Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Al final de la oscuridad - Sequoia Nagamatsu

ADVERTENCIA SANITARIA: Producto no recomendado para personas que estén en un momento bajo de ánimo. Puede agravar los síntomas. Usar con moderación; puede generar adicción. 

Al final de la oscuridad, de Sequoia Nagamatsu es uno de esos libros que en un principio llamó mi atención por el motivo más tonto del mundo: el nombre de su autor. Y fijaos si iba despistado que me pensaba que lo había escrito una mujer. Imaginaos mi cara al ver que  el autor era un señor asiático con barba y gafas, cara redonda y frente abundante. Tengo algunas fotos de joven en las que nos parecemos bastante... 

También esperaba una novela y me he encontrado con una colección de relatos estilo fix-up, suerte que es una de las estrategias narrativas que más me gusta.

En fin... que mi despiste no nos haga perder la perspectiva. Es una obra fantástica, totalmente recomendable y en la que he gozado/sufrido de cada uno de sus relatos, muy variados tanto en planteamiento como en estructura. En castellano la ha publicado Nocturna Ediciones con traducción de Ainize Salaberri.

La premisa principal de la trama es que los miembros de una expedición científica que está estudiando el deshielo del permafrost descubren el cadáver de una niña de miles de años de edad. El patógeno que provocó su muerte sigue activo y contagia a los miembros de la expedición y, a la larga, a todo el planeta. A través de la visión de los protagonistas de los relatos descubriremos los mecanismos que la sociedad debe adoptar para hacer llevadera para los supervivientes la pérdida de tantos seres humanos. El tono general de los relatos es de tristeza y desesperación. Con mucha variedad en las tramas y los planteamientos, pero son historias tristes, desoladoras y alguna (una sobre un parque de atracciones) me ha dejado realmente chafado. Es el género diametralmente opuesto al hopepunk, tengo que averiguar si tiene un nombre. 

Aunque muchas de las historias podrían funcionar de forma independiente, están claramente relacionadas y forman un conjunto. Algunas relaciones son evidentes, pero otras son más sutiles. Es por eso que, aunque tanta tristeza puede llegar a saturar, mi recomendación es que leáis los relatos todos seguidos sin intercalar otras lecturas y respetando el orden.

Es una de las colecciones de relatos que más me han sorprendido en los últimos tiempos. Me ha gustado como gestiona el efecto de la pandemia sobre la tecnología: pasan varias décadas entre los relatos, pero el día a día de los personajes tampoco no es tan diferente al nuestro. Me ha desconcertado la poca información que proporciona sobre la acción del virus en el ser humano: unas veces afecta unos órganos,  otras veces a otros, de forma lenta, de forma devastadora, afecta a nuestros parásitos... como biólogo me ha dejado con ganas de saber más de este aspecto y descubrir a que es debida tanta variabilidad.

Aunque si debo destacar algún aspecto sería la variedad en las tramas y en las situaciones que presentan los relatos: viajes espaciales, modificaciones genéticas, realidad virtual, algunos de tono costumbrista... y siempre en un escenario marcado por los efectos devastadores del cambio climático.
No quiero entrar en detalles de las tramas para no arruinar vuestra experiencia. Solo puedo decir que os recomiendo la lectura sin ningún género de duda (siempre que no estéis bajos de ánimo). Es una experiencia gratificante, una nueva voz muy interesante a la que seguiré en su trayectoria. Los lectores en catalán podréis elegir en que idioma leer el libro, ya que en breve la editorial Sembra llibres la va a publicar en catalán.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ).