Punt de saturació - Adrian Tchaikovsky

La capacitat creativa d'Adrian Tchaikovsky és sorprenent. No para de publicar novel·les independents, sagues de milers de pàgines i novel·les curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. És dificilíssim mantenir-se al dia de la seva obra, i considero que té molt mèrit que, després d'haver llegit tantes històries seves, encara aconsegueixi sorprendre'm com a escriptor.

Els lectors en català tenim la sort que l'editorial Chronos està publicant moltes de les seves novel·les breus, format en el qual crec que aquest fantàstic escriptor britànic excel·leix. La protagonista de l'entrada d'avui és Punt de saturació, traduïda per Lluís Delgado. La història ens situa en un futur relativament proper, una mica distòpic, on el canvi climàtic i l'aparició de pandèmies víriques i bacterianes resistents han provocat canvis importants en el dia a dia dels habitants del nostre planeta. L'escenari principal de la història és la Regió de Deshidratació Higromètrica, coneguda com la Zona, una franja d'habitat tropical on la combinació d'elevades temperatures i humitat ambiental provoca que els éssers humans no hi puguem sobreviure sense protecció. La Zona va ser objectiu de projectes d'investigació per part de grans corporacions internacionals, però totes les investigacions van ser abandonades perquè no sortien rendibles, i la zona anava expandint-se. Vint anys després, la doctora Jasmine Marks, que havia estat investigant a la Zona, és contractada per una nova expedició que busca respostes a alguns dels misteris que genera aquest nou hàbitat.

La història està explicada mitjançant capítols molt curts narrats en primera persona, ja sigui com a diaris personals que la investigadora grava, o com la transcripció de converses entre els membres de l'expedició. La doctora Marks no és una narradora fiable; la narració és caòtica, plena de forats, va amunt i avall i l'estat de confusió i nerviosisme de la investigadora no ajuda. És un efecte clarament buscat per ajudar el lector a entrar en aquest espai tan misteriós i generar un estat d'incertesa.  

La novel.la es podria ubicar en la categoria d'història sobre una zona misteriosa amb propietats diferents, com Pícnic a la vora del camí dels germans Strugatsky o Aniquilación de Jeff Vandermeer, però amb la diferència que l'anomalia no és d'origen misteriós o alienígena, sinó que és responsabilitat humana. De fet, la història beu d'alguns clàssics del gènere, fet del qual Tchaikovsky no s'amaga, ja que els menciona durant la narració i els enumera al final del llibre.

El fet que sigui una novel.la breu i l'estructura narrativa que presenta provoquen que la lectura sigui lleugera i addictiva. M'ha durat un parell de dies. Vull destacar com l'autor aconsegueix representar l'angoixa i claustrofòbia que pateixen els visitants de la zona, i també com aconsegueix reflectir com aquesta bull de vida. És un plantejament original fer veure que el canvi climàtic generi zones amb molta biodiversitat, normalment l'enfocament és el contrari. Els lectors habituals ja sabeu que soc biòleg, i les novel·les que toquen aquesta disciplina acostumen a agradar-me i em tenen mig convençut abans de començar. En aquest cas, a més, he après alguns conceptes nous de fisiologia animal als que Tchaikovsky ha sabut traure el suc de forma molt original. 

En definitiva, una novel.la curta d'estructura interessant, una mica caòtica, amb misteris científics força originals i amb un final que tanca la història de forma satisfactòria, però prou obert per poder explorar una mica més l'escenari. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Projecte Hail Mary - Andy Weir

Quan vaig escriure l'entrada sobre Projecte Hail Mary quan es va publicar la novel.la en castellà ja fa uns anys, comentava que el millor que es pot fer amb aquesta novel.la és aproximar-s'hi sense saber-ne gran cosa i gaudir-la, i vaig intentar no explicar aquells detalls més sorprenents de la història.

Ara que Mai Més l'ha publicat en català amb traducció de Lluís Delgado i un disseny espectacular de Maria Picassó, com que ha coincidit en el temps amb l'adaptació cinematogràfica, crec que gairebé tothom és coneixedor, si no de la finalització de la trama, sí dels detalls més sorprenents. Per això aquesta entrada està plena de spoilers, si no coneixeu la història, us recomano parar de llegir aquí.

És la tercera novel.la que llegeixo d'Andy Weir, i totes segueixen el mateix patró: un personatge hàbil en  aspectes tècnics i científics que es troba sense voler en situacions de risc que haurà de superar gràcies als seus coneixements, amb un cert to humorístic i un ritme vertiginós. Crec que en Projecte Hail Mary ha aconseguit solucionar alguns problemes de les seves obres anteriors (no tots), i que, tot i que encara té aquell to de blockbuster, i que cal en alguns moments una suspensió de la credibilitat important en l'àmbit científic, és la seva millor novel.la. Jo he entrat en el joc que proposa amb moltes ganes.

El protagonista principal es desperta en una sala asèptica sense recordar el seu nom, d'on ve, ni que fa allí. Mentre va recuperant a poc a poc la funcionalitat i la memòria, i a base de flashbacks, aventures i experiments, els lectors anem coneixent que el Sol, i en conseqüència la Terra, està en perill, i que ell és un astronauta embarcat en una nau espacial per descobrir una solució al problema en un altre sistema solar. Aviat s'adona que no està sol i descobreix una altra nau tripulada. Una altra espècie intel·ligent està en la mateixa situació que la humanitat, i  per poder sobreviure i salvar les dues civilitzacions, els dos personatges hauran d'aprendre a comunicar-se i a col·laborar. 

El que més m'ha agradat és la interacció entre els dos personatges, tan diferents físicament, però bastant semblants pel que fa als valors i a la consciència. La part de la novel.la en la que aprenen a comunicar-se i com intenten conviure en el mateix espai, tot i les diferències entre els medis on cada espècie ha evolucionat, m'ha semblat força original. La seva relació presenta alguns moments commovedors. 

També vull destacar la planificació de la narració. M'ha agradat com va alternant la situació en el present, i com la lliga amb el descobriment del problema que amenaça al Sol i altres estrelles properes, i els avenços tecnològics que desemboquen en la construcció de la nau que ell acabarà tripulant.

