Barcelona 2059 - Diversos autors

A vegades trobo llibres que sembla que estiguin escrits pensant expressament en els meus gustos literaris. El projecte col.lectiu Barcelona 2059 - Ciutat de Posthumans conté moltes de les coses que m'agraden en un llibre de ciència-ficció: especulació social sobre un futur relativament proper, modificacions corporals basades en la tecnologia, entorns virtuals immersius... i tot amb un format de narrativa breu estil fix-up, amb diversos relats que comparteixen escenari i protagonistes. Quan es va publicar m'hi vaig abraonar amb unes expectatives altíssimes, que afortunadament ha complert.

Un dels encerts del projecte és l'univers que comparteixen les diferents històries: la ciutat de Barcelona després d'unes dècades que es preveuen dures degut a conflictes socials, econòmics i climàtics. Com a contrapartida a una ciutat que bruteja i perd encant, davant la seva costa hi ha  el paradís somiat: Neo Icària. Una ciutat nova, neta, ordenada i posthumana on els seus habitants viuen sense dificultats, a canvi d'acceptar unes normes que els obliguen a participar en la investigació científica acceptant modificacions corporals i vivint sota un estricte registre de les accions personals. Si el que ofereixen és suficient en contrapartida al que demanen és un dels dilemes que dóna més joc en els relats.

Les diferents històries estan molt ben integrades. L'eix comú fa que funcionin molt bé com a conjunt i s'enriqueixin les unes a les altres. Crec que pocs relats tindrien vida fora d'aquest llibre sense patir modificacions importants, cosa que en el fons és bona pel projecte. També tinc la sensació que hi ha hagut molta feina de coordinació, que els escriptors i escriptores no han anat a la seva. Es nota molt en el fet que no he trobat reiteració en els plantejaments dels relats, ni en les tecnologies utilitzades, encara que comparteixin escenari, personatges i algunes trames. 

Cada relat té un to i una personalitat diferent: uns estan més basats en el diàleg i són més directes, altres més reflexius i algun inclús filosòfic. Alguns són evocatius i plens d'enyorança, altres d'esperança i altres de resignació i pessimisme. Fins i tot algun m'atreviria a definir-lo de romàntic. M'ha agradat que en tots predomini un to seriós. No n'hi ha cap d'humorístic, cosa que crec que hagués fet trontollar una mica els plantejaments del conjunt. 

No vull entrar a destacar cap relat en concret, tots m'han agradat i crec que cap desentona dins el conjunt. És molt estrany que em passi això, i torna a ser un altre gran mèrit del projecte i de la tasca de coordinació. Conec força l'obra de Carme Torras, Roser Cabré-Verdiell (encara que no sigui molt extensa) i de Salvador Macip, i que escriguin relats interessants no és cap sorpresa. He llegit menys a Ricard Ruiz Garzón, Jordi Nopca i Susanna Vallejo i m'han agradat més en aquesta antologia que en les altres (poques) obres que els havia llegit. Han estat un descobriment agradable Ivan Ledesma, Bel Olid i la menys veterana, Laura Tomás Mora, que no desentona gens dins el conjunt.

He gaudit molt, tant en la part especulativa com en la literària. Us recomano que us endinseu en les històries d'aquesta Barcelona del futur: dels habitants de Neo Icària, d'aquells que hi volen entrar, però no poden, dels que no hi voldrien entrar de cap manera, i també dels que en volen fugir. Al final serà decisió vostra si hi entreu o no, si la pèrdua de llibertats i de decisió compensa tot el que la tecnologia us pot oferir.  Reconec que jo encara tinc alguns dubtes... el que  no em genera dubtes és recomanar-vos aquest llibre. Un altre gran encert (i en van...) de la gent de Mai Més. En sentirem a parlar segur en els Ictineus de l'any vinent.

