miércoles, 30 de noviembre de 2016

Entrevista a Jordi de Manuel

Aquest any m'havia fixat l'objectiu de fer més entrevistes a a autors en el blog. Per fer la primera en català vaig pensar en Jordi de Manuel, a qui vaig conèixer breument (més breument del que m'hagués agradat) en una trobada a Torrebesses i amb qui comparteixo ofici, estudis, vocació i afició. En Jordi és un autor força prolífic, i ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells els prestigiosos Manuel de Pedrolo i l'Ictineu (dos cops) i ha accedit molt amablement a respondre a les meves preguntes.

DoE: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Jordi. Tot i que siguis un autor veterà amb moltes novel.les publicades potser algun dels lectors del blog no et coneix. Ens podries dir qui és Jordi de Manuel?
JdM: Sóc bàsicament un professor de ciències que aviat va adonar-se que el llegien els seus alumnes suposadament per aprendre era avorrit, tediós i, en general, poc útil. Així, des de fa uns trenta anys, la meva feina ha estat el meu “taller d’escriptura” i és a les aules on vaig començar a fer-me com a escriptor, primer com a part de la meva feina perquè els meus estudiants aprenguessin millor, i això em va dur a ser narrador de ficcions, que és també un ofici que s’aprèn lentament, picant molta pedra i llegint molt.   

DoE:Ets un lector habitual de ciència ficció o fantasia? Si és així, quins autors han estat els teu favorits i creus que han pogut influenciar en la teva obra?
JdM: Llegeixo de tot, i tant com puc. Com a lector adolescent em vaig iniciar a la ciència-ficció amb “El dia dels trífids” de John Wyndham, que crec que em va influir fins al punt de marcar-me la preferència del que estudiaria al cap d’uns anys. Aviat vaig arribar a Asimov, Clarke, Bradbury, Ballard i Vonnegut que ara són autors clàssics indiscutibles. De Jules Verne havia llegit, sobretot, les històries il·lustrades adaptades per editorial Bruguera, recordo amb nostàlgia aquelles aventures i els mons que Verne va inventar. Manuel de Pedrolo el vaig descobrir molt més tard, no sóc de la generació que va llegir el Mecanoscrit a secundària.
No sóc conscient de fins a quin punt aquests autors, i molts altres, poden haver influït en el conjunt de la meva obra, però probablement en sóc deutor i es podria trobar una influència en la temàtica que trio en les trames de ciència-ficció que fins ara he escrit.

DoE: Ja has comentat que ets del sofert gremi dels professors de secundària. Jo que també en formo part em pregunto amb certa enveja d’on treus temps per escriure. Ets un escriptor metòdic o caòtic?
JdM: No sóc gens metòdic, més aviat em deixo envair pel caos i vèncer per l’entusiasme. La prova és que tinc tantes idees noves que, ara per ara, porto cinc novel·les i un llibre de relats en marxa simultàniament. Un escriptor metòdic mai no ho faria... El temps és una altra qüestió. Jo em dec a la meva feina de professor a la qual li dedico moltes hores i esforços a l’aula i a casa cada dia, i m’agrada, però, esclar, em treu temps per escriure. Sóc una mica egoista del temps i procuro ser molt eficient i disciplinat en el que faig... i no necessito dormir gaires hores.

DoE:Els teus alumnes coneixen la teva faceta d’escriptor?
JdM: No acostumo a dir als meus estudiants que sóc escriptor... però acaben per descobrir-ho i alguns els sorprèn que, a més de ser professor, escrigui novel·les i contes.

DoECom tu, jo també soc biòleg, i m'ha sorprès el poc ús que fas d’aquesta ciència en les novel.les que he llegit. Te’n mantens allunyat perque t’agrada explorar noves disciplines? És més fàcil especular i inventar en aquelles matèries que no domines tant?
JdM: No m’agrada “fer de professor” en la ficció per tant defujo el didactisme quan faig literatura, però inevitablement un escriu sovint sobre allò que més coneix, i la biologia i la ciència hi són molt presents: “El pes de la por”, “L’olor de la pluja”, “Cabells porpres” o “El cant de les dunes” són novel·les on la biologia té un paper important, i també és el cas de relats com “Crònica breu d’un ésser estàtic”, “Missatges”, " El cor", “Calcs” o “Nit del segon origen”.     

