Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 

En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.

                    

És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte. 

Planeta d'exili - Ursula K. Le Guin

Avui continuo amb la relectura en ordre de publicació de les novel·les i relats del cicle Hainita d'Ursula K. Le Guin. Vaig començar amb El món de Rocannon fa uns mesos i avui toca Planeta d'exili, novel·la  publicada fa poc per Raig Verd amb traducció de Blanca Busquets.  

La història està situada en el planeta Werel, caracteritzat per un període de translació molt llarg, fet que implica que les estacions durin dècades i que sigui molt difícil que una persona normal vegi dos cops la mateixa estació. En aquest planeta conviuen diversos grups d'humans. Els egis són els nadius del planeta,  nòmades i endarrerits tecnològicament. Els llunynats són els supervivents d'un grup de colonitzadors que pertanyen a la  Lliga de Tots els Mons i que porten molts anys aïllats en el planeta sense poder entrar en contacte amb la seva civilització mare. La trama principal es basa en la relació entre aquests dos grups, i com, tot i tenir moltes diferències culturals i moltes reticències, han d'unir-se per superar un repte conjunt. És ciència-ficció de caire antropològic.

Tot i tenir un rerefons de ciència-ficció, té un to més típic d'una història de fantasia èpica, amb batalles d'exèrcits multitudinaris, setges, acció i fins i tot, si em permeteu, una mica de màgia (com deia Clarke, qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia).

M'ha sorprès que el  llibre m'hagi agradat molt més en aquesta segona lectura. He descobert més detalls i alguns aspectes que m'havien passat desapercebuts. Ha estat una lectura intensa i emocionant, no la recordava així.

El més interessant és la doble visió de la situació en la qual es troben els grups protagonistes. Els llunynats desesperats perquè estan tenint problemes per reproduir-se i la seva societat està en plena decadència, no poden ajudar als autòctons sense trencar les seves normes de no intervenció. Els egis, en canvi, són poc permeables a la tecnologia, tracten amb molt respecte els llunynats, però no volen barrejar-s'hi i perdre els costums que els han permès sobreviure en aquest planeta tan difícil. Le Guin aprofundeix en la dissonància entre les cultures, els problemes de comunicació i com els prejudicis i les creences irracionals acaben generant problemes.

Hi ha un parell de detalls que m'han sorprès per l'època en la qual es va escriure el llibre. D'una banda, el color de pell dels protagonistes: els llunynats tenen la pell fosca i els egis la pell clara. D'altra banda, el rol de les dones en les dues cultures, en la cultura més avançada es percep igualtat, en la nòmada, polígama, les dones tenen poques coses a dir. Per fer una mica de crítica, potser he trobat a faltar una mica més d'aprofundiment en les conseqüències en l'àmbit biològic i cultural de la durada tan llarga de les estacions. Hi entra, però hi entra poc pel meu gust.

En fi, que he gaudit molt de la lectura. Ara a esperar a la publicació de Ciutat d'il·lusions, l'única novel·la de l'Ekumen que encara no està traduïda al català. Veient com estic gaudint de les històries de Le Guin, estic convençut que apareixeran per aquí la resta de novel·les amb molta rapidesa.

El món de Rocannon - Ursula K. Le Guin

La meva relació amb l'obra d'Ursula K. Le Guin és una mica complicada. De jove, molt més interessat en la fantasia que en la ciència-ficció, vaig provar de llegir les històries de Terramar, però no em van atrapar (de fet, ho he tornat a provar fa poc en format audiollibre, i clarament veig que not my cup of tea). Vaig considerar que era una autora amb la qual no connectava  i no em vaig interessar més per la seva bibliografia. 

Quan va morir el 2018 em va sorprendre molt la reacció de la comunitat de ciència-ficció i fantasia. Es van fer multitud d'homenatges en format podcast, revistes, articles... i vaig pensar que potser era un bon moment per donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció. Vaig estar mirant les seves obres més ben valorades i premiades, però quan vaig descobrir que totes formaven part d'un mateix escenari, l'Ekumen, tot i que sabia que no tenien connexió entre elles i que són de lectura independent, la meva mania completista va fer que comencés per la primera obra escrita en aquest univers, El món de Rocannon. Ara fa poc l'he tornat a rellegir en català amb traducció de Blanca Busquets i amb una edició espectacular de Raig Verd. 

És una història una mica particular, ja que barreja aspectes de ciència ficció, innovadors en el seu temps i que van deixar marca en obres d'altres autors, amb una estructura d'aventura més típica de la fantasia èpica. En aquesta primera novel·la es presenta la Lliga dels mons, l'escenari que desenvoluparà en altres obres posteriors, tot i que deixa moltes coses a l'aire que un lector coneixedor de la seva obra, en la relectura, pot trobar a faltar. 

La trama està centrada en un etnògraf de la lliga dels móns, en Rocannon, que està explorant i estudiant les diferents societats presents en el planeta Formalhaut II. La seva base és atacada per uns rebels contraris a la Lliga i ell haurà de fer un viatge travessant gran part del planeta per aconseguir connectar amb el seu món d'origen i avisar-los de l'amenaça. En aquest viatge l'acompanyaran membres de les diverses espècies intel·ligents del planeta. 

  L'autora aposta per explorar el caràcter sociològic i antropològic de les diferents espècies del planeta més que en la part tècnica i científica, fet pel qual en algun lloc trobareu que la classifiquen com a ciència-ficció soft, un terme que no m'agrada gaire, ja que explora els viatges relativistes i inventa el responible, l'aparell que permet la comunicació instantània entre mons, que tant joc ha donat i segurament donarà a l'hora d'explicar aventures espacials.

És la seva primera novel·la, i no és la millor que va escriure. Té un punt innocent i no acaba de dibuixar bé les motivacions de molts dels personatges que ajuden a en Rocannon en el seu viatge. Les aventures succeeixen i algunes són entretingudes, però no acaba de quedar tot ben lligat en el meu parer. Tot i això, us recomano la lectura, pel fet que és la porta d'entrada al cicle Hainita, pel que implica en la bibliografia de l'autora i perquè té detalls molt ben trobats. El pròleg és un relat preciós que funcionaria perfectament de forma independent, per exemple.

Em ve de gust continuar fent la relectura de l'obra de Le Guin en català. És un luxe poder disposar de les seves històries en la nostra llengua, i més en unes edicions tan cuidades i en les que es nota tant l'amor per l'obra de l'autora com les de Raig Verd. He començat pel primer, tal com vaig fer en castellà, però aniré alternant les novel·les al meu ritme. Ja tinc preparada El nom del món és bosc. Espero que aviat la puguem comentar per aquí.