After Punk - Alfredo Álamo

Uno de los libros que me gustó más el año pasado fue la colección de relatos La Vieja Sangre, de Alfredo Álamo. Me encantó su originalidad y me fascinó como gestiona la convivencia en un escenario de fantasía urbana oscura de  personajes conocedores de la mitología y los ritos necesarios para tratar con seres sobrenaturales y personas normales que son incapaces de notar ni de ver los extraños poderes que les rodean. Decidí que  era mejor no hacer una reseña al uso, sino una entrevista al escritor para que pudiera explicar a los lectores del blog este fantástico universo. 

Cuando me enteré de que Alfredo publicaba una nueva novela corta ubicada en este escenario, la compré sin pensármelo dos veces. After Punk es una lectura independiente, ya que la acción es anterior a los hechos narrados en La Vieja Sangre, pero comparte filosofía, escenario y algunos personajes. Mi opinión es que se puede disfrutar sin conocer las historias previas, pero haberlas leído mejora la experiencia.

Los protagonistas son una banda de punk formada por jóvenes valencianos en los años 80 que, en ese escenario de vorágine alcohólica y psicodélica, consiguen grabar una maqueta de calidad con un productor local. Para celebrarlo acuden a una de las discotecas de moda, un templo construido para el disfrute y el desenfreno donde las drogas provocan sensaciones en los jóvenes valencianos que consiguen borrar los límites con la realidad y permiten la presencia de ciertos entes sobrenaturales. 

El otro personaje principal es uno de estos seres que lleva muchos años camuflado entre la población humana (incluso trabaja como policía) y al que no le hace pizca de gracia que su situación tan cómoda se vea alterada por la aparición de competidores.
La historia es muy entretenida y divertida, con un formato episódico que presenta muchos puntos de vista y que consigue que el lector entre en el ambiente psicotrópico y de acción vertiginosa que viven los personajes. Me gusta mucho su estilo narrativo y la forma de presentar y hacer encajar en nuestra realidad a los seres fantásticos.

La música es otro de los protagonistas de la historia. Estoy seguro de que los lectores que sean conocedores de las canciones y los grupos que se mencionan disfrutarán mucho más que yo que, aunque soy coetáneo del autor, era más partidario de un rock clásico que del punk y la música gótica. Como sugerencia, creo que una playlist de las canciones que son nombradas en la novela sería una buena idea.

En fin, que me ha gustado mucho la novela y no puedo hacer más que recomendarla. Es cierto  que La Vieja Sangre creo que ofrece una experiencia más completa, ya que el formato de relatos le viene como anillo al dedo a este escenario, pero esta novela corta  es un buen punto de entrada a la obra del autor. Hace poco Alfredo publicó en sus redes que tiene algunos relatos más escritos y planeados en este universo, espero que encuentren un buen lugar para ser publicados y que podamos leerlos.

 Si todavía no os he convencido, os recomiendo que  escuchéis el relato El desahucio, narrado por los responsables del fantástico podcast Noviembre Nocturno, y que forma parte de La Vieja Sangre. Estoy seguro de que despertará vuestra curiosidad.

La disonancia de las esferas - Sergio Mars

Uno de mis propósitos lectores para este año es leer más autores de género que escriban en catalán o en castellano, sobre todo algunos que nunca han aparecido en el blog. Descubrí hace poco la colección de relatos La disonancia de las esferas, de Sergio Mars, un escritor que ha recibido muchos de los premios más importantes de la ciencia ficción en castellano y al que sigo porque es el responsable del imprescindible blog de reseñas Rescepto Indablog. 

El autor ha publicado recientemente en sus redes sociales que está pensando seriamente en abandonar la escritura y  que también está pensando en cerrar el blog. Leyendo sus declaraciones detecto un cierto pesimismo que puedo llegar a entender, ya que una obra como La disonancia de las esferas, con relatos de tanta calidad y que han sido reconocidos con premios, me da la sensación que ha pasado muy desapercibida.

Los relatos tocan muchos géneros diferentes, pero en todos se detecta la minuciosidad del autor, un estilo trabajado, descriptivo y con un tono pausado, que no lento. Me gusta mucho como escribe, consigue explicar todo lo que es necesario para situarte en lo que describen sus historias, pero sin info-dumps, ni que los aspectos científicos que propone en algunos de los relatos sean complicados.