Un retret que li faig a la novel.la, tot i que entenc que és perquè el ritme sigui molt alt, és que crec que als personatges els passen MASSA coses, que hi hauria d'haver algun moment en el qual poguessin gaudir del que han aconseguit i fins i tot avorrir-se.

En fi, que és una història entretinguda, addictiva, amb molt ritme i especulacions científiques interessants i amb un parell de personatges carismàtics i simpàtics. Crec que pot servir com a porta d'entrada al gènere a les noves generacions, té un cert to juvenil. Us la recomano sense dubtes.

Contacte - Carl Sagan

Avui la ressenya porta banda sonora, la de la sèrie Cosmos, composta per Vangelis. Era un gran fan d'aquesta sèrie, com tots els de la meva generació interessats en la ciència, suposo. Gràcies a ella vaig descobrir a Carl Sagan i la seva gran capacitat de divulgació.

He llegit alguns llibres seus d'assaig, i també la novel.la que comentaré avui, Contacte, tot i que ja fa molt temps i la recordava poc. També he vist diversos cops la pel·lícula, ja que la treballava a classe quan feia una matèria que tractava sobre astronomia, però, lamentablement, també fa anys d'això. Així que ara he aprofitat l'avinentesa per tornar a llegir-la, però en català, en la fantàstica edició de Duna llibres amb traducció de Lluís Delgado i portada de Maria Picassó.

La narradora principal és Eleanor Arroway, una astrofísica que treballa en el programa Argus que monitora l'espai per descobrir senyals de civilitzacions extraterrestres. Després de molts anys sense resultats, arriba un missatge provinent de l'estrella Vega, a la constel·lació de Lira. Seguirem l'Eleanor i altres científics mentre, gràcies a la col·laboració internacional, codifiquen el missatge, en descobreixen les diverses capes de significat, troben les instruccions per construir una màquina i intenten fer-la funcionar. Si t'ho pares a pensar, rebre aquest tipus de missatge seria un d'aquells successos que faria canviar la humanitat de cap a peus, i m'ha agradat com Sagan dona tombs a molts aspectes que es veurien afectats per aquesta notícia.

D'aquests aspectes, el més important en la trama és el religiós. Algunes religions aprofiten el missatge per buscar-ne referències en les seves profecies i llibres sagrats, altres es manifesten clarament en contra. Alguns capítols són gairebé un assaig sobre l'origen i característiques de moltes de les creences de la humanitat. M'ha semblat molt interessant, però puc entendre que a alguns lectors els faci una mica fora de la història. L'economia, la política i la sociologia també tenen rellevància en la trama. Destaco el fet que, d'alguna manera, l'aparició del missatge estabilitzi alguns conflictes i els suavitzi, i s'instal.li una forma diferent de percebre l'existència i la convivència que Sagan anomena Maquindo. Finalment, també vull destacar l'especulació de com serien els vegans, la seva anatomia i fisiologia, la seva tecnologia, la seva societat, ens podrem comunicar amb ells o només serem com insectes o microorganismes? Per Eleanor es converteix gairebé en una obsessió saber com ens veuen i què pensen de nosaltres.

La novel.la està estructurada en tres parts. La primera, la del descobriment del missatge, és emocionant i sorprenent. La de la meitat, més tècnica, es pot fer una mica feixuga en alguns moments, però el darrer bloc és un clar exemple de mestria en la narració, la inventiva i la capacitat de tancar una novel.la de forma satisfactòria. Hi ha molts moments en què surt molta terminologia tècnica i científica, però crec que no la definiria com una novel.la hard. La ciència forma part del context, la majoria dels protagonistes són científics o enginyers, però en el fons no és molt rellevant per la trama, o sigui que és una història de ciència-ficció que crec que pot agradar al públic més generalista. Tot i això, les xifres i distàncies que s'utilitzen són atordidores.

M'ha agradat especialment l'evolució del personatge de l'Eleanor, com les seves creences, sensacions i opinions van canviant al llarg de la novel.la, i com l'autor en mostra les virtuts, però també els defectes. És una persona clarament neurodivergent de l'espectre TEA, des del meu punt de vista, si la novel.la s'hagués escrit en aquesta època, segur que l'autor la descriuria així. 

També em sembla molt innovador, per l'època en què va ser escrita la història, la reivindicació del paper de la dona en la ciència i en la societat; la pobra Eleanor està molt sola i és ignorada en molts moments pel fet de ser dona, tot i que Sagan es marca el punt d'incloure una presidenta dels Estats Units (encara és ciència-ficció això... com en molts altres països).

Llegint la novel.la hi havia un parell de llibres que anaven ressonant dins el meu cap. D'una banda, 2001 d'Arthur C. Clarke, que he llegit fa poc i que estic convençut que va ser una referència per Sagan, tot i que no ho mencioni en la nota final. I a la inversa, també apostaria que Contacte va ser una influència per Cixin Liu per escriure El problema dels tres cossos. 

Per acabar, m'ha sorprès gratament l'ús de l'humor en la novel.la. Molt fi, subtil, però molt present. Se m'ha fet estrany donades les circumstàncies tan serioses i problemàtiques que narra la història. 

En fi, una novel.la molt interessant d'especulació científica, social i religiosa, que he devorat amb fascinació, i amb un final emotiu i sorprenent que no puc qualificar d'altra manera que rodó. Un altre encert de la gent de Duna Llibres. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Nació - Terry Pratchett

Una mica més i em descuido la ració anual de Pratchett. Em vaig dosificant les seves novel·les, perquè m'agrada molt, però en excés m'embafa. Avui m'he decidit per Nació, la darrera novetat publicada per Mai Més d'aquest fantàstic autor, amb traducció de Lluís Delgado i una portada espectacular de Marina Vidal.

