Sistemes Operatius Alternatius - Mike Resnick i Lezli Robyn

A finals de novembre vaig tenir la sort de poder assistir a la primera Catcon, celebrada a Vilanova i la Geltrú. Vaig passar un dia molt entretingut i intens entre retrobades, desvirtualitzacions i conferències molt interessants.

Un dels convidats estrella era Mike Resnick i segurament per això un dels regals als assistents era el llibre Sistemes Operatius Alternatius, publicat per Edicions SECC, que recull tres relats seus traduïts al català, un parell d'ells escrits a quatre mans amb Lezli Robyn. Precisament aquests darrers ja havien estat publicats a la revista Catarsi, i havien guanyat el Premi Ictineu a millor relat traduït.

Un dels moments que em va agradar més de la jornada va ser l'entrevista que li va fer en Pep Burillo a l'autor. En ella va parlar dels seus inicis com a escriptor, va recomanar algunes de les seves obres menys conegudes al nostre país (de les que vaig prendre bona nota), va justificar perquè col.labora tan sovint amb altres escriptors i escriptores i va respondre de manera magistral a una pregunta que jo també volia fer-li.

El mateix Pep Burillo en el pròleg del llibre ho menciona: "en Mike Resnick és expert en trobar la fibra sensible del lector i estovar fins i tot els cors més durs". No puc estar més d'acord; la majoria de relats que he llegit seus m'han emocionat, i no acostuma a passar-me. La seva explicació, apart dels anys que porta escrivint, que donen moltes taules,  és que en els seus llibres i relats tracta de les persones i els seus sentiments, tot i que el teló de fons sigui la ciència ficció o la fantasia. Què fàcil és dir-ho i que difícil deu ser aconseguir-ho.

Els tres relats que inclou aquesta col·lecció són un clar exemple de la literatura d'aquest prolífic autor. La part fantàstica hi és present, però el que és més important són els sentiments dels protagonistes. La portada és molt reveladora, enfronta els protagonistes dels diferents relats, els humans a un costat i el que és diferent, a l'altre. El títol, que no veia gaire clar i em semblava potser una mica grandiloqüent, també em sembla adient un cop llegides les històries. En les tres els protagonistes tenen maneres diferents de pensar, percebre i sentir de les dels éssers humans i  en els relats es reflecteix com es relacionen amb la nostra, i en alguns casos, com volen imitar-la.

En el primer relat, L'exili d'en Barnaby, traduït per Edgar Cotes, la història és narrada des del punt de vista d'un simi modificat que és capaç de comunicar-se amb els humans. Però les subvencions del laboratori on en Barnaby ha crescut i ha après a pensar i parlar s'acaben, i en Barnaby serà alliberat en l'entorn salvatge i allí haurà de sobreviure. És una història una mica trista, d'aquelles que acabes amb mal regust de boca, però satisfet.

El segon relat és Ànimes bessones, i tracta sobre la relació entre un vigilant d'una fàbrica en ple procés d'autodestrucció per l'alcohol i un dels robots encarregat de diagnosticar i reparar errades en altres robots. L'encarregat de la traducció d'aquesta història emotiva però optimista és Pep Burillo.

El tercer relat és L'escalfabanqueta, traduït per Adolf Boldú i Carmen Acuña. És potser el relat més trist. El protagonista és un amic imaginari, que espera a que el seu Nen el torni a cridar per jugar, mentre veu que els seus companys són reclamats un cop i un altre. 

En definitiva, un llibre totalment recomanable, ja sigui pels aficionats al gènere que no coneguin aquest fantàstic autor, o per aquells que ja el coneixien (més fàcil ara que Gigamesh fa poc que ha publicat Kirinyaga, una de les seves obres mestres) i vulguin aprofundir en la seva obra. Però potser el recomano més per aquells lectors no acostumats al gènere fantàstic, per ser més precisos, per aquells que són crítics davant de tot el que faci olor de ciència ficció o fantasia i que sovint la cataloguen de gènere "de segona" o de literatura de poca qualitat. Si els regaleu aquest llibre els deixareu sense arguments.