Las historias son muy variadas y cada lector decidirá cuáles son sus relatos preferidos. Paso a destacar aquellos que más me han llegado, aunque no hay ninguno que no me haya gustado. La bestia humana de Birkenau trata sobre algunos de los experimentos que realizó el Doctor Mengele en los campos de exterminio desde el punto de vista de uno de los guardias. La historia es dura, pero me ha afectado menos de lo esperado, creo que estamos un poco inmunizados a estas atrocidades después de haber leído y visto tantas cosas sobre el tema.

La teoría de la metaconspiración es el más original, tanto en temática como en estructura narrativa. El relato tiene la estructura de un borrador de una tesis doctoral sobre las publicaciones en  las redes sociales de teorías conspiranoicas (terraplanismo, antivacunas, ...) y los efectos que tienen los esfuerzos de los científicos para desmentirlas. La resolución me ha sorprendido gratamente.

         

Gancho en el cielo forma parte del universo de Akasa-Puspa, pero se puede disfrutar sin ser un conocedor del mismo. Es un relato con un toque pulp con temática y forma típica de las historias de ciencia ficción clásica. Un grupo de investigadores llega a un planeta en el que descubren los supervivientes de una civilización de origen humano que han logrado sobrevivir al impacto de un asteroide en su planeta. Especulación biológica muy interesante, pero algo pesimista.

La historia que da nombre a la antología, La disonancia de las esferas, es también la de más longitud. Está situada en un futuro en el que las inteligencias artificiales gestionan la sociedad en una Noocracia, después de que los humanos renunciaran a la democracia. En una estación de recogida de gases ubicada en Júpiter reside Lope, un misántropo que se encarga de la recogida y envío de los gases recolectados en la atmosfera joviana. En su estación recibe la visita de rUtt, un joven especialista en el uso de las interfaces virtuales que tiene algún interés oculto. Muy interesante el intercambio de opiniones políticas y sociales entre los dos protagonistas. 

Acabo con mi historia preferida. Ruedas dentadas de un reloj imaginario se basa en la premisa de que la astrología es una ciencia exacta. Las fechas y lugares de nacimiento son un bien muy preciado y un secreto que no se comparte ni con la pareja. Un joven astrólogo recibe la visita de una rica heredera que le hará una petición particular. Una historia llena de detalles y de sentido del humor. 

En definitiva, una colección de relatos  variada en temática y estilo y de una calidad media muy alta que ofrece una buena muestra del estilo de este fantástico autor valenciano. Os la recomiendo sin ningún tipo de duda.

Otras opiniones de la novela: Ciencia ficción, Universo de pocos, Sagacomic, PPProductions, 

Recomanacions de cómic en català 1

Avui us porto una llista de còmics força interessant publicats en català en els darrers anys. Jo consumeixo còmics a la biblioteca majoritàriament, i em sorprèn com és de difícil de trobar-ne en català, tant en les novetats com en el dipòsit. En novel·la és tot el contrari. Tot i que no són els únics que he llegit, els que comentaré són tots de l'editorial Mai Més, ja que són els que més m'han agradat.

Començo amb un dels productes més recents. Friday és una història de dos adolescents que comparteixen inquietuds i companyia durant l'institut, però que, quan arriba el moment de marxar a la universitat, perden una mica el contacte i la seva relació ja no és el que era. El que és peculiar en aquests dos joves és que són detectius i investigadors de l'estrany i el paranormal, que han passat moltes aventures, de les que fins i tot n'han fet llibres. La Friday proporciona el múscul i l'acció i el Lancelot l'enginy i la intel·ligència. La trama comença quan la Friday torna a casa a les vacances de Nadal, i es troba amb una situació inesperada. Bon guió de Brubaker en aquest primer volum introductori, que acaba amb un gran cliffhanger. El dibuix de Marcos Martin és peculiar i dona molta personalitat al producte. Moltes de ganes de llegir la continuació.

M de Monstre, de Talia Dutton, és una revisió del mite de Frankenstein, però amb un plantejament força interessant i emotiu. Una científica intenta ressuscitar a la seva germana petita morta, i se'n surt. El problema és que la persona que ha creat no és exactament la mateixa persona que ella volia tornar a la vida. No espereu un còmic de terror, és una història emotiva que parla d'amor, de superar la pèrdua i de deixar als altres ser qui vulguin ser, no aquells que nosaltres volem que siguin. 

