Uns
Déus ferotges és, per una banda, una novel.la de viatges escrita en primera
persona i ubicada en el món medieval i, també, una història que recull petits
contes i llegendes que donen un ritme molt interessant a la lectura. Com vas
planificar la història? Primer tenia més pes un dels dos aspectes i després vas
afegir l’altre, o des d’un inici aquesta era l’estructura que buscaves?
La
història va tenir una planificació força caòtica, si és que en va tenir. Jo fa
molt temps que escric. Tinc coses al calaix, idees, esborranys. Tot i que totes
aquestes històries participen d’una mateixa idea global (aquesta mitologia de
ressons lovecraftians basada en un déu central, ma-galagh) eren això, històries
fragmentàries, relats independents. A l’hora de provar d’unir-los en una
novel·la em feia falta trobar la manera que aquestes veus independents una al
costat de l’altra sonessin de manera harmònica. Això va venir del llibre de Poe
que et deia abans pel que fa als elements ficcionals i del gènere de les rihla pel que fa a la vessant històrica.
Les rihla eren llibres de viatge fets
per pelegrins que anaven de la Península a la Meca i consignaven en aquests
seus llibres tot els que els passava, els llocs que visitaven, qui coneixien…
són una font d’informació extraordinària. I estan escrits en una vivíssima
primera persona, que em va donar el punt de vista ideal per al meu
protagonista. Un cop vaig trobar gràcies a tot això el to de la novel·la, tots
els fragments van encaixar i ja no eren contes independents, sinó que eren
parts d’una història més gran. I només vaig haver de deixar-me dur.
Les
llegendes que expliquen alguns dels personatges de la novel.la són totes de
creació pròpia o estan basades en altres històries populars?
El llibre
juga a confondre el lector i el recurs del narrador poc fiable em seduïa. De la
mateixa manera que el narrador és un mentider, un trampós i algú amb el cap ple
de pardals, l’autor, jo, he jugat a despistar el lector. Així, si bé hi ha
llegendes i històries que apareixen intercalades a la història que són invenció
meva (o almenys això crec, tot i que el subconscient et juga a vegades males
passades) d’altres estan inspirades en diverses mitologies, ja no únicament
l’àrab, sinó la nòrdica o l’oriental o d’altres. Això sí, convenientment
disfressades. El llibre està escrit com a homenatge a la literatura que m’ha
fet feliç com a lector.
M’ha
sorprès la tria de l’època temporal i de l’ambientació en un lector
“especialista” en ciència-ficció i fantasia. Em fa pensar que la tasca de
preparació i documentació ha estat feixuga. És així?
Diuen que
s’ha d’escriure del que coneixes. Jo, a part d’aficionat a la ciència-ficció i
la fantasia, m’he dedicat molts anys a estudiar literatura medieval i moderna i,
per tant, la conec una mica. Les rihla
no, això ho vaig descobrir força després, però no ha estat una tasca feixuga.
Sí que m’ha dut un temps, però m’ho he passat molt bé llegint sobre Ibn Yubair
o Ibn Batuta. I he après moltíssimes coses! Per això, i pel tipus d’història
que volia escriure, em va semblar que era la millor època. Situar-la avui dia
era impossible: amb els GPS i Google Maps i els satèl·lits espia d’Elon Musk ja
no hi ha misteri, al món. Ningú s’escapa al Gran Germà. En canvi, a l’edat
mitjana, amb un món molt més petit i amb tant per descobrir, tot era possible.
Només cal agafar un mapa de l’època i xalar veient com dibuixaven l’Àsia. No en
tenien ni idea i s’inventaven la major part de les coses. Quan no sabien què hi
havia en un lloc, “hic sunt dracones” o quan ningú havia explorat una terra
simplement era “terra ignota”. Això és meravellós per a l’escriptor. És terreny
adobat per a la fantasia. En aquest sentit, un llibre que he tingut molt
present a l’hora d’escriure el meu va ser el Baudolino d’Umberto Eco. La novel·la jugava molt bé a mostrar tot
això: el mite de la terra del Preste Joan, els homes que caminen de caps per
avall, els que viuen penjats dels arbres… Avui dia la tecnologia ens ho ha fet
tot més fàcil, però ho ha fet més avorrit; al segle XXI costa molt creure que
al món encara hi ha lloc per a la màgia.
