El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

Gossos de guerra - Adrian Tchaikovsky

Adrian Tchaikovsky és un autor que proposa sempre coses molt interessants, tant en fantasia com en ciència-ficció. He llegit moltes de les seves novel.les, però, com passa amb Sanderson, és tan prolífic que gairebé és impossible mantenir el seu ritme de publicació. 

Ja fa uns anys vaig demanar un ARC d'una de les seves novel·les independents, Gossos de Guerra, però entre una cosa i una altra no m'hi vaig acabar de posar mai. Em pensava que era una història de ciència-ficció militar i no em va venir de gust en aquell moment. Quin error. A vegades les meves intuïcions literàries no funcionen bé.

Fa poc l'editorial Chronos va publicar el llibre en català amb traducció d'Octavi Gil i portada d'Andreu Zaragoza i, veient les crítiques unànimes tan favorables, vaig decidir donar-li una oportunitat.

En Rex és un gos modificat biotecnològicament per ser una màquina de guerra gairebé perfecta. Obeeix sempre al seu amo i busca la seva acceptació complint les seves ordres sense qüestionar-les, amb eficàcia i prestesa. Comanda un escamot d'organismes biomodificats com ell, però amb característiques molt diferents, i que es complementen en el camp de batalla. Són un equip mortífer i implacable, però també entranyable (té mèrit haver aconseguit això amb aquests personatges). El seu grup està desplegat en una zona de Mèxic lluitant contra una guerrilla revolucionària quan perden contacte amb els seus controladors i es veuen obligats a prendre algunes decisions, fet al qual no estan acostumats, que els canviaran el futur i la seva percepció de la realitat.

És una lectura lleugera i àgil, per la seva estructura i pel poc que s'endinsa en els múltiples aspectes als quals fa referència. Amb això no vull dir que sigui una novel.la senzilla o que el que explica no sigui interessant. De fet, he gaudit molt de la lectura, però proposa tantes coses en tan poques pàgines que és difícil que hi aprofundeixi: les intel·ligències artificials col·lectives, les modificacions genètiques i anatòmiques, la clonació, el control mental... I tot això amb escenes trepidants d'acció, i un puntet d'històries judicials, carceràries i de discriminació. Déu n'hi do! Crec que hi ha idees i escenaris que li donarien per moltes continuacions, preqüeles i spin-offs. Això ja ho he detectat en altres obres de l'autor: crea un escenari interessant i fa que hi passin MOLTES coses, com si l'aprofités per donar cabuda a totes les idees que té al cap en aquell moment. Algunes vegades no les acaba de lligar del tot bé, però no és el cas d'aquesta novel.la.

Ajuda també a l'agilitat de la lectura el fet que la història estigui narrada des de diferents punts de vista. El principal és el del Rex, el més interessant per original, però també apareixen alguns humans que interactuen amb ell i els seus companys. En la part final s'inclouen diversos capítols d'un llibre que explica les diverses professions que poden realitzar els éssers modificats, que se m'han fet curts i tant de bo n'hi hagués hagut més. Aquest tipus d'especulacions m'agraden molt, potser en el següent llibre situat en el mateix univers hi aprofundeix. Tots aquests aspectes que he comentat ajuden al fet que la història  sigui molt episòdica, sense arribar a poder-la considerar un fix-up, ja que hi ha un fil conductor molt clar,  i molt entretinguda i sorprenent.

No és el llibre que m'ha agradat més de l'autor, costarà fer baixar del podi a Herederos del tiempo, però he gaudit molt de la seva lectura i l'he devorat en un cap de setmana. Us el recomano sense cap mena de dubte. Estic segur que la continuació, Meldecaps, també publicada per Chronos fa molt poc, caurà ben aviat.

Altres opinions del libre: El kraken, Fantastica ficción, Donde termina el infinito, i també us recomano que escolteu el nou pòdcast de ciència-ficció en català Dunes literàries, que s'estrenà comentant aquesta novel.la.

La lladre del deu per cent - Lavanya Lakshminarayan

Avui comentaré un llibre que considero que ha passat bastant desapercebut i que m'ha sorprès gratament, La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan. És una novel.la en format fix-up, una estratègia narrativa que m'agrada molt, com ja sabeu els habituals. L'he llegit en l'edició en català de Chronos, amb traducció d'Elena Ordeig i amb portada d'Elsa Velasco.

La narració està estructurada en molts relats connectats entre si, amb diversos narradors i múltiples punts de vista, tot presentant una trama distòpica de manual. La història se situa en un futur relativament proper en Ciutat Àpex, ubicada a l'Índia, gestionada i dirigida per l'empresa Bell Corp. Els ciutadans estan ordenats en un rànquing mitjançant una corba de rendiment segons la seva productivitat. Els que estan més amunt de l'escala tenen més privilegis i poden viure en l'entorn virtual que proporciona la ciutat, amb seguretat, ordre, justícia i comoditat, tot i que estan totalment monitorats i controlats. Els que arriben al deu per cent més baix són expulsats de la ciutat i passen a viure en un entorn analògic, cruel, brut i en el que és difícil sobreviure. L'espai virtual i l'espai analògic estan separats per una barrera tecnològica infranquejable, el Meridià Carnàtic, de forma que en pocs metres de distància, els estils de vida són totalment diferents.  

La trama ens presenta diversos personatges dels dos bàndols i ens explica com es va coent una revolució per derrocar aquesta societat tan injusta.