DoE: Doncs anava ben desencaminat, me les apunto. La teva darrera novel.la publicada, Foc Verd, torna a estar protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot, i ja en són 8. Ja deu ser com de la família. Què és el que et fa tornar a la Barcelona alternativa on viu aquest entranyable personatge?
JdM: Sergiot va néixer com a personatge a “L’olor de la pluja”, quan vaig la vaig començar a escriure el 1996 i va anar creixent inesperadament dins la novel·la fins que la vaig publicar deu anys després. Entremig vaig publicar tres novel·les (totes premiades) amb ell com a personatge que havien d’estar ambientades abans dels esdeveniments de “L’olor de la pluja”. He anat bastint l’inspector Marc Sergiot durant els últims vint anys amb vuit novel·les i un llibre de relats, “Mans negres”, que es publicarà el gener de 2017. És, com dius, un personatge de la família i me l’estimo molt. “Foc verd” és la primera novel·la en què el faig sortir de Barcelona i me l’enduc a Galícia on, sense voler-ho, es troba amb uns crims antics i terribles. Segurament escriuré una novel·la més que tancarà el cicle i serà molt diferent de totes les altres i del llibre de relats: deu obres d’una saga policíaca és un número considerable per a la literatura tan poc normalitzada en els gèneres com la nostra. Fins ara cap altre personatge de novel·la negra en català protagonitza tantes obres com Marc Sergiot.    

DoE: Té molt mèrit. Fa poc vas participar en una experiència molt interessant juntament amb altres tres escriptors en el Palau de Torrebesses. Ens expliques una mica en què consistía aquesta iniciativa?
JdM: Fa 200 anys,  a Villa Diodati,  les ribes del llac Ginebra, es van recloure Lord Byron, Percy Shelley, John Polidori i Mary Shelley. Van ser uns dies de l’estiu sense hivern de 1816 com a conseqüència de l’erupció de l’estratovolcà Tambora, a Indonèsia. Polidori va inventar la literatura de vampirs i Shelley va crear Frankenstein que és el llibre fundacional de la ciència-ficció. L’editorial Apostroph i l’ajuntament de Torrebesses van tenir la idea de fer una vila Diodati “a la catalana” i tancar quatre escriptors de gènere (Empar Fernández, Emili Bayo, David Marín i un servidor) al castell del poble durant un cap de setmana. Una nit terrorífica que ens va inspirar un conte a cadascú.

DoECrec que el llibre de relats es publicarà pels voltants de Sant Jordi, oi? Tens enllestit el teu relat ja? Ens pots fer cinc cèntims de la seva temàtica?
JdM: El relat apocalíptic que he ordit combina la ciència-ficció amb el terror. Té relació amb una novel·la inèdita que he escrit, on el món canvia completament per l’impacte d’un cometa. El relat té com a protagonistes un home i una filla adolescent que intenten sobreviure fins que arriben al castell de Torrebesses... i no puc explicar gaire més.    
   
DoEEn aquesta trobada us van fer una pregunta relacionada amb els gèneres literaris, i em sembla recordar que et vas mostrar una mica escèptic amb les etiquetes. De fet, les dues novel.les teves que he llegit les considero una barreja de diferents gèneres. És un fet premeditat?
JdM: No em sap gens de greu reconèixer que sóc un escriptor de gènere, però no m’agrada gaire etiquetar les meves obres perquè sovint combinen diversos gèneres. No és un debat que m’amoïni gaire. La literatura és la biografia del món, del passat, del present i del que pot venir, i ha d’explorar la condició humana en tots els seus vessants. Sempre ha de commoure i, si pot ser, emocionar i “colpejar”el lector. Això és el que distingeix la bona ficció de la dolenta, els llibres bons dels mediocres.  


DoEGaudeixes més preparant i escrivint una novel.la negra o una de ciència ficció?
JdM: M’agrada molt, molt, investigar (abans i durant) l’escriptura. La recerca de l’escenari, la història o els personatges, per crear una trama és apassionant. Recordo quan preparava “El raptor de gnoms” que vaig estar mig any recorrent molts racons meravellosos i desconeguts de Collserola on el meu personatge, que acabava d’arribar de la guerra dels Balcans, havia d’alliberar els nans de jardí que raptava dels jardins de la part alta de la ciutat. O en la recerca de “La decisió de Manperel”, quan llegia sobre el matemàtic Grigori Perelman i buscava l’illa àrtica on situar el meu Manperel (nom fet amb les síl·labes de Perelman), això també va ser apassionant... i aquesta passió, aquest entusiasme, sens dubte es transmet al lector. Jo gaudeixo igualment preparant i escrivint novel·les negres i de ciència-ficció, o amb barreja de gèneres; és la literatura que permet explorar amb precisió els dilemes morals.