Com ja
has comentat, en la novel.la hi ha referències molt clares a l’obra de
Lovecraft i Poe que fins i tot un profà com jo ha estat capaç de detectar. N’hi
ha a altres autors que se m’hagin pogut escapar? ( a més de la de Baudolino,
que ara que ho dius, me la va evocar en algun moment) Quines altres obres
literàries diries que han influït en l’escriptura dels Déus ferotges?
El llibre
està concebut com un homenatge a la literatura que per a mi ha estat important.
Sobretot la fantàstica i la relacionada amb els viatges. Ja les dues citacions
de l’inici són una manifestació d’intencions: la major part de l’element
fantàstic beu de La narració d’Arthur
Gordon Pym de Poe i de A les
muntanyes de la follia de Lovecraft. I el que uneix les dues és el crit
“Tekeli-li”, tan misteriós com inquietant. A partir d’aquí, el llibre està
farcit de referències, algunes més conscients i d’altres estic segur que
absolutament inconscients. Les mil i una
nits i Els contes de l’Alhambra
hi són segur. També el Baudolino que
et deia d’Umberto Eco. També Borges i Saramago, dues eminències d’un cert
fantàstic que aprecio molt i que sempre que he llegit m’han deixat amb la boca
oberta. I de més a prop en l’espai i en el temps també he tingut molt presents
mentre escrivia el meu llibre el que havia llegit d’en Joan-Lluís Lluís (tot
l’anterior a Junil, que encara no
havia sortit) o Víctor Nubla, sobretot El
viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche. Del primer tota la
idea del viatge m’entusiasma, perquè l’aborda d’una manera molt allunyada del
típic viatge de l’heroi, que em resulta tediosíssim (per això no soc gaire
devot de la fantasia heroica). Del segon, el seu sentit irònic, finíssim i
intel·ligentíssim. Hi ha pocs autors com Nubla, capaços de parlar-te de dracs i
en el fons atacar el capitalisme. I fer-te riure! En això el van comparar molt
encertadament, crec, a Terry Pratchett.
Els
peus de pàgina i les referències bibliogràfiques, exceptuant els de la
introducció, són reals o formen part del joc que proposa la novel.la des de la
introducció?
Les
referències que es poden trobar en les notes al peu formen part del joc
literari. Igual que les informacions del pròleg i de l’epíleg, pretenen ser una
mena de parahistòria a la història del mateix llibre i engrandir el relat (ves
que Jonathan Strange i el senyor Norrell,
que en aquest sentit és brutal i on les notes configuren una història
paral·lela a la del relat, no m’hagi influït en escriure aquest llibre,
també!). Les notes al peu podríem dir, doncs, que tenen una bona dosi
d’autenticitat (les dates són exactes, les traduccions dels noms dels llocs són
reals, les informacions a vides de personatges històrics s’ajusten a la
realitat…) però a la vegada, de tant en tant, deixo anar alguna informació
interessadament falsa. La idea és crear una idea global de versemblança (no que
tot sigui real), on realitat i ficció encaixin en el mateix lloc. Lovecraft
també ho feia, és clar que molt millor que jo.
El
narrador té un to molt cínic i utilitza expressions que a vegades he trobat
massa modernes per l’ambientació temporal (la lluna de Balinsiya, per exemple,
m’ha agradat molt). Interpreto que és un efecte buscat?