M'ha agradat molt la varietat que presenta la novel.la, tant pel que fa al plantejament dels relats, a les estratègies narratives, als protagonistes i narradors, a la llargada de les històries...  L'autora ens presenta molts aspectes d'aquesta societat que ha imaginat per donar-nos una visió molt global: els infants, les persones grans, les parelles joves, l'oci, el treball, l'educació, els mitjans de comunicació, els esports, els espectacles, les xarxes socials, els que estan a baix i van pujant, els que estan a dalt i pateixen per baixar... Valoro molt positivament el mosaic tan ben conjuntat d'escenes, idees i personatges.

Alguns dels relats són molt interessants, d'altres són més fluixos, però això és normal en un conjunt d'històries com el d'aquest llibre. Em quedo amb la sensació, però, que no funcionarien gaire bé de forma individual, ja que cal conèixer l'ambientació i l'argot per poder entendre'ls i gaudir-los. Hi ha un parell d'excepcions. El relat que m'ha commogut més, Études, protagonitzat per una noia analògica adoptada en el món virtual, i que treballa amb molta intensitat per ser una virtuosa del piano, crec que sí que funcionaria, potser amb alguns retocs. I també el relat El projecte Ser-moticona, força divertit i que tracta sobre una tecnologia que permetria basar la comunicació exclusivament en emoticones, però en aquest cas aquesta història crec que desentona una mica en el conjunt de la novel.la.

M'ha sorprès com l'autora detalla la crueltat de la corporació governant, que actua de forma implacable, utilitzant múltiples mitjans per controlar i manipular els seus habitants, els virtuals i els analògics, fins i tot modificant el seu comportament i pensaments mitjançant substàncies químiques. Alguns dels relats són opressius i angoixants, Orwell els aprovaria. 

És curiós que el mateix llibre tingui dos noms diferents depenent del país on es publiqui. El primer títol va ser Analog/Virtual, però més endavant es va publicar amb el títol amb el qual ha aparegut també en les llibreries catalanes.

En definitiva, una història molt interessant i diversa: distopia, Cyberpunk, revolució, noves tecnologies, sentit de l'humor... i tot en un escenari ben dissenyat i que dona molt joc. Us la recomano sense cap mena de dubtes.  Una altra peça de l'interessant catàleg de Chronos que, en les seves traduccions, acostuma a apostar per autors i autores poc coneguts i ens presenta una gran varietat d'estils i orígens. Continuarem pendents del que publiquin. 

La rueda celeste - Ursula K. Le Guin

Los habituales del blog ya sabéis que mi relación con Ursula K. Le Guin es complicada. De joven, cuando me atraía más la fantasía que la ciencia ficción, empecé los libros de Terramar, pero abandoné la lectura rápidamente: no era mi estilo. De mayor he vuelto a intentarlo en audiolibro, pero sigue sin convencerme este universo, llamadme hereje si queréis.

De hecho, no fue hasta la muerte de la autora en 2018 cuando, viendo las reacciones de muchos compañeros lectores y opinadores, decidí dar una oportunidad a su obra de ciencia ficción, básicamente la que está ubicada en el Ekumen. He leído todas las novelas, algunas en catalán y en castellano, me han gustado mucho, pero ninguna me ha hecho explotar la cabeza y pensar que estaba leyendo una obra imprescindible. 

Hace poco he acabado de leer La Rueda Celeste en la versión en catalán de Duna Llibres con traducción de Anna Llisterri y algo ha hecho clic en mi cerebro. Ahora sí que entiendo todos los abrumadores elogios a la autora que me parecían algo exagerados en su momento. Esta sí que considero que es una historia descomunal con la que he conectado desde el principio. Bien, quizás desde el principio no, los dos primeros capítulos pueden ser ligeramente desalentadores, algo lisérgicos y llenos de nomenclatura científica y acrónimos relacionados con  las fases del sueño. No os asustéis y continuad con la lectura. El libro no va por ahí.

La novela comienza en un futuro distópico en el que el personaje principal, George Orr, consume drogas para evitar soñar, ya que ha descubierto que, en ocasiones, sus sueños alteran parte de la realidad. Sólo él es capaz de detectar que se han producido cambios en la historia, el resto de la gente sigue su vida con normalidad dentro de los nuevos parámetros que él, sin querer, ha establecido en su sueño. Las autoridades le condenan a seguir una terapia con un psiquiatra especializado en el mundo de los sueños, William Haber. Aunque en principio no  le cree, pronto descubrirá que su poder es real e intenta conducirlo y encaminarlo mientras sueña para beneficiar a la humanidad y solucionar parte de sus problemas (hambrunas, guerras, pobreza...). Pero ya sabéis que los sueños son fruto del inconsciente, y controlar el inconsciente es muy complicado y no todo sale como se espera.

Me ha encantado cómo la autora especula con los cambios que puede producir el soñador en la sociedad, rizando el rizo cada vez más, de forma que el lector no puede parar de leer entre un sueño y otro. Es una historia muy adictiva y divertida. No quiero entrar demasiado en detalles, pero el libro destila muy mala leche y un sentido del humor muy negro que no había detectado en otras obras de la autora. También quiero destacar a los personajes y su relación. Uno resignado, sin esperanzas y que se da por vencido. El otro laborioso y con buenas intenciones, pero que en el fondo es un cabronazo. En fin, que me ha sorprendido muy gratamente, y no puedo hacer otra cosa que recomendaros su lectura. Si leéis en catalán os recomiendo sin duda la edición de Duna Llibres. Si queréis leerlo en castellano, Minotauro publicó hace poco una nueva edición con traducción de Miguel Antón.