Sorteo Cuarto Aniversario

En un par de semanas el blog va a cumplir cuatro años y quiero celebrarlo con vosotros organizando un sorteo, como cada año. 

En 2017 he estado menos activo por motivos laborales y de salud, aunque he conseguido mantener el ritmo de una entrada semanal, más o menos. Lástima que no he tenido tiempo de publicar más entradas en inglés, ni entrevistas, ni iniciar algunas secciones interesantes que me proponía, ni participar en iniciativas colectivas interesantes que descubro en mis redes sociales, ni... En fin, el tiempo libre es el que es, y como esto es un hobby tengo claro que tiene que ocupar parte de mi tiempo de ocio, no el de otras cosas más importantes (tendría narices que tener un blog sobre libros me quitara mucho tiempo de lectura, por ejemplo). Soy poco ambicioso con los propósitos para el año que viene: me conformo con seguir publicando una entrada semanal, y voy a intentar quitarme un poco de mi adicción a las novedades editoriales y repescar algunas de las novelas que se han quedado sin leer en la estantería en estos últimos cuatro años.

Vamos con los libros que voy a sortear: son los que, por motivos diferentes, más me han llamado la atención este año. He hecho una mezcla de idiomas, editoriales y temáticas bastante importante, y he dejado a un lado algunos de los que más me han gustado pero que son segundas o terceras partes de sagas.

La persona que gane el sorteo podrá elegir entre:

Kirinyaga, de Mike Resnick, publicada por Gigamesh: una excelente antología de relatos estilo fix-up ubicados en una utopía basada en la cultura de los Kikuyu, una tribu africana.

La quinta estación de N.K. Jemisin, publicada por NOVA: Fantasía con un enfoque muy original, primera parte de una saga que tengo muchas ganas de continuar.

Faristha de Marc Pastor (podéis escoger entre la edición en catalán de Ara llibres o en castellano de Catedral Books). Tened cuidado: puede contener trazas de viaje en el tiempo.

Prometeu i el portador de la flama, de Marcel Pujol, publicada por  Edicions Xandri: una interesante mezcla de mitología y distopia (en catalán).

Enxarxats, de Carme Torras, publicada por Males Herbes: una documentada visión sobre las redes sociales y sus influencias (en catalán).

El Archivo de las atrocidades, de Charles Stross, publicada por Insolita: historias ubicadas en una agencia secreta inglesa que lucha contra los sucesos paranormales. Muy divertido.

Estabulario, de Sergi puertas, publicado por Impedimenta: una colección de relatos con muy mala leche. Reseña pendiente que, francamente, no tengo claro como abordar.

Pack de 36 + Domori + Clorofilia, de Nieves Delgado, Sofia Rhei y Cristina Jurado. Tres novelas breves publicadas por Cerbero.

Participar es muy sencillo, obtendréis un número para el sorteo comentando en esta entrada mencionando cuales son los libros que estáis esperando que se publiquen en 2018. Mi lista está aquí. 

Si sois seguidores del blog dispondréis de un número extra. No olvidéis especificar una forma de contacto.

Tenéis tiempo hasta el día 31-12-2017. El primer día del año entrante, con la resaca, realizaré el sorteo. Mucha suerte a todos.

Entrevista a Carme Torras

Avui us presento una entrevista amb Carme Torras. Feia temps que la tenia planejada, però degut a la meva poca organització s'ha anat allargant fins ara. La Carme és, entre altres coses, una autora de relats i novel·les de ciència ficció molt interessant i reconeguda amb diversos premis i distincions. He tingut la sort d'assistir a un parell de les seves conferències sobre robòtica i ciència ficció. Si en teniu l'oportunitat, no us les perdeu. La seva darrera novel·la és Enxarxats, publicada per Males Herbes.