M'agrada molt la part gràfica, amb uns dibuixos amables que donen bon rotllo i que fan que tothom sembli bona persona. Llàstima que el color, basat en tonalitats diferents de blau, no m'ha acabat d'agradar.

Ricard Efa ens presenta a Noceà un escenari molt interessant de ciència-ficció distòpica en un món que pateix els efectes del canvi climàtic i l'escalfament global, amb tocs cyberpunk, però amb l'originalitat que té un to més optimista que el que acostumen a presentar les obres d'aquest subgènere. La trama té un to més aviat juvenil, amb dues protagonistes adolescents, l'Atari i la Tika, d'orígens i habilitats molt diferents, que lluiten contra el sistema que governa la ciutat. Tot i això, com a lector adult, jo l'he gaudit molt. Cal destacar el dibuix molt detallat, amb escenaris urbans molt variats, i la diversitat ètnica dels protagonistes i els secundaris. De moment ja hi ha dos volums publicats i el tercer està en preparació.

La paràbola del sembrador està basat en el llibre del mateix nom d'Octavia Butler. El guió és de Damien Duffy i el dibuix de John Jennings. No és una història per estómacs febles. La trama està situada en un 2024 fictici (tot i que algunes coses que va encertar l'autora fan una mica de por...) en el qual la societat dels Estats Units s'està desmuntant. Hi ha violència al carrer, protestes i manca d'aliments. La Lauren Olamina és una noia peculiar que té hiperempatia (sent el que senten les persones del seu voltant) i que, enfrontant-se al seu pare, que és pastor baptista, crea una nova religió, les Llavors de la Terra. Quan el seu barri es veu destruït i la seva família dispersada, la Lauren inicia un viatge cap a altres zones del país, reclutant una banda d'expatriats com ella que volen començar de nou. És una història colpidora, crua i que em va fer ficar de molt mala llet. El dibuix és lleig, molt esquemàtic, amb les cares i les seves expressions molt marcades, però va perfecte amb el tipus d'història que ens expliquen. Espero que publiquin la segona part, que encara em va tocar més que aquesta.

Univers és un còmic de ciència-ficció format per cinc històries breus, més o menys connectades entre elles, que tracten gairebé tots els temes recurrents del gènere en clau d'humor i amb un cert toc pulp. Robots, viatges en el temps, alienígenes, exploració de nous planetes, intel·ligència artificial... Monteys toca tots els pals i els toca d'una manera molt intel·ligent, creativa i original. No m'estranya que fos candidat als premis Eisner el 2017. Espero que aviat puguem llegir més aventures en aquest fantàstic escenari.

Saga Xenogènesi - Octavia Butler

Després de llegir la fantàstica primera novel·la de la Saga Xenogènesi d'Octavia Butler, Alba, publicada per Mai Més en català amb traducció d'Ernest Riera, tenia moltes ganes de poder llegir Ritus de l'edat adulta, la segona part. Però quan ja la tenia a les mans vaig decidir esperar a la publicació de la tercera part, Imago, per llegir la saga d'una tirada. M'agrada fer-ho així perquè ho gaudeixo més i recordo els detalls del que ha passat als llibres anteriors... ens fem grans, que hi farem. Estic seguint la mateixa tàctica amb La terra fragmentada, de Jemisin, per exemple.

En aquells dies l'editorial NOVA va publicar La estirpe de Lilith, un llibre que recull les tres novel·les de la saga i me la van enviar com a cortesia editorial. La carn és feble i vaig devorar-la ràpidament, perquè estava molt interessat a continuar la història. Fa un temps vaig tornar a llegir la saga en català, i volia escriure aquesta entrada per poder elogiar la saga i l'edició tan cuidada que ha fet l'editorial.

La història se situa en un futur llunyà, en què una espècie alienígena, els Oankali, ha arribat a la Terra i ha salvat i curat els pocs humans que havien aconseguit sobreviure a una guerra nuclear. Aquests supervivents han estat durant diversos segles en animació suspesa i observació en les naus dels alienígenes, mentre ells intenten regenerar el planeta perquè els humans hi puguin tornar a viure. Finalment, ha arribat el moment de despertar aquests humans, fer que s'enfrontin a la seva nova situació, que coneguin la cultura Oankali i que es preparin per a la colonització conjunta del planeta. Però tots no estan preparats. Lilith Iyapo, la protagonista principal de la primera novel·la, és una de les primeres dones a ser despertades i una de les escollides per guiar els grups de supervivents de tornada a la Terra.