Extraordinàries - Vàries autores

Tenia moltes ganes que aparegués un projecte com Extraordinàries  en la nostra llengua. Crec que ja fèiem tard, ja que en castellà ja fa alguns anys que existeixen iniciatives com Alucinadas (projecte que he anat seguint des del seu començament), el Premi Ripley o antologies de relats com Poshumanas, Distópicas i Insólitas, en la que va participar també l'antòleg d' Extraordinàries, Ricard Ruiz Garzón. 

La principal diferència d'Extraordinàries amb aquests projectes és que no es tracta d'un recull d'obres ja publicades ni d'una convocatòria oberta de relats en la que hi poden participar autores més o menys conegudes. Un dels objectius principals del llibre és presentar a autores de gènere inèdites, i l'ha assolit amb escreix, però crec que el projecte ha estat molt ambiciós i el nombre de relats ha anat en detriment de la qualitat global del recull. 

Com la majoria d'antologies d'aquest estil és molt irregular; hi ha un ampli espectre de temàtiques i estils, fet que ja m'agrada,  i històries amb les que connectes de forma molt diferent, ja sigui pel que expliquen o per com ho expliquen. 

Intentant fer un resum global diré que no he trobat terme mig: alguns relats m'han deixat fred, però els relats que m'han agradat, m'han agradat molt. Llàstima que aquests darrers siguin menys dels que m'hagués estimat trobar, per això soc de l'opinió que 15 relats són massa. Segurament en una selecció de 10 relats no haguessin quedat tan diluïdes les bones sensacions que em van generar algunes històries. També estic convençut que la tria d'aquests 10 relats seria diferent per cada lector, així que entenc el plantejament de l'editorial i de l'antòleg. 
Entre els relats amb els que més he connectat destaco un parell de reinvencions de l'estructura i temàtiques de contes de caire més clàssic com són El conte, d'Eva Espinosa i Perduda, de Laura Tomàs Mora. El primer presenta un humor una mica surrealista que m'ha agradat força, tot i que el tema de fons és seriòs i el segon dóna un punt de vista a la llegenda de Sant Jordi que he trobat molt original i sorprenent. 

Els altres tres que vull destacar són de temàtiques més relacionades amb la ciència ficció, gènere en el que em sento més còmode. Gemma Martí O'Toole en Solastalgia ens presenta un escenari  dur conseqüència dels efectes del canvi climàtic. Un pare s'esforça en preservar la vida del seu fill, connectat a una màquina de suport vital. No m'ha acabat d'agradar la manera com resol el final del conte, però ha aconseguit  que estigui en tensió durant tota la lectura.  

El relat que més m'ha intrigat és  Neat d' Ines MacPherson. Seguim el camí d'una dona obsessionada amb la perfecció física que visita un centre d'estètica que té com a lema "podem netejar-ho tot". I ella té algunes coses a netejar. Un conte rodó, colpidor, sorprenent i amb un final que m'ha agradat molt.
Si hagués de triar-ne només un em quedaria amb Soc la llevadora, de Roser Cabré-Verdiell. M'ha sorprès molt la capacitat de l'autora d'ubicar al lector de manera senzilla i entenedora en una societat distòpica que m'ha recordat a una barreja entre les de 1984 i la fuga de Logan. El final no m'ha resultat sorprenent, però si el camí que m'hi ha portat. És d'aquells relats que generen moltes ganes de continuar llegint sobre l'escenari que planteja. Ja havia llegit altres relats de l'autora, el seu relat Estripaventres de la antologia Deu relats ecofuturistes també em va agradar molt. 

En definitiva, estic molt satisfet que hagi aparegut aquesta iniciativa, crec que era necessària. Estaré pendent de les publicacions d'algunes de les autores, coincideixo amb la visió de Ricard Ruiz Garzón que en sentirem a parlar. M'agradaria però que aquest no fos l'únic volum d'aquest estil, que hi hagués continuïtat. M'atreveixo a suggerir que en la propera edició la tria de relats sigui entre els enviats a una crida oberta a totes les escriptores que hi vulguin participar. Segur que ens depararia sorpreses agradables. 