DoE: Tot i ser una autora molt reconeguda a nivell de premis i amb una carrera important potser hi ha algun lector del blog que encara no et coneix. Ens podries dir qui és Carme Torras?

CT: Sóc investigadora en robòtica i intel·ligència artificial, una professió que m'apassiona, i escriptora en construcció. Tinc sort. El meu “problema”, si és que se'n pot dir així, va ser haver d'escollir entre lletres i ciències ja al batxillerat. Jo ho volia fer tot. A la universitat vaig resquitar-me'n matriculant-me alhora de matemàtiques i filosofia i lletres. Després, la vida estudiantil, els amics i el futur professional van decantar la balança cap al cantó més tècnic, i vaig fer el doctorat en Informàtica. L'activitat en lletres ha hagut d'anar fent la viu-viu com ha pogut, però no hi renunciaria per res del món! Com va dir l’Eloi Puig: les ciències són coneixement, la tecnologia, acció, i les lletres, reflexió... I inspiració, hi afegiria jo.

DoE: Ets de les poques que vas reconèixer a Elvex, el protagonista del bloc, com al robot somiador d’Asimov. Interpreto que aquest autor va ser important per la teva afició a la robòtica? Hi ha algun altre autor/a que hagi influit en la teva obra?

CT: A les vacances escolars, em recordo llegint no només a Asimov, sinó també a Verne, Shelley, Huxley, Bradbury, Dick, Clarke, Wells... els clàssics, vaja. El meu pare era un lector cienciaferit i em va motivar molt i donar suport en l'elecció professional. Pel que fa a autors que m'han influït més recentment, n'hi ha tants, que no sabria per on començar. Hi predominen dos grups: els escriptors contemporanis de ciència ficció, majoritàriament anglosaxons (Stephenson, Morgan, Scott Card, Watson, Bacigalupi...) i els clàssics i contemporanis en llengua catalana (Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pedrolo, Carme Riera, Jaume Cabré, Maria Mercè Marçal, Imma Monsó), ja que no sols m'agrada llegir i escriure ciència ficció. Sóc força eclèctica. Durant anys, el meus autors de capçalera van ser Cortázar, Sábato, Onetti, Benedetti, Octavio Paz i Javier Marías. I no cito els autors de ciència ficció catalana, perquè no acabaria, n’hi ha un munt i d'excel·lents, tant clàssics (que tot just estic descobrint de la mà d’Antoni Munné-Jordà i Víctor Martínez-Gil) com contemporanis (només cal fer un cop d’ull a la recopilació que es fa cada any per als premis Ictineu o a la llista de cent títols del bloc Rucs Elèctrics).

DoE: A part de les d’Asimov, hi ha algun relat o novel·la relacionada amb la robòtica que t’hagi agradat molt o que t’hagi sorprès molt el seu plantejament i que voldries recomanar-nos?

CT: Tot i que la robòtica hi juga un paper secundari, m’han agradat molt “The wind-up girl” de Paolo Bacigalupi,“The diamond age” de Neal Stephenson i“The life cycle of software objects” de Ted Chiang.

DoE: A  mi també em van agradar molt. Normalment pregunto als escriptors si són metòdics o caòtics. En aquest cas no caldrà, ja que en una de les teves xerrades vaig escoltar com prepares les novel·les i, apart de veure que ets molt metòdica, em va semblar molt interessant. Ens en fas cinc cèntims?

