Vapor Negre - Barcelona steampunk 1911 - Diversos autors

L'editorial Crims.cat està especialitzada a publicar novel·la negra, però de tant en tant, aposta per llibres que hibriden aquest gènere amb diversos vessants de la narrativa fantàstica, com va fer amb l'antologia Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? La seva darrera publicació, Vapor Negre - Barcelona Steampunk 1911, és una obra semblant, però canviant el subgènere. És  una col·lecció d'onze  relats que barregen ucronia, ciència-ficció i steampunk amb les narracions de crims i detectius.

El projecte, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín,  parteix de la premissa que presenta la novel·la  La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, que també ha escrit un relat. A la zona de Montserrat es descobreix una aigua hipercalòrica que permet generar molta més potència quan es converteix en vapor. Barcelona es converteix en una ciutat puntera en el desenvolupament d'aquesta tecnologia, i gràcies a aquesta font d'energia molts inventors poden fer realitat els seus projectes. La ciutat bull amb transport rodat de totes menes, trens gegants que la connecten amb Europa, vaixells que semblen illes i dirigibles que travessen els cels plens de fum. En aquest escenari tan peculiar diversos autors i autores han escrit un relat, creant una antologia estil fix-up en la qual les històries comparteixen escenari, personatges i trama. Personatges històrics com Prat de la Riba, Salvat-Papasseit, el Noi del sucre, Frederick Pearson o Mata-Hari comparteixen les seves vides amb personatges inventats i recurrents a la majoria de les històries. Cal destacar l'Edgar Perot, un detectiu tocat i posat i l'Emma Brotons, una inventora amb molt talent i enginy. 

El llibre ens presenta una ciutat  i una societat vibrant, en ebullició, amb molts interessos polítics i econòmics que no estan d'acord en el fet que Barcelona sigui el centre neuràlgic d'aquesta nova revolució industrial, i que faran tot el possible per impedir-ho.

Hi ha molts premis ictineu reunits en l'alineació dels escriptors i escriptores que  participen en aquest projecte. D'alguns, l'exemple més clar és Carme Torras, he llegit tantes coses seves que ja veia venir per on anirien els trets dels seus relats. Antoni Munné-Jordà, Andreu Martin, Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Empar Fernández, Susana Hernández, Inés McPherson, Jordi de Manuel i Salvador Macip aporten el seu gra de sorra a aquesta història coral. 

El llibre és força entretingut i us el recomano sense dubtes. Té la gràcia que la història ens ve narrada a través de diferents veus, però potser per aquest fet la trama conjunta que connecta tots els relats no té la força que podria tenir. Em quedo amb el dubte si una novel·la amb una sola veu no hagués aconseguit perfilar millor la història que tots els relats tenen de fons i que estic segur que ha estat difícil de coordinar. Continuarem pendents d'aquestes propostes tan interessants i originals.

Deu relats ecofuturistes - Diversos autors

L'any passat, en l'àmbit de la celebració del festival Cryptshow, es va fer un concurs de relats relacionats amb l'ecofuturisme. Els 5 relats guanyadors, juntament amb 5 relats que es van demanar a altres autors explícitament per aquest llibre, es van recollir en una antologia força interessant, Deu relats ecofuturistes, publicada per Males Herbes. 

Com totes les antologies d'aquest estil és molt diversa i irregular. Cada relat presenta una temàtica i un estil diferents, cosa que acostuma a ser bona per presentar una lectura variada, però també una qualitat diferent, cosa que provoca alts i baixos en la lectura. M'ha sorprès que, en general, m'han agradat més els relats que es van presentar al concurs, escrits per autors més desconeguts, que no els relats d'autors més consagrats demanats expressament per acabar de completar aquesta antologia.

Passo a comentar els relats que més m'han arribat, que han aconseguit tocar alguna cosa, ja sigui per com estan escrits o per algun detall de la trama o el plantejament que m'hagi interessat molt. La resta no ho han aconseguit, però no per això els classificaria com a mals relats.

El recull l'inicia el colpidor relat Estripaventres, de Roser Cabré-Verdiell. És el relat que més m'ha agradat. A partir del punt de vista de 7 dones de la mateixa família en el seu moment de gestació ens fa un retrat d'una societat distòpica molt estricta amb els efectes de les persones sobre el medi ambient. Un ferm candidat als Ictineu. 

Parc climàtic és l'aportació d'Antoni Munné-Jordà. En un futur llunyà un grup d'adolescents fa una visita a un parc temàtic que recrea les condicions atmosfèriques de la nostra època. Però la visita els resulta avorrida, i ja sabem que joves avorrits poden generar problemes. El plantejament és interessant, però acaba de  forma massa brusca pel meu gust.