El
narrador està inspirat en els personatges de la novel·la picaresca, en molts
sentits: és un adolescent, mig analfabet, amb les hormones desbocades i amb
unes ganes boges de veure món. Però no el món real, sinó el que es pensa que és
el món real: princeses, cavallers, actes heroics i fama. Ell vol ser com els
herois dels llibres que ha llegit i de les històries que li han explicat. En el
fons, és un altre Quixot. En aquest sentit, i com que el llibre està narrat en
primera persona, podem dir que el narrador no és gens fiable. Nosaltres veiem
la realitat que ell veu, i això ens distorsiona el que sabem d’aquest món. Em
va semblar un recurs divertit. I en el fons això és el que volia, que el llibre
fos divertit. Si per expressions vols dir la llengua del protagonista, doncs
sí: la seva llengua és deliberadament actual. Quan se’m va plantejar el repte
de fer parlar un nano del segle XII vaig haver de decidir si optava per mirar
d’imitar l’estil de les rihla que
conservem o bé tirar pel dret i donar protagonisme a la història, prescindint
d’aquest exercici farragós (no tant per mi com per al lector) que vaig pensar
que s’avorriria com una ostra. La pregunta que em vaig fer va ser: com
parlaria, avui, el Lazarillo de Tormes? I així he fet parlar el meu Abu Jafar.
El que no volia és que el lector s’avorrís, perquè desconnectaria de la
història. De fet, aquesta reflexió sobre l’estil la fa el mateix protagonista
en un moment donat del llibre, quan es planteja com escriure la rihla que té al cap. El vaig llegir
després d’haver escrit la meva novel·la, però crec que és un xic el que va fer
també Max Besora amb les seves Aventures
i desventures de Joan Orpí.
De ser
el comandant del biblionauta, una de les pàgines en català més activa i amb
més contingut de la ciència-ficció, fantasia i terror, has passat
a ser un autor esperant rebre feed-back
dels lectors de la teva obra. Com ho portes?
És una
experiència interessant, la d’estar a l’altre costat. Sobretot el que procuro
és no caure en aquells tics d’alguns autors, que esmenen els lectors que els
critiquen el llibre, o l’interpreten de manera diferent a com l’havien volgut
escriure ells. Més d’un cop fent ressenyes m’he trobat amb comentaris per
privat que em deien que la ressenya no era bona perquè no havia entès el
llibre. Potser sí, però vaja, que un cop el llibre l’has publicat el lector és
sobirà per entendre’l com li doni la gana i fins i tot per no entendre’l. Tot i
això, t’he de dir que els comentaris estan sent positius, de moment, la qual
cosa em fa molt content.
Ara que
ja has publicat aquesta primera novel.la, hi ha algun altre projecte en marxa?
Deixant de
banda el projecte immens de ser pare, i la feina a l’institut, i la tasca de
comandar la nau biblionàutica, i la d’assessorar com bonament puc en Jacob a
L’Arcà de l’editorial Laertes i la de trobar algunes hores a la setmana per
mirar de continuar escrivint les meves coses… no, no tinc cap més projecte en
marxa (riures)
Per
acabar, Daniel, com veus el panorama de la literatura de gènere en català?
El panorama de la
literatura catalana fantàstica el veig com el deu veure tothom: esplendorós,
magnífic, un jardí verd i frondós com segurament no havia estat mai en la
història de les nostres lletres. Ara bé, també et diré que jo que soc un paio
més aviat pessimista temo que potser no estem entre tots assecant un xic la
mamella. El nostre país és petitet, i el nombre de lectors és el que és. I de
fantàstic encara més (tot i haver augmentat). Ara mateix, a rebuf de la bona
feina de quatre o cinc editorials, hi ha alguns segells que també s’estan
llançant a publicar fantàstic i que mai ho havien fet ni casa amb la seva línia
editorial. Però hi deuen veure una oportunitat, perquè està de moda. No sé, hem
de pensar que d’alguns títols en prou feines se n’arriben a vendre tres o
quatre-cents exemplars! No tinc ni idea de com poden viure els editors amb
aquestes xifres… Però vaja, tampoc voldria llançar aigua al vi, així que som-hi,
i mentre duri el rock and roll ballarem! (més riures)
Esperem que la música soni durant molts més anys, doncs. Moltes gràcies per les teves respostes, Daniel.