CT: Sempre hi ha un detonant, sigui la curiositat per un tema, les ganes d’expressar un pensament o una vivència de manera entenedora, la preocupació pel futur que estem configurant amb els robots i la intel·ligència artificial, o senzillament les ganes d’aprendre a crear un personatge o una trama d’intriga. Tenir un projecte de novel·la em fa observar amb més deteniment el que m’envolta (com descriure una manera de caminar o reproduir l’essència d’un diàleg) i també és una excusa perfecta per dedicar un munt de temps a documentar-me i organitzar en carpetes els materials que em poden ser d’utilitat. Quan començo a escriure, ja sé força bé on vull anar a parar i quins seran els meus companys de viatge, però desconec el camí que faré... la motivació és descobrir-lo i fer-lo atractiu per al lector, desvetllar-li la curiositat. Contràriament al que aconsellen, no m’agrada gaire revisar el text, així que intento deixar-lo força polit a la primera. Això sí, de vegades he hagut de llençar un capítol sencer perquè no encaixava... i fa mal!, és el que més costa.

DoE: Estàs en algun moment d’aquest procés per un nou projecte?

CT: Doncs no, i ho trobo molt a faltar. Ara estic embrancada a fer uns materials per a l’ensenyament de Roboètica basats en La mutació sentimental. També m’agrada, però s’assembla massa al que faig a la feina i tinc ganes d’acabar-los per tornar a la ficció.

DoE: Alguns autors els agrada tenir la seva obra representada en un mateix univers, tot i que potser no sigui molt evident pel lector.  No he llegit tota la teva obra, però el en el que he llegit si que trobo evidències d’una certa connexió entre les històries. És correcta aquesta percepció?

CT: Més que bellugar-me en un mateix univers, el que m’agrada és teixir complicitats amb els lectors amics. A Enxarxats hi ha una picada d’ullet molt evident als qui han llegit La mutació sentimental, i l’atmosfera del relat L’indigent remet també a aquesta novel·la. Un altre tret comú a gran part del que escric, del qual m’he adonat recentment, és donar veu a personatges femenins singulars i forts, que observen, investiguen, i descobreixen el que es cou rere les aparences.

DoE: Amb el percentatge que tens d’obra premiada respecte obra publicada t’haurem de ficar el malnom de la Ted Chiang catalana. Moltes felicitats per l’Ictineu a millor relat per l'Indigent, present en l'antologia Deu Relats ecofuturistes. El tercer Ictineu ja… i a veure qué passa l’any vinent amb Enxarxats... Que se sent quan reps un premi a la teva obra com aquest, en que els lectors tenen un paper molt important?

CT: Ted Chiang! Què més voldria! Les dues novel·les curtes que he llegit d’ell, The Life Cycle of Software Objects i Story of Your Life, m’han entusiasmat. Literalment. Pel que fa a l’Ictineu, diuen que les persones s’acostumen a tot, també a rebre premis, que cada vegada els fan menys il·lusió. He de confessar que a mi m’ha passat just el contrari: aquest tercer Ictineu ha estat la bomba! Vaig fer un bot al seient i tot... no me’n sabia avenir! No sé si ha estat una injecció de pa amb tomàquet en vena, com diria un amic escriptor, però una bona injecció de moral sí que me l’ha donada, per treure hores d’on sigui i dedicar-les a escriure ficció, que darrerament ho tinc massa abandonat per raons de feina, com he dit abans.

DoE: La teva obra La mutació sentimental ha estat traduïda a l'anglès com The Vestigial Heart (crec que la traducció del títol no acaba de reflectir el sentit de la novel·la), però no com a obra de ficció, sinó com a obra de referència en una universitat. Ens en fas cinc cèntims?

CT: És el que et deia abans dels materials per a l’ensenyament de Roboètica. Als Estats Units, en els estudis tècnics universitaris, com enginyeria i informàtica, hi ha una assignatura d'ètica en la tecnologia. Cada vegada més s’hi inclouen algunes sessions o cursos sencers d'ètica en la robòtica, però hi ha una mancança de textos escrits amb aquest propòsit, i sovint es recorre a articles utilitzats en graus de filosofia, que no donen a la matèria el tractament pràctic que caldria en ensenyaments tècnics. Una editora de MIT Press es va assabentar que jo havia escrit una novel·la sobre una societat futura on cadascú té el seu assistent robòtic i on apareixen moltes de les qüestions ètiques que planteja la robòtica social i em va preguntar si estaria disposada a elaborar uns materials per a l’ensenyament de Roboètica. Per descomptat, vaig acceptar, i la novel·la s’ha traduït a l’anglès, com dius, i es publicarà el proper mes de març amb el títol The Vestigial Heart, al qual a poc a poc em vaig acostumant. Els americans identifiquen sentiments i cor, i, en canvi, “sentimental” els sona arcaic... i sí que és cert que la novel·la versa sobre sentiments extingits dels quals només en queden vestigis en una adolescent que és tornada a la vida un segle després de ser criogenitzada...

