Barcelona 2059 - Diversos autors

A vegades trobo llibres que sembla que estiguin escrits pensant expressament en els meus gustos literaris. El projecte col.lectiu Barcelona 2059 - Ciutat de Posthumans conté moltes de les coses que m'agraden en un llibre de ciència-ficció: especulació social sobre un futur relativament proper, modificacions corporals basades en la tecnologia, entorns virtuals immersius... i tot amb un format de narrativa breu estil fix-up, amb diversos relats que comparteixen escenari i protagonistes. Quan es va publicar m'hi vaig abraonar amb unes expectatives altíssimes, que afortunadament ha complert.

Un dels encerts del projecte és l'univers que comparteixen les diferents històries: la ciutat de Barcelona després d'unes dècades que es preveuen dures degut a conflictes socials, econòmics i climàtics. Com a contrapartida a una ciutat que bruteja i perd encant, davant la seva costa hi ha  el paradís somiat: Neo Icària. Una ciutat nova, neta, ordenada i posthumana on els seus habitants viuen sense dificultats, a canvi d'acceptar unes normes que els obliguen a participar en la investigació científica acceptant modificacions corporals i vivint sota un estricte registre de les accions personals. Si el que ofereixen és suficient en contrapartida al que demanen és un dels dilemes que dóna més joc en els relats.

Les diferents històries estan molt ben integrades. L'eix comú fa que funcionin molt bé com a conjunt i s'enriqueixin les unes a les altres. Crec que pocs relats tindrien vida fora d'aquest llibre sense patir modificacions importants, cosa que en el fons és bona pel projecte. També tinc la sensació que hi ha hagut molta feina de coordinació, que els escriptors i escriptores no han anat a la seva. Es nota molt en el fet que no he trobat reiteració en els plantejaments dels relats, ni en les tecnologies utilitzades, encara que comparteixin escenari, personatges i algunes trames. 

Cada relat té un to i una personalitat diferent: uns estan més basats en el diàleg i són més directes, altres més reflexius i algun inclús filosòfic. Alguns són evocatius i plens d'enyorança, altres d'esperança i altres de resignació i pessimisme. Fins i tot algun m'atreviria a definir-lo de romàntic. M'ha agradat que en tots predomini un to seriós. No n'hi ha cap d'humorístic, cosa que crec que hagués fet trontollar una mica els plantejaments del conjunt. 

No vull entrar a destacar cap relat en concret, tots m'han agradat i crec que cap desentona dins el conjunt. És molt estrany que em passi això, i torna a ser un altre gran mèrit del projecte i de la tasca de coordinació. Conec força l'obra de Carme Torras, Roser Cabré-Verdiell (encara que no sigui molt extensa) i de Salvador Macip, i que escriguin relats interessants no és cap sorpresa. He llegit menys a Ricard Ruiz Garzón, Jordi Nopca i Susanna Vallejo i m'han agradat més en aquesta antologia que en les altres (poques) obres que els havia llegit. Han estat un descobriment agradable Ivan Ledesma, Bel Olid i la menys veterana, Laura Tomás Mora, que no desentona gens dins el conjunt.

He gaudit molt, tant en la part especulativa com en la literària. Us recomano que us endinseu en les històries d'aquesta Barcelona del futur: dels habitants de Neo Icària, d'aquells que hi volen entrar, però no poden, dels que no hi voldrien entrar de cap manera, i també dels que en volen fugir. Al final serà decisió vostra si hi entreu o no, si la pèrdua de llibertats i de decisió compensa tot el que la tecnologia us pot oferir.  Reconec que jo encara tinc alguns dubtes... el que  no em genera dubtes és recomanar-vos aquest llibre. Un altre gran encert (i en van...) de la gent de Mai Més. En sentirem a parlar segur en els Ictineus de l'any vinent.

