Quan la Terra es pon - Jordi de Manuel

Quan la Terra es pon és la darrera novel.la de Jordi de Manuel ubicada en el cometavers, l'escenari on transcorren gran part de les seves obres de ciència-ficció.

La premissa d'aquest escenari tan interessant és l'arribada d'un cometa a la superfície terrestre que quan impacti provocarà l'extinció de la humanitat. Per intentar salvar part de la nostra espècie s'estudien diverses alternatives: colonitzar altres cossos del sistema solar, buscar un exoplaneta que sigui idoni per les nostres exigències biològiques, construir estacions orbitals i perforar el subsòl per establir nuclis poblacionals en enormes estructures subterrànies. Jordi de Manuel explora cada una d'aquestes possibilitats en les diferents novel·les i relats ubicats en aquest univers.

La protagonista de la novel.la és Lara Tur, una científica especialitzada en immunologia que serà una de les escollides per formar part d'una colònia a la Lluna, des d'on podran veure com el cometa impacta amb la Terra. Però la Lara arrossega amb ella un secret que la turmenta i que la conduirà a prendre decisions poc encertades.

Com acostuma a passar amb els llibres d'en Jordi, l'he devorat en pocs dies. Aquest escenari em té el cor robat, a més la novel.la té molt bon ritme i barreja de forma satisfactòria la intriga, la part científica i els sentiments dels protagonistes.

Tot i això, considero que Quan la Terra es pon és una mica diferent de la resta de les seves novel·les. En primer lloc, perquè la meitat de la novel.la tracta sobre l'època anterior a l'arribada del cometa, i la segona meitat sobre la vida a una colònia lunar. Segurament és la que dona més informació sobre l'escenari i és la que, de moment, recomanaria com a porta d'entrada a un lector interessat a conèixer-lo. També és la que la part científica, especialment la biològica, té més pes, una cosa que en anteriors ocasions li havia reclamat. Però el que crec que la fa més diferent és que és molt fosca i que destil.la molt mala llet. Tot i l'escenari devastador provocat per l'arribada d'un cometa, en les altres històries sempre es respirava un cert optimisme i esperança. En aquesta no. 

Crec que és la seva novel.la més Asimoviana; sempre tenen molta presència i importància en la trama els androides, però en aquesta, com a sorpresa, hi afegeix també la psicohistòria. 

En definitiva, una història de lectura àgil, addictiva i imprescindible per conèixer bé l'escenari del cometavers. Barreja molt bé aspectes científics, humans i tecnològics, però si espereu històries esperançadores, aquesta no és la vostra novel.la. Us la recomano sense cap mena de dubte.

Àcars - Jordi de Manuel

Els lectors habituals ja sabeu que les col·leccions de relats estil fix-up són una de les meves debilitats. Alguna vegada li havia comentat a Jordi de Manuel, un dels grans de la ciència-ficció en català, que ha de fer-ne una recollint tots els relats que té situats en el seu univers de referència, el dunevers, segons el va batejar Edgar Cotes. 

No m'ha fet cas (encara), però sí que acaba de publicar un nou llibre d'aquest estil, Àcars, amb l'editorial Obscura. Hem vist bacteris, virus i fongs com a causants d'una apocalipsi mèdica i social en diversos productes literaris i audiovisuals. Ara els toca als aràcnids, un dels primers punts originals del llibre.

El Sarcoptes miocardis és una espècie d'àcar que parasita alguns mamífers, però ha pogut fer el salt cap a l'ésser humà, on provoca una infecció molt greu al cor que causa la mort de la persona afectada. L'àcar habita coixins, matalassos, llibres, roba... i és molt difícil d'erradicar. Les autoritats decreten que la població ha d'abandonar casa seva i restar al carrer amb el mínim contacte possible fins que les brigades de neteja, mitjançant l'operació Farenheit, puguin eliminar els possibles reservoris dels àcars dels seus habitatges. És un problema mundial, però l'acció dels relats es produeix en l'àrea de Barcelona, amb diferents personatges que apareixen en diversos relats i que creuen punts de vista de les mateixes situacions.

Tot i que la trama podria estar ubicada en el present i ser només una història apocalíptica molt interessant, la ciència-ficció trau la punteta en forma d'assistents robòtics i una situació política que qualificaria, lamentablement, d'ucronia.

Els relats són força variats, amb personatges que encaren la situació de formes diferents, encara que predomina un to melancòlic i pessimista que m'ha sorprès. També m'ha generat una mica d'ansietat com els protagonistes estan tota l'estona pendents de l'aparició dels símptomes de la infecció en les persones properes. Si alguna cosa he de retraure és que m'hagués agradat algun relat més des del punt de vista científic i polític, no només dels que pateixen de primera mà la situació.

Com és habitual en la seva obra, Jordi de Manuel presenta referències a altres novel·les. En aquest cas, els paral·lelismes amb Farenheit 451 són molt evidents, però fa gràcia com juga amb el fet que molts dels personatges no agafen la referència. També fa jocs de paraules: tant el títol del llibre com els noms dels relats estan tots formats per una sola paraula.

En definitiva, un llibre que us recomano sense cap mena de dubte. Jordi de Manuel té molt dominat el format del relat i ha trobat un escenari molt interessant a explorar. Se m'ha fet curt, hauria volgut continuar llegint més històries situades en aquest univers i que exploressin alguns dels detalls que queden a l'aire i dels que crec que se'n pot traure més suc. Espero que hi torni. Tinc la sensació que d'aquesta col·lecció en sentirem a parlar.

Caront - Jordi de Manuel

Estic sempre molt pendent del que publica Jordi de Manuel. Crec que és l'autor català del qual he llegit més llibres. Per això quan a la Catcon, on va ser convidat d'honor, va comentar que estava a punt de publicar una novel·la en la qual hibridava ciència-ficció i novel·la negra, dos gèneres que ell domina perfectament, vaig tenir molt clar que la llegiria aviat. Escoltar la presentació de la Carme Torras a Gigamesh, amb la qual coincideixo força, em va acabar de decidir.

L'escenari on succeeix la trama és el Cub, una nau en forma de cub Rubick formada per 27 espais cúbics, cada un destinat a una finalitat,  connectats mitjançant passadissos sense gravetat artificial. La nau viatja cap al satèl·lit de Plutó, Caront, amb l'objectiu de construir una base que faciliti el viatge interestel·lar. La meitat de la tripulació està en hibernació, l'altra està funcional i manté la nau amb l'ajuda de diversos tipus d'androides. En el cub més important de tots, el central, hi ha instal·lada una tecnologia de realitat virtual que permet als tripulants gaudir d'un alleugeriment psicològic recreant el que més necessitin en aquell moment. Tres dels tripulants han mort de forma sospitosa en aquest cub i el capità ha de despertar una de les investigadores, la Sara Bruc, per investigar aquestes morts.