Buscando información he encontrado que hay un par de películas sobre el libro, una de 1980 y otra de 2002, e incluso una versión en teatro (esta adaptación ya la veo más complicada, sin embargo). No descarto echarles un vistazo durante estas vacaciones de Navidad.

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

El dios de los helechos - Daniel Galera

A veces como lector me muevo por intuiciones, y cuando esto ocurre y el libro que he comprado en un arrebato sin saber nada me gusta mucho, no puedo evitar pensar en aquél que decía que le encantaba que los planes le salieran bien, fumando un puro. Menos mal que dejé de fumar hace muchos años, porque últimamente estoy acertando.

El dios de los helechos, del brasileño Daniel Galera, publicado en castellano por Random House con traducción de Rosa Martínez Alfaro, es un claro ejemplo de esta situación. Lo he leído en la edición en catalán de Males Herbes, pero he decidido hacer esta entrada para aquellos que no podéis leer en catalán, ya que es un libro que vale mucho la pena. Es un tríptico de tres relatos de lectura independiente, de tonos, ritmos y ambientaciones muy distintas, pero con un estilo muy peculiar, elaborado, poético a veces, que me ha convencido totalmente. 

Y eso que el primer relato, que da nombre al libro, es una historia costumbrista, sin ningún matiz de género por ninguna parte, pero que va muy bien para acostumbrarse al estilo del autor. Cuando una pareja debe tener su primer hijo el mismo día de las elecciones del gobierno en su país, Brasil, en las que parece que la extrema derecha ganará de forma clara, tanto uno como otra, en esta ocasión tan especial, se plantean muchas cosas. Es normal en esta situación tener muchas dudas y hacer algunas tonterías, como les ocurre a los protagonistas. No sé si las lectoras femeninas que hayan pasado por un parto pueden sentirse mínimamente reflejadas en lo que explica el autor, yo he empatizado totalmente con el padre. Los que hemos tenido hijos, incluso los más voluntariosos, implicados y motivados, hemos tenido esa sensación de inutilidad y de falta de comprensión de lo que ocurre en el cuerpo femenino en el momento de la verdad.

La segunda historia, Tokio, está ubicada en un futuro más lejano, en el que los efectos del cambio climático son muy evidentes. Es el relato que más me ha gustado, porque está lleno de detalles especulativos muy interesantes, por ejemplo, el protagonista gestiona en su casa una granja acuapónica, y explica algunos detalles sobre ella. Existe una tecnología que escanea el sistema nervioso de una persona y lo almacena en un soporte digital. El proceso provoca que la persona muera y entonces se hace llegar ese soporte físico a una persona de su elección, que debe cuidarlo y conservarlo. La mayor parte de la historia ocurre en sesiones de terapia de la AIPPH (Asociación para la Investigación y la Práctica de las Posthumanidades) donde, personas que han recibido por parte de sus familiares estos soportes digitales llamados pupas, intercambian experiencias y dudas con otros usuarios. Me ha gustado mucho la variedad de tipos de pupas y de reacciones de las personas que deben gestionarlas. No quiero parecer exagerado, pero algunas reflexiones sobre las implicaciones antropológicas, sociológicas y filosóficas de esta nueva tecnología me han parecido al nivel de los relatos de Ken Liu o Ted Chiang, de los que, como los lectores habituales ya sabéis, soy un gran fan.

El tercer relato, Bugonía, está situado en un futuro mucho más lejano y tiene un tono postapocalíptico, de supervivencia y de nueva comunión con la naturaleza, en una mezcla muy interesante de ciencia ficción y fantasía. Narra, desde el punto de vista de una protagonista algo peculiar, el día a día de una comunidad, el Organismo, formada por pocas decenas de seres humanos, cada uno con sus tareas y habilidades, y cómo se relacionan con su ambiente y con su historia. La llegada de una persona de fuera de la comunidad trastocará la paz que había hasta ese momento. Os recomiendo que, si no conocéis el significado del título, no lo busquéis hasta terminar el relato. Una vez finalizado el libro me reafirmo que los relatos son de lectura independiente, pero me planteo si la intención del autor es marcar una posible cronología del futuro de nuestra especie con una visión más bien pesimista (o realista, ya no lo sé …). Lo que sí tengo claro es que no será lo último que leeré de este autor y que os recomiendo el libro encarecidamente.

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.

El volumen del tiempo - Solvej Balle

Descubrí la existencia de El Volumen del tiempo en el Festival 42 de Barcelona viendo la entrevista que Adam Martín le hizo a la autora danesa Solvej Balle. No sé si fue el buen hacer del entrevistador, el entusiasmo con el que habló de la novela,  o lo sencilla, pragmática y simpática que me pareció la autora, pero entre los dos me convencieron y decidí que tenía que echarle un vistazo.

Y lo he hecho, contra mis ignorados principios de no empezar sagas no acabadas, siendo consciente que este es un proyecto que ya tiene cinco novelas publicadas, pero que al final van a ser SIETE... cortitas, eso sí, pero no aprendo.

La protagonista de la novela, Tara Selter, junto a su marido, regentan un negocio de venta de libros antiguos. Viaja a París para comprar algunos libros en una subasta  y  visitar a colegas libreros. El problema es que se despierta en el hotel al día siguiente y continúa siendo el mismo día, el 18 de noviembre. Y este suceso se repite durante muchos días más. Es inevitable pensar en El día de la marmota, referente popular de las historias de personajes atrapados en un bucle temporal, pero el enfoque y el tono de la historia es totalmente diferente.