Alba és la novel·la que més m'ha convençut de totes tres. M'agrada molt com narra la trobada amb una cultura i una biologia tan allunyades de la nostra i l'adaptació que la Lilith ha de fer per poder sobreviure, tots els tabús que ha de trencar. De fet, tota la saga té com a tema principal el nostre comportament davant de la diversitat, com reaccionem davant del que és estrany i aliè i com tractem el que és diferent. L'autora aposta  per la conclusió que hem de perdre la por a la barreja i a la varietat.

En les altres dues novel·les els protagonistes són descendents de Lilith, de diferents generacions, i narren com la població humana s'assenta en el nou planeta, sobreviu a la colonització,  i com evoluciona la relació entre les diferents poblacions humanes i amb els Oankali. Crec que és millor no entrar en més detalls per no arruïnar aspectes importants de la trama, però m'han convençut menys que Alba. Desenvolupen alguns conceptes interessants, sobretot a nivell biològic, però en general em quedo amb la sensació que en els moments en què els protagonistes són els Oankali i les seves relacions i motivacions l'autora no aconsegueix que empatitzem del tot amb ells i la trama perd interès. Tot i que, com a biòleg, m'ha fascinat com els Ooloi són capaços de guardar, modificar i hibridar la informació genètica de les espècies; l'especulació científica en l'àmbit de la biologia  és un dels punts forts de la saga. 

En canvi, pel que fa a l'especulació social, m'ha desanimat la visió pessimista que té Butler de l'ésser humà, al que tracta en excés, segons la meva opinió, de violent, racista, poc pragmàtic i poques vegades racional (especialment al gènere masculí). M'agradaria creure que en una situació com la que narra la història el nostre comportament com a espècie (i com a gènere) seria diferent. Però jo tinc la visió d'un home de gairebé cinquanta anys, blanc, de classe mitjana que viu en una societat europea, i ella d'una dona afroamericana als Estats Units. Potser més que optimista soc ingenu.

M'ha agradat més l'enfocament de la història que proporciona la traducció en català, segurament perquè és més coherent en els tres volums i més actual, ja que la versió en castellà és una revisió de la traducció dels anys vuitanta i, francament, em sembla que es nota. 

En definitiva, una història amb un plantejament molt interessant, especulació científica i social d'alt nivell i amb uns personatges molt ben dibuixats. No espereu una lectura fàcil ni desengreixant. És una història dura, colpidora, visceral i a la que donareu tombs molt temps després de llegir-la. Prepareu-vos per una lloa a la diversitat,  la curiositat i l'estranyesa. Només cal que mireu les espectaculars portades de Vorja Sánchez. Tot un luxe que la tinguem en català en una edició feta amb tanta estima.

Holly - Stephen King

Stephen King es el escritor que más leí durante mi adolescencia y juventud. Devoraba sus libros y, aunque era difícil, ya que incluso publicaba obras con un seudónimo, seguía su ritmo de publicación. Hubo un momento, diría que a finales de los noventa, en que me aparté de su obra y me decanté más por la ciencia ficción y la fantasía, y de las decenas de libros que ha publicado desde ese momento he leído poquísimos. 

Esta dinámica cambió hace tres o cuatro años cuando me llamó la atención El instituto. A partir de ese momento he estado pendiente de sus publicaciones más recientes, pero con muchos altibajos en lo que se refiere al interés previo a la lectura y a la valoración una vez leídos. El último, Un cuento de hadas, directamente lo abandoné y ya veía venir que volvería a apartarme de su obra otra vez. Pero Holly despertó mi interés porque retoma a uno de los personajes que aparece en varias de sus últimas novelas, la particular Holly Gibney. Es una investigadora que pasó una niñez y adolescencia difíciles, maníaca y obsesiva y con una evolución muy interesante. La verdad es que las dos historias anteriores que conozco en las que ella lleva una parte importante  de la trama, El Visitante y la novela corta La sangre manda, me  dejaron buen sabor de boca. Me gustó como mezclaba la parte de investigación detectivesca con los seres míticos y sobrenaturales. 