Junil a les Terres dels bàrbars - Joan-Lluís Lluís

No sé si a vosaltres us passa, però hi ha alguns autors i autores amb els que hi tinc una connexió especial i, llegeixi el que llegeixi, novel·la o narrativa breu, sigui el gènere que sigui, gaudeixo amb el que escriuen. Joan-Lluís LLuís n'és un. M'agraden molt les històries que explica i com les explica.

Tot i això he estat dubtant de si fer una entrada o no de la seva darrera novel·la Junil a les terres dels bàrbars, publicada per Club Editor. M'ha passat el mateix que al company Daniel Genís d'El Biblionauta. No sé si considerar ben bé aquesta novel·la dins del gènere al qual està dedicat el blog. En altres de les seves obres, com Jo soc aquell que va matar Franco o Les cròniques del déu coix, no en vaig tenir cap dubte. És cert que hi trobarem alguns aspectes que són imaginaris dins d'una ambientació històrica (quin fart de buscar coses inexistents a google...), però són anecdòtics i crec que no són prou importants en el conjunt de la trama per classificar-la com una novel·la de gènere. Però el llibre m'ha agradat molt i em ve molt de gust parlar-vos-en, encara que marxi una mica de l'estil de llibres que acostumo a comentar aquí. 

La novel·la està situada en l'època de l'imperi romà, en els anys en què August és emperador. La història comença en una zona propera de la frontera nord de l'imperi, en la ciutat de Nyala. La nostra protagonista, Junil, té un pare amb pocs escrúpols que la maltracta i la menysprea. Després d'anys de patir, fuig de la ciutat en direcció nord, cap a les terres dels bàrbars, acompanyada d'alguns esclaus de la ciutat que volen deixar de ser-ho. El seu objectiu és la terra dels alans, una cultura en la qual no es permet l'esclavitud, però abans hauran de fer molts quilòmetres i endinsar-se en terreny desconegut.

És una novel·la d'aventures, de viatges que marquen la vida dels protagonistes a còpia de compartir penúries i patiments, de moments que permeten descobrir els altres, però també a un mateix. Destaco que, tot i que és crua a vegades, en el fons té un caire optimista i de cops innocent, ja que els protagonistes ho passen malament, però ho podrien haver passat molt pitjor donades les circumstàncies. Joan-Lluís Lluís ha estat generós amb ells. Vaig escoltar-li dir en una entrevista que se'ls ha arribat a estimar molt, i en aquest aspecte, es nota.

Un altre tema cabdal de la novel·la és l'amor per la literatura i la narració d'històries que es percep durant la lectura. M'atreviria a dir que és un tema recurrent en les novel·les d'aquest escriptor. Es pot detectar en molts moments: quan explica el funcionament de les llibreries o biblioteques de la ciutat, amb les ganes d'aprendre a llegir, escriure o traduir dels personatges, amb l'amor reverencial per alguns autors, especialment Ovidi, o amb el respecte per les persones que expliquen històries de forma oral i la voluntat de passar-les a forma escrita perquè no es perdin. 

Tot i que he gaudit molt de la lectura tinc algun però amb el final. No perquè no s'adigui amb el que ha anat passant al llarg de la novel·la, tot i que hi ha algunes sorpreses, sinó perquè l'he trobat massa abrupte. M'hauria agradat més un colofó d'un parell més de capítols per acabar d'acomiadar-me dels entranyables companys de pelegrinatge després de tantes pàgines; no ho he pogut fer com volia. 

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos que vosaltres comenceu com més aviat millor aquest viatge amb la Junil i la seva tropa, estic segur que el gaudireu.

The year's best African speculative fiction (2021) - Varios autores

Cada vez hay más autores y autoras de origen africano cosechando éxitos en  el mercado de la ciencia ficción y la fantasía. Sirvan como ejemplo N.K. Jemisin, Tade Thompson, Nnedi Okorafor o  Namwalli Serpell, ganadora del Arthur C. Clarke de este año. Cuando se me presentó la oportunidad de leer The year's best African speculative fiction (2021), la puse en lo alto de la pila. Estoy en esos momentos de mi trabajo en que tengo poco tiempo para leer, y los relatos son ideales en esta situación. Además, llevo un tiempo que me apetece descubrir nuevas voces en la literatura, y esperaba que podría encontrar un amor a primera vista como me pasó con algunos autores asiáticos en su momento.

