No albiro el bosc - Isabel del Rio

Vaig conèixer l'obra d'Isabel del Rio mitjançant la seva primera novel.la en català, Mare, publicada amb Specula. Em va semblar una història molt interessant, una mescla de molts gèneres i de moltes idees diferents. No Albiro el bosc, la seva darrera novel.la publicada amb Mai Més, també coincideix bastant en aquesta definició.

És una novel.la breu i amb una estructura en episodis curts, de dues o tres pàgines, fet que afavoreix que la lectura sigui molt àgil. És una història força original i difícil de classificar. Jo la definiria principalment com una història de terror, però té dosis molt importants de ciència-ficció i algunes gotetes de fantasia urbana. Fins i tot dins del gènere de terror, trobarem moments i situacions atribuïbles a diversos subgèneres. Sembla que a l'autora no li agrada escriure històries que es puguin encasellar amb facilitat.

La protagonista principal és l'Eloise, que no s'acaba de sentir còmoda amb la vida que porta i viatja, en contra de l'opinió de la seva parella, al poble on va néixer la seva mare i on ella guarda molts records de la seva infància i dels estius amb el seu avi.

El que en un principi sembla una història de retorn al passat aviat es transforma en una altra cosa. El món on viu l'Eloise no és com el nostre, alguna cosa ha passat que ha provocat que els humans hagin de viure en ciutats protegides del que hi ha a l'exterior. Els pocs que viuen fora d'aquestes bombolles han de conviure amb una natura revolucionada, invasiva i perillosa, així com amb els esperits dels seus avantpassats. No vull explicar gran cosa més de la trama.

Al principi el lector va una mica despistat, però és un efecte buscat. M'ha agradat com, de mica en mica, l'autora va desvetllant els punts importants de la trama, utilitzant flashbacks, diversos punts de vista, girs de guió ben buscats i algun cliffhanger. És una lectura que atrapa, amb escenes d'acció i tensió i algun moment terrorífic que deixa mal cos. L'he devorat en un parell de tardes.

Tot i això, crec que la part final queda massa oberta a interpretacions i reconec que m'han quedat alguns dubtes. És el toc personal de l'autora; ja em va passar alguna cosa semblant amb Mare. És un peatge que jo pago a gust pel que he anat gaudint del viatge, però pot ser que no tothom hi estigui d'acord. Continuarem pendents del que publiqui Isabel del Río, té un estil força original que seguirem amb atenció.

Madre - Isabel del Río

Hoy comentaremos con Isabel del Río su última novela, MADRE, una historia sorprendente que hibrida varios géneros y que supone un reto para el lector. En castellano la ha publicado Ediciones el transbordador.

Hola Isabel. Muchas gracias por responder a esta entrevista. Debo reconocer que cuando salió Madre al mercado y la leí en catalán creía que era tu primera novela publicada. Después he visto que ya hace mucho tiempo que escribes y que tienes una obra dilatada. ¿Cuál de tus otras novelas recomendarías a un lector que esté interesado en tu obra después de leer MADRE?

Muchas gracias por invitarme. MADRE mezcla diferentes géneros, por lo que, después de leerla —y de haberla digerido— quizás recomendaría los relatos de En la casa de Ícelo (InLimbo Ediciones). Allí el lector encontrará oscuridad, angustia y algunos de los temas que toca MADRE, y unos cuantos más, desde otras perspectivas.

Si el tema de los mundos paralelos y dimensiones múltiples le interesa, también puede entrar en La casa del torreón —fantasía urbana / terror—, en Rojo sobre Negro —fantasía urbana y oscura— y en El Señor del Viento —fantasy—. Comento  los tres porque, pese a ser personajes, aventuras y viajes diferentes, todos ellos son mundos que comparten universo, como puede verse en una de las escenas de Rojo sobre Negro.

Por lo que he visto tocas el terror, la fantasía y la ciencia ficción. ¿Existe algún género en el que te sientas más cómoda o que predomine en tu obra?

El terror es parte de mí, al igual que la poesía que, de hecho, fue lo primero que escribí; relatos cortos de terror y poemas.

Como lectora y escritora no diferencio demasiado los géneros, tanto me intereso por el espacio profundo como por las casas encantadas o paso a leer un ensayo sobre mitología o astronomía. Pienso que la imaginación y la curiosidad son las dos herramientas que han llevado al ser humano a estar dónde está —para bien y para mal—, y me gusta seguir mis instintos.

Centrémonos en MARE/MADRE, tu última novela, publicada en catalán por Spècula, una editorial de aparición muy reciente, pero con un proyecto ambicioso, y en castellano por Ediciones el Transbordador. ¿Nos puedes explicar cómo se originó el proyecto y cuál de las dos obras es la original o la traducción?