Los antagonistas de la peculiar detective en estas historias eran monstruos con unas características originales, con muy mala leche y que llevaban sobreviviendo durante muchos años camuflados en la sociedad humana. Estaba convencido de que Holly seguiría con esta dinámica, pero no ha sido así.

En esta novela Holly acepta investigar un caso de una desaparición, pero acaba teniendo que enfrentarse a unos asesinos en serie, originales y retorcidos, pero muy humanos. La estructura me ha sorprendido, ya que desde el principio el lector conoce quienes son los asesinos, sus motivaciones y métodos. Incluso en diferentes flashbacks descubriremos a antiguas víctimas. Holly siempre va detrás del lector, no descubrimos nada con sus investigaciones, solo la vamos siguiendo mientras va conectando los puntos de la trama, muchas veces más por casualidad o intuición que por habilidad y método. 

Creo que esta parte intermedia la podría haber reducido un poco, se me ha hecho larga y reiterativa. Tampoco me ha convencido como todos los personajes secundarios que tendrían que colaborar con Holly son apartados convenientemente con diferentes excusas para que sea ella la que tenga que enfrentarse, sola, a la situación final.

Aunque lo que más me ha decepcionado es la resolución de la trama, en la que no quiero entrar para evitar hacer spoilers, pero que en el fondo era bastante previsible. En fin, que no me ha convencido ni la parte de la investigación, ni las tramas secundarias, ni la resolución. Si he terminado el libro es porque Stephen King escribe muy bien y los personajes son viejos conocidos y tenía interés por saber si les veríamos en otras aventuras o no. Además, lo he escuchado en formato de audiolibro superando una gripe. Estoy convencido de que, en otras circunstancias, hubiese abandonado la lectura. Continuaré pendiente de lo que escriba King, tantos años de relación no son fáciles de romper, pero me da la sensación que sus diez mejores novelas, ya las ha escrito.

Surcaluz - Peter F. Hamilton y Gareth L. Powell

Hace tiempo que tenía ganas de leer algo nuevo de Peter F Hamilton. Antes de abrir el blog leí casi todo lo que publicaba, pero fui perdiendo interés por su obra y todavía tengo pendientes un par de sus últimas trilogías. Me interesaba leer Salvation en castellano, ya que la editorial Orok publicó su primer libro hace un par de años, pero hace mucho tiempo que no comentan nada sobre las continuaciones y no tengo muchas esperanzas.

Por tanto, cuando vi que se publicaba su última novela breve escrita en colaboración con Gareth L.Powell, Light Chaser, tanto en catalán como en castellano, pensé que era una oportunidad inmejorable. He disfrutado mucho del libro. Tiene muchos de los ingredientes que me gustan en la ciencia ficción, aunque presenta una estructura arriesgada y una conclusión demasiado apresurada para mi gusto. El primer capítulo es ciencia ficción hard de la buena (mucha jerga, artilugios, naves modificables, sensación de no saber lo que pasa ...) y narra como una pareja que no conocemos de nada envía su nave directamente contra una estrella destruyendo así todo su sistema planetario. Es un capítulo que puede desanimar a cierto tipo de lectores, pero yo les recomendaría que continuaran y tuvieran paciencia porque, a partir de ese momento, los capítulos tienen un tono y un estilo muy diferente. La novela nos explica como se ha llegado a esta situación tan radical siguiendo las aventuras de Amahle, una surcaluz, una persona modificada genéticamente para ser casi inmortal que viaja haciendo un circuito por varios mundos colonizados durante la diáspora de la humanidad, en un bucle infinito, de forma que cada mil años más o menos regresa al mismo planeta.

Una de las cosas que más me ha gustado de la historia es la diversidad planetaria, tanto por su geología y geografía como por la estructura social y el grado de desarrollo. Eso sí, todas las sociedades que visita son estáticas, en los miles de años que lleva recorriendo su circuito, no han cambiado nada. En cada planeta Amahle es recibida de una forma diferente, pero siempre con una cierta reverencia. Es un escenario fantástico y diverso que daba seguramente para una historia más extensa. En otras obras de Hamilton, como The Void trilogy, ya había trabajado con esta mezcla de mundos tecnológicos y mundos de cariz medieval, pero creo que la forma en que lo tratan los dos autores en esta novela breve les da mucho más juego y luce más.