DoEA més de les novel.les també has publicat un parell d’antologies de relats. Quin format t’atrau més, el de la narrativa breu o el de la narrativa llarga? O depèn de l’història?
JdM: La narrativa breu utilitza uns recursos i una tècnica diferents que la novel·la. He publicat més de cent relats i cada dia em costa més fer-ho i sóc més exigent quan escric una narració breu. Te la jugues en poc espai: tens entre 2000 i 6000 paraules per atrapar i seduir el lector, dur-lo cap on t’interessa i sacsejar-lo emocionalment. El relat exigeix molt al lector, que ja no es pot deixar portar per una història llarga (la novel·la) i tot ha de concentrar-se en poques pàgines: l’exigència cognitiva és més alta quan llegim un relat... llegir un relat requereix un esforç intel·lectual i potser per això al nostre àmbit no es llegeix gaire narrativa breu. A Catalunya tenim una bona tradició de narradors de relats breus: Calders, Pedrolo, Monzó... Cal que les editorials hi creguin i apostin, però tot depèn que hi hagi lectors. Si la gent no llegeix i no compra llibres, els editors no s’arrisquen.

DoESegurament aquesta entrevista es publicarà desprès del lliurament dels Ictineus d’aquest any. Ets l’únic autor que l’ha guanyat dos cops i suposo que deus tenir cert afecte a aquest guardó. Has votat? I si és així, ens pots dir a qui?
JdM: Cada any voto, només m’abstinc quan tinc una obra meva, novel·la o relat, que opta al premi. Estic molt content que hagi guanyat l’Antoni Munné-Jordà amb la novel·la Michelíada. És un autor grandiós que es mereix molts premis i més reconeixement del que té.

DoE: A mi també em va agradar molt la novel.la. Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català? Des de dins es veu menys desolador que des de fora? Per curiositat, una novel.la com La decisió de Manperel, guanyadora de diversos premis i amb un cert ressó mediàtic, quants exemplars pot arribar a vendre?
JdM: Quan conviuen dues llengües i una és molt més potent que l’altra, la literatura de la llengua feble mai no acaba de normalitzar-se. En la literatura popular la desproporció encara és més evident, ho explicava Jaume Fuster fa més de quaranta anys tot referint-se a la diglòssia. Des de llavors la situació a Catalunya no ha canviat gens i això ho saben molt bé els experts en sociolingüística. Jo no em vull queixar perquè escric en la meva llengua literària el que vull i encara tinc lectors. “La decisió de Manperel” va tenir una edició i una reedició modesta i havia de ser traduïda al castellà, tal com es deia clarament a les bases del premi, però la novel·la només es va publicar en català. Per què? Que cadascú en tregui les seves conclusions. 
Crec que cap lector no hauria de tenir prejudicis amb el gènere, i això passa encara més si la llengua original en què està escrita és el català. Estic fart d’anar a clubs de lectura i sentir persones que no havien llegit mai novel·la negra o ciència-ficció en català i et diuen que no es pensaven que els agradaria tant i que s’ho passarien tan bé. Cada any he de sentir comentaris com aquests, quan vaig a club de lectura de les meves obres.

DoEQuins són els escriptors actuals que segueixes habitualment, tant a nivell nacional com internacional? Ens podries destacar alguna novel.la de les que hagis llegit darrerament?
JdM: No segueixo especialment cap escriptor, m’interessen tantes coses que es publiquen... tinc molts llibres comprats i pendents de llegir sobre la taula (uns 40, pel cap baix). Ara estic començant la novel·la “El problema de los tres cuerpos” del xinés Cixin Liu, crec que m’agradarà. 

DoE: Aquesta també em va agradar molt. Jordi, moltíssimes gràcies pel teu temps, i molta sort amb tots els teus projectes, estarem molt pendents.

No hay comentarios:

Publicar un comentario