No es exactamente una traducción. Cuando yo empecé a escribir MADRE/MARE lo hice en tres libretas (de hecho también en papeles sueltos: servilletas, albaranes de entrega, tickets...).

Soy bilingüe e incapaz de hablar sin cambiar de uno a otro, y el idioma de mis relatos, poemas o novelas los decide el personaje que habla. Es decir, en MADRE/MARE cada personaje hablaba su idioma: Penélope en castellano, Claus en catalán... Cuando lo pasé todo por primera vez a una única libreta, intenté unificarlo pero, de vez en cuando, seguían apareciendo escenas nuevas y el idioma lo dictaba el personaje que lo vivía. Después lo pasé a ordenador y abrí dos documentos a la vez: uno en catalán y otro en castellano. De esta manera, escribí al mismo tiempo ambas versiones. Cuando uno hablaba en catalán, lo traducía de inmediato al castellano, y a la inversa. Cuando Spècula compró los derechos e hizo los primeros apuntes y sugerencias, los fragmentos que escribí a posteriori sí fueron primero en catalán y traducidos al castellano. Diría que los primeros lectores lo recibieron en castellano, porque soy muy puntillosa y perfeccionista y tiendo a hacer unas castellanadas brutales en mis textos en catalán, así que los reviso mucho para evitar vocabulario o frases hechas que no concuerden.

Me ha gustado la novela, aunque me ha dejado un poco descolocado y dando vueltas a algunos aspectos de la trama. Tengo dudas de cómo clasificarla. Hay una parte importante de ciencia ficción, tanto space-opera como distopía, pero el terror, tanto el psicológico como el cósmico, también está muy presente. ¿Quisiste fusionar varios géneros a la hora de escribir?

Como comentaba antes, me dejo guiar por los instintos. MADRE ha sido un parto duro, de cinco años de trabajo, para que la novela llegue al público. Al inicio, como ya he comentado, eran tres libretas, donde las realidades y terrores de Penélope confluyeron. Cuando inicié el proyecto no sabía si quería hacer ciencia ficción o terror o exactamente si había una etiqueta que pudiera describirlo. Lo que deseaba era mostrar unos sentimientos, no sólo míos o femeninos, de madres, sino una energía eléctrica que se sentía, un zumbido de la gente que se quejaba en silencio, de los niños olvidados, de todo el horror que hay a nuestro alrededor cada día y nos hacemos los ciegos y los sordos, mirando pantallas y dejando que nos controlen como en Un mundo feliz, de Aldous Huxley.

En ese momento leía mucho ensayo, antropología y física cuántica especialmente, y la diosa del neolítico y el paleolítico, así como las leyes físicas de la realidad cuántica me tenían fascinada.

Una de las cosas que quise hacer sentir fue angustia y claustrofobia. En la segunda parte quería que el lector sintiera lo mismo que la protagonista, y eso fue muy complejo, porque al inicio era demasiado confuso. Aunque buscaba esta emoción, la confusión, el no saber dónde/cuándo/qué somos, era necesario que el lector no se desligara de la historia y, al llegar a la tercera parte, todo tuviera sentido.

Se tocan muchos temas, algunos se ven enseguida, otros están escondidos y hay que leer entre líneas...

En resumen, existe un poco de todo, esperando al límite del espíritu crítico de cada lector para llegar a serlo.

Madre está formada por varias tramas que creo que tienen suficiente peso para ser historias independientes. ¿Tenías los esbozos de las historias y encontraste la manera de unirlas, o ya desde un principio querías hacer una novela hibridando varias tramas?

Todo nació de una, en la misma época, desordenada, pero en tres libretas distintas. Tiento a vomitarlo todo, tengo temporadas de leer mucho y otras intensas que no puedo dejar de escribir. Hasta que no termina esta fase, no puedo pararme y ver qué ha quedado entre los restos del tsunami.

En este caso lo vi claro —porque en mi cabeza hay muchos detalles velados, para dejar espacio a las suposiciones y juicios del lector—, había escrito una historia en tres partes desordenadas y había que trabajar para hilarlo todo.

Tengo la sensación de que encajar todas las piezas requirió mucha planificación. ¿Ha sido una historia difícil de escribir?

De escribir no, pero de dar la forma adecuada para llegar a los lectores sí. De hecho, los editores de Spècula me ayudaron mucho comentándome en qué puntos les hubiera gustado tener más información. Por ejemplo, de los sastres y seres comunes se sabía muy poco en el primer manuscrito.