La función de la surcaluz es recoger los collares de memoria que dejó en su anterior visita y que han ido pasando de padres a hijos, y cambiarlos por collares nuevos y otras mercancías. Estos collares han registrado las vivencias de sus portadores, y serán utilizados en uno de los planetas más desarrollados como entretenimiento, una forma de vivir muchas vidas de estilos muy distintos. En los años que pasa en la nave entre planeta y planeta, Amahle echa un vistazo también a las vidas grabadas en los collares, y en uno de los visionados descubre que hay un mensaje dirigido a ella. A partir de esta premisa, los dos autores presentan una obra muy interesante y diversa, llena de imaginación, intriga, aventuras y sentimientos que, pese al final acelerado, es una lectura totalmente satisfactoria. En castellano la ha publicado Red Key Books, con traducción de Jesús Cañadas, y os la recomiendo sin lugar a dudas.

Otras opiniones de la novela: El Kraken, Boywithletters, Fantástica Ficción, In the nervernever, Caballero del árbol sonriente

Cercallums - Peter F. Hamilton i Gareth L. Powell

Ja fa temps que tenia ganes de llegir alguna cosa nova de Peter F Hamilton. Abans d'obrir el blog vaig llegir gairebé tot el que va publicar, però vaig anar perdent interès per la seva obra i encara tinc pendents un parell de les seves darreres trilogies. M'interessava llegir Salvation en castellà, ja que l'editorial Orok en va publicar el primer llibre, però ja fa molt temps que no diuen res sobre les continuacions i no tinc gaires esperances. 

Per tant, quan vaig veure que es publicava la seva darrera novel·la breu escrita en col·laboració amb Gareth L.Powell, Light Chaser, tant en català com en castellà, vaig pensar que era una oportunitat immillorable. He gaudit molt del llibre. Té molts dels ingredients que m'agraden en la ciència-ficció, tot i que presenta una estructura agosarada i una conclusió massa apressada pel meu gust.

El primer capítol és ciència-ficció hard de la bona (molt argot, ginys estranys, naus modificables, sensació de no saber el que està passant..) i narra com una parella que no coneixem de res envia la seva nau directament contra una estrella destruint així tot el seu sistema planetari. És un capítol que pot desanimar a cert tipus de lectors, però jo els recomanaria que continuessin i tinguessin paciència, ja que, a partir d'aquest moment, els capítols tenen un to i un estil molt diferent. La novel·la ens explica com s'ha arribat a aquesta situació tan radical seguint les aventures d'Amahle, una cercallums, una persona modificada genèticament per ser gairebé immortal que viatja fent un circuit per diversos mons colonitzats en la diàspora de la humanitat, en un bucle infinit, de forma que cada mil anys més o menys retorna de nou a un planeta. 

Una de les coses que m'ha agradat més de la història és la diversitat planetària, tant pel que fa a la seva geologia i geografia com a l'estructura social i el grau de desenvolupament. Això sí, totes les societats que visita són estàtiques, en els milers d'anys que fa que segueix el seu recorregut, no han canviat gens. A cada planeta l'Amahle és rebuda d'una forma diferent, però sempre amb una certa reverència. És un escenari fantàstic i divers que donava segurament per una història més extensa.

En altres obres de Hamilton, com The Void trilogy, ja hi havia aquesta barreja de mons tecnològics i mons de caire medieval, però crec que la forma en què ho tracten els dos autors en aquesta novel·la breu els dona molt més joc i llueix més. 

La funció de la cercallums és  recollir els collars de memòria que va deixar en la seva anterior visita i que han anat passant de pares a fills, i canviar-los per collars nous i altres mercaderies. Aquests collars han enregistrat les vivències dels seus portadors, i seran utilitzats en un dels planetes més desenvolupats com a entreteniment, una forma de viure moltes vides d'estils molt diferents. 

En els anys que passa a la nau entre planeta i planeta l'Amahle xafardeja també les vides gravades en els collars, i en un dels visionats descobreix que hi ha un missatge dirigit a ella. 

A partir d'aquesta premissa els dos autors en presenten una obra molt interessant i diversa, plena d'imaginació, intriga, aventures i sentiments que, tot i el final accelerat, és una lectura totalment satisfactòria. En català l'ha publicat Chronos, amb traducció de Lluís Delgado, i us la recomano sense cap mena de dubte.

