El calze emmetzinat - Robert Jackson Bennet

Darrerament, em costa molt començar noves sagues de fantasia. Explorar nous mons, descobrir desenes de personatges, ètnies, races i ubicacions noves, vocabulari específic, rangs militars, sistemes de màgia... cada cop em fa més mandra, sobretot si no tinc la saga completa al davant per poder llegir-la d'una tirada en el cas que m'enganxi. Em costa recordar els detalls entre una novel.la i l'altra. Coses de l'edat, suposo, què hi farem.

Però ja sabeu que a vegades apareix aquell llibre que tens moltes ganes de llegir en aquell moment concret, i totes les reserves se'n van en norris. És el cas del protagonista de l'entrada d'avui, El calze emmetzinat, de Robert Jackson Bennet. En català l'ha publicat Mai Més amb traducció de Lluís Delgado i Scherezade Surià, amb portada de Marina Vidal. El fet que hagi guanyat el premi Hugo ha ajudat que hagi pujat a dalt de tot de la pila un cop publicat, però reconec que he fet més cas a les múltiples opinions elogioses que he trobat de la novel.la. Afegiré la meva a la llista, no seré original en aquesta ocasió. 

Puc entendre que hagi rebut el premi Hugo perquè planteja una barreja força interessant i original de gèneres: fantasia, novel.la clàssica de detectius i, en el fons, una mica de ciència-ficció, també. Penso que és un premi merescut. 

Els dos protagonistes de la història són una parella d'investigadors de la judicatura de l'imperi en el qual se situa la trama de la història, L'Ana Dolabra, molt reconeguda i particular,  i en Dinius Krol, que s'estrena com el seu ajudant. L'acció es desencadena quan es comet un assassinat misteriós en el palau d'una de les famílies més influents de la noblesa. Un comandant de l'exèrcit ha estat trobat travessat per les branques d'un arbre que li ha germinat de forma fulminant en el pit. Les investigacions de l'assassinat, i d'altres que estan relacionats amb ell, els porta a la zona més perillosa de l'imperi: les muralles marítimes. Cada època de pluges, descomunals entitats biològiques desconegudes anomenades leviatans sorgeixen dels fons marins i intenten entrar al continent. En les muralles marítimes, les diverses faccions de l'exèrcit intenten eliminar-los abans que causin el caos en l'imperi.

Les restes biològiques dels leviatans són la font de la màgia que estudien els apotecaris de l'imperi i que permet fer alteracions i empelts en la flora, fauna i persones per a dotar-les de certes característiques. Trobarem soldats que veuen a la foscor, que tenen l'olfacte molt sensible, una força descomunal... Per exemple, en Dinius és un gravador, i pot, amb ajuda d'olors que l'ajudin a evocar, enregistrar converses, escenaris i situacions, un fet que serà de gran ajuda en les seves investigacions.

Tot i que l'autor no dona gaires detalls sobre aquesta tècnica biològica dels implants i les impregnacions, m'ha agradat molt l'enfocament, i també com insisteix molts cops en el fet que cal estar al cas de les conseqüències d'algunes de les seves aplicacions. Espero que aprofundeixi més en aquest aspecte en les novel·les següents, com també en la història dels antics habitants i creadors de l'imperi, ja desapareguts com a raça.

No és fantasia medieval típica. Sí que inverteix força temps a explicar un món nou amb regles i misteris que el lector ha de descobrir, però la presència de l'acció és poc important comparada amb altres novel·les d'aquest gènere, tot i que hi ha escenes emocionants i trepidants.

És més clàssica pel que fa a la part de novel.la de detectius. He llegit en diversos llocs la inevitable comparació amb Holmes i Watson. La compro en alguns aspectes, sobretot en el fet que és una parella desigual pel que fa a coneixement de les regles i experiència, al fet que l'Anna té una capacitat de deducció que a vegades sembla paranormal i a què el jove Dinius, que és el narrador, va una mica perdut. Tot i això, l'estructura de la presentació del misteri i la seva resolució m'ha recordat molt més a les novel·les d'Agatha Christie que a les d'Arthur Conan Doyle.

Parlant d'evocacions, m'ha recordat molt a l'experiència lectora que vaig tenir llegint La cinquena estació, de N.K.Jemisin, sobretot pel que fa al descobriment de les normes i de l'escenari, tot i que el to general de la novel.la és molt diferent. L'escenari m'ha recordat a l'anime Atac dels Titans, i al Mur del nord del món de Cançó de gel i foc. I, no cal dir-ho, els leviatans descomunals que sorgeixen del fons del mar tenen un evident toc Lovecraftià.

En fi, que m'ha encantat i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Tot i que hi ha continuacions, és satisfactòria com a novel.la independent, tot i que estic convençut que us passarà com a mi, que us morireu de ganes  de descobrir molts dels secrets i sorpreses que ens ofereix aquest fantàstic escenari. Segur que les continuacions ben aviat apareixeran per aquí.