La història segueix la investigació, i a mesura que recorrem els racons de la nau i coneixem els tripulants (els sospitosos, vaja) presenta idees molt interessants sobre física, genètica, medi ambient, robòtica...  

Cauré en els tòpics i diré que la nau és un dels personatges rellevants en la novel·la. Es nota que hi ha molt temps invertit a dissenyar-la i s'han pensat molt els detalls, però he de reconèixer que m'ha costat representar-la mentalment. En primer lloc, per les magnituds: els cubs fan 12 metres d'aresta. Em sembla petita per tot el que hi passa i tot el que conté. També m'ha costat visualitzar com els diversos cubs estan connectats entre ells.

La novel·la és de lectura àgil, i l'escenari ajuda a mantenir la tensió de la investigació, però crec que li haguessin fet falta alguns capítols més per aprofundir en algunes idees que presenta, en l'estructura de la nau, i en la resolució final de la investigació, que no m'ha acabat de convèncer. Tot i això, crec que les parts que m'han agradat pesen més que les que no m'han convençut, per tant, us recomano la seva lectura.

Com és habitual en l'obra del Jordi hi ha homenatges i referències, en aquest cas molt evidents a l'obra i els personatges d'Asimov, i a la novel·la El nom de la Rosa. També trobareu connexions amb altres de les seves novel·les, tant les de ciència-ficció com les protagonitzades per l'inspector Sergiot. Continuaré molt atent al que publiqui en Jordi de Manuel i a les històries que hibriden el gènere negre amb altres gèneres literaris en les que s'està especialitzant Crims.Cat.  

Vapor Negre - Barcelona steampunk 1911 - Diversos autors

L'editorial Crims.cat està especialitzada a publicar novel·la negra, però de tant en tant, aposta per llibres que hibriden aquest gènere amb diversos vessants de la narrativa fantàstica, com va fer amb l'antologia Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? La seva darrera publicació, Vapor Negre - Barcelona Steampunk 1911, és una obra semblant, però canviant el subgènere. És  una col·lecció d'onze  relats que barregen ucronia, ciència-ficció i steampunk amb les narracions de crims i detectius.

El projecte, coordinat per Jordi de Manuel i Àlex Martín,  parteix de la premissa que presenta la novel·la  La febre del vapor, de Jordi Font-Agustí, que també ha escrit un relat. A la zona de Montserrat es descobreix una aigua hipercalòrica que permet generar molta més potència quan es converteix en vapor. Barcelona es converteix en una ciutat puntera en el desenvolupament d'aquesta tecnologia, i gràcies a aquesta font d'energia molts inventors poden fer realitat els seus projectes. La ciutat bull amb transport rodat de totes menes, trens gegants que la connecten amb Europa, vaixells que semblen illes i dirigibles que travessen els cels plens de fum. En aquest escenari tan peculiar diversos autors i autores han escrit un relat, creant una antologia estil fix-up en la qual les històries comparteixen escenari, personatges i trama. Personatges històrics com Prat de la Riba, Salvat-Papasseit, el Noi del sucre, Frederick Pearson o Mata-Hari comparteixen les seves vides amb personatges inventats i recurrents a la majoria de les històries. Cal destacar l'Edgar Perot, un detectiu tocat i posat i l'Emma Brotons, una inventora amb molt talent i enginy. 

El llibre ens presenta una ciutat  i una societat vibrant, en ebullició, amb molts interessos polítics i econòmics que no estan d'acord en el fet que Barcelona sigui el centre neuràlgic d'aquesta nova revolució industrial, i que faran tot el possible per impedir-ho.

Hi ha molts premis ictineu reunits en l'alineació dels escriptors i escriptores que  participen en aquest projecte. D'alguns, l'exemple més clar és Carme Torras, he llegit tantes coses seves que ja veia venir per on anirien els trets dels seus relats. Antoni Munné-Jordà, Andreu Martin, Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Empar Fernández, Susana Hernández, Inés McPherson, Jordi de Manuel i Salvador Macip aporten el seu gra de sorra a aquesta història coral. 

El llibre és força entretingut i us el recomano sense dubtes. Té la gràcia que la història ens ve narrada a través de diferents veus, però potser per aquest fet la trama conjunta que connecta tots els relats no té la força que podria tenir. Em quedo amb el dubte si una novel·la amb una sola veu no hagués aconseguit perfilar millor la història que tots els relats tenen de fons i que estic segur que ha estat difícil de coordinar. Continuarem pendents d'aquestes propostes tan interessants i originals.

Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? - Varis autors

Aquest setembre es publiquen un parell de col·leccions de relats que han despertat molt el meu interès. Comparteixen moment de publicació i alguns dels autors i autores que hi participen, però les premisses són diferents. Parlo de Barcelona 2059, de Mai Més, i de la protagonista de l'entrada d'avui, Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, publicada per crims.cat. Aquesta antologia és un  projecte molt interessant i original que barreja dos gèneres que m'agraden força, la novel·la negra i la ciència-ficció, i en el que participen alguns dels escriptors i escriptores en català que més m'agraden i que més segueixo, així que va pujar ràpidament posicions en la pila de lectures. L'experiència global ha estat força satisfactòria i us la recomano sense cap mena de dubte, però amb alguns matisos.

En el pròleg Teresa Solana i Àlex Martín Escribà, els responsables del projecte, comenten que  van demanar als participants en l'antologia una història de ciència-ficció, no expressament una distopia, però és curiós com bastants dels autors i autores s'han encarat cap aquest tipus d'història. Potser és degut a la situació de pandèmia en la qual ens trobem, i que és lògic estirar el fil a partir d'aquesta i especular sobre les seves conseqüències i exagerar-les. Tinc la sensació que la distopia potser és un dels gèneres més difícils d'enfocar en un relat, ja que és important situar al lector en les normes de la nova societat i a què són degudes, i a més has de presentar una trama i uns personatges interessants en poc espai, de forma que a vegades hi ha sensació d'una certa pressa en la història. Molts relats haurien lluït més amb algunes pàgines més d'extensió. A més, que tants autors s'hagin decantat cap aquests aspectes distòpics genera una mica de repetició en les diferents històries: pandèmies, mesures higièniques exagerades, control per part dels poderosos, pèrdua de drets... cada relat té la seva personalitat, però hi ha reiteració en alguns aspectes de les trames i si llegeixes diverses històries d'una tirada, queda una certa sensació de dejà-vu. És per això que per gaudir més de l'experiència recomanaria llegir els relats de mica en mica, compaginant-ho amb altres lectures.