Crec que és el primer llibre que he llegit de Pratchett fora del Discmon. És una història molt diferent del que m'esperava, ho reconec, però l'he gaudit molt. M'ha sorprès que el  sentit de l'humor tan característic d'aquest escriptor hi és present, però no és tan protagonista, és més subtil i molt menys absurd que el de les històries ubicades a Anth-Morpock. Tot i això, he fet alguna riallada sorollosa durant la lectura, sobretot en la part final de la novel.la. 

La història està ubicada en una illa del pacífic, la Nació, habitada per un clan de nadius, que és arrasada totalment per l'acció d'una onada gegant. Els protagonistes principals són dos joves adolescents ben diferents, que es trobaran en una situació molt compromesa i hauran de canviar i madurar ràpidament per poder sobreviure. D'una banda, trobarem en Mau, un jove pertanyent a la nació que havia viatjat a una illa propera on els joves de la tribu realitzaven el ritual per a transformar-se en homes de ple dret. L'onada l'enxampa en el viatge de retorn desprès d'haver completat el ritual i es troba amb l'hecatombe provocada per l'onada. 

En Mau veu com tot el que coneix i en el que creia ha desaparegut, i la seva forma d'enfrontar-ho és treballant al màxim per intentar salvar el poc que sigui possible, i tornant-se molt escèptic amb els Déus que han permès aquesta desgràcia. D'altra banda, trobem la Daphne (no és el seu nom veritable, però si és ella qui l'ha escollit, és el que utilitzaré en aquesta entrada), una noia anglesa de la noblesa que ha crescut en un entorn molt protegit, i que es troba viatjant en un vaixell, la Dolça Judy, que és arrossegat fins ben bé el mig de l'illa per la gran onada, i del qual ella és l'única supervivent. En Mau i la Daphne es troben, interactuen, intenten comunicar-se i sobreviure a les circumstàncies tan adverses que els hi ha tocat viure. En un principi la història semblava que es decantaria per un enamorament adolescent en un escenari idíl·lic, i vaig arrufar la cella, però ben aviat la cosa canvia. Altres supervivents del gran arxipèlag del qual formava part la Nació arriben  a l'illa seguint la columna de fum provinent de la foguera que els nostres protagonistes han aconseguit encendre. 

Els nou arribats no són de gaire ajuda en un principi, estan malnodrits, cansats, ferits i duen amb ells gent molt vulnerable, com ara ancians i nadons. Sense voler-ho, els dos joves es troben liderant un grup nombrós, sense experiència, però amb molt caràcter i decisió. 

És una història addictiva, molt entretinguda i que té un parell de girs en l'argument que m'han sorprès. M'ha agradat perquè té diverses capes de lectura. D'una banda, pots gaudir de  l'experiència de la Daphne i en Mau en aquestes circumstàncies tan difícils. Dona molt de joc el xoc cultural dels dos protagonistes, que estaven acostumats a seguir unes normes rígides, però que ara, sense guies, hauran d'improvisar. D'altra banda, té molt pes en la trama la crítica, humorística, però dura, com acostuma l'autor, a les creences ancestrals, els costums i tradicions dels pobles, i el manteniment del poder per aquells que l'ostenten. 

És una història trencadora, ja que mostra que en els moments de dificultat els grans pilars de la societat, com els rols de gènere, les tradicions i les religions no tenen massa importància, i aferrar-s'hi fins i tot  és contraproduent.

M'ha semblat molt divertit com Pratchett ridiculitza algunes institucions britàniques molt importants, com la corona o el British Museum, i també com humanitza a alguns animals de l'illa, donant-los-hi una personalitat i uns objectius. 

En fi, tot un descobriment. M'ha agradat molt conèixer Pratchett fora del Discmon. Una història divertida, entranyable, tendra i emotiva que us recomano sense cap mena de dubte. 

Més enllà dels murs del món - Alice B. Sheldon

Una de les autores clàssiques de ciència-ficció que tenia pendents de llegir era Alice B. Sheldon. Això ho vaig solucionar fa poc gràcies al fet que Duna Llibres va publicar  la novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu? en català, amb traducció d'Ernest Riera. Em va agradar molt, i quan vaig saber que Chronos publicava la novel.la Més enllà dels murs amb traducció de Lluís Delgado, va pujar força amunt de la pila.

Ha estat una de les lectures més sorprenents de l'any. M'ha agradat molt l'estil de l'autora i l'estructura narrativa, tot i que alguns moments són massa lisèrgics, i per això no li fico una matrícula d'honor. Tot i tenir gairebé cinquanta anys, ha envellit de forma espectacular, podria passar perfectament per una novel.la contemporània, tant pel que fa a la trama, com al tractament dels personatges, la seva diversitat i les seves relacions.

La història està explicada per tres veus ben diferents. El desencadenant de la situació és un ésser gegantí, de mida que gairebé es podria mesurar en anys-llum, que perd la referència dels seus companys i, com si fos un nen petit, vaga per la galàxia creant el caos i destruint estrelles i els mons que les acompanyen, amb total indiferència. La segona veu són els habitants del planeta Tyree, uns éssers capaços de volar en els forts corrents d'aire que es generen en el seu planeta i que tenen poders mentals per comunicar-se i per modificar el seu entorn i es comuniquen per patrons visuals. 

Costa una mica d'ubicar-se en el món de Tyree, amb les seves percepcions, l'anatomia dels habitants, la seva societat, el rol dels sexes, com es comuniquen... com a lector hi vas entrant a poc a poc, és un dels reptes interessants que presenta el llibre, però Sheldon no ho posa fàcil. Els habitants de Tyree, molt sensibles i capaços de captar les sensacions d'éssers vius que viuen en altres planetes, detecten que hi ha molts planetes que estan morint per acció d'una força que ells anomenen El destructor, que es dirigeix cap al seu planeta. L'amenaça provoca que intentin posar-se en contacte amb els habitants sensibles que han detectat en un altre planeta, més allunyat de la trajectòria del Destructor, la Terra.

El tercer pilar de la trama és protagonitzat per un conjunt de terrestres que estan participant en un experiment organitzat per l'exèrcit dels Estats Units per comprovar si tenen algun tipus de poder mental: telepatia, telecinesi, predicció...