Núria Abril, amb Equilibri ens presenta un relat una mica confús en un principi. que fa una visió d'una societat distòpica on qualsevol situació que fa que surtis de la norma es soluciona amb pastilles. La idea bàsica és força interessant, però crec que el relat està molt obert a interpretacions, m'agradaria saber realment qué és el que proposa l'autora amb el protocol 123.

Carme Torres en el relat L'indigent parla del tema que més domina, els robots, en un context relacionat amb el consumisme desaforat i el reciclatge. Escrit amb la solvència que la caracteritza, m'ha semblat que estava ubicat en el mateix univers que la seva fantàstica novel.la La mutació sentimental.

Enric Hercé utilitza les arcologies com a motiu per incloure el seu relat Estels negres en aquesta antologia, però al final ho lliga amb Carcosa i el Rei Groc, d'una forma que no m'ha acabat de convèncer del tot.

El relat que m'ha interessat més a nivell d'ambientació  i de detalls és Abocador de David Castejón, que, com molts dels altres relats, ens presenta una societat molt preocupada per les conseqüències sobre el medi ambient de les nostres actuacions, i que actua mitjançant un sistema molt exigent de sancions. El protagonista és un ric magnat condemnat a estar 40 anys desconnectat de la xarxa. Crec que aquest escenari i aquest personatge donarien per una narració més extensa.

En definitiva, una antologia força interessant, variada i amb alguns relats de molta qualitat. Em sorprèn la poca repercussió que ha tingut a les xarxes socials. Potser és la portada, que no és massa atractiva per un treball d'aquest estil. 
L'experiència es repetirà en el Cryptshow festival de 2017, però amb una temàtica diferent, els estats alterats. El termini de presentació dels relats ja està tancat, estaré pendent de la seva publicació.

Altres opinions: El biblionauta

Lo bueno, si breve... 5

Nota: Esta es mi colaboración con la revista Supersonic nº5. Ya estáis tardando en descargarla, está llena de entrevistas jugosas, secciones interesantes y relatos espectaculares de Brandon Sanderson, Santiago Eximeno, Eduardo Vaquerizo, Miguel Santander, Víctor Conde  y ATENCIÓN, la traducción del relato ganador del Hugo y el Locus 2016, "Fotos de gatitos, por favor" de Naomi Kritzer y la del relato ganador del Nébula 2016 "Hijas hambrientas de madres famélicas" de Alyssa Wong. 
Una edición de lujo que no os podéis perder.

En mi colaboración con la anterior edición de esta revista planteé un cambio en la estructura de la sección. Si bien el fondo sigue siendo el mismo ( dar a conocer obras interesantes que hayan podido pasar más o menos desapercibidas al lector más generalista), la forma cambia para pasar a comentar novelas en lugar de relatos, y centrándome en trabajos publicados exclusivamente en catalán.

Mi hipótesis es que si una obra tiene cierto éxito de crítica y público en el minoritario mercado catalán, seguramente también la tendrá en el más extenso mercado nacional. Hay un auge de editoriales minoritarias que están publicando obras de género (El transbordador, Apache, Orcinny Press, Dilatando mentes, Carlinga ediciones, Editorial Hiboria...), y aquí pueden encontrar material interesante (de las comisiones ya hablaremos luego).

Siguiendo la dinámica de los anteriores artículos me centraré en obras finalistas o premiadas en diversos premios, en este caso en los premios que entrega la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia), los premis Ictineu. La votación es popular, y, por tanto, no exenta de las clásicas controversias de este tipo de premios. En una primera ronda los miembros de la SCCFF pueden proponer hasta 5 títulos de cada una de las categorías. Posteriormente, una vez hecha la primera selección, en una segunda ronda cualquier persona puede votar a los finalistas. El voto popular tiene un peso del 50%, la otra mitad es responsabilidad de un jurado especializado (del cual forman parte algunos de los perpetrador….er….colaboradores habituales de esta revista). Este año es el primero que he participado en todo el proceso de votación.

Mi favorita entre las finalistas de la edición del año pasado era Simulacions de vida, de Enric Hercé, publicada por Males Herbes (aunque debo reconocer que todavía tengo pendiente la lectura de Tenebra, la novela que ganó; en el próximo artículo os cuento). Es una historia muy trabajada: cada capítulo está titulado con un acrónimo relacionado con lo que va a contar y narrado desde el punto de vista de un protagonista diferente. Esto provoca que la trama avance de forma tangencial a los personajes y que sea necesaria una lectura atenta, ya que los personajes, que parecen independientes, también estan relacionados de manera tangencial. La estructura es muy parecida a un fix-up. La historia está situada en un futuro cercano y basada en una tecnología, el log, que es una evolución de los smartphones. Leí la novela hace un año y medio, y seguramente algunas de las particularidades de esta tecnología ya no me sonarían tan sorprendentes si lo leyera ahora, el ritmo de los cambios en los móbiles es espectacular. Esto puede provocar que en pocos años esta novela se vea un poco anacrónica, cosa que sería una lástima. El autor está nominado este año a los premios por uno de sus relatos: le deseo mucha suerte.