Com totes les col·leccions de relats d'aquest estil és irregular; hi ha relats que m'han agradat molt i m'he trobat dies després donant-hi tombs, altres que m'han semblat correctes i altres que m'han deixat fred, sobretot els de to humorístic, amb el que em costa més connectar. Suposo que a tots els lectors els passarà el mateix, però amb relats diferents. Comentaré sense massa detall aquells que m'han arribat més i que voldria destacar. 

Començo amb els que crec que compleixen més la premissa de ser un relat de novel·la negra en un ambient de ciència-ficció. En Jordi de Manuel dóna més pes, amb el seu estil precís i sobri, a la història que a l'escenari en el primer relat del llibre, Redempció. Presenta la investigació d'uns assassinats que són molt semblants als que va cometre un assassí en sèrie fa uns anys. Hi participen protagonistes d'històries anteriors de l'autor. Potser per això és el que és menys distòpic de tots, i té un toc més post-humanista, amb una estructura molt interessant.

Mac Pastor també utilitza personatges d'històries antigues seves en Cita en Chunking Mansions. Un policia de trànsit de Hong-Kong contacta amb una rossa de pel·lícula que li demanarà ajuda, i ell no s'hi podrà resistir, i sense voler entrarà en una espiral d'esdeveniments que ni entendrà, ni podrà controlar. Una història força divertida amb molts dels trets característics de l'autor i que es pot incloure en el corvovers.

També es poden reconèixer alguns dels aspectes característics de les històries de Carme Torras en Traficants d'intel·ligència i m'atreviria a dir que també està situat en un dels seus escenaris habituals. Robots, intel·ligència artificial, empreses tecnològiques que competeixen  i un misteri que es resol de forma sorprenent. És un dels relats en el qual veig més clar que algunes pàgines més li haguessin anat de fàbula perque lluís més i per ajudar a la resolució, que la trobo una mica apressada.

Salvador Macip ens ofereix en Crim (quasi) perfecte una situació de crim en habitació tancada en un escenari distòpic derivat d'una pandèmia en el que hi ha molt poc contacte entre les persones, cosa que dificulta encara més el cas. Un clar homenatge (o potser un remake) a un relat clàssic del gènere escrit per un mestre.

M'ha agradat força també La secció 42, de Teresa Solana, una història freda i asèptica, com la societat que reflecteix, i molt ben estructurada. Acabo amb Andreu Martin, un veterà que aconsegueix en Els extremistes crear una sensació d'angoixa mentre seguim les passes d'una família que vol escapar del control del sistema que regeix la societat. Aquests dos darrers han aconseguit deixar-me mal cos, fet que m'agrada.

En definitiva, un projecte molt interessant que us recomano. Trobareu relats de qualitat mitjana força alta, molt diversos en estil, potser no tant en temàtiques, però segur que hi trobareu històries que us captivaran, ja que els escriptors i escriptores que hi participen són de solvència contrastada. Estic segur que en sentirem a parlar de cara als Ictineus de l'any vinent.

Lo bueno si breve 11

Hoy os presento mi sección del número 13 de la revista Supersónic.Como siempre, está lleno de jugosos relatos y de las secciones habituales. No lo dejéis escapar. 

Hoy toca comentar en esta sección los premios de narrativa breve nacionales y, como es de bien nacido ser agradecido, voy a comenzar por los premios que son a obra original no publicada, ya que los autores galardonados me han permitido leer sus historias para poder realizar esta sección. Muchas gracias, señores.

Es una lástima que un premio de tanta categoría como el premio UPC se haya convertido en bienal y haya perdido la recompensa a nivel económico. Acostumbraba a ser una fuente de novelas cortas de gran calidad. En la edición de 2018 el ganador ha sido el periodista Francisco Guerrero con Gutterson. La historia refleja un futuro no muy lejano en el que los desastres medioambientales han dejado a la humanidad al borde del abismo. En la ciudad de MedCity el agente Gutterson controla la zona que le ha asignado la IA del mando policial con la esperanza de conseguir suficientes puntos para emigrar a Titania, la colonia que se ha transformado en la esperanza de la humanidad. El tono de la novela es muy divertido, (el protagonista es un poco pupas y me ha recordado a los personajes perdedores de Mendoza) aunque la ambientación, muy bien lograda, tiene un toque pesimista. Es una historia de aventuras de estilo cyber-punk que he disfrutado mucho, aunque me ha descolocado un cambio en la actitud y habilidades del personaje a mitad de la novela. La editorial Apache publicará la novela en breve en su colección de novelas premiadas del UPC.

El Alberto Magno se lo ha llevado Javier Castañeda con Solo recuerdo su nombre. He leído casi todo lo que ha publicado Javier, su estilo me gusta mucho, y creo que esta es su novela corta más lineal, la que presenta menos sorpresas y en la que menos se ha arriesgado. Eso no quiere decir que no sea una buena historia, que lo es, pero estaba acostumbrado a encontrar algo más. La protagonista es una investigadora que decide aceptar la investigación de un caso de asesinato en el que está involucrada su poderosa familia, con la que no mantiene buenas relaciones. La ambientación es muy interesante e incluye aspectos novedosos como el uso de diferentes cripto-monedas o una estructura social en que la línea entre empresa y nación es muy difusa, además de otros interesantes aspectos tecnológicos que arruinarían la lectura y prefiero callarme (aunque a veces se nota un exceso de celo del autor para destacarlos). Esta ambientación se mezcla con aspectos de carácter más social que están en el punto de mira de nuestra sociedad como los maltratos a mujeres o los derechos del colectivo LGTIB. En definitiva, una mezcla muy interesante de ambientación futura, problemas sociales e historia de amor.

En el ámbito de la Hispacón se otorgó el premio Domingo Santos al relato La nota desafinada, de José Manuel Fernández Aguilera. El protagonista de la historia es un robot que forma parte de una orquesta robótica que tiene la misión de interpretar piezas de música para una especie alienígena. Mientras está tocando el instrumento recuerda algunas escenas de su vida anterior, que dan mucho juego a la historia y son un contrapunto muy interesante de la trama principal. Como relato funciona, pero creo que con un par de detalles se podría convertir perfectamente en una novela corta mucho más interesante.

Ya que he comentado la Hispacón voy a hablar de los Ignotus, que en categoría breve este año los han ganado tres autoras a las que admiro. Nieves Delgado siempre me sorprende con la originalidad de sus planteamientos sobre robots, inteligencias artificiales y trascendencia. En 36, publicado por la editorial Cerbero, narra el nacimiento y evolución de una inteligencia artificial, y cómo se relaciona con los humanos en las diversas etapas de su crecimiento. Una historia triste y conmovedora que he disfrutado más todavía en la segunda lectura; en la primera la devoré y no aprecié tanto algunos detalles de estilo y de historia, ni disfruté tanto con el final. Segundo merecidísimo Ignotus para esta autora, que pronostico que no va a ser el último.