L'elenc de personatges que participen en l'experiment i els seus vigilants és ben divers i curiós. El meu favorit és el metge descregut, drogoaddicte, cínic respecte als poders mentals que estan investigant, que perd el cul per una de les seves ajudants i que amaga alguns secrets. Tot i que he d'admetre que els he vist vindre ben aviat, potser l'autora pretenia que fos així.  Crec que és millor no comentar-vos com les tres trames es connecten i conflueixen, donaria massa informació i arruïnaria l'experiència lectora. El que és cert és que m'han sorprès molts detalls, especialment els jocs amb les personalitats dels diferents protagonistes, els canvis en les veus narratives i el seu ordre, i alguns girs de guió que no havia vist venir. També vull destacar la visió optimista, molt de moda en la literatura actual, de les relacions entre les diferents espècies sintents, i el fet que la percepció de la consciència sigui immediata, tot i que les ments estiguin a distàncies siderals. Dóna molt joc a la història. 

No em vull oblidar del contrast entre Tyree i la Terra. Un és un món dinàmic, on el moviment, el color i la percepció del que pensen i senten els altres és molt important. L'altre, el nostre, és estàtic, estem atrapats en la superfície per la gravetat, i val més no parlar de com ens relacionem. Fa una mica d'enveja el món que ha imaginat Sheldon.  Hi ha hagut escenes que m'han colpit i, em repeteixo, el trobo un llibre molt modern i que ha envellit molt bé respecte a l'època en la qual es va escriure, ara ja fa gairebé cinquanta anys. Parla de rols de gènere, d'homosexualitat, de relacions entre ètnies diferents... És cert, però, que alguns moments són molt lisèrgics i poc comprensibles, sobretot els referents al que passa dins del Destructor, però mira, vaig fer un acte de fe de bon grat. Només fa falta que doneu un cop d'ull a les portades que he afegit per il·lustrar aquesta entrada i suposo que m'entendreu. Potser m'hagués fet falta una mica de dopatge per ajudar-me en la comprensió. Llegir algunes escenes d'aquesta novel.la amb la percepció alterada per drogues ha de ser tota una experiència. Ja no tenim edat, llàstima.En fi, que us recomano aquest llibre sense cap mena de dubte. Aquesta autora té moltes coses interessants a dir, i estic content  que aviat podrem gaudir en català de la seva narrativa breu, en la que és una especialista, ja que Duna llibres publicarà ben aviat la col·lecció de relats Les dones que els homes no veuen, amb traducció d'Ernest Riera. Tot un luxe que puguem gaudir de l'obra d'aquesta autora en català.

El riu té arrels - Amal El-Mothar

No soc pas el públic objectiu del llibre que us comentaré avui, El riu té arrels,  d'Amal El-Mothar. Tot i això, Així és com es perd la guerra del temps, que vaig llegir ja fa uns anys, em va semblar força interessant i amb un plantejament original, i a més, la novel.la és ben curta, així que li vaig donar una oportunitat. L'experiència ha estat gratificant.

És un conte de fades molt ben elaborat i estructurat, on la màgia i la música flueixen a través de les seves pàgines agafades de la mà. Farà les delícies d'aquells que estimen la música, sobretot dels que s'hi dediquen de forma professional, sigui cantant o tocant un instrument. Crec que reflecteix fidelment la passió que senten per la seva feina.

Les dues germanes protagonistes de la història, l'Esther i la Ysabel Espinalb, viuen a la vila de Cardera, que limita amb el món màgic d'Arcadia, la Terra Inmortal,  un lloc on la màgia és present i el temps i l'espai són diferents dels del nostre món. El riu Liss flueix a través d'Arcadia arrossegant la seva màgia, coneguda com a Gramàtica en el nostre món. En la zona que fa de frontera entre els dos reialmes hi ha dos salzes gegants, els Professors, un a cada costat de la riba, que són capaços de canalitzar i frenar el potencial màgic del riu, de forma que quan travessa el nostre món, ja no porta Gramàtica i és un curs fluvial normal i avorrit com els que tenim a casa nostra. 

La tasca principal de les dues germanes és cuidar, protegir i agrair la tasca que fan els dos grans salzes, cosa que fan cantant-los-hi cançons a dos veus, com ha estat molt temps tradició en la seva família. Recullen les seves branques, fulles i escorça, ja que encara retenen suficient Gramàtica perquè els estudiosos de les grans ciutats se'n puguin aprofitar per fer els seus experiments. Entre els dos reialmes hi ha una zona d'interfase on els límits es difonen, les Terres Modals, on les joves passen el seu temps cuidant i lloant als grans salzes, i on les coses són diferents del que estan acostumades i a vegades les sorprenen.

Com passa molt sovint en els contes de fades, quan apareix l'amor, el drama també fa acte de presència. L'Esther té dos pretendents, un terratinent veí de la seva família, i un  habitant d'Arcadia. Aquest triangle amorós serà el desencadenant de la trama principal.

La història té un to poètic molt marcat, amb moltes cançons, poesies, metàfores, situacions ambigües... crec que la traducció ha hagut de ser complexa. A la part final del llibre Lluís Delgado, el traductor, fa una nota on comenta l'origen de moltes de les cançons que apareixen en la novel.la. Crec que les persones angleses que ja coneixien segurament algunes d'aquestes cançons han pogut gaudir més del llibre que el que hem fet el que no les coneixíem. M'imagino algun autor agafant algunes cançons tradicionals catalanes i fent-les servir com a part de la trama de la seva història. Aquí trobarà un lector interessat.

També valoro molt positivament el concepte de la Gramàtica com a màgia, capaç de transformar "és" en "fou" o en "serà". No espereu pas explicacions Sandersonianes del seu funcionament, però a mi m'ha convençut la idea i el plantejament una mica eteri.