La primera parte de la historia es la que podríamos clasificar como una ciencia ficción más clásica, y el escenario que has diseñado me ha parecido muy interesante. Me pareció muy arriesgado el cambio tan brusco que se produce en el primer tercio del libro y dejar de lado un escenario que podía dar tanto juego. Creo que algunos lectores pueden sentirse descolocados. ¿Eres consciente de ello?

Es lo que pedía la historia para poder evolucionar, sin esa ruptura no existiría el juego posterior ni los mundos y temas que se exploran.

Me encanta la ciencia ficción y me encanta el cine del género, pero sentía que no podía quedarme en este punto confortable y debía incomodar a los personajes y al lector para que todo estallara.

Es una novela que a momentos genera confusión y hay que releer algunas páginas para acabar de cerrar el círculo, no puedes despistarte. Tengo ganas de hablar en persona con otros compañeros que le han leído para compartir la experiencia e interpretaciones. ¿Es un efecto premeditado o te han sorprendido los comentarios que hacen referencia a este aspecto?

Ambas cosas. Siempre he pensado que, cualquier obra de arte, sea un cuadro, una canción, un libro..., no termina cuando el autor pone el punto final, sino que se cierra una y otra vez con cada mente que la capta, con cada lector. No me gusta darlo todo por sentado y dejo parte al bagaje de cada uno para que encuentre sus propias conclusiones, que cree sus propias imágenes.

Y me encanta que me sorprendan, cuando hablan de referentes que quizás ni he leído, o ven cosas que sólo insinuaba o que, incluso, yo no habría llegado a ver sin la mirada de ese lector en concreto.

También coincido con otros compañeros que en algunos momentos la historia es angustiosa y claustrofóbica y lo hace pasar mal al lector. Interpreto que también es un efecto buscado.

Sí, como comentaba antes, estas sensaciones son parte de lo que buscaba.

En el libro haces mención directa a algunas obras de ciencia ficción, pero hay otras que me da la sensación de que también son referenciadas de forma implícita. ¿Nos podrías decir si hay algunas obras que crees que hayan influido en la novela? ¿Y en tu obra en general?

Mis referentes sorprenden porque quizás no son los que se esperan en este caso, pero a Mary Shelley, por ejemplo, le dedico un capítulo. Estudié filosofía y Mitología y literatura, y todas estas lecturas y referencias están ahí, como las obras de teatro que leía y releía de niña, apasionada por Shakespeare, los relatos de Borges, los poemas de Pizarnik... Descubrir a Octavia E. Butler con Alba, publicada por Mai Més, me hizo ver la ciencia ficción de otra manera, y Úrsula K. Le Guin es tan culpable como Shirley Jackson.

¿Algún nuevo proyecto que nos puedas comentar?

Si todo va bien, en breve ha de ver la luz la segunda parte de Rojo sobre Negro, que continúa con la historia de los personajes de la primera novela, y las consecuencias de sus decisiones.

Muchas gracias por tus respuestas, Isabel. Mucha suerte con tus nuevos proyectos.

Mare - Isabel del Río

Avui comentarem amb Isabel del Río la seva darrera novel·la, MARE, una història sorprenent que hibrida gèneres i que presenta tot un repte pel lector.

Hola Isabel. Moltes gràcies per respondre aquesta entrevista. He de reconèixer que quan va sortir Mare al mercat em pensava que era la teva primera novel·la publicada. Després he vist que ja fa molt temps que escrius i que tens una obra dilatada. Quina de les teves altres novel·les recomanaries a un lector que estigui interessat en la teva obra després de llegir MARE?

 

Moltes gràcies per convidar-me. MARE barreja diferents gèneres, pel que, després de llegir-la —i d'haver-la paït— potser recomanaria els relats d'En la casa de Ícelo (InLimbo Ediciones). Allà hi trobareu obscuritat, angoixa i alguns dels temes que toca MARE, i uns quants més, des d’altres perspectives.

Si el tema dels mons paral·lels i dimensions múltiples us interessa, també podeu entrar a La casa de la torre —fantasia urbana / terror—, a Rojo sobre Negro —fantasia urbana i fosca— i a El señor del viento —fantasy—. Comento els tres perquè, tot i ser personatges, aventures i viatges diferents, tots ells són mons que comparteixen univers, com es pot veure en una de les escenes de Rojo sobre Negro.

 

Pel que he vist toques el terror, la fantasia i la ciència-ficció. Hi ha algun gènere en el qual et sentis més còmoda o que predomini en la teva obra?