El premio al mejor relato se lo ha llevado Elia Barceló con Humo y espejos, publicado en la antología Dark Fantasies. La primera vez que lo leí pensé que estaba escrito para mí: siempre me ha fascinado el ilusionismo y los grandes trucos, y siempre me ha intrigado lo que pasa entre bambalinas con los voluntarios que salen al escenario a colaborar con el mago. En este relato nos da una posible explicación sorprendente y escalofriante. Una historia redonda narrada con la maestría habitual de la autora.

El premio al mejor relato traducido ha sido para Alliette de Bodard con Tres tazas de aflicción a la luz de las estrellas, traducida por Marcheto en su imprescindible blog Cuentos para Algernon. La historia está situada en el Universo de Xuya, un paraguas ucrónico en el que la autora sitúa gran parte de su narrativa breve, de tono pausado y poético, no esperéis batallas espaciales, aunque las protagonistas sean naves. En este caso la historia arranca con la muerte de una importante científica que tiene información vital para mantener la producción de recursos vegetales y animales para la población, y la cesión de sus recuerdos a una de sus ayudantes en vez de a la familia, como manda la tradición. Si en la familia hay una mente de nave, la situación todavía es mejor. Me fascina el universo que ha creado esta autora, y esta es una de las historias que destacaría dentro de él, un premio muy merecido.

Termino con los premios Ictineu, en los que he tenido el placer de actuar como jurado en las categorías de narrativa breve. El mejor relato traducido al catalán fue para Mike Resnick con L’exili d’en barnaby, traducido por Edgar Cotes y publicado en la excelente antología de relatos de Resnick Sistemes operatius alternatius por SECC edicions. Resnick sabe cómo tocarme la fibra con sus relatos, es un autor al que admiro mucho. En este caso la historia se centra en las reflexiones y experiencias de Barnaby, un simio que vive en un laboratorio y al que se le ha enseñado a comunicarse con los humanos. El título del relato es un spoiler, ya que parte de la historia se centra en su regreso a la vida natural y las relaciones con sus congéneres. Un relato crudo y conmovedor totalmente recomendable.

El premio al mejor relato escrito en catalán fue para el veterano escritor Jordi de Manuel con L’hoste, un cruel e intrigante relato post-apocalíptico narrado con su habilidad habitual y relacionado con alguna de sus novelas y con influencias claras de The Road. El relato forma parte de la antología Contes de Terror, publicada por Apostroph, después de que los autores participantes pasaran una noche en el Palau de Torrebesses, emulando lo que pasó en la Villa Diodati.

Otro año de buena cosecha de los premios nacionales. A ver qué nos deparan los internacionales, os lo contaré en el próximo número de la revista. ¡Salud, y buenas lecturas!

El món fosc. Talps - Jordi de Manuel

En Jordi de Manuel té el dubtós honor de ser l'escriptor (masculí) en català que més ha aparegut en el blog. Estic sempre pendent de les novetats que escriu, així com de les seves publicacions a les xarxes ( tenim diverses coses en comú: aficions, formació i vocació). La seva prosa elegant m'agrada molt, i li admiro la capacitat de fer les coses bé en diversos registres literaris, principalment la novel·la negra i la ciència ficció.

En la novel·la de la que parlarem avui, El Món fosc. Talps, l'he descobert com a autor encarat al públic juvenil.  

La novel·la està situada en un futur llunyà, en un món subterrani, dividit en diverses nacions que sovint estan en guerra les unes amb les altres. En aquest sistema quasi tancat els talps són la font principal de proteïnes i són criats en granges. La tecnologia relacionada amb els robots ha estat eradicada del regne subterrani degut a antics conflictes. Els protagonistes són un grup d'adolescents que troben un vell robot, i, ajudats per un dels seus professors, seguiran les seves indicacions per intentar sortir del seu món subterrani i resoldre alguns interrogants del seu passat i de les costums del seu poble.
En Jordi comentava en el blog de Jordi Cervera que havia estat dubtant si encarar la història que tenia en ment cap a un públic adult o cap a un públic juvenil. No sé si la tria al final serà acertada i agradarà a aquest tipus de públic, crec que els misteris que planteja, els personatges i la història a mi m'haguessin encantat en el seu moment, però també sé que hi ha molta literatura d'aquest estil, sovint traduïda i amb molta publicitat darrera. En Jordi juga amb l'avantatge que coneix de prop els possibles lectors i els seus gustos. Espero que tingui sort, i si teniu fill/es, nebots/des, fillols/es que els agradi la lectura i les ciències i que estiguin fent ESO, és una novel·la que crec que els pot agradar molt com a lectura d'estiu.
Pel que fa al públic adult, és una novel.la entretinguda amb un ritme molt alt  i que es llegeix amb molta agilitat, ideal per aquelles situacions de lectura interrompuda que es donen en aquestes èpoques (piscines, platges,...). A nivell personal m'hagués encantat que l'autor hagués aprofundit en alguns aspectes ecològics i sociològics del món subterrani i en algunes motivacions dels personatges, però el ritme de la història no ho permet sense fer un llibre molt més llarg, i no soc pas el públic objectiu de la història. Em quedo amb les ganes de saber com hagués encarat la història pensada per un públic adult, i tinc la sensació que en Jordi ha hagut de fer algunes "retallades" dins la trama per adaptar-se al públic objectiu.
Tot i això són d'agrair alguns aspectes científics cuidats, com el predomini de certes anomalies genètiques degut a l'endogàmia. Com acostuma a fer, hi ha referències i picades d'ull més o menys ocultes dins de la seva novel.la, que els lectors amb més bagatge de ciència ficció trobaran fàcilment. Com que algunes van relacionades amb els robots d'Asimov, m'hi he sentit força representat. 

Considero que la història acaba de manera satisfactòria i es pot llegir de manera independent, però en Jordi té pensat escriure una trilogia en aquesta ambientació. La segona novel.la s'anomenarà La ciutat del Cel. Porcs, i la tercera La llum de Gaia.Rates. 

Però el projecte és una mica més complet, encara. Alguns dels relats i novel.les publicades (com El cant de les Dunes o més tangencialment L'olor de la pluja) i per publicar d'en Jordi també van relacionades amb els successos narrats en El món fosc.Talps. Úrsula K.Le Guin tenia el seu Ekumen, Mike Resnick el Birtright universe, Marc Pastor el Corvovers, John Varley els 8 móns... al Jordi se li gira feina pensant un nom ben atractiu per aquest paraigua que inclou la seva obra de ciència ficció. No dubto que se'n sortirà.