La primera diferencia es que no se queda en París, sino que viaja de vuelta a su residencia habitual y le explica la situación a su marido, quien, inexplicablemente en mi opinión, la cree a pies juntillas y se convierte en su cómplice, al menos hasta que el día acabe, ya que el día siguiente todo volverá a comenzar. Seguiremos la historia a través de los textos que escribe la protagonista narrando sus ideas, sensaciones e inquietudes, que varían mucho a medida que pasan los días.

La originalidad de la historia se basa en diferentes aspectos. El primero son los detalles cotidianos que permiten a la autora crear una atmosfera reiterativa y algo obsesiva, con unas normas relacionadas con la brecha temporal algo arbitrarias, que la protagonista desconoce y que va descubriendo junto con el lector. Algunas me han dejado pensando un buen rato...

El segundo aspecto es como reacciona la protagonista frente a esta situación. No sé si es debido  a que representa que es una persona metódica e instruida o al origen nórdico de la autora que transmite sus actitudes culturales a su personaje, pero la mayoría de personas a las que conozco estarían varios días en esta situación  gritando, protestando y montando un espectáculo hasta que no llegasen a la etapa de aceptación. La protagonista, en cambio, actúa de una forma muy analítica y científica, excesiva en algunos momentos, con una actitud sosegada y tranquila en la que la procesión va por dentro. Esto en el norte de Francia cuela, en un ambiente mediterráneo, creo que no.

Me ha sorprendido la elección del título que ha decidido la editorial Anagrama, tanto para la edición en castellano (con traducción de Victoria Alonso), como en la edición en catalán (con traducción de Maria Rosich). Buscando portadas para ilustrar esta entrada vi que muchas ediciones en otros países traducían el título como Sobre el cálculo del volumen. De hecho, en goodreads se puede encontrar una portada de la versión española con esta traducción. He preguntado al señor google y esta es literalmente la traducción del título en danés.  Una vez terminada la novela, he de reconocer que ambos títulos son enigmáticos para mí y dan poca información sobre lo que se cuenta en la trama, pero como es la primera novela de siete programadas, y todas llevan el mismo título... tendremos que esperar. 

En fin, que la historia tiene suficientes puntos originales (y un final un poco abrupto e intrigante) para que mi interés en la saga se mantenga alto, y por eso seguramente sus continuaciones aparecerán por aquí.

Trilogia de la Terra Fragmentada - N.K. Jemisin

Els tres llibres que formen la fantàstica Trilogia de la Terra fragmentada de N.K. Jemisin van aconseguir guanyar el premi Hugo a la millor novel·la en tres anys consecutius, un fet insòlit fins al moment. Els vaig llegir fa uns anys, i ara que Mai Més ha acabat de publicar-los en català amb traducció de Blanca Busquets i portades d'Ignasi Font he aprofitat per tornar a llegir aquesta saga tan especial.

El que més m'ha agradat és l'escenari que ha creat Jemisin. La Quietud és un món sotmès a impressionants forces tectòniques que provoquen molt sovint fenòmens geològics catastròfics que generen les Estacions, períodes d'escassetat en què cada comunitat ha de sobreviure de manera independent, sense cap estat centralitzat. Gran part de la cultura d'aquest món està basada en aquesta supervivència, i fins i tot existeixen rols específics, consells i procediments establerts per actuar ràpidament i amb eficàcia en aquest tipus de situacions. La primera novel·la s'inicia en el començament d'una d'aquestes estacions.

Alguns dels habitants d'aquest món, els Orogèns (o Orogrates, en despectiu), tenen la capacitat de percebre, manipular i modificar les forces tectòniques. Els seus poders generen terror en la població normal, i la seva existència només és permesa si estan sotmesos i controlats. L'autora aconsegueix reproduir amb encert i detall una situació molt depriment de discriminació racial i segregació causada per la por. La història dels orogèns acaba provocant empatia i que el lector prengui partit clarament per un dels bàndols.

La forma en què es desenvolupen els poders dels orogèns, com s'utilitzen, contraresten i evolucionen m'ha recordat molt a alguns dels sistemes de màgia que fa servir Sanderson en les seves novel·les, tot i que Jemisin té l'originalitat d'utilitzar la geologia com a recurs i fonament, una disciplina habitualment oblidada en les novel·les de ciència-ficció i fantasia. Tot i que considero que la primera novel.la és bàsicament de fantasia, a mesura que avança la saga apareixen alguns aspectes de ciència-ficció i d'història postapocalíptica que produeixen una barreja molt interessant. L'escenari és relativament complex i amb nomenclatura específica, per això a les pàgines finals de la novel·la trobareu un apèndix amb un glossari per ajudar a l'ambientació. A mi aquestes coses m'agraden, però el primer cop que la vaig llegir recordo que vaig descobrir-lo al final, i no el vaig trobar necessari. Però valoro molt la dedicació de crear un escenari tan complex i interessant.

Un altre dels aspectes destacables de la saga és la sexualitat dels personatges. L'homosexualitat, bisexualitat, transsexualitat i asexualitat són tractades com a aspectes habituals i quotidians, de manera que trobar un personatge masculí heterosexual (predominants fins fa poc en la immensa majoria de novel·les de gènere) és molt difícil en aquesta història. Les novel·les es divideixen en diverses trames principals (protagonitzades gairebé totes per dones, fet poc habitual també), amb la peculiaritat que una d'elles està narrada en segona persona, mentre que la resta en tercera persona. En un principi em va descol·locar una mica, però un cop acabada la novel·la li trobo el sentit a aquesta estratègia narrativa i considero que és un punt més d'originalitat a afegir als elogis.