La antología está formada por 29 relatos, por tanto conoceremos a muchísimas autoras (sobre todo) y autores, aunque hay varios que presentan más de una historia. Como todas las colecciones de este estilo tiene historias geniales, otras correctas y otras que no me han gustado o me han dejado frío. Que las primeras o las segundas sean las más abundantes es lo que provoca que una colección como esta sea un buen libro o un libro excelente. Lástima que en este caso no sean muy numerosas. 

El principal problema para mi gusto radica en la longitud de los relatos. La mayoría son muy cortos, entre diez y doce páginas, y es difícil presentar historias interesantes en tan poco espacio. No permite lucir el esfuerzo de ambientación y de creación de personajes y provoca que en varios relatos la trama termine de forma muy abrupta y poco satisfactoria. 

Hay mucha variedad en las temáticas. Encontraremos distopías climáticas,  cuentos de terror, historias de robots, mitología, nuevas tecnologías llevadas al extremo... aunque lo que más abunda y que provoca una cierta reiteración es la fantasía oscura con toques de terror relacionados con los niños. Muchos están ambientados en África y algunos consiguen transportar al lector a los paisajes y culturas de este continente. Otros, en cambio, podrían localizarse perfectamente en cualquier país occidental. Otro aspecto que  tienen muchos en común es que reflejan y denuncian la discriminación de las mujeres y el papel secundario que ejercen en algunas sociedades africanas y en sus relaciones de pareja.

Voy a destacar algunas de las historias, cada una de un estilo diferente. La estructura de Things boys do, de Pemi Aguda me ha sorprendido gratamente y me ha puesto los pelos de punta tanto la resolución del relato como el hecho que un padre pueda plantearse que no le gusta su hijo recién nacido. Un relato de terror psicológico muy interesante.

Scar Tissue de Tobias S. Buckell narra la  historia de la relación entre un robot y su amo/cuidador, de una forma tierna y emocionante que me ha recordado por momentos a planteamientos de Ted Chiang y a las emociones que despiertan las historias de robots de Mike Resnick.

Tlotlo Tsamaase ha conseguido hacerme enfadar por ver como la protagonista de The ToughtBox se rinde a las peticiones abusivas de su pareja, hasta llegar al punto de dejar que controle y registre sus pensamientos. Tiene un giro interesantísimo, y estoy seguro de que con más páginas la historia hubiese lucido mucho más.

Para terminar, me ha gustado mucho  como presenta la relación entre las protagonistas y el tono poético que consigue dar Inegbenoise O.Osagie a su relato sobre espíritus del viento Breath of the Sahara. 

En definitiva, una antología interesante que permite descubrir nuevas plumas, pero en la que los relatos no acaban de lucir, aunque algunos tienen planteamientos y estilos muy interesantes, debido a su corta longitud. Seguiré en mi cruzada de leer autores nuevos de orígenes diferentes y ya tengo preparado en el lector The best of World SF, editado por Lavie Tidhar, un escritor que normalmente no me defrauda. Ya os contaré.

A Psalm for the Wild-Built - Becky Chambers

Becky Chambers es conocida por su saga de space opera hopepunk The Wayfarers, formada por cuatro novelas, de momento, de las cuales solo he leído la primera. La filosofía de fondo me gustó y la novela es entretenida, pero no me atrajo lo suficiente para continuar con las demás. En cambio sí que me interesó la temática de su novela corta  To be taught if fortunate, que devoré en una sentada y me gustó muchísimo. Por eso, cuando supe que había publicado otra novela corta en un universo totalmente diferente y en la que aparecen robots, A Psalm for the Wild-Built, decidí echarle un vistazo.