 

El terror és part de mi, de la mateixa manera que la poesia que, de fet, va ser el primer que vaig escriure; relats curts de terror i poemes.

Com a lectora i escriptora no diferencio gaire els gèneres, tant m'interesso per l'espai profund com per les cases encantades o passo a llegir un assaig sobre mitologia o astronomia. Penso que la imaginació i la curiositat són les dues eines que han portat l'ésser humà fins on és —per a bé i per a mal—, i m'agrada seguir els meus instints.

 

Centrem-nos en MARE, la teva darrera novel·la, publicada en Specula, una editorial  d’aparició molt recent, però amb un projecte ambiciós. Ens pots explicar com es va originar el projecte?

 

Tot culpa d'en Jordi. Bé, vam coincidir amb en Jordi Casals en un parell d'ocasions —al Festival 42, com a company d' El Biblionauta i a una presentació a Gigamesh— i en totes va comentar el projecte. Em va semblar un encert i també vaig pensar que eren molt valents, perquè apostar per literatura de gènere i,  a més, d'autors de casa i en català, tots sabem que és complicat i no saps quina alegria em dona veure la bona rebuda que ha tingut l'editorial!!

En Jordi em va preguntar si tenia res entre mans i en un principi vaig dir que no, perquè soc molt perfeccionista i em costa molt deixar anar una història. Tot i això, el tercer cop que vam coincidir vaig comentar-li que tenia una novel·leta entre mans, que feia cinc anys que hi treballava, i que era una anada d'olla molt grossa. I em va demanar que li enviés.

Poc després em va escriure per dir-me que ell i en Marc Moreno estaven al·lucinant i que volien que formés part dels primers llibres d'Spècula.

Treballar amb l'equip que conforma l'editorial ha estat una passada, des dels primers comentaris dels editors fins a l'edició, la portada de l'Alex Saltaló, les correccions de l'Irene Solànich...

 

M’ha agradat la novel·la, tot i que m’ha deixat una mica descol·locat i donant tombs a alguns aspectes de la trama. Tinc dubtes de com classificar-la. Hi ha una part important de ciència-ficció, tant space-opera com distopia, però el terror, tant el psicològic com el còsmic, també hi és molt present. Vas voler fusionar diversos gèneres a l’hora d’escriure?

 

Com comentava abans, em deixo guiar pels instints. MARE ha estat un part dur, de cinc anys de feina, perquè la novel·la arribes al públic. A l'inici eren tres llibretes, on les realitats i terrors de la Penèlope van confluir. Després en va ser una de sola i d'allà van caure al teclat i la pantalla.

Quan m'hi vaig posar no sabia si volia fer ciència-ficció o terror o exactament si hi havia una etiqueta que ho pogués descriure. El que desitjava era mostrar uns sentiments, no només meus o femenins, de mares, sinó una energia elèctrica que se sentia, un brunzit de la gent que es queixava en silenci, dels nens oblidats, de tot l'horror que hi ha al nostre voltant cada dia i ens fem els cecs i els sords, mirant pantalles i deixant que ens controlin com a Un món feliç, d’Aldous Huxley.

En aquell moment llegia molt assaig, antropologia i física quàntica especialment, i la deessa del neolític i el paleolític, així com les lleis físiques de la realitat quàntica em tenien fascinada.

Una de les coses que vaig voler fer sentir va ser angoixa i claustrofòbia. A la segona part volia que el lector sentís el mateix que la protagonista, i això va ser molt complex, perquè a l'inici era massa confús. Tot i que cercava aquesta emoció, la confusió, el no saber on/quan/què som, calia que el lector no es deslligués de la història i, en arribar a la tercera part, tot tingués sentit.

Es toquen molts temes, alguns es veuen de seguida, altres hi són amagats i cal llegir entre línies...

En resum, hi ha una mica de tot, esperant al límit de l'esperit crític de cada lector per arribar a ser-ho.

 

Mare està formada per diverses històries que crec que tenen suficient pes per ser històries independents. Tenies els esbossos de les històries i vas trobar la manera d’unir-les, o ja des d’un principi volies fer una història hibridant diverses trames?

 

Tot va néixer d'una, en la mateixa època, desordenat, però en tres llibretes diferents. Tendeixo a vomitar-ho tot, tinc temporades de llegir molt i d'altres intenses que no puc deixar d’escriure. Fins que no acaba aquesta fase, no puc parar-me i veure què hi ha quedat entre les restes del tsunami.

En aquest cas ho vaig veure clar —perquè en el meu cap hi ha molts detalls velats, per deixar espai a les suposicions i judicis del lector—, havia escrit una història en tres parts desordenades i calia fer feina per filar-ho tot.