La cinquena estació, el primer volum, em va sorprendre gratament a diversos nivells. La considero una novel·la de fantasia molt original i innovadora, tant pel seu contingut com per l'estructura narrativa. Em va agradar l'estil (amb molta importància de les frases curtes i contundents), la trama, l'ambientació, la crítica social i crec que alguns personatges són memorables (encara que l'autora els tracti realment malament, sense concessions). També em va sorprendre, com he comentat amb anterioritat, l'ús de la segona persona quan narra les aventures d'un dels personatges principals, Essun. Aquesta opció és arriscada, de vegades descol·loca el lector, però queda justificada un cop has acabat la saga i, vist amb aquesta perspectiva, crec que també és un encert. És d'aquelles novel·les que les acabes i et quedes amb la sensació que has llegit una cosa important i que marcarà un punt d'inflexió en el gènere. 

En el segon volum, El Portal dels Obeliscos, les sorpreses són menors, el lector ja està familiaritzat amb l'estil de l'autora i domina l'ambientació. El detall que caracteritza aquest segon llibre és que comencen a entreveure's alguns aspectes més relacionats amb la ciència-ficció que amb la fantasia, que tenen a veure amb el passat del món en què es localitza l'acció i que em van deixar molt intrigat. La tercera novel.la, El cel de pedra, tanca la història dels personatges, els fa coincidir a tots (per fi) i explica l'origen de la situació que origina la història.  Precisament aquesta explicació és el motiu principal pel qual el final de la saga no m'hagi convençut del tot.. L'origen dels obeliscs, l'orogènia, els enigmàtics menjapedres, els guardians del fulcre... algunes de les explicacions sí que m'han agradat, però el conjunt general no. La barreja final de ciència-ficció i fantasia no m'ha acabat de convèncer, tot i que va despertar molt el meu interès en el segon volum. Em resulta més creïble i coherent la trama de la primera novel·la en la qual tot tenia un cert toc màgic.

                    

És una llàstima que després d'haver gaudit tant del camí, el tram final no m'hagi acabat de deixar satisfet, però seria injust oblidar el que he gaudit durant el viatge. Tinc clar que aquesta lleu decepció és una valoració molt personal, i provoca que la meva nota final no sigui d'excel·lent, però sí de notable alt, per això us recomano la lectura de la saga sense cap dubte. 

Tres historias cortas de Beatriz Alcaná

No había leído nada de Beatriz Alcaná hasta hace pocos días. Me llamó la atención que estuviera nominada a los Ignotus tanto en novela como en novela corta, aunque, francamente, cada vez soy más escéptico con los premios populares. Después descubrí que también había ganado el premio Kelvin 505 y un segundo premio en el Alberto Magno. Pero lo que finalmente me decidió a leer su obra fueron las valoraciones positivas de gente de cuyo criterio me fío y acostumbro a compartir. Antes de ponerme con sus últimas novelas Teseo en Llamas y Un círculo completo decidí probar con las novelas cortas que están disponibles en la plataforma Lektu. He descubierto a una autora que domina varios registros, géneros y estrategias narrativas, con un uso muy cuidado del lenguaje y que tiene la capacidad de ambientar al lector en escenarios muy interesantes en pocas páginas. No puedo hacer más que recomendaros la lectura de las tres historias que comentaré brevemente a continuación.

Spolia está situada en un escenario futuro post cambio climático, con algunos toques steam-punk. La geografía del planeta es muy diferente a la que conocemos, y los seres humanos habitan, sobre todo, las latitudes más altas de nuestro planeta, donde los efectos del cambio climático se notan menos. 

Seguiremos la historia a través del diario personal de un integrante de segunda categoría de una delegación diplomática de la Antártica Occidental (la cual ya no presenta la capa de hielo), cuya misión es establecer un acuerdo económico con las provincias libres de Eurasia, que ahora tiene un paisaje desértico. 

El hecho de no participar directamente en las conversaciones le permite conocer a algunos de los habitantes de la región y confraternizar con otros miembros de la expedición, hasta que debe enfrentarse a un dilema que cambiará para siempre su vida y la de los habitantes del planeta.

El escenario y los protagonistas piden a gritos muchas más historias situadas en este universo. Espero poder leerlas.

Echidna tiene un tono muy diferente. Se podría definir como una mezcla de novela histórica de expediciones navales de mediados del siglo XIX con una historia de terror con tintes Lovecraftianos.

Seguiremos los viajes de la HMS Echidna, una nave que lleva a cabo una misión científica. Pasarán el invierno en Tasmania, donde el doctor de la nave conoce de su juventud a la mujer del gobernador de la Isla. Esta le pone en conocimiento de los extraños delirios que sufre su ahijada, que asegura recibir mensajes de seres que habitan las profundidades oceánicas.

Me ha gustado mucho la estrategia narrativa, en la que utiliza diversos narradores para seguir la historia, utilizando cartas y diarios personales. Las escenas finales son trepidantes y la conclusión me ha dejado con mal cuerpo, pero satisfecho. 

El final de Diecisete fiambres también me ha dejado satisfecho, pero por otros motivos.

Es un relato excelente de realismo mágico  de infamia y venganza, oscuro y con muy mala leche, narrado a través de pequeños capítulos, muy cortos.