Contes de Terror - Diversos Autors

Fa 200 anys a la Villa Diodati, a Suïssa, quatre personatges, inspirats per l'ambient sinistre de l'espai on estaven i la situació meteorològica, van acordar escriure un relat de terror. D'aquella experiència en va sorgir, entre altres obres, Frankenstein.

Emulant el que va passar  fa 200 anys, aquesta tardor quatre escriptors catalans van passar la nit en el Palau de Torrebesses, amb l'objectiu d'inspirar-se per escriure un relat de terror. Els fruits d'aquesta experiència es recullen en el llibre Contes de Terror, de l'editorial Apostroph.

La iniciativa  em va semblar molt interessant, i vaig decidir assistir a la xerrada que van fer els escriptors el matí desprès de que passessin la nit en el Palau. Així vaig poder conèixer de primera mà l'escenari dels relats que comentaré avui, fet que ha ajudat a que la lectura sigui més intensa. També vaig poder conèixer a algun dels autors i desvirtualitzar a gent amb la que interacciono habitualment per les xarxes, ja que l'escenari es va aprofitar per organitzar una Ter-Cat. Un diumenge al matí ben aprofitat, vaja.

Comentar relats de terror és complicat, caus fàcilment en el spoiler. Intentaré evitar-ho, per això els comentaris seran breus.

Emili Bayo ens presenta Ones de líquid vermell, un relat protagonitzat per un professor de secundària que, desprès d'una situació traumàtica, lloga una casa en el poble per a recuperar-se. Relax, migdiades, llargs passeigs... fins que una tarda apareix a la casa del davant una adolescent que ha estat expulsada de l'institut, i la seva tranquil·litat desapareixerà. Una història inquietant, en alguns moments pertorbadora, i amb un final sorprenent.

David Marín també presenta en el seu relat un personatge que s'allotja en el Palau fugint de la seva vida habitual i cercant un canvi. En aquest cas el motiu és la investigació sobre el darrer llop caçat a Catalunya, i la història es basa en les relacions del protagonista amb la família que regenta l'hostatgeria del Palau. El Bagul és una història que permet diverses interpretacions, amb un final també sorprenent.

Els protagonistes de La memòria de la sang, d'Empar Fernàndez, són una família que compra el Palau per reformar-lo i adequar-lo com a restaurant. El relat juga amb el fet que, durant la guerra civil, el Palau va ser utilitzat com a hospital militar i hi van morir molts soldats italians. El principal argument d'aquesta angoixant història són els esperits que no descansen, i la memòria que pot tenir la pedra dels escenaris de fets esgarrifosos.

El darrer relat marxa una mica de la tònica general, ja que utilitza elements de ciència ficció, i és el que més m'ha agradat ("la cabra tira al monte", que diuen). Els hostes, de Jordi de Manuel, està situat en un escenari post-apocalíptic i protagonitzat per un pare i una filla que circulen per un territori totalment assolat cercant l'entrada dels refugis subterranis on hi ha els pocs supervivents de la humanitat. Escrit en primera persona i amb un estil molt angoixant basat en frases curtes, explica una història inquietant que recorda inevitablement a La Carretera, de McCarthy. 

En definitiva, una iniciativa molt interessant, amb un resultat final més que correcte, els relats es llegeixen d'una tirada i amb el cor encongit. Els aficionats al gènere de terror en gaudiran, segur, però el recomano també a lectors no habituats a aquest gènere. Sortir de la zona de comfort literària va bé de tant en tant, i descobrir autors nous també. Espero que l'any vinent aquesta iniciativa es repeteixi.

Recomanacions de Sant Jordi

Tot i que per Sant Jordi acostumo a improvisar bastant i em deixo portar per la intuïció quan xafardejo les parades de llibres, sempre n'hi ha uns quants que els tinc marcats per comprar durant aquell dia. 
Per  si feu com jo i voleu alguna referència, aquest any he decidit fer una entrada amb recomanacions de Sant Jordi, unes recomanacions molt personals, escollides entre les obres publicades durant aquest darrer any i pensades per a que hi hagi un ventall ampli de referències, estils, autors i editorials diferents, basades sobretot en la fantasia i la ciència ficció, però no exclusivament. Tant de bo us serveixi a  aquells que vulgueu regalar (o rebre) un llibre diferent per aquesta data tan especial i emblemàtica del nostre país. També us pot fer un cop de ma si teniu una parella una mica friki i vosaltres no ho sou (com li passa a la meva parella) i dubteu de quin llibre regalar.

Començaré amb llibres escrits en català, desprès en castellà i acabaré amb llibres traduïts al castellà.

Farishta - Marc Pastor - Ara Llibres  

El recomano a: Tothom. Els amants del gènere de ciència ficció el gaudireu molt, però els lectors més generalistes també.
Comentari: Una història intrigant, plena de misteris i girs en la trama, de lectura addictiva. La novel·la està estructurada d'una manera molt original, explicant la història des del punt de vista de la protagonista, amb els seu diari personal, però completant-ho amb tot un seguit de transcripcions d'entrevistes, informes, mapes,...que fan la lectura molt entretinguda i addictiva. 
També el trobareu publicat en castellà.



El Navegant - Joan-Lluís Lluís - Proa

El recomano a: Lectors que els agradi la novel.la històrica, o també els interessats en les llengües, la seva varietat i evolució.
Comentari: El llibre té una premisa fantàstica, un noi que és capaç de parlar qualsevol llengua només sentint la traducció d'una paraula, però no s'hi acaba de centrar, es centra més en l'aspecte històric (la França de finals del s XIX) i en l'evolució del personatge. M'hagués agradat més que hagués aprofundit en els viatges del protagonista, però igualment vaig gaudir-lo.

Mans Negres - Jordi de Manuel - Editorial Pagès.

El recomano a: aquells que gaudiu amb la novel·la negra i teniu poc temps per llegir o voleu gaudir-la en petites dosis.

Comentari: Set relats molt entretinguts protagonitzats de manera més o menys directa per l'inspector Sergiot, força diferents en estil i estructura, però amb el denominador comú de la prosa elegant de Jordi de Manuel. Es devora en una tarda.

Deu relats ecofuturistes - Males Herbes

El recomano a: aquells lectors interessats en conèixer noves veus en la ciència ficció en llengua catalana, interessats en l'especulació relacionada amb el medi ambient.

Comentari: Antologia una mica irregular, però amb alguns relats molt interessants, sorprenentment, dels autors més desconeguts. No us fixeu en la portada, que desanima una mica, el contingut val la pena. Estic sorprès del poc ressò que ha tingut aquesta antologia publicant-la una editorial forta com Males Herbes.

Bestiari - Edicions SECC

El recomano a: aquells lectors interessats en conèixer noves veus dins la narrativa del gènere, i també interessats en la nostra mitologia i les nostres tradicions.