Estic convençut que, tard o d'hora, en els premis de gènere en català hi haurà més presència femenina, com ja està passant en els darrers anys en els tres grans premis internacionals o en els Ignotus. Aquesta antologia de relats segur que ajudarà, potser no com a conjunt, però segur que sí com a històries individuals. 

Altres opinions: El biblionauta . 

Deu relats ecofuturistes - Diversos autors

L'any passat, en l'àmbit de la celebració del festival Cryptshow, es va fer un concurs de relats relacionats amb l'ecofuturisme. Els 5 relats guanyadors, juntament amb 5 relats que es van demanar a altres autors explícitament per aquest llibre, es van recollir en una antologia força interessant, Deu relats ecofuturistes, publicada per Males Herbes. 

Com totes les antologies d'aquest estil és molt diversa i irregular. Cada relat presenta una temàtica i un estil diferents, cosa que acostuma a ser bona per presentar una lectura variada, però també una qualitat diferent, cosa que provoca alts i baixos en la lectura. M'ha sorprès que, en general, m'han agradat més els relats que es van presentar al concurs, escrits per autors més desconeguts, que no els relats d'autors més consagrats demanats expressament per acabar de completar aquesta antologia.

Passo a comentar els relats que més m'han arribat, que han aconseguit tocar alguna cosa, ja sigui per com estan escrits o per algun detall de la trama o el plantejament que m'hagi interessat molt. La resta no ho han aconseguit, però no per això els classificaria com a mals relats.

El recull l'inicia el colpidor relat Estripaventres, de Roser Cabré-Verdiell. És el relat que més m'ha agradat. A partir del punt de vista de 7 dones de la mateixa família en el seu moment de gestació ens fa un retrat d'una societat distòpica molt estricta amb els efectes de les persones sobre el medi ambient. Un ferm candidat als Ictineu. 

Parc climàtic és l'aportació d'Antoni Munné-Jordà. En un futur llunyà un grup d'adolescents fa una visita a un parc temàtic que recrea les condicions atmosfèriques de la nostra època. Però la visita els resulta avorrida, i ja sabem que joves avorrits poden generar problemes. El plantejament és interessant, però acaba de  forma massa brusca pel meu gust.

Núria Abril, amb Equilibri ens presenta un relat una mica confús en un principi. que fa una visió d'una societat distòpica on qualsevol situació que fa que surtis de la norma es soluciona amb pastilles. La idea bàsica és força interessant, però crec que el relat està molt obert a interpretacions, m'agradaria saber realment qué és el que proposa l'autora amb el protocol 123.

Carme Torres en el relat L'indigent parla del tema que més domina, els robots, en un context relacionat amb el consumisme desaforat i el reciclatge. Escrit amb la solvència que la caracteritza, m'ha semblat que estava ubicat en el mateix univers que la seva fantàstica novel.la La mutació sentimental.

Enric Hercé utilitza les arcologies com a motiu per incloure el seu relat Estels negres en aquesta antologia, però al final ho lliga amb Carcosa i el Rei Groc, d'una forma que no m'ha acabat de convèncer del tot.

El relat que m'ha interessat més a nivell d'ambientació  i de detalls és Abocador de David Castejón, que, com molts dels altres relats, ens presenta una societat molt preocupada per les conseqüències sobre el medi ambient de les nostres actuacions, i que actua mitjançant un sistema molt exigent de sancions. El protagonista és un ric magnat condemnat a estar 40 anys desconnectat de la xarxa. Crec que aquest escenari i aquest personatge donarien per una narració més extensa.

En definitiva, una antologia força interessant, variada i amb alguns relats de molta qualitat. Em sorprèn la poca repercussió que ha tingut a les xarxes socials. Potser és la portada, que no és massa atractiva per un treball d'aquest estil. 
L'experiència es repetirà en el Cryptshow festival de 2017, però amb una temàtica diferent, els estats alterats. El termini de presentació dels relats ja està tancat, estaré pendent de la seva publicació.

Altres opinions: El biblionauta