La historia está basada en la familia de los Malamata, los caciques de la comarca, que se dedican al comercio de la carne de cerdo. Las nuevas generaciones de la familia no tienen suficiente con los beneficios del negocio y, puestos a traficar con carne, deciden también traficar con mujeres en un prostíbulo de mala muerte.  Pero a todo cerdo, o comerciante de cerdos, les llega su San Martín.

En fin, que he descubierto una nueva voz muy interesante a la que voy a seguir en su trayectoria, que promete. Me llama mucho su última historia sobre viajes en el tiempo, Un círculo completo, publicado por la editorial Premium. Estoy seguro de que pronto aparecerá por aquí.

Houston, Houston, ens rebeu? - Alice B. Sheldon

Fa uns mesos que estic "renovant" la meva biblioteca, canviant llibres pels quals no sentia gaire estima per llibres antics de ciència-ficció que fa temps que em feia molta gràcia tenir. He adquirit molts llibres d'autors clàssics anglosaxons com Asimov, Silverberg, Clarke, Farmer, Heinlein, Varley, Haldeman, Simak, Resnik... però m'ha costat molt trobar llibres escrits per dones de les editorials que busco i podríem dir (va, acceptem-ho) que col·lecciono. Le Guin, Butler (de les quals ja en tinc molts llibres), Julian May, Joana Russ i poques més.

Alice B. Sheldon també està en aquesta llista, per això,  quan vaig saber que Duna Llibres publicava la seva novel.la breu Houston, Houston, ens rebeu?,  la vaig ficar ràpidament a dalt de tot de la pila de lectura. El traductor és Ernest Riera i la portada l'ha feta Ricard Efa. 

Alice B. Sheldon fou una prolífica escriptora nord-americana que va guanyar molts dels grans premis per la seva narrativa breu, tot i que no amb el seu nom, ja que escrivia amb el pseudònim James Triptree Jr. Té una biografia ben curiosa que implica molts viatges arreu del món i la pertinença a l'exèrcit nord-americà i la CIA

La novel·la m'ha encantat, se m'ha fet molt curta i l'he devorat en una tarda. Us la recomano sense cap mena de dubte. Tot i això, us diria que hi entreu sense llegir la contraportada, ja que dona massa informació i revela fets importants de la trama (gràcies per l'advertència Eloi Puig!).

La Sunbird és una nau tripulada per tres astronautes de la NASA que té la missió d'orbitar al voltant del Sol per recollir informació sobre la nostra estrella. Una tempesta solar inesperada els afecta, avaria part de la nau i els trau de l'òrbita prevista. Truquen al control de Terra de Houston, però ningú respon, fins que una nau desconeguda es posa en contacte amb ells i els rescata.

La major part dels tripulants de la nova nau són dones, així com les persones del control de Terra que les monitoritza. 

Aviat descobreixen que moltes coses no encaixen i que han viatjat al futur, gairebé tres-cents anys després de la seva partida. Gran part de la gràcia de la novel·la és com van deduint i descobrint quins són els successos més importants que han passat al nostre planeta, que les seves rescatadores amaguen, i com funciona la societat humana actual. No vull entrar en més detalls per no arruïnar-vos l'experiència. Només us puc dir que m'hagués agradat llegir molt més sobre aquest escenari que proposa l'autora, se m'ha fet curta la història.

La novel·la ha envellit molt bé, la temàtica és ben actual. Tot i que és força trist el tractament que rebem els homes, com ens retrata, com ens relacionem entre nosaltres i amb el gènere femení i com actuem quan perdem el control. Fa que pensar que algunes de les situacions reflectides en la novel·la surtin molt sovint en els titulars de les notícies cinquanta anys després.

Deixant de banda l'especulació social i la crítica feminista, en la novel·la també hi ha algunes especulacions científiques que m'han agradat força, no voldria pas que passessin desapercebudes. De fet, ara que estic llegint molts clàssics, descobreixo detalls, idees, trames que he llegit amb anterioritat, però en novel·les més modernes. Considero que aquesta és una obra seminal, i molt important.

En definitiva, una història sorprenent, plena de crítica social i especulació científica molt interessant. Té un ritme i un plantejament narratiu que provoca que es llegeixi en molt poc temps, i que et quedis amb ganes de més. Totalment recomanable.

Tot i que la portada és lluent com moltes de Duna LLibres, el llibre segueix el disseny de la col·lecció Trantor d'una altra editorial, Chronos, ja que aviat publicaran la novel·la Up the walls of the world, de la mateixa autora. M'agraden molt aquest tipus de detalls. Compten amb un lector interessat.

Fins on ens elevem en la foscor - Sequoia Nagamatsu

ADVERTIMENT SANITARI: Producte no recomanat per a persones que estiguin en un moment baix d'ànim. Pot agreujar els símptomes. Usar amb moderació; pot generar addicció.

Fins on ens elevem en la foscor, de Sequoia Nagamatsu és un d'aquells llibres que al principi em va cridar l'atenció pel motiu més ximple del món: el nom de l' autor. I fixeu-vos si anava despistat que em pensava que ho havia escrit una dona. Imagineu-vos la meva cara en veure que l'autor era un senyor asiàtic amb barba i ulleres, cara rodona i front abundant. Tinc algunes fotos de jove en què ens assemblem força...

També esperava una novel·la i he trobat una col·lecció de relats estil fix-up, sort que és una de les estratègies narratives que més m'agrada.