DoE: Parlant de traduccions, recentment he sabut que el relat L'indigent serà traduït i publicat en la propera edició de la revista Supersonic. Podrem esperar també una traducció al castellà de Enxarxats? (que esperem que no sigui Enredados).

CT: No, Enredados, no! Es diria Interconectados, o tindria un títol del tot diferent com La estrategia de la araña, per exemple. Tant Males Herbes com jo hem fet algun intent i m’agradaria molt que es concretés una proposta; a veure si encara es traduirà abans a l’anglès...

DoE: Toques amb èxit els dos pals, però quin format t’atrau més com a escriptora, el relat breu o la novel·la?

CT: Són dues experiències molt diferents. El relat és una bogeria que m’agafa i m’obsessiona fins que aconsegueixo plasmar-la sobre el paper amb tots els ets i uts; és semblant a muntar un puzle...cal que tot encaixi per poder passar a una altra cosa. Diria que es tracta d’un repte intel·lectual. La novel·la, en canvi, és una experiència emocional, una companyia fidel, sempre disponible; i els personatges m’acompanyen allà on vagi durant el llarg període de la seva gestació... i més enllà. De fet, els personatges de les meves novel·les són per a mi records viscuts, retalls del meu passat, de vegades més reals que persones i situacions que apareixen en els meus àlbums de fotos.

DoE: Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català?

CT: L’escrita en català està en un gran moment, no tant la traduïda. La Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia (SC²F²) ha fet una gran tasca aglutinant el munt d’actors i iniciatives sobre aquest gènere que hi ha arreu de Catalunya. Editors, traductors, llibreters, blocaires, impulsors de tertúlies, webs, revistes, programes de ràdio, festivals, jugadors de rol, dissenyadors de videojocs... tothom suma i d’aquí l’èxit de la convenció CatCon celebrada a Vilanova aquest novembre. En aquesta línia cal destacar el progressiu apropament del món acadèmic a aquest gènere dit “popular”, en bona mesura degut a la implicació de la professora Sara Martín-Alegre en les tasques de la SC²F²; entre altres coses, és l’autora de la primera traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo i la compiladora d’un monogràfic sobre aquest autor qui, per cert, serà l’autor homenatjat l’any 2018. I, per descomptat, el rol dels escriptors és clau, i haver recuperat la Secció de Ciència Ficció i Fantasia dins l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la mà de Ricard Ruiz Garzón,és una excel·lent notícia. Precisament, en el marc del congrés dels 40 anys d’aquesta associació, es va consensuar un decàleg per donar a aquest gènere especulatiu el gran protagonisme que ja ha assolit en altres països, especialment els de parla anglesa, com a eina d’anticipació del futur a què ens conduirà l’acceleració tecnològica actual.

DoE: I el de les escriptores? En els últims anys sembla que hi ha una reivindicació important de les obres escrites per dones. Que et semblen iniciatives de l’estil Alucinadas o La nave invisible?

CT: Em semblen imprescindibles. Vaig participar en el primer volum d’Alucinadas, que per cert s’ha traduït a l’anglès com Spanish Women of Wonder, i ja va per la quarta convocatòria. Cristina Macía amb la plataforma Lektu ha fet una gran feina, i també Cristina Jurado i Lola Robles, entre d’altres. La Nave Invisible està fent una magnífica tasca de recopilació complementària a l’anterior. Ara falta engegar iniciatives semblants en català. Anna Maria Villalonga va coordinar Elles també maten, un recull de relats negres escrits per dones, que també està tenint continuïtat. Caldria coordinar un Elles també cienciaficcionen o Elles també fantasiegen...

