Una cançó de pluja - Joan-Lluís Lluís

Soc un gran admirador de l'obra de Joan-Lluís Lluís. He llegit moltes de les seves novel.les, el segueixo a les xarxes i coincideixo en moltes coses que comenta, sobretot les referents a la llengua catalana, i sempre que l'he vist o escoltat en entrevistes o conferències ha dit coses interessants, amb aquell to tranquil i reposat que el caracteritza.

Jo el considero un escriptor de gènere, tot i que publiqui en editorials generalistes de narrativa. En les seves novel·les sempre he trobat un puntet de fantàstic barrejat entre històries més costumistes i realistes. Una cançó de pluja, la seva darrera novel.la, publicada per Club editor, n'és un bon exemple. 

La història comença en les entranyes d'un vaixell on nou orangutans de Borneo estan empresonats. La protagonista de la història aconsegueix alliberar-se i fugir, però aterra en un món que no reconeix, amb formigó i edificis en lloc de la jungla i els seus habitants. Seguirem les seves peripècies en una faula intimista, amb pocs diàlegs i capítols molt breus. La novel.la està estructurada en tres parts, tot presentant moments molt bèsties, si em permeteu l'expressió, i altres moments més optimistes. Retrata molt bé com els humans som capaços de les accions més aberrants, però també de les més sublims. 

Crec que ha de ser difícil poder explicar els sentiments d'un animal als lectors, tot i que sigui un dels genèticament més propers a nosaltres. Per això he trobat molt enginyosa la invenció d'un llenguatge i una mitologia pròpia dels orangutans que li permet a l'autor narrar la història de forma més entenedora. També vull destacar la commovedora  carta que al final del llibre Joan-Lluís Lluís escriu a la protagonista de la novel.la, on explica  el projecte més fantàstic que originalment volia escriure amb orangutans com a protagonistes, relacionat amb l'Odissea (m'he quedat amb ganes de llegir aquesta història, ho reconec) i com el canvia radicalment quan, documentant-se sobre aquests magnífics animals, descobreix una història real i molt crua que es converteix en part molt important d'aquesta novel.la. 

En fi, que no puc fer res més que recomanar-vos la lectura d'aquesta història intimista i que us farà reflexionar, potser una mica allunyada del to de l'obra anterior de l'autor, però que he gaudit igualment. Continuarem pendents del que escrigui.

Junil a les Terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha alguns autors i autores amb els que hi tinc una connexió especial i, llegeixi el que llegeixi, novel·la o narrativa breu, sigui el gènere que sigui, gaudeixo amb el que escriuen. Joan-Lluís LLuís n'és un. M'agraden molt les històries que explica i com les explica.

Tot i això he estat dubtant de si fer una entrada o no de la seva darrera novel·la Junil a les terres dels bàrbars, publicada per Club Editor. M'ha passat el mateix que al company Daniel Genís d'El Biblionauta. No sé si considerar ben bé aquesta novel·la dins del gènere al qual està dedicat el blog. En altres de les seves obres, com Jo soc aquell que va matar Franco o Les cròniques del déu coix, no en vaig tenir cap dubte. És cert que hi trobarem alguns aspectes que són imaginaris dins d'una ambientació històrica (quin fart de buscar coses inexistents a google...), però són anecdòtics i crec que no són prou importants en el conjunt de la trama per classificar-la com una novel·la de gènere. Però el llibre m'ha agradat molt i em ve molt de gust parlar-vos-en, encara que marxi una mica de l'estil de llibres que acostumo a comentar aquí. 

La novel·la està situada en l'època de l'imperi romà, en els anys en què August és emperador. La història comença en una zona propera de la frontera nord de l'imperi, en la ciutat de Nyala. La nostra protagonista, Junil, té un pare amb pocs escrúpols que la maltracta i la menysprea. Després d'anys de patir, fuig de la ciutat en direcció nord, cap a les terres dels bàrbars, acompanyada d'alguns esclaus de la ciutat que volen deixar de ser-ho. El seu objectiu és la terra dels alans, una cultura en la qual no es permet l'esclavitud, però abans hauran de fer molts quilòmetres i endinsar-se en terreny desconegut.

És una novel·la d'aventures, de viatges que marquen la vida dels protagonistes a còpia de compartir penúries i patiments, de moments que permeten descobrir els altres, però també a un mateix. Destaco que, tot i que és crua a vegades, en el fons té un caire optimista i de cops innocent, ja que els protagonistes ho passen malament, però ho podrien haver passat molt pitjor donades les circumstàncies. Joan-Lluís Lluís ha estat generós amb ells. Vaig escoltar-li dir en una entrevista que se'ls ha arribat a estimar molt, i en aquest aspecte, es nota.

Un altre tema cabdal de la novel·la és l'amor per la literatura i la narració d'històries que es percep durant la lectura. M'atreviria a dir que és un tema recurrent en les novel·les d'aquest escriptor. Es pot detectar en molts moments: quan explica el funcionament de les llibreries o biblioteques de la ciutat, amb les ganes d'aprendre a llegir, escriure o traduir dels personatges, amb l'amor reverencial per alguns autors, especialment Ovidi, o amb el respecte per les persones que expliquen històries de forma oral i la voluntat de passar-les a forma escrita perquè no es perdin. 

Tot i que he gaudit molt de la lectura tinc algun però amb el final. No perquè no s'adigui amb el que ha anat passant al llarg de la novel·la, tot i que hi ha algunes sorpreses, sinó perquè l'he trobat massa abrupte. M'hauria agradat més un colofó d'un parell més de capítols per acabar d'acomiadar-me dels entranyables companys de pelegrinatge després de tantes pàgines; no ho he pogut fer com volia. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos que vosaltres comenceu com més aviat millor aquest viatge amb la Junil i la seva tropa, estic segur que el gaudireu.