En fi... que el fet que jo estigui dispers no ens faci perdre la perspectiva. És una obra fantàstica, totalment recomanable i en la qual he gaudit/patit de cadascun dels seus relats, molt variats tant en plantejament com en estructura. En català l'ha publicat Sembra llibres amb traducció d'Edgar Cotes i portada de Ricard Efa.

La premissa principal de la trama és que els membres d'una expedició científica que està estudiant el desglaç del permafrost descobreixen el cadàver d'una nena que va viure milers d'anys enrere. El patogen que va provocar la seva mort continua actiu i contagia els membres de l'expedició primer i, a la llarga, tot el planeta. A través de la visió dels protagonistes dels relats descobrirem els mecanismes que la societat ha d'adoptar per fer suport als supervivents davant la pèrdua de tants i tants éssers humans. El to general dels relats és de tristesa i desesperació. Amb molta varietat a les trames i als plantejaments, però gairebé totes són històries amargues, desoladores i alguna (una sobre un parc d'atraccions) m'ha deixat realment aixafat. És el gènere diametralment oposat a l'hopepunk, he d'esbrinar si té un nom.

Tot i que moltes de les històries podrien funcionar de forma independent, estan clarament relacionades i formen un conjunt. Algunes relacions són evidents, però d'altres són més subtils. És per això que, encara que tanta tristesa pot arribar a saturar i que podeu tenir la temptació d'espaiar la lectura, la meva recomanació és que llegiu els relats tots seguits, sense intercalar altres lectures i respectant l'ordre.

És una de les col·leccions de relats que més m'han sorprès en els darrers temps. M'ha agradat com gestiona l'efecte de la pandèmia sobre la tecnologia: passen diverses dècades entre els relats, però el dia a dia dels personatges tampoc no és tan diferent del nostre. M'ha desconcertat la poca informació que proporciona sobre l'acció del virus en l'ésser humà: unes vegades afecta uns òrgans, altres vegades uns altres, de forma lenta, de forma devastadora, afecta els nostres paràsits... com a biòleg m'ha deixat amb ganes de saber més d'aquest aspecte i descobrir a què és deguda tanta variabilitat.

Tot i això, si he de destacar algun aspecte, seria la varietat a les trames i en les situacions que presenten els relats: viatges espacials, modificacions genètiques, realitat virtual, alguns de to costumista... i sempre en un escenari marcat pels efectes devastadors del canvi climàtic .

No vull entrar en més detalls de les trames per no arruïnar la vostra experiència. Només puc dir que us recomano la lectura sense cap mena de dubte (sempre que no estigueu baixos d'ànim). És una experiència gratificant, una nova veu molt interessant a qui seguiré en la seva trajectòria. 

Al final de la oscuridad - Sequoia Nagamatsu

ADVERTENCIA SANITARIA: Producto no recomendado para personas que estén en un momento bajo de ánimo. Puede agravar los síntomas. Usar con moderación; puede generar adicción. 

Al final de la oscuridad, de Sequoia Nagamatsu es uno de esos libros que en un principio llamó mi atención por el motivo más tonto del mundo: el nombre de su autor. Y fijaos si iba despistado que me pensaba que lo había escrito una mujer. Imaginaos mi cara al ver que  el autor era un señor asiático con barba y gafas, cara redonda y frente abundante. Tengo algunas fotos de joven en las que nos parecemos bastante... 

También esperaba una novela y me he encontrado con una colección de relatos estilo fix-up, suerte que es una de las estrategias narrativas que más me gusta.

En fin... que mi despiste no nos haga perder la perspectiva. Es una obra fantástica, totalmente recomendable y en la que he gozado/sufrido de cada uno de sus relatos, muy variados tanto en planteamiento como en estructura. En castellano la ha publicado Nocturna Ediciones con traducción de Ainize Salaberri.

La premisa principal de la trama es que los miembros de una expedición científica que está estudiando el deshielo del permafrost descubren el cadáver de una niña de miles de años de edad. El patógeno que provocó su muerte sigue activo y contagia a los miembros de la expedición y, a la larga, a todo el planeta. A través de la visión de los protagonistas de los relatos descubriremos los mecanismos que la sociedad debe adoptar para hacer llevadera para los supervivientes la pérdida de tantos seres humanos. El tono general de los relatos es de tristeza y desesperación. Con mucha variedad en las tramas y los planteamientos, pero son historias tristes, desoladoras y alguna (una sobre un parque de atracciones) me ha dejado realmente chafado. Es el género diametralmente opuesto al hopepunk, tengo que averiguar si tiene un nombre. 

Aunque muchas de las historias podrían funcionar de forma independiente, están claramente relacionadas y forman un conjunto. Algunas relaciones son evidentes, pero otras son más sutiles. Es por eso que, aunque tanta tristeza puede llegar a saturar, mi recomendación es que leáis los relatos todos seguidos sin intercalar otras lecturas y respetando el orden.

Es una de las colecciones de relatos que más me han sorprendido en los últimos tiempos. Me ha gustado como gestiona el efecto de la pandemia sobre la tecnología: pasan varias décadas entre los relatos, pero el día a día de los personajes tampoco no es tan diferente al nuestro. Me ha desconcertado la poca información que proporciona sobre la acción del virus en el ser humano: unas veces afecta unos órganos,  otras veces a otros, de forma lenta, de forma devastadora, afecta a nuestros parásitos... como biólogo me ha dejado con ganas de saber más de este aspecto y descubrir a que es debida tanta variabilidad.