En definitiva, tot i no ser el públic objectiu d'aquesta novel.la breu, he gaudit molt del seu to poètic i de la seva interpretació de la màgia. Us la recomano sense cap mena de dubte. En català l'ha publicat Mai Més, amb portada de Marina Vidal. Com a regal final, el llibre inclou un relat de l'autora que sembla que formarà part d'una col·lecció de relats de propera publicació. Tot i ser una mica previsible, la història també m'ha semblat convincent. Estarem pendents del que publiqui aquesta autora tan interessant.

Altres comentaris de la novel.la: In the nevernever.

Xina Muntanya Zhang - Maureen F. McHugh

Vaig llegir aquesta novel.la de Maureen F. McHugh en castellà fa molts anys. Vaig comprar l'edició de l'editorial Òmicron,  que va editar pocs llibres entre 2006 i 2008, però molts d'interessants i dels que en guardo un grat record. Recordava Xina Muntanya Zhang com una història entretinguda i amb personalitat, un pèl inconnexa, però tampoc em va semblar una gran obra mestra. Ara he aprofitat que l'editorial Chronos l'ha tornat a publicar en català amb traducció de Lluís Delgado per tornar-la a llegir, i he de reconèixer que l'he gaudit més que el primer cop.

La novel.la va ser publicada en 1992, i presenta una societat lleugerament distòpica en la qual la cultura xinesa és la dominant. M'ha semblat molt interessant l'especulació per com seria un món on les normes les dictés aquesta cultura, amb la seva rigidesa, les imposicions socials i la poca permissivitat per tot allò que surti de norma. També m'ha agradat veure com tothom fa servir termes en xinès tot i que parlin en altres idiomes, tal com nosaltres fem servir ara paraules en anglès.  

El protagonista és un mestís de pare xinès i mare sud-americana, de nom peculiar, Xina Muntanya Zhang, modificat genèticament per semblar més xinès del que realment és i, per a més inri, homosexual. Ha d'amagar moltes de les realitats de la seva vida a la gent que l'envolta. A través de capítols narrats en primera persona seguirem la història d'en Zhang, però també d'algunes persones amb qui està connectat de forma més o menys directa, de manera que l'autora presenta un ventall de punts de vista de la situació política, econòmica i social força variats. De fet, gairebé que es podria considerar una novel.la estil fix-up

La història és un mosaic de personatges i d'ambientacions. Visitarem grans ciutats molt diferents; una New York decadent i una Shanghai pròspera i moderna. Però també anirem a paratges recòndits, com una base més enllà del cercle polar àrtic o una colònia de mart (els capítols que més m'han agradat). Un dels punts forts de l'autora és com aconsegueix situar al lector en aquestes noves ambientacions. També vull destacar el sentit de l'humor, molt irònic, i l'especulació científica, sobretot la part relacionada amb la regeneració de teixits i els efectes del canvi climàtic que, en els temps de la publicació de la novel.la, començava a traure el cap en les preocupacions de la població. Crec que, tot i haver estat escrita fa més de trenta anys, la novel.la ha envellit molt bé. És cert que trobes a faltar pantalles individuals de connexió anàlogues als telèfons intel·ligents que tots portem a la butxaca, però fa una bona predicció de la xarxa global i les intel·ligències artificials que controlen molts processos i ajuden als protagonistes en la seva vida diària.

Amb aquesta història Maureen F. McHugh va aparèixer amb força en el panorama de la ciència-ficció, amb moltes nominacions i un premi Locus a la millor primera novel.la. És curiós que després no hagi tingut cap més èxit sonat en la seva bibliografia, excepte un relat, The Lincoln train, que va guanyar el Hugo i el Nebula en 1996. Si voleu llegir alguna cosa més de l'autora, us recomano els dos relats que té traduïts al castellà Cuentos para Algernon.

En fi, una novel.la que no puc fer més que recomanar-vos. L'he gaudit molt. Abans era un lector de sagues infinites, com més temps amb els mateixos protagonistes i en el mateix escenari, millor. Ara he canviat i prefereixo novel.les com aquesta, de lectura independent, amb molta varietat en escenes, personatges i ambientacions. I valoro també molt l'originalitat, i d'això aquesta novel.la també va ben servida.  Espero que la gent de Chronos continuïn portant-nos joies com aquesta en català.

El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

Cercallums - Peter F. Hamilton i Gareth L. Powell

Ja fa temps que tenia ganes de llegir alguna cosa nova de Peter F Hamilton. Abans d'obrir el blog vaig llegir gairebé tot el que va publicar, però vaig anar perdent interès per la seva obra i encara tinc pendents un parell de les seves darreres trilogies. M'interessava llegir Salvation en castellà, ja que l'editorial Orok en va publicar el primer llibre, però ja fa molt temps que no diuen res sobre les continuacions i no tinc gaires esperances. 

Per tant, quan vaig veure que es publicava la seva darrera novel·la breu escrita en col·laboració amb Gareth L.Powell, Light Chaser, tant en català com en castellà, vaig pensar que era una oportunitat immillorable. He gaudit molt del llibre. Té molts dels ingredients que m'agraden en la ciència-ficció, tot i que presenta una estructura agosarada i una conclusió massa apressada pel meu gust.

El primer capítol és ciència-ficció hard de la bona (molt argot, ginys estranys, naus modificables, sensació de no saber el que està passant..) i narra com una parella que no coneixem de res envia la seva nau directament contra una estrella destruint així tot el seu sistema planetari. És un capítol que pot desanimar a cert tipus de lectors, però jo els recomanaria que continuessin i tinguessin paciència, ja que, a partir d'aquest moment, els capítols tenen un to i un estil molt diferent. La novel·la ens explica com s'ha arribat a aquesta situació tan radical seguint les aventures d'Amahle, una cercallums, una persona modificada genèticament per ser gairebé immortal que viatja fent un circuit per diversos mons colonitzats en la diàspora de la humanitat, en un bucle infinit, de forma que cada mil anys més o menys retorna de nou a un planeta. 

Una de les coses que m'ha agradat més de la història és la diversitat planetària, tant pel que fa a la seva geologia i geografia com a l'estructura social i el grau de desenvolupament. Això sí, totes les societats que visita són estàtiques, en els milers d'anys que fa que segueix el seu recorregut, no han canviat gens. A cada planeta l'Amahle és rebuda d'una forma diferent, però sempre amb una certa reverència. És un escenari fantàstic i divers que donava segurament per una història més extensa.