Steam-punk a la catalana, así es como se presenta en muchos sitios a la novela ganadora de la edición del 2012, La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, publicada por la editorial Pagès. Yo creo que es un error, porque, aunque de vapor hay, y mucho, no presenta las características típicas de su uso de este subgénero (que no es precisamente uno de mis favoritos). En el fondo es una ucronía con estructura de thriller y novela de espionaje. La historia se sitúa en los años previos a la primera guerra mundial. Se ha descubierto un manantial con una agua que, cuando se calienta, genera un vapor capaz de calentar mucho más de lo normal, con lo que se desencadena una segunda revolución industrial en Catalunya basada en esta tecnología, lo que provoca el interés de las grandes potencias mundiales. La trama tiene un cierto tono documental, y si a eso le añadimos el hecho de que varios de los protagonistas son personajes históricos, y están poco caracterizados, la novela es un poco fría, pero muy adictiva. Es curioso como refleja en una historia situada hace un siglo algunos de los aspectos que son recurrentes en la prensa en nuestros días: la relación Catalunya-España, la corrupción y los pocos escrúpulos de la clase dirigente, el hecho de aprovechar al máximo la situación actual sin pensar en las consecuencias futuras… leyéndo la novela tuve cierta sensación de déjá vu.

Si comento una ucronía tengo que comentar una distopía, sino los subgéneros quedan descompensados. Una de las finalistas de 2014 fue Terra Inhóspita: Barcelona 2048, de Maria Dolors Millat, publicada por Edicions el Periscopi. La ambientación es el punto fuerte de esta novela: una sociedad, la Netkracia, que ha derivado a un capitalismo extremo en el que las grandes corporaciones dominan la sociedad a nivel político (con una nueva distribución geográfica), económico (con una nueva moneda, el denario) y legislativo (muchas de las acciones que hacemos habitualmente estan prohibidas o se pueden realizar exclusivamente online). Los nombres de las calles, plazas y instituciones son los de estas corporaciones globales, de forma que podemos estudiar en la Barça University o pasear por la Rambla Bayer. Uno de los puntos más interesantes de la novela es una evolución del soma de Huxley; los ciudadanos disponen de fármacos conductuales que les permiten controlar sus sentimientos para sentirse siempre bién. La variedad y nomenclatura de estas substancias da mucho juego: Somnolence, Antiobsession, Valentis y incluso SelecLove-X para enamorarse temporalmente de personas de una edad determinada. La historia se centra en un miembro de la resistencia, en el momento que se está planteando un golpe muy importante contra el sistema.

En 2011 ganó El joc de Déu, de Salvador Macip, publicado por Edicions Bromera. Es una novela gamberra, irreverente, divertida y, en principio, con una historia ligera. Digo en principio porque las apariencias engañan y utilizando el humor hace reflexiones muy interesantes sobre el viaje en el tiempo y sus paradojas. El protagonista es un perdedor, perezoso y mal estudiante que está enamorado de una de sus compañeras de clase que actúa como si el no existiera. Un dia cuando regresa a su apartamento Dios le está esperando en el sofá para pedirle un favor. Sólo el puede salvar al mundo de la destrucción, pero tendrá que asesinar a un científico antes de que realize un experimento que creará un agujero negro en nuestro planeta. Estructurada en tres partes muy diferentes, y con capítulos muy breves que alternan los puntos de vista de los protagonistas es una historia divertida, entretenida y de lectura rápida y muy amena.    

Los tres finalistas de este año son El crit de les Ultracoses, de David Ruiz (que ya comenté en el artículo anterior), La República Pneumática, de Jaume Valor (que ya ha sido publicada en castellano, por tanto no es objetivo de este artículo) y mi favorita, Michelíada, de Antoni Munné-Jordà, publicada por Males Herbes.

No sé si tendría que comentar esta novela, porque creo que es intraducible, pero el esfuerzo que ha realizado el autor para escribirla merece como mínimo la mención en el artículo. Es una revisión de la Ilíada de Homero, ubicada en una guerra entre dos facciones, los fundamentalistas islámicos productores de petroleo (los troyanos) y el bloque occidental (los griegos), situada en un futuro lejano en el que las guerras son retransmitidas por la televisión. Los protagonistas de cada bloque reciben nombres de marcas de vehículos o de petroleras. Es un juego divertido buscar las correspondencias con los protagonistas de la obra original (Volvo/Agammenón, Landróver/Néstor, Shell/Héctor), aunque el autor se ha permitido algunas licencias en forma de cambios de sexo y de fusión de personajes. Lástima que no domine suficientemente la Ilíada para pillar todas las referencias.