DoE: Contarieu amb un lector interessat. Si vols afegir alguna cosa més…

CT: Que Enxarxats pot ser un magnífic regal nadalenc, tan fantàstic con el pare Noel o els Mags d’Orient... ;) Oi apreciadíssims editors de Males Herbes?

Artemisa - Andy Weir

Hace unos tres años comenté en el blog la novela El Marciano, de Andy Weir. Es una novela que creo que ha traspasado las barreras del lector de género; a nivel de ejemplo, varios de mis amigos y familiares la han leído y no son lectores habituales de ciencia ficción ni fantasía. No sé si es debido a la rápida adaptación cinematográfica, o a las campañas publicitarias llevadas a cabo por la editorial, pero es una novela popular. Las opiniones de mis compañeros blogueros iban desde un "no tocar ni con un palo" a "una imprescindible irrupción de aire fresco en el género". Yo, como es habitual, me mantuve en un diplomático término medio. Entiendo que es más una novela de aventuras que no de ciencia ficción (aunque hay multitud de detalles técnicos), y me entretuvo la mayor parte del tiempo, aunque tiene un lastre importantísimo: el odioso y omnipresente protagonista. Hoy voy a comentar la segunda novela del autor, Artemisa, publicada en la colección NOVA con traducción de Javier Guerrero.

Después de una primera novela de éxito es habitual que haya ciertas expectativas con la siguiente obra del autor, expectativas que es fácil que no se cumplan (me viene a la cabeza Ernest Cline y su esperada y decepcionante segunda obra, Armada). En este caso creo que no será así, ya que los productos son tan parecidos (aunque con matices) que Artemisa convencerá a los mismos a los que convenció El Marciano (y disgustará a los mismos a los que disgustó).
La protagonista de la novela es Jazz Bashara, una joven musulmana que vive desde los seis años en Artemisa, la única ciudad existente en la Luna. Aunque tiene muchísimas capacidades (hecho que se remarca demasiadas veces en la novela), ha optado por trabajar de transportista y ganarse algún dinero extra haciendo contrabando. La trama se inicia cuando recibe un encargo que implica un delito más importante que los que está acostumbrada.
La ambientación de la novela me ha parecido muy interesante. Artemisa, la ciudad en la Luna, con sus varias cúpulas, el turismo espacial y una ecología y sociología particulares, es casi un protagonista más de la novela y su punto más sólido. También me han llamado la atención algunos de los detalles técnicos relacionados con el vacío y la poca gravedad lunar. En este aspecto el autor se muestra mucho más comedido que en su primera novela. 

La trama, aunque entretiene, es floja, y la protagonista se ve envuelta en mil líos (algunos creados por ella misma), de los que sale victoriosa gracias a sus múltiple virtudes (¿había comentado ya que tiene muchísimas capacidades y las malgasta?). La protagonista tampoco me ha convencido: es una listilla maleducada y, dado que la historia se basa únicamente en sus impresiones, a mi se me hizo pesada. Definitivamente no me gusta cómo Weir crea a sus personajes principales ni cómo los utiliza para narrar sus historias, con esa primera persona que interpela al lector, y incluso a veces lo trata de poco documentado. Tengo ganas de leer a este autor utilizando otra forma de narrar sus tramas, que tienen ideas interesantes.

En fin, si os gustó El Marciano Artemisa os encantará, ya que ofrece más de lo mismo: humor, acción y supervivencia en ambientes hostiles, detalles técnicos a rabiar... y narrados con el estilo particular de Weir. Por eso mismo, si su primera novela no os convenció, no creo que esta lo haga. 

Vienen cuando hace frio - Carlos Sisí

Durante mi adolescencia fui muy aficionado al género de Terror: King, Koontz, Barker, colecciones de círculo de lectores, antologías de relatos con tapas extrañísimas,... Acabé un poco saturado, y ahora es un género que toco muy poco, porque a menudo tengo la sensación de visitar lugares en los que ya he estado.

Es por eso que cuando la editorial Insolita me propuso la lectura de Vienen cuando hace frío, de Carlos Sisí tuve alguna duda. Carlos Sisí es conocido por su saga de Los Caminantes, de temática zombie, un subgénero del que no soy muy fan precisamente, por eso todavía no había leído ninguna de sus novelas (aunque compré hace tiempo Panteón, ganadora del premio Minotauro, pero algunas críticas negativas me desanimaron). Cuando leí la sinopsis y vi el cambio de registro que implica Vienen cuando hace frío, más orientado a un terror psicológico y con misterio de fondo, mi interés se despertó. El diseño de la portada, de Yuli Alejo, también ayudó.

El protagonista de la historia es Joe Harper, un empleado de supermercado que es despedido, y con el dinero de la indemnización decide reconstruir una vieja cabaña familiar situada en el Klondike canadiense y mudarse allí. Pronto descubre que los residentes habituales no pasan el invierno en la zona, pero no debido a razones climatológicas, sino debido a otros motivos más oscuros. Aunque recibe advertencias más o menos veladas, decide quedarse a pasar el invierno.

La primera parte de la historia es muy interesante y adictiva, aunque el ritmo es tranquilo. Me ha sorprendido gratamente y me ha gustado mucho como consigue crear una atmósfera de tensión y intriga con muy poca cosa y mientras los protagonistas se dedican a tareas cotidianas. 

También me parece un acierto el planteamiento del misterio que afecta a la zona y sus antecedentes históricos, que no sitúan cerca de un misterio mucho más antiguo del que esperaba leyendo la sinopsis. 

El problema es que cuando ya estaba enganchado, pendiente de cada sorprendente final de capítulo (en eso se nota la veteranía y el saber hacer del autor), la historia pega un giro copernicano, un cambio de registro muy brusco que creo que no le hace ningún bien a la novela. El ritmo se acelera, los protagonistas tienen que adoptar roles para los que no están preparados y descubren detalles muy importantes por casualidad y deducción, y se produce un cambio de escenario poco "creíble" según mi opinión (si se puede utilizar este adjetivo cuando hablamos de literatura de género fantástico).

En definitiva, una novela con un inicio muy interesante y adictivo, pero que cambia de manera tan radical que a mi me ha descolocado y me ha sacado de la historia. Aunque lo que me ha pasado a mi no es generalizado, si leéis las entradas sobre esta novela de algunos de  mis compañeros veréis que hay diversidad de opiniones. 

Otras opiniones de la novela: Boy with letters , Sagacomic  

Novedades esperadas para 2018

Como cada año por estas fechas toca la entrada de las novedades esperadas para el año que viene (la quinta de este estilo ya... como pasa el tiempo). Después hago lo que me parece y leo lo que me apetece, pero me gusta organizarme las lecturas, y los habituales ya sabéis que soy un enfermo de las novedades editoriales.

Este tipo de entrada es más fácil hacerla sobre novedades escritas en inglés, aunque este año también voy a hablar de algunas traducciones anunciadas y esperadas. Lamentablemente hay poca información sobre proyectos editoriales escritos originariamente en castellano o catalán. Lo que es seguro es que van a caer varias novelas cortas de la editorial El transbordador y de la editorial Cerbero, como este año, y la antología Alucinadas IV, un proyecto al que tengo cierto cariño. Tampoco voy a dejar escapar las dos antologías que va a publicar simultáneamente Mariano Villarreal: El viento del sueño y otros relatos de fantasía y ciencia ficción y Ciudad Nómada y otros relatos de ciencia ficción contemporánea. También estoy intrigado por la finalización de la serie Crónicas del Fin, escrita a cuatro manos por Gabriella Campbell y José Antonio Cotrina, así que cuando se hayan publicado las dos partes que quedan, será lectura obligada.