En altres obres de Hamilton, com The Void trilogy, ja hi havia aquesta barreja de mons tecnològics i mons de caire medieval, però crec que la forma en què ho tracten els dos autors en aquesta novel·la breu els dona molt més joc i llueix més. 

La funció de la cercallums és  recollir els collars de memòria que va deixar en la seva anterior visita i que han anat passant de pares a fills, i canviar-los per collars nous i altres mercaderies. Aquests collars han enregistrat les vivències dels seus portadors, i seran utilitzats en un dels planetes més desenvolupats com a entreteniment, una forma de viure moltes vides d'estils molt diferents. 

En els anys que passa a la nau entre planeta i planeta l'Amahle xafardeja també les vides gravades en els collars, i en un dels visionats descobreix que hi ha un missatge dirigit a ella. 

A partir d'aquesta premissa els dos autors en presenten una obra molt interessant i diversa, plena d'imaginació, intriga, aventures i sentiments que, tot i el final accelerat, és una lectura totalment satisfactòria. En català l'ha publicat Chronos, amb traducció de Lluís Delgado, i us la recomano sense cap mena de dubte.

Altres opinions de la novel.la: El Kraken, 

Starter Villain - John Scalzi

NOTA: Actualizo esta entrada debido a la publicación en castellano de la novela por la editorial  Minotauro, con traducción de Lluís Delgado.

Una de las cosas que más me gustan de John Scalzi es que es muy honesto con lo que ofrece como escritor. El lector sabe que se va a encontrar una historia divertida, ligera y de lectura ágil. Considero que sus novelas son lecturas desengrasantes y acostumbro a utilizarlas entre lecturas un poco más densas.

Su última novela, Starter Villain, sigue a rajatabla la fórmula que le ha dado éxito, pero ofrece algunos puntos de especulación que la hace destacar sobre sus últimos trabajos y creo que también está más acertado con el humor. La historia comienza cuando Charlie, un hombre ya maduro, divorciado y que vive en la antigua casa de sus padres, de la que sus hermanos quieren echarle para venderla, recibe la noticia de que su tío, al que hacía años que no veía, ha fallecido y que le ha nombrado su heredero. Lo que Charlie desconoce es que su tío era un supervillano dueño de un gran conglomerado empresarial y tecnológico. Incluso tiene una base secreta en una isla volcánica donde planeaba sus maldades y se llevaban a término sus proyectos secretos. La historia es una sátira exageradísima de las novelas de James Bond, desde el punto de vista de los malos. O de los menos buenos.

La novela requiere bastante suspensión de la incredulidad para disfrutarla; yo con Scalzi acostumbro a dejarme llevar, pero puedo entender que no todo el mundo la disfrute. Todo es muy exagerado, a veces rozando el ridículo. Charlie se adapta demasiado fácilmente para mi gusto a la situación, aunque cada escena y descubrimiento son más desconcertantes que el anterior. Tiene muy buenos ayudantes, pero no quiero entrar más en detalles para evitar arruinar algunas sorpresas y momentos que he encontrado hilarantes.

En fin, una novela típica del estilo del autor, ligera, divertida y que no deja mucho poso. Con estos términos  no quiero menospreciar su trabajo, creo que tiene mucho mérito. A sus seguidores les va a encantar y estoy convencido de que la veremos traducida al castellano en breve.

Os dejo que veo a mi gata nerviosa y voy a acariciarla y a abrirle una latita de atún. No sabes nunca que puede llegar a pasar si la haces enfadar... 

Antic llinatge - Adrian Tchaikovsky

Quan es parla d'autors de fantasia prolífics tothom pensa en Brandon Sanderson, però Adrian Tchaikovsky no li va massa al darrere. És un autor molt versàtil, toca tots els pals: sagues llarguíssimes, trilogies, novel·les independents, tant llargues com curtes, tant de fantasia com de ciència-ficció. 

He llegit una part representativa de la seva obra i on crec que excel·leix més, o potser on jo l'he gaudit més, és en les novel·les llargues de ciència-ficció, especialment a destacar Children of Time i Children of ruin, la seva continuació.  Molta de la seva producció no ha estat encara traduïda ni al català ni al castellà, tot i que tinc entès que hi ha diversos projectes en marxa i hi haurà moltes novetats en els mesos que venen. A casa nostra ha estat l'editorial Chronos qui ha apostat per publicar diverses de les seves novel·les breus en la col·lecció Voyager: Un dia tot això serà teu, Trescafocs i la protagonista de l'entrada d'avui: Antic Llinatge, traduïda per Lluís Delgado. Llegint aquesta interessant novel·la és inevitable pensar en la famosa cita d'Arthur C. Clarke: "Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia". 

La història comença amb un to de fantasia clàssic, en el que una princesa, la Lyn, va a buscar l'ajuda d'un mag molt poderós (i que ja havia ajudat a la seva família en altres ocasions) en la seva remota torre per lluitar contra un enemic misteriós que amenaça part del seu regne. El que descobrim ben aviat és que aquest mag, en Nyr, no és res més que un antropòleg que té la funció d'observar la civilització de la Lyn i que passa la major part del seu temps en hibernació, per això és tan longeu comparat amb els habitants del regne. El planeta és una antiga colònia humana que ha anat perdent la tecnologia a mesura que perdia el contacte amb la metròpoli, i en Nyr és el darrer supervivent de la seva tripulació i el dipositari de la tecnologia que els ha permès viatjar entre les estrelles.  

