Caront - Jordi de Manuel

Estic sempre molt pendent del que publica Jordi de Manuel. Crec que és l'autor català del qual he llegit més llibres. Per això quan a la Catcon, on va ser convidat d'honor, va comentar que estava a punt de publicar una novel·la en la qual hibridava ciència-ficció i novel·la negra, dos gèneres que ell domina perfectament, vaig tenir molt clar que la llegiria aviat. Escoltar la presentació de la Carme Torras a Gigamesh, amb la qual coincideixo força, em va acabar de decidir.

L'escenari on succeeix la trama és el Cub, una nau en forma de cub Rubick formada per 27 espais cúbics, cada un destinat a una finalitat,  connectats mitjançant passadissos sense gravetat artificial. La nau viatja cap al satèl·lit de Plutó, Caront, amb l'objectiu de construir una base que faciliti el viatge interestel·lar. La meitat de la tripulació està en hibernació, l'altra està funcional i manté la nau amb l'ajuda de diversos tipus d'androides. En el cub més important de tots, el central, hi ha instal·lada una tecnologia de realitat virtual que permet als tripulants gaudir d'un alleugeriment psicològic recreant el que més necessitin en aquell moment. Tres dels tripulants han mort de forma sospitosa en aquest cub i el capità ha de despertar una de les investigadores, la Sara Bruc, per investigar aquestes morts.

La història segueix la investigació, i a mesura que recorrem els racons de la nau i coneixem els tripulants (els sospitosos, vaja) presenta idees molt interessants sobre física, genètica, medi ambient, robòtica...  

Cauré en els tòpics i diré que la nau és un dels personatges rellevants en la novel·la. Es nota que hi ha molt temps invertit a dissenyar-la i s'han pensat molt els detalls, però he de reconèixer que m'ha costat representar-la mentalment. En primer lloc, per les magnituds: els cubs fan 12 metres d'aresta. Em sembla petita per tot el que hi passa i tot el que conté. També m'ha costat visualitzar com els diversos cubs estan connectats entre ells.

La novel·la és de lectura àgil, i l'escenari ajuda a mantenir la tensió de la investigació, però crec que li haguessin fet falta alguns capítols més per aprofundir en algunes idees que presenta, en l'estructura de la nau, i en la resolució final de la investigació, que no m'ha acabat de convèncer. Tot i això, crec que les parts que m'han agradat pesen més que les que no m'han convençut, per tant, us recomano la seva lectura.

Com és habitual en l'obra del Jordi hi ha homenatges i referències, en aquest cas molt evidents a l'obra i els personatges d'Asimov, i a la novel·la El nom de la Rosa. També trobareu connexions amb altres de les seves novel·les, tant les de ciència-ficció com les protagonitzades per l'inspector Sergiot. Continuaré molt atent al que publiqui en Jordi de Manuel i a les històries que hibriden el gènere negre amb altres gèneres literaris en les que s'està especialitzant Crims.Cat.  

Negorith: Sueños y Pesadillas - Iván Ledesma

Iván Ledesma es un escritor multidisciplinar: novelas, cómics, guiones de películas, literatura infantil... me interesé por su obra a partir de su colección de relatos Compte! Conté contes publicada en catalán por Mai Més. Después de la lectura entré en contacto con él para entrevistarlo para el blog. 

Fue en esta entrevista donde descubrí que gran parte de su obra literaria está conectada de forma más o menos evidente, y de que muchas de sus historias comparten universo. Sus palabras despertaron mi interés, así que decidí leer una de sus obras más reconocidas, Negorith, y me gustó tanto que inmediatamente me puse con su continuación: Negorith, sueños y pesadillas, que es la novela que voy a comentaros hoy.

Podríamos clasificar estas dos novelas como fantasía urbana oscura, con toques importantes de terror y de humor negro. En la trama están presentes varios ingredientes típicos de este subgénero: mundos diferentes conectados por portales por los que no todo el mundo puede viajar, seres mitológicos como ángeles y demonios, organizaciones secretas que intentan proteger a los ignorantes humanos de las amenazas de otros mundos, personas que tienen poderes de los que no son conscientes, ...

Sería fácil pensar que estoy hablando de una novela de fantasía oscura más, influenciada por maestros del género como Gaiman o Cotrina, pero con los ingredientes habituales, Ledesma consigue realizar un producto francamente original. Su prosa tiene un estilo personal muy dinámico, directo y con mucha inventiva, imaginación y un toque de mala leche característico de su obra, como mínimo la que he leído yo. Por poner un ejemplo, me ha encantado como da la vuelta a la personalidad de los ángeles y los demonios, huyendo de los clichés, con sus tonos grises y sus contradicciones. Los capítulos cortos de final abrupto en los que seguimos a muchos personajes diferentes provocan que la lectura sea muy ágil y adictiva. Hay pocas pausas para el lector.

La primera novela ganó el premio Joaquim Ruyra de literatura juvenil, hecho que me sorprende porque considero que el tono de la historia es más indicado para el público adulto, pero cada vez me cuesta más clasificar y catalogar las novelas. Lo que sí que es cierto es que Negorith, sueños y pesadillas es una historia más compleja, tanto a nivel de estructura (la parte inicial está totalmente desvinculada de lo que conocíamos en la novela anterior, un planteamiento  que me ha parecido arriesgado), como a nivel de trama y evolución de los personajes.

En definitiva, que me lo he pasado muy bien con los dos libros. Una lectura ágil, sorprendente, original y adictiva. Me interesa mucho el universo que nos ofrece Ledesma, por tanto, no descarto que algunas de sus novelas que se sitúan en este escenario, pero con historias más tangenciales, como El rito circular, aparezcan por aquí.