La editorial Tor seguro que va a depararnos sorpresas interesantes en su colección de novela corta. Las que tengo marcadas en mi agenda son terceras partes de sagas muy premiadas en los premios internacionales y cuyas primeras partes se van a a publicar en castellano este año: la de Wayward Children de Seanan McGuire (que va a publicar Lee Runas) y la de Binti, de Nnedi Okorafor (que va a publicar la joven editorial Crononauta: mucha suerte). 

Hablando de terceras partes, Ian McDonald va a cerrar su fantástica saga sobre nuestro satélite con Luna: Moon Rising, que con toda seguridad publicará traducida la editorial NOVA. También espero con ganas la conclusión de la saga de Los dioses dormidos, de Sylvain Neuvel, aunque la publicación en castellano de esta saga, debido al cierre de la editorial que publicó el primero, Stella Maris, la veo más difícil.

Este blog no sería el mismo si no comentase un par de novelas de Scalzi cada año. Head on, la segunda parte de la interesante Lock In, está prevista para este año. La cuota de autores asiáticos también la tengo prevista: se va a traducir al inglés Ball lightning, una nueva novela de uno de mis autores favoritos, Cixin Liu. Y tengo curiosidad por ver como se desenvuelve Paolo Bacigalupi con la fantasía con la novela The Tangled Lands, escrita a cuatro manos con Tobias S. Buckell.

Con la ciencia ficción soy más atrevido, pero con la fantasía épica soy más conservador y me centro mucho en autores que ya conozco. Adrian Tchaikovsky está publicando a un ritmo imparable (casi parece Sanderson). Voy a intentar terminar la saga de Echoes of the Fall con su tercera entrega, The Hyena and the Hawk, y voy a estar pendiente del inicio de una nueva saga de estilo Grimdark con la novela Redemption's Blade. También tengo ganas de regresar al universo de Malaz con la conclusión de la saga Path to Ascendancy de Ian C Esslemont, y voy a estar muy atento a la publicación de una nueva saga escrita por Steven Erikson situada después de los sucesos de la saga principal. Y Winds of Winter, claro, aunque voy perdiendo las esperanzas...la he comentado como novela esperada en las cinco entradas que he hecho de este estilo.

En lo referente a traducciones, la cosa promete. Este año he dejado pasar algunas lecturas a las que tenía ganas cuando he sabido que se traducían. Aparte de las que ya he comentado  anteriormente espero con muchas ganas la continuación de la saga The Expanse y El Portal de los Obeliscos, de N.K. Jemisin, publicadas ambas por NOVA. También voy a estar muy atento a las publicaciones de Insolita: El largo viaje a un pequeño planeta iracundo de Becky Chambers y Too like the lightning de Ada Palmer son dos novelas que hace tiempo que tengo en la lista de pendientes. También estoy convencido de que la publicación de la antología de relatos de Liu Cixin The Wandering Earth por parte de Apache va a ser un bombazo editorial.

Revisando la entrada me doy cuenta de que soy un consumidor empedernido de sagas...no me lo esperaba francamente, estaba convencido de que mis hábitos lectores habían cambiado. Veo que la mayoría de libros que estoy esperando este año son terceras partes, así que, para variar, para terminar comentaré el que seguramente espero con más ganas, que es... una cuarta parte de una saga, la de los Ocho Mundos, de John Varley: Irontown Blues, un libro que no tiene nada que envidiar a Winds of Winter en lo que a años de espera se refiere.

Espero que el 2018 sea un año lleno de buenas lecturas. Estad atentos al blog, que en breve publicaré la entrada del cuarto aniversario, con un jugoso sorteo.