Mike Resnick és un autor que poques vegades em decep, tot i que la darrera novel·la seva que vaig llegir, Santiago, no em va acabar d'agradar. Per traure'm el mal gust, quan vaig saber que edicions SECC publicava una col·lecció dels seus relats amb traducció d'Edgar Cotes no m'ho vaig pensar ni un moment, i va pujar ràpidament cap a dalt de la interminable pila.
No és la primera obra d'aquest autor que publica aquesta editorial. En la primera Catcon (en la que Resnick era convidat d'honor) van regalar als assistents Sistemes operatius alternatius, una col·lecció de 3 relats totalment recomanable, que em va saber greu que no guanyés el premi Ictineu del 2018 a millor antologia. Encara no s'han lliurat els del 2019, però estic convençut que Mai no he entès els robots tindrà alguna cosa a dir en l'edició del 2020, a nivell de relats o a nivell d'antologia.
En el llibre trobareu 5 contes de temàtiques i longituds variades. És el primer cop que llegeixo Resnick en el format de relat breu (6-8 pàgines), i crec que llueix més i mostra més les seves virtuts en relats més extensos, però en els més breus va més al gra i potser són més impactants. L'estil de l'autor el resumiria en dos punts bàsics: un ús magistral dels diàlegs com a eina per presentar els personatges i explicar la història, i la seva capacitat de tocar la fibra del lector. És tot un especialista en aquest tema, per això sempre utilitzo Resnick com un bon autor per iniciar a lectors no molt disposats a aventurar-se en el món de la fantasia i la ciència ficció.
El primer relat breu és el que dóna nom a la col·lecció, El robot entusiasta, i el protagonitza un robot que té la funció de vendre viatges i que es salta la seva programació per poder gaudir dels petits detalls als quals els éssers humans no donem gaire importància. L'altre relat breu és Un Déu prim i pàl·lid, amb una estructura que m'ha recordat una lectura de l'evangeli, i en el que diversos Déus antics acusen a un altre Déu ( que ens sonarà familiar) de diversos crims. Dels relats llargs el que menys m'ha convençut és Llimac, que explica la història d'un ésser tan exageradament deforme i repulsiu que és rebutjat i amagat a la societat des del moment del seu naixement. Edgar Cotes, el traductor, en el pròleg del llibre defineix el relat com una versió cruel de El geperut de Notre-Damme, i hi estic molt d'acord.
Deixem els dos plats forts pel final. El primer ja el coneixia, l'havia llegit en castellà en l'antologia de Mariano Villarreal Dark Fantasies. La dona de Frankestein no fa referència a la història relacionada amb la parella del monstre, sinó a la dona del creador. Un punt de vista molt original i divertit en forma de diari, per tant narrat en primera persona, de la història clàssica.
I per acabar un relat deliciós premiat amb el premi Hugo en 2005, Viatges amb els meus gats. El protagonista és un home solitari i una mica avorrit, amant de la lectura i obsessionat amb el llibre Viatges amb els meus gats i amb la seva desconeguda autora. Fins que l'acaba coneixent. Una història tendra i màgica que mostra el nivell literari al que pot arribar aquest excepcional escriptor.
En definitiva, us recomano sense dubtes aquest recull de contes, als que sou aficionats a la ciència ficció i als que no. En els últims temps les editorials catalanes estan fent esforços per traduir obres de ciència ficció i fantasia molt interessants a la nostra llengua, i nosaltres, els lectors, no els podem fallar. Si faig una revisió ràpida em venen al cap en els últims anys Raig Verd amb Ursula K. Le Guin, Quaderns crema amb Margaret Atwood, Mai més amb Octavia Butler, Males Herbes amb Stephen King, La Campana amb Daryl Gregory, Chronos amb Clifford D. Simak, i SECC amb Mike Resnick. La veritat és que fa molt de goig, espero que tinguin tots molt èxit i puguin continuar oferint projectes d'aquesta qualitat en la nostra llengua.