És fàcil que al lector li vinguin al cap altres obres de ciència-ficció que es basen en la presència d'observadors provinents de societats amb més tecnologia. Asimov ja ho va fer en alguns moments de La Fundació, i vàries de les novel·les de l'Ekumen d'Ursula K. Le Guin també juguen amb aquesta premissa. Potser la més propera que em ve al cap és Que difícil es ser Dios, del germans Strugatski. L'originalitat d'Antic Llinatge rau amb l'enfocament de la situació i amb l'estructura. El gran mèrit del llibre és la distribució en capítols alterns dels dos protagonistes, amb la dualitat entre les dues veus: una típica d'història de fantasia, narrada en tercera persona i l'altra de ciència ficció, on Tchaikovsky utilitza la primera persona. Donen molt de joc les dificultats de comunicació que hi ha entre els protagonistes, tot i que es van llimant a mesura que avança la trama. Hi ha un capítol especialment que em sembla brillant en aquest aspecte. També m'ha agradat el fet que fa al lector còmplice des del primer moment del joc, i que fa molt fàcil empatitzar tant amb els que demanen l'aparició de la màgia, com amb els que n'haurien de proporcionar, però no en saben més, i que prou feina tenen a nivell psicològic. Entenc que aquesta situació en una novel·la més llarga hagués pogut arribar a ser reiterativa, per això el format de novel·la breu és perfecte.

Llàstima que un cop tot està plantejat, la resolució de l'aventura en la qual s'embarquen els dos protagonistes no acaba de ser satisfactòria pel meu gust.  Aquí sí que he trobat a faltar algunes pàgines més per acabar d'explicar la situació. Però si ho fico tot en una balança, crec que la part positiva guanya per golejada, i per això us recomano la lectura d'aquesta novel·la breu sense cap mena de dubte. 

Adrian Tchaikovsky continuarà apareixent per aquí, ja tinc preparades un parell de novel·les de la seva nova saga de space-opera que prometen molt.

Zoo City - Lauren Beukes

Després de Les Lluminoses en l'editorial Mai Més han decidit continuar publicant l'obra de Lauren Beukes amb Zoo City, novel·la guanyadora del Premi Arthur C Clarke el 2011. Com en l'anterior novel·la, la traducció va a càrrec de Lluís Delgado i la il·lustració de la portada és de Ricard Efa. 

És una novel·la força interessant, encara que pel meu gust no tan rodona com Les Lluminoses, segurament perquè trobo que està una mica descompensada. M'ha interessat molt més l'ambientació i el worldbuilding que la trama principal de la història, i això fa que no l'acabi de valorar com a excel·lent.

La protagonista és la Zinzi, una jove peculiar i amb força matisos que, després d'algunes decisions equivocades, acaba a la presó. En el món que ens presenta Beukes quan una persona delinqueix esdevé animalada, estableix una relació física i espiritual amb un animal determinat, que li proporciona alguna mena de poder màgic. En el cas de la Zinzi, la relació que té amb el peresós li permet resseguir els fils que uneixen les persones i els seus objectes perduts, i així trobar-los. Aquesta activitat no acaba de proporcionar-li suficients ingressos i, per poder pagar els deutes, malgrat algunes reticències, ajuda a un estafador a buscar occidentals ingenus a qui prendre els diners que els sobren. Zoo City és el nom del barri marginal on viuen els animalats i les seves famílies, en unes condicions que deixen molt a desitjar, fet que li permet a l'autora tractar temes com la segregació i la discriminació.

La trama principal comença quan un famós productor musical contracta la Zinzi per trobar una de les seves noves perles, que porta uns dies desapareguda. La història és una barreja de novel·la de detectius i de  fantasia urbana. Seguirem les investigacions de la Zinzi mentre coneixerem els diversos ambients de la ciutat, dels més luxosos i moderns als més foscs i marginals. Com he comentat abans, la part de la investigació i la resolució de la trama no m'ha interessat massa, i fins i tot la considero un pèl precipitada. Tampoc ajuden algunes escenes d'acció que si no hi haguessin estat ni la trama ni l'ambientació s'haurien vist afectades.

Ara bé, l'ambientació m'ha semblat fascinant. Donen molt joc els diferents animals que presenta i les propietats que confereixen. 

A més, tot i que és un fenomen global, és molt interessant veure'l en una ambientació sud-africana, on es barreja aquest nou misteri amb el misticisme i els ritus d'algunes de les cultures de la zona. No hauria tingut tanta gràcia la història ubicada en un entorn del primer món.

També valoro positivament com l'autora introdueix el lector en l'escenari. La informació arriba en petites dosis, però va arribant i és fàcil deixar-se portar. Donen molt joc els diferents formats allunyats de la història principal que afegeix Beukes per ajudar a l'ambientació: articles, entrevistes, extractes de documentals... aquest recurs acostuma a agradar-me i no m'hagués molestat gens que n'hi hagués més. 

En definitiva, una història de detectius amb una ambientació de fantasia urbana i màgia, entretinguda, divertida i amb un ritme alt, que té com a punt fort l'ambientació més que no la trama en si. M'he quedat amb ganes de conèixer moltes més coses sobre els animalats, tant de bo recuperi aquest univers en futures novel·les.

Neverwhere - Neil Gaiman

NOTA: Aquesta és una entrada que fa un parell d'anys vaig publicar en castellà i que he traduït a causa la publicació de la novel·la Neverwhere en català per l'editorial Obscura, amb traducció de Lluís Delgado. 

A l'entrada que vaig publicar fa poc sobre Mites Nòrdics comentava el fet que darrerament no estic connectant amb l'obra literària de Neil Gaiman. Vaig investigar quins eren els seus projectes futurs, per veure si aquesta tendència podia canviar, i vaig veure que estava en procés d'escriptura de The seven sisters, una història ubicada a l'univers de Newerwhere. Aquesta novel·la, una de les primeres que va escriure l'autor ja fa gairebé vint-i-cinc anys, em va passar desapercebuda al seu moment. Els habituals ja coneixeu la meva mania completista, així que vaig decidir comprar Neverwhere en previsió de llegir la seva continuació, i veient els comentaris elogiosos va pujar ràpidament llocs a la pila (i també perquè tenia ganes de treure'm cert mal sabor de boca que em van deixar les últimes novel·les que vaig llegir d'aquest autor). Considero que la nostra relació està restablida en bons termes, i no puc fer més que recomanar-vos la lectura d'aquesta novel·la.