Comentari: Una iniciativa interessant, llastrada potser per la longitud dels relats, massa curta en molts casos, fet que provoca que no es pugui aprofundir en la situació que planteja cada història.  Cada relat està centrat en una de les bèsties de la nostra mitologia. Alguns relats són massa semblants, potser s'hagués pogut triar altres bèsties més diferents. L'enfocament en d'altres casos és força original. 



Herba Negra - Salvador Macip i Ricard Garzón - Fanbooks


El recomano a: Lectors a qui els agradi la narrativa juvenil, o lectors als que agradin els thrillers amb ritme accelerat.

Comentari: Novel·la addictiva, de ritme molt alt, amb acció i intriga per parts iguals. Té un estil massa juvenil pel meu gust, tot i que té lectures més profundes del que sembla. Un llibre força interessant.





La mirada extraña - Felicidad Martínez - Sportula

El recomano a : Lectors experimentats en la ciència ficció, interessats en la especulació sobre el comportament i comunicació d'espècies alienígenes.

Comentari: Són quatre novel·les breus, relacionades entre elles dos a dos, amb un fort component especulatiu relacionat sobretot amb la construcció de societats extraterrestres i el procés de comunicació. Costa una mica d'entrar, el primer relat és complex, però les històries valen realment la pena.

Cuentos desde el otro lado - Nevsky

El recomano a : aquells que gaudíeu molt amb sèries de l'estil de La dimensió desconeguda o Historias para no dormir.

Comentari: Conjunt molt divers de relats d'autors i autores consagrats i d'altres més novells, de nivell molt alt, i que tenen en comú el factor sorpresa i els universos paral·lels. És la recopilació de relats que més he gaudit aquest any, i no m'ho esperava pas ja que no és el meu estil preferit. Com més penso en alguns relats, més m'agraden. 


Luna - Ian McDonald - NOVA

El recomano a : Lectors acostumats a la ciència ficció, té un punt hard, però l'estil i la temàtica també pot ser adequada per lectors que vulguin iniciar-se en el gènere.

Comentari: Una de les lectures més interessants de l'any. Una barreja entre un western, un culebrot veneçolà, El Padrino, Dune i Joc de Trons, ubicat en l'escenari cruel i implacable de la lluna. Problema: és el primer d'una trilogia.




Los gigantes dormidos - Sylvain Neuvel - Stella Maris

El recomano a : Tothom, és un llibre molt entretingut, però el gaudireu molt aquells a qui us agradin els misteris arqueològics.

Comentari: Història de lectura molt àgil gràcies a la seva estructura. La història s'explica a través de registres d'entrevistes, gravacions, informes,... i tracta sobre el descobriment de les peces d'un robot gegant que estan repartides per tot el planeta, i la construcció d'aquest robot mentre s'estudia el seu possible origen. També té el problema que és la primera part d'una trilogia.

El zoo de papel - Ken Liu - Lee Runas

El recomano a : Tothom, especialment a aquells que encara no conegueu aquest fantàstic autor xinés, tot un mestre en les distàncies curtes, us sorprendrà. 

Comentari: Faig una mica de trampa, ja que encara no he llegit tots els relats, però si molts dels que apareixen en aquesta antologia i d'altres que no hi apareixen. Aquest és un llibre que ha d'estar a tots els prestatges dels aficionats al gènere.





El problema de los tres cuerpos - Cixin Liu - NOVA

El recomano a: lectors acostumats a la ciència ficció, amb curiositat per nous autors i nous estils.

Comentari: Primera part d'una trilogia que estic convençut es convertirà en un clàssic de la ciència ficció. Imaginatiu i sorprenent, però amb un estil una mica fred. Els propers llibres són encara millors.



Al principi comentava que hi ha alguns llibres que tinc en el punt de mira per aquest dia. Aquest són els que buscaré. He fet la tria a partir de les recomanacions de lectors l'opinió dels quals tinc en molta consideració. 

I vosaltres, en teniu algun en el punt de mira?

Mans negres - Jordi de Manuel

De tant m'agrada trencar amb  la temàtica principal del blog, la ciència ficció i la fantasia, i fer allò que en diuen sortir de la zona de comfort. Avui toca parlar de novel·la negra. Espereu,  potser millor de relats negres? És igual, avui toca parlar de l'antologia de relats Mans Negres, de Jordi de Manuel, protagonitzada pel seu personatge més habitual, l'inspector Marc Sergiot.

Vaig conèixer les aventures d'en Sergiot quan vaig fer el propòsit de llegir totes les novel·les que havien guanyat el Premi Ictineu. Jordi de Manuel va guanyar aquest premi el 2009 amb Mans lliures. És una novel·la negra molt correcta i entretinguda amb dosis altes d'especulació, ja que presenta una Barcelona de 2014 amb canvis bastant importants respecte l'època en que es va escriure la novel·la. Vista en perspectiva se li han de reconèixer a l'autor alguns encerts, com ara el clima polític favorable majoritàriament a un referèndum a Catalunya, o els canvis a nivell metodològic en ensenyament, que ara estan molt de moda. En la seva contra i a tall anecdòtic diré que no la va encertar gaire pel que fa a la composició de la plantilla del Barça, però no crec que en Jordi estigui gaire preocupat per això.

En els set relats presents a Mans Negres no trobarem aquest puntet d'especulació, sinó que trobarem històries més típiques de la literatura de detectius, protagonitzades de manera més o menys directa pel Sergiot i totes amb un títol enginyós relacionat amb les mans (de la mateixa manera que moltes de les novel·les d'en Sergiot van relacionades amb un color: Mans negres, Foc verd, Cels taronges, Tres somnis blaus o Cabells porpres).

És una lectura ben variada, per la temàtica dels relats i per com estan estructurats. Cada relat el podem relacionar amb un tret negatiu de la naturalesa humana: cobdícia, luxúria, venjança, gelosia...En algun moment m'ha vingut al cap que potser l'autor feia un homenatge a la pel·lícula Seven, llàstima que no estiguin presents tots els pecats capitals. 
En les antologies és habitual parlar d'irregularitat, de que alguns relats són millors que altres...Lògicament no tots m'han agradat de la mateixa manera, però vull destacar que la qualitat és molt homogènia, tirant cap al notable alt, fet que és difícil.
Trobarem un parell de relats d'estil més clàssic en els que en Sergiot és el narrador principal de la història, com Cop de mà i Mans a l'obra. 
En altres, que potser són els que més m'han interessat, és la persona que comet el crim qui fa de narrador principal o és el protagonista de la història. Jocs de mans i A ma armada m'han agradat molt pel punt d'humor negre que tenen, molt divertits. El personatge implacable i sense escrúpols i com va ascendint a la societat és el que m'ha agradat més del relat Mà de ferro. Mans brutes el destaco pel final, que ens promet noves aventures d'en Sergiot, i per l'estructura que utilitza per explicar la història, una espècie de monòleg-diàleg molt enginyós.