La historia está situada en la luna Panga, que orbita un gigante gaseoso, el planeta Motan. Un día determinado los robots que sustentaban la sociedad tecnológica e industrializada que habitaba el satélite toman consciencia, se despiertan, y deciden abandonar sus puestos de trabajo. Por consenso, la superficie del satélite se divide en dos partes, una para que vivan  los humanos, y la otra en la que la naturaleza crece a su ritmo, en la que los robots se internan, para no volver a ser vistos en varios siglos. Los humanos cambian de paradigma social, creando comunidades sostenibles más pequeñas, dejando de lado los combustibles fósiles y utilizando energías alternativas, de forma que en todo el satélite solo hay una ciudad digna de ese nombre.

El protagonista de la historia es Dex, miembro de una orden monástica que viaja en su vagón tirado a pedales por los diferentes pueblos del satélite, escuchando los problemas de la gente y ofreciendo su ayuda, mientras les prepara infusiones personalizadas de plantas medicinales. Cuando debido a una crisis personal decide viajar a la zona salvaje del planeta, se encuentra con un robot que está de camino hacia la zona ocupada por los humanos y que tiene como misión descubrir como le va a la humanidad después de la marcha de los robots. Se establece entre ellos una relación bastante peculiar.

No esperéis grandes dosis de acción ni una trama complicada; la historia se centra en los diálogos entre los dos protagonistas, sus diferentes visiones del mundo, de la vida y de la muerte,  y como se descubren el uno al otro. Me ha gustado muchísimo, aunque creo que no es una novela para todas las ocasiones, ya que el ritmo es lento y tiene que apetecerte una historia de este estilo. Seguramente la longitud breve de la novela también ha ayudado. Os la recomiendo sin dudas, pero con esta advertencia.

A nivel de anécdota: Dex es un personaje no binario. En inglés se utilizan los pronombres they/them/their cuando está hablando de una sola persona no binaria. La primera vez que lo leí en una novela y no lo sabía no entendí nada; ahora que lo sé no me ha sorprendido, al menos en los momentos en que Dex está solo, pero en los momentos que están los dos personajes, reconozco que me ha resultado un poco confuso. Todavía me cuesta leer el lenguaje inclusivo, sea en el idioma que sea.

Me quedo con la intriga de cómo un satélite como Panga está habitado por fauna y flora de la Tierra, sin presencia de vida autóctona. Espero que esta parte de la historia de este universo se explique en novelas posteriores. Me gusta mucho como Chambers introduce aspectos biológicos en sus historias y tengo mucha curiosidad por ver como lo justifica. 

A Prayer for the Crown-Shy, la segunda parte de la historia de estos personajes se publicará el año que viene. La esperaré con muchas ganas, pero con toda la tranquilidad del mundo, tomando un té pensando en mis cosas, como Dex me aconsejaría. 

Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics? - Varis autors

Aquest setembre es publiquen un parell de col·leccions de relats que han despertat molt el meu interès. Comparteixen moment de publicació i alguns dels autors i autores que hi participen, però les premisses són diferents. Parlo de Barcelona 2059, de Mai Més, i de la protagonista de l'entrada d'avui, Somia Philip Marlowe amb xais elèctrics?, publicada per crims.cat. Aquesta antologia és un  projecte molt interessant i original que barreja dos gèneres que m'agraden força, la novel·la negra i la ciència-ficció, i en el que participen alguns dels escriptors i escriptores en català que més m'agraden i que més segueixo, així que va pujar ràpidament posicions en la pila de lectures. L'experiència global ha estat força satisfactòria i us la recomano sense cap mena de dubte, però amb alguns matisos.