El gènere en què encaixa amb més facilitat aquesta història és el de la Fantasia Urbana, que barreja aspectes del món real modern amb situacions, personatges i escenaris de to fantàstic. En aquest gènere Gaiman se sent com peix a l'aigua, i aquesta novel·la és un clar exemple de la seva capacitat imaginativa i de la seva facilitat per sorprendre el lector.

La premissa de la història és l'existència d'un Londres subterrani desconegut i amagat pels habitants de la capital anglesa. En aquest hàbitat estrany conviuen personatges pintorescs i carismàtics, agrupats en una mena de feus independents i amb relacions polítiques de caràcter variable. És un ambient molt divers i perillós, amb una presència molt important de la màgia i els fets sobrenaturals. La trama comença quan la jove Porta, escapant d'uns assassins implacables, apareix ferida al Londres de la superfície en el moment que Richard i la seva promesa es dirigeixen a un sopar molt important pel seu futur. Richard decideix socórrer la jove ferida, involucrant-se així en una història que el superarà. Seguirem els passos d'aquests dos protagonistes mentre coneixem els secrets, les lleis, els habitants i els múltiples escenaris del Londres subterrani.

He de reconèixer que la trama principal m'ha deixat força fred, i que no m'importava gaire el que els passés als dos protagonistes. El que jo volia (i continuo volent dies després d'acabar la lectura) era continuar viatjant pel món subterrani i conèixer-ne més detalls. Això és el que he gaudit més, els detalls. Detalls de l'ambientació i dels diferents i variats escenaris, personatges interessantíssims dignes de protagonitzar relats o novel·les curtes i que tenen una presència molt poc rellevant a la trama, l'ús de la màgia que no s'explica, però que sembla que tingui tot el sentit del món, les normes de comportament a cada moment, la forma de mercadejar... Aquestes petites pinzellades, de les quals el llibre n'està ple, són les que m'han enganxat totalment a la lectura. Gaiman va malbaratant idees sense aprofundir en excés, les va deixant anar com si no tinguessin importància, però crec que són la carcassa principal d'aquesta novel·la.

Aquesta excel·lent ambientació va acompanyada d'alguns personatges excepcionals. No els dos protagonistes, que em deixen una mica indiferent, però si alguns dels secundaris: la Caçadora, el Marquès de Carabás, el vell Bailey... No obstant això els millors són els malvats, Croup i Vandemar, una parella de canalles carismàtica. Són cruels, sàdics, bruts, no tenen cap matís de gris, són dolentíssims... però no pots evitar agafar-los cert afecte.

L'edició que he comprat inclou com a colofó ​​l'entretingut relat Com el Marqués va recuperar el seu abric, que ens ajuda a aprofundir més a l'escenari i que ens presenta alguns personatges que espero que tinguin protagonisme a The Seven Sisters. Encara que em temo que haurem d'esperar força, no hi ha portada ni data de llançament confirmada. M'he quedat amb més ganes de Gaiman. American Gods m'està fent ullets des de la prestatgeria demanant una relectura...

Les lluminoses - Lauren Beukes

M'ha sorprès molt la publicació de Les lluminoses de Lauren Beukes per part de l'editorial Mai Més amb traducció de Lluís Delgado. Soc un gran admirador de la seva perspicàcia editorial pel fet que publiquen històries que encara no s'han traduït al castellà i que, un cop publicades, apareixen en les candidatures als grans premis internacionals i fins i tot algunes els guanyen. Però que tradueixin llibres al català que fa pocs anys que ja han aparegut en castellà em sembla molt arriscat a nivell editorial. En el fons, el públic del fantàstic som els que som, i més en la nostra llengua. Però veig que continuen en aquesta línia, per tant els deu anar bé, i jo me n'alegro molt.

Ja havia llegit la novel·la en castellà el 2013 i en el seu moment em va agradar força. Quan vaig tenir a les mans l'edició de Mai Més fa unes setmanes vaig començar a llegir-la per sobre amb la intenció només de fullejar-la, de veure com sonava en català, però quan me'n vaig adonar ja portava llegides més de 100 pàgines. La vaig devorar en un cap de setmana. No la recordava tan addictiva, i em quedo amb la sensació que l'he gaudit  molt més aquest segon cop.

En Harper és un rodamón amb pocs escrúpols que viu al Chicago de 1930 i que, fugint d'una baralla, entra per casualitat en una casa en la qual busca refugi. Aquesta casa li permet viatjar a través del temps i visitar el Chicago d'altres dècades. El problema és que és un assassí en sèrie de noies a qui ell anomena lluminoses, a les quals visita en diferents etapes de la seva vida, fins que les assassina. Però una d'elles sobreviu, la Kirby, i conjura la seva existència a intentar esbrinar qui la va atacar i li va canviar la vida, amb l'ajuda de Dan, un antic reporter d'homicidis que havia investigat un cas similar.

La història és una barreja de thriller policíac i novel·la de viatges en el temps molt ben estructurada, plena de detalls i amb un ritme molt alt. En aquest darrer fet hi té molt a veure l'estructura en capítols breus que van canviant de personatges i de situació temporal. És famosa la imatge de l'autora en la paret en la qual va planificar la trama de la història per evitar errors i que m'evoca alguns estius intentant fer els horaris dels companys de l'institut. 

Reconec que m'he mirat amb lupa tots els detalls per veure si trobava alguna incongruència, alguna cosa que no quadrés amb els objectes que deixa en Harper a les diferents èpoques o en els seus moviments temporals, però no me n'he sortit. 

En la primera lectura em vaig centrar molt en els dos personatges i en la trama principal. Potser per això ara he pogut valorar més els personatges secundaris, el rerefons de les històries de les víctimes i la caracterització de les diferents èpoques per les quals en Harper viatja. 

En definitiva, una història amb molt ritme, crua i addictiva, amb escenes molt dures i molta tensió. Llàstima que alguna resolució de la part final no m'ha acabat de convèncer, sinó seria una història totalment rodona. Tot i això, us la recomano sense cap mena de dubte, tant si sou amants del gènere fantàstic com del gènere negre.