Una mà de pintura té una estructura mixta, basada en les entrades al diari personal d'una mare i una filla i les investigacions policials. És el que m'ha colpit més per la temàtica que toca.

En definitiva, un recull molt recomanable, de lectura àgil i molt entretinguda,  format per set relats molt diversos en temàtica i estil, alguns divertits, altres colpidors i tots escrits amb la prosa elegant d'en Jordi de Manuel. Una de les recomanacions imprescindibles per Sant Jordi pels amants de la novel·la negra. 

Entrevista a Jordi de Manuel

Aquest any m'havia fixat l'objectiu de fer més entrevistes a a autors en el blog. Per fer la primera en català vaig pensar en Jordi de Manuel, a qui vaig conèixer breument (més breument del que m'hagués agradat) en una trobada a Torrebesses i amb qui comparteixo ofici, estudis, vocació i afició. En Jordi és un autor força prolífic, i ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells els prestigiosos Manuel de Pedrolo i l'Ictineu (dos cops) i ha accedit molt amablement a respondre a les meves preguntes.

DoE: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Jordi. Tot i que siguis un autor veterà amb moltes novel.les publicades potser algun dels lectors del blog no et coneix. Ens podries dir qui és Jordi de Manuel?

JdM: Sóc bàsicament un professor de ciències que aviat va adonar-se que el llegien els seus alumnes suposadament per aprendre era avorrit, tediós i, en general, poc útil. Així, des de fa uns trenta anys, la meva feina ha estat el meu “taller d’escriptura” i és a les aules on vaig començar a fer-me com a escriptor, primer com a part de la meva feina perquè els meus estudiants aprenguessin millor, i això em va dur a ser narrador de ficcions, que és també un ofici que s’aprèn lentament, picant molta pedra i llegint molt.   

DoE:Ets un lector habitual de ciència ficció o fantasia? Si és així, quins autors han estat els teu favorits i creus que han pogut influenciar en la teva obra?

JdM: Llegeixo de tot, i tant com puc. Com a lector adolescent em vaig iniciar a la ciència-ficció amb “El dia dels trífids” de John Wyndham, que crec que em va influir fins al punt de marcar-me la preferència del que estudiaria al cap d’uns anys. Aviat vaig arribar a Asimov, Clarke, Bradbury, Ballard i Vonnegut que ara són autors clàssics indiscutibles. De Jules Verne havia llegit, sobretot, les històries il·lustrades adaptades per editorial Bruguera, recordo amb nostàlgia aquelles aventures i els mons que Verne va inventar. Manuel de Pedrolo el vaig descobrir molt més tard, no sóc de la generació que va llegir el Mecanoscrit a secundària.

No sóc conscient de fins a quin punt aquests autors, i molts altres, poden haver influït en el conjunt de la meva obra, però probablement en sóc deutor i es podria trobar una influència en la temàtica que trio en les trames de ciència-ficció que fins ara he escrit.

DoE: Ja has comentat que ets del sofert gremi dels professors de secundària. Jo que també en formo part em pregunto amb certa enveja d’on treus temps per escriure. Ets un escriptor metòdic o caòtic?

JdM: No sóc gens metòdic, més aviat em deixo envair pel caos i vèncer per l’entusiasme. La prova és que tinc tantes idees noves que, ara per ara, porto cinc novel·les i un llibre de relats en marxa simultàniament. Un escriptor metòdic mai no ho faria... El temps és una altra qüestió. Jo em dec a la meva feina de professor a la qual li dedico moltes hores i esforços a l’aula i a casa cada dia, i m’agrada, però, esclar, em treu temps per escriure. Sóc una mica egoista del temps i procuro ser molt eficient i disciplinat en el que faig... i no necessito dormir gaires hores.

DoE:Els teus alumnes coneixen la teva faceta d’escriptor?

JdM: No acostumo a dir als meus estudiants que sóc escriptor... però acaben per descobrir-ho i alguns els sorprèn que, a més de ser professor, escrigui novel·les i contes.

DoE: Com tu, jo també soc biòleg, i m'ha sorprès el poc ús que fas d’aquesta ciència en les novel.les que he llegit. Te’n mantens allunyat perque t’agrada explorar noves disciplines? És més fàcil especular i inventar en aquelles matèries que no domines tant?

JdM: No m’agrada “fer de professor” en la ficció per tant defujo el didactisme quan faig literatura, però inevitablement un escriu sovint sobre allò que més coneix, i la biologia i la ciència hi són molt presents: “El pes de la por”, “L’olor de la pluja”, “Cabells porpres” o “El cant de les dunes” són novel·les on la biologia té un paper important, i també és el cas de relats com “Crònica breu d’un ésser estàtic”, “Missatges”, " El cor", “Calcs” o “Nit del segon origen”.     

DoE: Doncs anava ben desencaminat, me les apunto. La teva darrera novel.la publicada, Foc Verd, torna a estar protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot, i ja en són 8. Ja deu ser com de la família. Què és el que et fa tornar a la Barcelona alternativa on viu aquest entranyable personatge?

JdM: Sergiot va néixer com a personatge a “L’olor de la pluja”, quan vaig la vaig començar a escriure el 1996 i va anar creixent inesperadament dins la novel·la fins que la vaig publicar deu anys després. Entremig vaig publicar tres novel·les (totes premiades) amb ell com a personatge que havien d’estar ambientades abans dels esdeveniments de “L’olor de la pluja”. He anat bastint l’inspector Marc Sergiot durant els últims vint anys amb vuit novel·les i un llibre de relats, “Mans negres”, que es publicarà el gener de 2017. És, com dius, un personatge de la família i me l’estimo molt. “Foc verd” és la primera novel·la en què el faig sortir de Barcelona i me l’enduc a Galícia on, sense voler-ho, es troba amb uns crims antics i terribles. Segurament escriuré una novel·la més que tancarà el cicle i serà molt diferent de totes les altres i del llibre de relats: deu obres d’una saga policíaca és un número considerable per a la literatura tan poc normalitzada en els gèneres com la nostra. Fins ara cap altre personatge de novel·la negra en català protagonitza tantes obres com Marc Sergiot.    

DoE: Té molt mèrit. Fa poc vas participar en una experiència molt interessant juntament amb altres tres escriptors en el Palau de Torrebesses. Ens expliques una mica en què consistía aquesta iniciativa?