 

Tinc la sensació que encaixar totes les peces va requerir molta planificació. Ha estat una història difícil d’escriure?

 

D'escriure no, però de donar la forma adient per arribar als lectors sí. De fet, els editors d'Spècula em van ajudar molt comentant-me en quins punts els hauria agradat tenir més informació. Per exemple, dels sastres i els éssers comuns se sabia molt poc en el primer manuscrit.

 

La primera part de la història és la que podríem classificar com una ciència-ficció més clàssica, i l’escenari que has dissenyat m’ha semblat molt interessant. Em va semblar molt arriscat el canvi tan brusc que es produeix en el primer terç del llibre  i deixar de banda un escenari que podia donar tant joc. Crec que alguns lectors es poden sentir descol·locats. N’ets conscient?

 

És el que demanava la història per poder evolucionar, sense aquest trencament no existiria el joc posterior ni els mons i temes que s'hi exploren.

M'encanta la ciència-ficció i m’encanta el cinema del gènere, però sentia que no podia quedar-me en aquest punt confortable i havia d'incomodar els personatges i el lector perquè tot esclates.

És una novel·la que a moments genera confusió i s’han de rellegir algunes pàgines per acabar de tancar el cercle, no et pots despistar. Tinc ganes de parlar en persona amb altres companys que l’han llegida per compartir l’experiència i interpretacions. És un efecte premeditat o t’han sorprès els comentaris que fan referència a aquest aspecte?

 

Les dues coses. Sempre he pensat que, qualsevol obra d'art, sigui un quadre, una cançó, un llibre..., no acaba quan l'autor hi posa el punt final, sinó que es tanca una i una altra vegada amb cada ment que el copsa, amb cada lector. No m'agrada donar-ho tot per fet i deixo al bagatge de cada un perquè trobi les seves pròpies conclusions, que creï les seves pròpies imatges.

I m’encanta que em sorprenguin, quan parlen de referents que potser ni he llegit, o veuen coses que només insinuava o que, fins i tot, jo no hauria arribat a veure sense la mirada d'aquest lector en concret.

 

També coincideixo amb altres companys que en alguns moments la història és angoixant i claustrofòbica i ho fa passar malament al lector. Interpreto que també és un efecte buscat.

 

Sí, com comentava abans, aquestes sensacions son part del que buscava.

 

En el llibre fas esment directe a algunes obres de ciència-ficció, però n’hi ha d’altres que em fa la sensació que també hi són referenciades de forma implícita. Ens podries dir si hi ha algunes obres que creus que hagin influït en la novel·la? I en la teva obra en general?

 

Els meus referents sorprenen perquè potser no són els que s'esperen en aquest cas, però a Mary Shelley, per exemple, li dedico un capítol. Vaig estudiar filosofia i Mitologia i literatura, i totes aquestes lectures i referents hi són, com les obres de teatre que llegia i rellegia de nena, apassionada per Shakespeare, els relats de Borges, els poemes de Pizarnik... Descobrir a Octavia E. Butler amb Alba, publicada per Mai Més Llibres, em va fer veure la ciència-ficció d'una altra manera, i Úrsula K. Le Guin és tan culpable com Shiley Jackson.

 

Per acabar, Isabel, com veus el panorama de gènere en català? Hi ha algun autor o autora al que segueixis especialment i vulguis recomanar-nos? I en l'àmbit  internacional?

 

Penso que el gènere en català ara mateix té una oferta que, fa uns anys, no podíem ni imaginar. Producció pròpia i traducció amb editorials que estan fent una gran feina.

Entre els autors de casa i en català que recomano hi ha la Inés Macpherson, a qui conec des de fa un munt d'anys i ens uneix la passió per la foscor literària. De fet, fins i tot vaig ser editora d’un relat seu, fa molts anys, i tinc moltes ganes de llegir la seva novel·la, també amb Spècula. En Marc Pastor és un altre autor que segueixo ben de prop d'ençà que vaig llegir Farishta, i tinc moltes ganes de veure amb què ens sorprèn. I l'Ivan Ledesma és un nou amor, perquè amb els seus últims llibres m'hi he enganxat, trobant ressonàncies molt interessants. Podria seguir i seguir..., però mai acabaria, n'hi ha masses.

Per a l’internacional, com ja he dit, tinc especial predilecció per les traduccions d'Octavia E. Butler de Mai Més Llibres i les d'Úrsula K. Le Guin de Raig Verd, però no són noves veus, ja que formen part del nostre inconscient col·lectiu.

Moltes gràcies, Isabel. Molta sort en els teus projectes!