Aunque si debo destacar algún aspecto sería la variedad en las tramas y en las situaciones que presentan los relatos: viajes espaciales, modificaciones genéticas, realidad virtual, algunos de tono costumbrista... y siempre en un escenario marcado por los efectos devastadores del cambio climático.
No quiero entrar en detalles de las tramas para no arruinar vuestra experiencia. Solo puedo decir que os recomiendo la lectura sin ningún género de duda (siempre que no estéis bajos de ánimo). Es una experiencia gratificante, una nueva voz muy interesante a la que seguiré en su trayectoria. Los lectores en catalán podréis elegir en que idioma leer el libro, ya que en breve la editorial Sembra llibres la va a publicar en catalán.

Trilogía de la Fundació - Isaac Asimov

Em fa molta il·lusió que Isaac Asimov aparegui per primera vegada en el blog. He esperat que la trilogia de La Fundació estigués tota publicada en l'edició de  Duna Llibres, amb  traducció d'Octavi Gil i unes portades espectaculars de Guillem H. Pungiluppi, per llegir-les un altre cop en català, com la primera vegada que la vaig llegir fa molts anys en l'edició de Pleniluni que vaig trobar en la biblioteca  del poble. 

És la saga de ciència-ficció de la qual en tinc més versions en format físic. En un principi de forma involuntària, però després de manera conscient, he anat fent una col·lecció d'aquesta saga i les seves seqüeles i preqüeles en llibreries de vell i plataformes de llibres de segona mà. 

Ens situem en un futur llunyà on la humanitat ha conquerit la galàxia i està organitzada políticament en forma d' imperi, la capital del qual és el planeta Trantor. Tal com ha passat amb molts imperis de la nostra història, com més gran es fa i més lluny de la metròpoli visquin els seus habitants, més fàcil és que pugui caure. Un científic de Trantor, Hari Seldon, prediu gràcies a la ciència de la psicohistòria la caiguda de l'Imperi i la decadència de la civilització humana. Incapaç d'aturar la inèrcia de la davallada de la seva civilització, organitza un pla perquè la decadència de la humanitat duri el menys possible fins que torni a ressorgir una nova civilització que pugui governar de nou tota la galàxia. Per fer-ho crea La Fundació, una associació de científics que recopila tot el coneixement de la humanitat en una enciclopèdia galàctica, tot i que aquesta només és la part visible del projecte.

És una història escrita fa molts anys i la primera pregunta que pot venir al cap en productes d'aquest estil és: Ha envellit bé? En alguns moments de la trama sí, en altres, no tant. Tot i que a vegades té un cert to innocent, s'ha de reconèixer que  hi ha grans hits que altres autors han utilitzat en obres posteriors: el planeta capital cobert totalment d'estructures metàl·liques, el concepte de psicohistòria, el plantejament de la fundació com a eina per modificar la història, l'aparició d'un mutant (el mul, un personatge ben curiós...), o el plantejament de l'economia i la religió com a base per mantenir la dominació de les societats planetàries.

També té alguns punts que no m'han convençut, com ara algunes de les resolucions dels relats, o la ràpida caiguda cultural de molts dels planetes que va molt bé per donar ales  a la història, però és poc creïble en aquesta ambientació. Igualment trobo curiós que, tot i que la psicohistòria sigui una ciència que es basa en l'estudi del comportament de grans poblacions, siguin les accions individuals de molts dels protagonistes la que acaben provocant que les prediccions de Hari Seldon es compleixin. Així mateix, també em sorprèn la decisió que els únics éssers conscients  i intel·ligents de la galàxia en aquesta ambientació siguem nosaltres. Sembla que Asimov no va tenir bones experiències amb la temàtica dels alienígenes i és de les poques temàtiques típiques de la ciència-ficció sobre les quals no especula en les seves grans obres.

No espereu pas tampoc ciència-ficció d'acció i aventura. Les trames s'expliquen sobretot a partir del diàleg entre els protagonistes en un format típic de les novel·les de detectius. L'acció té lloc en molts planetes diferents de la galàxia, però l'ambientació no és pas un dels aspectes als quals Asimov va donar més importància en aquesta història i tots semblen ben bé iguals.

Per acabar, vull trencar una llança a favor d'Asimov davant alguns comentaris que tracten la seva obra de masclista i misògina per no donar massa veu a les dones. És cert que en el primer llibre no apareix ni una sola dona mencionada i es fa estrany, però a mesura que la història avança ha anat introduint personatges femenins amb molta rellevància en la trama. Sentir cert tipus de comentaris sobre un autor que ha creat un personatge tan important com Susan Calvin, per exemple, se'm fa estrany.  Tampoc apareixen personatges de color ni d'ètnies diferents (o almenys no estan descrits clarament com a tals i jo sempre me'ls he imaginat ben blancs) i ja no parlem de diversitat sexual... cada època té el seu context i el seu marc de referència i crec que l'hem d'analitzar a partir d'aquests. Ara sembla que si un producte no compta amb tota la varietat possible és poc inclusiu. Entre poc i massa, que diria la meva àvia. 

En fi, que us recomano sense dubtes la seva lectura, però sent conscients que és un clàssic escrit fa més de 70 anys i tot i que alguns aspectes de la trama  grinyolarien en un producte actual, en el seu temps va tenir molt mèrit i va influir en moltes obres posteriors del gènere.

Que tornin a estar disponibles els tres llibres en català pels nous lectors en aquesta edició tan espectacular em fa molt content. Espero que l'editorial pugui publicar  altres grans novel·les o col·leccions de relats del mestre (lògicament la meva proposta és Jo, Robot ).