JdM: Fa 200 anys,  a Villa Diodati,  les ribes del llac Ginebra, es van recloure Lord Byron, Percy Shelley, John Polidori i Mary Shelley. Van ser uns dies de l’estiu sense hivern de 1816 com a conseqüència de l’erupció de l’estratovolcà Tambora, a Indonèsia. Polidori va inventar la literatura de vampirs i Shelley va crear Frankenstein que és el llibre fundacional de la ciència-ficció. L’editorial Apostroph i l’ajuntament de Torrebesses van tenir la idea de fer una vila Diodati “a la catalana” i tancar quatre escriptors de gènere (Empar Fernández, Emili Bayo, David Marín i un servidor) al castell del poble durant un cap de setmana. Una nit terrorífica que ens va inspirar un conte a cadascú.

DoE: Crec que el llibre de relats es publicarà pels voltants de Sant Jordi, oi? Tens enllestit el teu relat ja? Ens pots fer cinc cèntims de la seva temàtica?

JdM: El relat apocalíptic que he ordit combina la ciència-ficció amb el terror. Té relació amb una novel·la inèdita que he escrit, on el món canvia completament per l’impacte d’un cometa. El relat té com a protagonistes un home i una filla adolescent que intenten sobreviure fins que arriben al castell de Torrebesses... i no puc explicar gaire més.    

   

DoE: En aquesta trobada us van fer una pregunta relacionada amb els gèneres literaris, i em sembla recordar que et vas mostrar una mica escèptic amb les etiquetes. De fet, les dues novel.les teves que he llegit les considero una barreja de diferents gèneres. És un fet premeditat?

JdM: No em sap gens de greu reconèixer que sóc un escriptor de gènere, però no m’agrada gaire etiquetar les meves obres perquè sovint combinen diversos gèneres. No és un debat que m’amoïni gaire. La literatura és la biografia del món, del passat, del present i del que pot venir, i ha d’explorar la condició humana en tots els seus vessants. Sempre ha de commoure i, si pot ser, emocionar i “colpejar”el lector. Això és el que distingeix la bona ficció de la dolenta, els llibres bons dels mediocres.  

DoE: Gaudeixes més preparant i escrivint una novel.la negra o una de ciència ficció?

JdM: M’agrada molt, molt, investigar (abans i durant) l’escriptura. La recerca de l’escenari, la història o els personatges, per crear una trama és apassionant. Recordo quan preparava “El raptor de gnoms” que vaig estar mig any recorrent molts racons meravellosos i desconeguts de Collserola on el meu personatge, que acabava d’arribar de la guerra dels Balcans, havia d’alliberar els nans de jardí que raptava dels jardins de la part alta de la ciutat. O en la recerca de “La decisió de Manperel”, quan llegia sobre el matemàtic Grigori Perelman i buscava l’illa àrtica on situar el meu Manperel (nom fet amb les síl·labes de Perelman), això també va ser apassionant... i aquesta passió, aquest entusiasme, sens dubte es transmet al lector. Jo gaudeixo igualment preparant i escrivint novel·les negres i de ciència-ficció, o amb barreja de gèneres; és la literatura que permet explorar amb precisió els dilemes morals.

DoE: A més de les novel.les també has publicat un parell d’antologies de relats. Quin format t’atrau més, el de la narrativa breu o el de la narrativa llarga? O depèn de l’història?

JdM: La narrativa breu utilitza uns recursos i una tècnica diferents que la novel·la. He publicat més de cent relats i cada dia em costa més fer-ho i sóc més exigent quan escric una narració breu. Te la jugues en poc espai: tens entre 2000 i 6000 paraules per atrapar i seduir el lector, dur-lo cap on t’interessa i sacsejar-lo emocionalment. El relat exigeix molt al lector, que ja no es pot deixar portar per una història llarga (la novel·la) i tot ha de concentrar-se en poques pàgines: l’exigència cognitiva és més alta quan llegim un relat... llegir un relat requereix un esforç intel·lectual i potser per això al nostre àmbit no es llegeix gaire narrativa breu. A Catalunya tenim una bona tradició de narradors de relats breus: Calders, Pedrolo, Monzó... Cal que les editorials hi creguin i apostin, però tot depèn que hi hagi lectors. Si la gent no llegeix i no compra llibres, els editors no s’arrisquen.

DoE: Segurament aquesta entrevista es publicarà desprès del lliurament dels Ictineus d’aquest any. Ets l’únic autor que l’ha guanyat dos cops i suposo que deus tenir cert afecte a aquest guardó. Has votat? I si és així, ens pots dir a qui?

JdM: Cada any voto, només m’abstinc quan tinc una obra meva, novel·la o relat, que opta al premi. Estic molt content que hagi guanyat l’Antoni Munné-Jordà amb la novel·la Michelíada. És un autor grandiós que es mereix molts premis i més reconeixement del que té.

DoE: A mi també em va agradar molt la novel.la. Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català? Des de dins es veu menys desolador que des de fora? Per curiositat, una novel.la com La decisió de Manperel, guanyadora de diversos premis i amb un cert ressó mediàtic, quants exemplars pot arribar a vendre?

JdM: Quan conviuen dues llengües i una és molt més potent que l’altra, la literatura de la llengua feble mai no acaba de normalitzar-se. En la literatura popular la desproporció encara és més evident, ho explicava Jaume Fuster fa més de quaranta anys tot referint-se a la diglòssia. Des de llavors la situació a Catalunya no ha canviat gens i això ho saben molt bé els experts en sociolingüística. Jo no em vull queixar perquè escric en la meva llengua literària el que vull i encara tinc lectors. “La decisió de Manperel” va tenir una edició i una reedició modesta i havia de ser traduïda al castellà, tal com es deia clarament a les bases del premi, però la novel·la només es va publicar en català. Per què? Que cadascú en tregui les seves conclusions. 

Crec que cap lector no hauria de tenir prejudicis amb el gènere, i això passa encara més si la llengua original en què està escrita és el català. Estic fart d’anar a clubs de lectura i sentir persones que no havien llegit mai novel·la negra o ciència-ficció en català i et diuen que no es pensaven que els agradaria tant i que s’ho passarien tan bé. Cada any he de sentir comentaris com aquests, quan vaig a club de lectura de les meves obres.

DoE: Quins són els escriptors actuals que segueixes habitualment, tant a nivell nacional com internacional? Ens podries destacar alguna novel.la de les que hagis llegit darrerament?

JdM: No segueixo especialment cap escriptor, m’interessen tantes coses que es publiquen... tinc molts llibres comprats i pendents de llegir sobre la taula (uns 40, pel cap baix). Ara estic començant la novel·la “El problema de los tres cuerpos” del xinés Cixin Liu, crec que m’agradarà. 

DoE: Aquesta també em va agradar molt. Jordi, moltíssimes gràcies pel teu temps, i molta sort amb tots els teus projectes, estarem molt pendents.