Dunes Blanques - Jordi de Manuel

Els habituals del blog ja sabeu que segueixo molt l'obra de Jordi de Manuel i que els seus llibres apareixen sovint per aquí. Més d'un cop l'autor m'havia recomanat que llegís la primera novel.la protagonitzada per en Marc Sergiot, L'olor de la pluja, però, tot i que he llegit altres novel·les posteriors, no vaig trobar mai el moment.

És per això que no sabia que L'olor de la pluja, tot i ser la primera novel.la amb aquest protagonista, és la darrera en la línia cronològica interna de la saga, i que totes les altres són anteriors. 

Jordi de Manuel ha volgut tancar el cicle de les històries d'aquest protagonista amb el llibre Dunes blanques, que juga amb els títols de moltes altres novel·les del cicle com Mans negres, Cels taronges, o Foc verd (aquests jocs lingüístics són típics de l'obra de l'autor), i que inclou una versió lleugerament modificada de L'olor de la pluja, i dues novel·les breus que ajuden a tancar el cas i funcionen com a epíleg, L'estany negre i El despertar.

L'escenari em sembla molt interessant, una Barcelona del futur (quan va ser escrita la novel.la, ara ja no), amb canvis polítics i arquitectònics importants, que ha de fer front a una arribada massiva de refugiats climàtics interns per culpa d'un període molt prolongat de sequera. La mort d'un científic israelià en circumstàncies molt estranyes desencadena una investigació emocionant i plena d'intriga.

És una història coral. A més del protagonista oficial del cicle d'aquestes novel·les, en Marc Sergiot, i alguns dels seus companys del cos policial, trobem el punt de vista d'una família de refugiats, amb els que coneixem les penúries i el racionament d'aigua que es viu en els camps d'acollida, i el dels científics que investiguen les causes d'aquesta sequera.

Us pot semblar estrany que una novel.la negra aparegui en aquest blog especialitzat en ciència-ficció i fantasia, però és que aquesta història és una barreja de gèneres molt interessant en la que Jordi de Manuel és especialista. És cert que la investigació criminal té un pes molt important en la trama, però també és rellevant l'especulació científica, que resulta coherent pels que tenim més coneixements d'aquest tema, però és senzilla per no desencoratjar a lectors no tan experts. I també té un lleuger to d'ucronia en l'ambientació social i política, que dona molt joc en la narració. 

La resolució de la primera novel.la és satisfactòria, però les dues novel·les breus que l'acompanyen ajuden a tancar del tot el cas i l'escenari plantejat. M'estimo més no dir gran cosa de la seva trama per evitar espatllar algunes sorpreses.

Tot i això, hi ha un detall que sí que vull comentar. Molts dels llibres del Jordi de Manuel es caracteritzen per un to pessimista. Només cal pensar en les seves històries del cicle del cometa, en les quals presenta un escenari on la supervivència de la humanitat serà molt difícil. O una de les seves darreres històries, Àcars, on hem de patir els problemes d'una plaga d'aquests petits aràcnids. O, sense anar més lluny, les penúries que han de passar els personatges de L'olor de la pluja per poder sobreviure a les conseqüències de la sequera. És per això que m'ha sorprès un cert to optimista en aquestes dues històries que fan d'epíleg. No molt exagerat, però sí que es nota un canvi de tendència. Potser l'autor veu les coses d'una altra manera, ara que ja fa un temps que està jubilat.

En fi, un llibre molt interessant que, tot i ser una novel.la negra, té un rerefons especulatiu que m'ha agradat força. Us la recomano sense cap mena de dubte.

La estrella cae, la Tierra llora - Alfredo Álamo

Uno de los libros que más me ha llamado la atención en los últimos años es el conjunto de relatos La vieja sangre, de Alfredo Álamo, publicado por Orciny press. Creo que es una lástima que una historia tan atractiva y fascinante haya tenido tan poca repercusión a nivel mediático y en los premios literarios. 