Altres opinions de la novel.la: El Kraken, 

La fi de la infància - Arthur C. Clarke

L'editorial Duna llibres està fent una feina encomiable publicant en català les sagues clàssiques  de la ciència-ficció  Dune i La Fundació, i també algunes novel·les independents d'Arthur C. Clarke, com ara Encontre amb Rama o La fi de la infància, la protagonista de l'entrada d'avui.  No vull oblidar que també han publicat obres clàssiques de ciència-ficció escrites per dones i que han passat una mica desapercebudes pel gran públic, com La nit de l'Esvàstica de Katharine Burdekin o  El món resplendent de Margaret Cavendish.

Em fa una mica de vergonya dir-ho, però conec molt més a Clarke per la seva narrativa breu que per les seves novel·les (també em passa amb Philip K. Dick). Sí que havia llegit 2001 fa uns anys, però no ha estat fins aquest 2023 que he llegit Cita amb Rama i La fi de la infància. 

Una de les coses que sempre em fa por quan començo una obra clàssica de ciència-ficció és si ha envellit prou bé. Soc conscient que he d'intentar llegir el llibre amb la visió de l'època en què es va escriure, però a vegades alguns aparells, enginys,  o especulacions poc creïbles a hores d'ara em fan fora de la història. També em passa a l'inrevés, quan trobo a faltar coses de la vida habitual com els ordinadors o els mòbils en un context de futur pròxim escrit fa dècades. No he tingut aquesta sensació en cap moment en aquest llibre. De fet, és al contrari, trobo que l'estructura i el plantejament que presenta amb parts diferenciades i amb protagonistes diferents, és força moderna.

La premissa de la novel·la és que ens visita una civilització alienígena, amb enormes naus que es col·loquen sobre les principals ciutats (els de la meva generació tots hem pensat en V en aquest moment de la  novel·la). Aquests alienígenes tenen bones intencions i ajuden a la humanitat posant pau, mediant en els conflictes, aturant les guerres, solucionant els problemes ambientals i el maltractament animal (hi ha una escena relacionada amb els toros que m'ha semblat genial). Després d'uns anys els humans s'han acostumat a la seva presència i la seva influència: no hi ha problemes d'alimentació, no cal treballar per sobreviure, hi ha molt temps per fer els que es vulgui... la situació està controlada. Tampoc és que hi puguin lluitar de cap manera. Tot i això, hi ha grups d'humans que es rebel·len i es pregunten quines són les motivacions d'aquests visitants i, sobretot, perquè no s'han mostrat mai públicament. Clarke juga molt amb aquests enigmes, i reflexiona com la comoditat genera que els humans perdem la fe en les nostres creences i com afecta  la creativitat i la capacitat de crear productes culturals de qualitat. Veurem com la societat va canviant al llarg de les dècades a través dels ulls d'un d'aquests alienígenes, mentre anem resolent els dubtes de moltes de les seves accions i de les seves motivacions finals. M'ha agradat com l'autor va solucionant tots els conflictes que genera durant la trama. La resolució ha estat molt satisfactòria.

Us recomano sense dubtes la lectura d'aquesta fantàstica novel·la, tot i que  us aconsello que no llegiu la introducció si arribeu verges a la història, com he fet jo. Feu-la servir d'epíleg, sinó us menjareu algun espoiler important. Una de les coses que s'hi comenta és que l'autor va modificar part de l'inici de la novel·la, que va publicar  a mitjans dels anys 50, i va canviar el moment de l'arribada dels extraterrestres. En el plantejament inicial era en el moment de la cursa espacial entre americans i soviètics per arribar a la lluna. Als anys 70 va revisar-la i va canviar-ho pel moment en què una missió conjunta de tota la humanitat estava a punt de viatjar a Mart. Encuriosit, vaig buscar la versió original  i crec que m'agrada més que la que ha acabat sent l'oficial.

Acabo destacant que m'ha agradat que es mantingui l'equip creatiu de l'anterior obra de Clarke publicada en aquesta editorial. La traductora és Elena Ordeig i la portada, encara més lluent que l'anterior (es veu que sí que era possible), l'ha fet Míriam Persand. Crec que li dona  caràcter i força a la col·lecció i fa que es noti l'amor que s'ha ficat en el producte, tot i que els llibres són de mida diferent i es veuen una mica estranys en el prestatge. Continuarem pendents del que publiqui aquesta editorial.