En el pròleg Teresa Solana i Àlex Martín Escribà, els responsables del projecte, comenten que  van demanar als participants en l'antologia una història de ciència-ficció, no expressament una distopia, però és curiós com bastants dels autors i autores s'han encarat cap aquest tipus d'història. Potser és degut a la situació de pandèmia en la qual ens trobem, i que és lògic estirar el fil a partir d'aquesta i especular sobre les seves conseqüències i exagerar-les. Tinc la sensació que la distopia potser és un dels gèneres més difícils d'enfocar en un relat, ja que és important situar al lector en les normes de la nova societat i a què són degudes, i a més has de presentar una trama i uns personatges interessants en poc espai, de forma que a vegades hi ha sensació d'una certa pressa en la història. Molts relats haurien lluït més amb algunes pàgines més d'extensió. A més, que tants autors s'hagin decantat cap aquests aspectes distòpics genera una mica de repetició en les diferents històries: pandèmies, mesures higièniques exagerades, control per part dels poderosos, pèrdua de drets... cada relat té la seva personalitat, però hi ha reiteració en alguns aspectes de les trames i si llegeixes diverses històries d'una tirada, queda una certa sensació de dejà-vu. És per això que per gaudir més de l'experiència recomanaria llegir els relats de mica en mica, compaginant-ho amb altres lectures.

Com totes les col·leccions de relats d'aquest estil és irregular; hi ha relats que m'han agradat molt i m'he trobat dies després donant-hi tombs, altres que m'han semblat correctes i altres que m'han deixat fred, sobretot els de to humorístic, amb el que em costa més connectar. Suposo que a tots els lectors els passarà el mateix, però amb relats diferents. Comentaré sense massa detall aquells que m'han arribat més i que voldria destacar. 

Començo amb els que crec que compleixen més la premissa de ser un relat de novel·la negra en un ambient de ciència-ficció. En Jordi de Manuel dóna més pes, amb el seu estil precís i sobri, a la història que a l'escenari en el primer relat del llibre, Redempció. Presenta la investigació d'uns assassinats que són molt semblants als que va cometre un assassí en sèrie fa uns anys. Hi participen protagonistes d'històries anteriors de l'autor. Potser per això és el que és menys distòpic de tots, i té un toc més post-humanista, amb una estructura molt interessant.

Mac Pastor també utilitza personatges d'històries antigues seves en Cita en Chunking Mansions. Un policia de trànsit de Hong-Kong contacta amb una rossa de pel·lícula que li demanarà ajuda, i ell no s'hi podrà resistir, i sense voler entrarà en una espiral d'esdeveniments que ni entendrà, ni podrà controlar. Una història força divertida amb molts dels trets característics de l'autor i que es pot incloure en el corvovers.

També es poden reconèixer alguns dels aspectes característics de les històries de Carme Torras en Traficants d'intel·ligència i m'atreviria a dir que també està situat en un dels seus escenaris habituals. Robots, intel·ligència artificial, empreses tecnològiques que competeixen  i un misteri que es resol de forma sorprenent. És un dels relats en el qual veig més clar que algunes pàgines més li haguessin anat de fàbula perque lluís més i per ajudar a la resolució, que la trobo una mica apressada.

Salvador Macip ens ofereix en Crim (quasi) perfecte una situació de crim en habitació tancada en un escenari distòpic derivat d'una pandèmia en el que hi ha molt poc contacte entre les persones, cosa que dificulta encara més el cas. Un clar homenatge (o potser un remake) a un relat clàssic del gènere escrit per un mestre.

M'ha agradat força també La secció 42, de Teresa Solana, una història freda i asèptica, com la societat que reflecteix, i molt ben estructurada. Acabo amb Andreu Martin, un veterà que aconsegueix en Els extremistes crear una sensació d'angoixa mentre seguim les passes d'una família que vol escapar del control del sistema que regeix la societat. Aquests dos darrers han aconseguit deixar-me mal cos, fet que m'agrada.

En definitiva, un projecte molt interessant que us recomano. Trobareu relats de qualitat mitjana força alta, molt diversos en estil, potser no tant en temàtiques, però segur que hi trobareu històries que us captivaran, ja que els escriptors i escriptores que hi participen són de solvència contrastada. Estic segur que en sentirem a parlar de cara als Ictineus de l'any vinent.