Todas las historias de este libro transcurren en el barrio del Cabañal de la ciudad de Valencia, donde se mezclan los drogadictos, los hípsters, los turistas y los viejos habitantes, miembros de la vieja sangre, conocedores de la antigua magia y de los ritos que rigen los intercambios, el trato justo, justiprecio. Las reglas del lugar, su geografía, habitantes y características van apareciendo poco a poco a nivel que el lector avanza en las historias,  creando un escenario de fantasía urbana oscura fascinante, rico y lleno de buenas ideas que no tiene nada que envidiar a algunos de los mundos creados por Gaiman, Moore o Mieville y que recuerdas a menudo mucho tiempo después de la primera lectura con apreciación (y una cierta envidia) de la inventiva del autor. 

Todo reino necesita unos gobernantes, y el rey y la reina del barrio (un gitanillo chulito y una paya adolescente que no conoce muy bien las normas del lugar) aparecen en varios de los relatos, ya sea como protagonistas principales o de forma tangencial. Aunque lo que más me cautivó fueron algunos personajes secundarios muy poderosos que aparecen en alguna de las historias, como el Fenicio, el Chatarrero o el Señor de las palomas.

Cuando me enteré de que Alfredo Álamo iba a publicar una segunda colección de relatos situados en este mismo escenario, La estrella cae, la Tierra llora, en la editorial La Magnífica, pasó rápidamente a la cima de la pila de lecturas. Debo reconocer que tenía ciertas dudas antes de empezar el libro, ya que las expectativas estaban muy altas: ¿Mantendría la frescura?, ¿Serían repetitivas las historias, dado que, en el fondo, el escenario es un barrio de Valencia y da para lo que da?, ¿Darían más juego los personajes?... Si compartís estas dudas, estad tranquilos. No es tan sorprendente como La vieja sangre, porque ya conocemos el escenario, las normas y los personajes, pero mantiene el interés, el ritmo, las sorpresas y algunas de las historias son incluso mejores que las de la primera colección. El primer relato ya marca la tendencia, una historia adrenalínica y con mucho ritmo en el que el Rey tiene que marcar territorio y mostrar sus poderes. Los relatos de este segundo libro son un poco más oscuros, si cabe, y más conectados entre ellos que los del primero, se complementan más y están más conjuntados.

Si tengo algo que criticar es la poca presencia de los grandes personajes poderosos del barrio que tanto me habían intrigado. En cambio, aparece otro miembro de su calaña, el Cartógrafo, que da mucho juego. Me ha sorprendido también que un personaje muy secundario del primer volumen tenga tanto protagonismo en esta segunda antología. Dionisio, el que va a su bola, ánima libre y anárquica del barrio, con intereses y objetivos ocultos y que rivaliza con el rey del barrio en muchos momentos.

También quiero destacar que Alfredo Álamo ha abierto el abanico de personajes para evitar algunas redundancias y abrir puntos de vista, de forma que los adolescentes, los niños  e incluso los animales (aparte de las ratas, personajes claves de toda la trama), aparecen como narradores de alguna de las historias. 

En fin, que La estrella cae, la Tierra llora me ha encantado de la misma manera que me encantó en su momento La vieja sangre. No puedo hacer más que recomendaros su lectura sin ningún tipo de duda y, si me permitís, con mucha insistencia. Creo que el barrio se le va a quedar pequeño para los personajes y las historias que está tejiendo este fantástico escritor, pero, tal y como el mismo autor comenta, este barrio es un pozo de sorpresas. No dudéis en visitarlo.

Si no os he convencido con esta entrada tan elogiosa, os recomiendo que escuchéis los relatos Gólem y Desahucio, publicados en el podcast Noviembre Nocturno, con permiso del autor. Estoy seguro que despertaran vuestra curiosidad por este fascinante universo. Continuaremos pendientes de lo que publique este autor.