d'internet, etc. que fan una feia immensa. Molts la porten fent des de fa molts anys. Sé que, com en qualsevol altre món, com més literatura de gènere es publiqui en català més se'n generarà. Jo mateix no sé si mai m'ho hagués plantejat sense una Pell Freda o un Marc Pastor, o potser sense l'Aiguafang d'en Joan-Lluís Lluís, per posar uns exemples de fa uns anys.

Dreams of Elvex: Ja per acabar, hi ha algun autor o autora nacional o internacional del que segueixis la seva obra? Alguna bona recomanació de lectura recent?

Ricard Efa: De lectures internacionals, relativament recents, destaco el primer volum de "Rosewater" de Tade Thompson, "Les furtifs" d'Alain Damasio, "The Stars are Legion" de Kameron Hurley i "Piranesi" de Susanna Clarke – Norrell i Strange em va flipar quan va sortir-. Dels nacionals m'ha agradat força "Fòrvid" d'Elena Bartomeu, "Estació boira" d'Enric Herce, el col·lectiu de relats "Barcelona 2059", "Canto jo i la muntanya balla" d'Irene Solà. Qualsevol cosa que faci Monteys, tant a "Universo", com a "Slaughterhouse 5" és una delícia. I espero amb candeletes el novè volum d'"Expanse" que clourà la sèrie i arriba pels volts del meu aniversari, o sigui que regalàs que espero que caigui d'algun lloc, mwahahaha!

Dreams of Elvex: En algunes coincideixo, i altres me les anoto. Si vols afegir alguna cosa més...

Ricard Efa: Doncs que moltes gràcies per l'interès i la feina que fas! Espero haver dit alguna cosa amb cap i peus :)

Dreams of Elvex: I tant. Moltes gràcies pel teu temps Ricard.