Cada capítulo está narrado con una estructura y estilo diferentes: una obra de teatro, un informe, un interrogatorio, un guión de una producción audiovisual, una notícia de periódico, una crónica medieval, un diario personal, con el estilo de la biblia, de las mil y una noches... Y si eso no implicara suficiente trabajo, los diferentes grupos de personajes utilizan diferentes variantes del catalán. Una obra completísima merecedora del premio, sin duda.

Ya véis que en la variedad está el gusto: ucronías, distopías, viajes en el tiempo, nuevas tecnologías, revisiones de los clásicos...continúo disfrutando mucho descubriendo la narrativa de género escrita en catalán, y todavía tengo en la pila novelas suficientes para un par de artículos como este. La cosa promete.

Michelíada - Antoni Munné Jordà

Algun cop he rebut comentaris referents a que soc bastant generós i benèvol a l'hora d'escriure les meves opinions sobre els llibres que llegeixo. Crec que és cert, i el principal motiu és que respecto moltíssim el treball dels escriptors, perquè crec que és una de les coses que seria incapaç de fer. Desprès podrem discutir si el resultat final m'agrada més o menys i per quins motius, però sempre hi ha una part d'admiració per la feina que s'ha fet.

En el cas de la novel.la que parlaré avui, Michelíada, d'Antoni Munné-Jordà, la feina que ha hagut de portar és tan brutal que gairebé només per això la valoració que li he donat és molt alta. A més, la novel.la és molt interessant, entretinguda i dóna molt joc.

La trama està basada en la Ilíada d'Homer, però ubicada en un futur llunyà en el que les guerres es retransmeten per televisió i les grans corporacions hi tenen molt a dir. El grup dels Troians està representat per un bloc fonamentalista islàmic en el que tots els seus personatges tenen nom de companyies petroleres. Aquest bloc s'ha alçat en armes degut a que l'altre bloc ha deixat de consumir petroli i els seus derivats. Els Grecs estan representats pel bloc occidental, i els seus personatges duen noms de marques de vehicles. La història s'inicia amb l'arribada d'un grup de mutants que pertanyen a aquest darrer bloc, liderats pel caporal Michelín, i que han estat creats per ser uns grans guerrers i fer canviar la balança en l'estat de la guerra.

La novel.la ens ofereix aquí un primer joc, que consisteix en identificar i relacionar els personatges de l'obra d'Homer amb els de Michelíada. Alguns són molt evidents, com Michelín-Aquiles, Volvo-Agamenó, o Shell-Héctor, però en altres casos Munné-Jordà s'ha pres llicències i ha fusionat personatges o els ha canviat de sexe. M'hagués agradat molt conèixer més la Ilíada per poder relacionar els personatges i les situacions entre les dos obres i trobar i gaudir de totes les referències. 

A més, cada un dels vint-i-quatre capítols (com els cants de l'obra d'Homer) està escrit en un format o estil diferent. Això és important per mantenir l'interès, ja que el principal defecte que li trobo a la novel.la és que a vegades és repetitiva explicant els combats entre els dos bàndols (de fet, a la història clàssica també li passa una mica això...), el fet que cada capítol sigui únic li dóna més gràcia.

Trobareu entrevistes, informes, obres de teatre ( un homenatge a els pastorets potser?), guions de produccions audiovisuals, diaris personals,... i aquells capítols que estan explicats amb un format narratiu més típic, tenen també diferents estils, de forma que m'ha semblat reconèixer l'estil de la Bíblia, de les Cròniques de Ramon Muntaner, de les Mil i una nits... En aquest segon joc que ofereix la novel.la també m'hagués agradat tenir més cultura literària per poder agafar totes les referències.

I si amb això no n'hi ha prou, per donar més riquesa a l'obra, els diferents personatges utilitzen diverses variants i dialectes de la llengua catalana. Espatarrant.
Alguns companys bloggaires (blocaires? bloguers?...) titllen directament la novela de clàssic instantani i auguren la seva presència en un futur a les aules d'institut. No acabo d'estar d'acord, la trobo un pel complexa i, per gaudir-la, crec que cal tenir més referències que les que tenen, en general, els alumnes d'institut. On crec que hauria de ser obligatòria és en els estudis de filologia, això segur.
En definitiva, una novel.la ambiciosa que ha hagut de ser molt difícil d'escriure, entretinguda si entres en el joc que proposa, però amb alguns moments una mica repetitius. És una de les tres finalistes als premis Ictineu 2016, i li desitjo tota la sort del món. El meu vot ja el té.
NOTA: La novel.la finalment va guanyar el premi Ictineu 2016. Moltes felicitats a l'autor i als editors.