La Tierra multicolor - Julian May

Hace unos años me planteé como objetivo leer clásicos de ciencia ficción que tenía pendientes. Lo he cumplido con creces, pero he comentado pocos de estos libros en el blog. Este año voy a intentar cambiar esta dinámica y voy a comenzar con La Tierra multicolor, de Julian May, una de las pocas autoras de ciencia ficción de las que se publicaban en castellano el siglo pasado de la cual no había leído nada todavía, y de la cual hace unos meses adquirí muchas de sus novelas.

La Tierra multicolor, una lectura que me ha sorprendido gratamente, es el primer libro de una tetralogía denominada Exilio en el Plioceno, que publicó la editorial Ultramar en su colección de bolsillo de ciencia ficción, y que la editorial La máquina que hace PING volvió a editar con otra traducción hace pocos años, aunque se quedaron solo con los dos primeros volúmenes de la saga. 

La ambientación inicial es uno de los aspectos que más me han gustado. La novela nos sitúa en un futuro en el que hemos establecido contacto con varias especies alienígenas en un suceso denominado la Intervención, que la autora explora en otra trilogía de novelas conectada con esta saga, pero de lectura independiente. Este contacto permite a algunos humanos desarrollar ciertas capacidades mentales como telequinesia o telepatía, a la vez que la humanidad, gracias a los conocimientos tecnológicos de los extraterrestres, adquiere la capacidad de colonizar las estrellas. Me ha sorprendido como los nuevos planetas colonizados no son heterogéneos racial y culturalmente, como seguramente pasaría en una novela escrita actualmente, sino que cada país o cultura de la Tierra se ha hecho cargo de uno o varios planetas cercanos. Este aspecto me ha recordado a la saga de Ender de Orson Scott Card, que en su momento me fascinó.

La humanidad ya forma parte activa de esta sociedad multicultural, el Medio Galáctico,  lo que le ofrece muchas ventajas, pero también algunos inconvenientes. Es una sociedad controladora y que tiende a la uniformidad, y algunas personas especiales no encajan. Estos individuos son los que se sienten atraídos para viajar al Exilio. 

Un científico francés ha creado en un punto del norte de su país un portal que permite viajar al pasado de la Tierra, concretamente a la época del Plioceno. Es un viaje solo de ida, y nada se sabe de los múltiples aventureros que se han atrevido a realizarlo. La primera parte de la novela, que es la que más me ha gustado, nos presenta toda esta ambientación mientras conocemos a los variopintos personajes que confluirán para formar un grupo de viaje. Es un derroche de ideas, de ambientaciones y de situaciones, una muestra impactante de lo que es capaz de imaginar esta autora. En cada capítulo introductorio hay material suficiente para crear una novela independiente, pero la autora no lo aprovecha, la historia que ella tiene ganas de contar comienza después del viaje.

La sorpresa que se van a encontrar nuestro variado grupo de protagonistas cuando llegan al pasado es que no están solos. Una nave alienígena aterrizó en el planeta varios miles de años antes y los supervivientes, muy parecidos a los humanos, aunque bastante más altos, se han hecho dueños del lugar. Gracias a su tecnología consiguieron esclavizar mentalmente a los primates residentes, pero con la llegada a través del portal de humanos mucho más inteligentes, todo mejoró para estos extraterrestres. Lo que era una novela de ciencia ficción con grandes dosis de especulación sorprendente se convierte a partir de que los protagonistas realizan el viaje al pasado en una historia de aventuras, exploración y supervivencia, con algunos tropos más típicos de la fantasía que de la ciencia ficción. Incluso me atrevería a decir que con algunos toques pulp. El cambio de tono de la historia me ha sorprendido, prefería la primera parte, lo reconozco, pero la segunda es muy entretenida.

Es una historia muy variada, tanto por los múltiples puntos de vista, con personajes muy diferentes y bien dibujados, como por los diferentes tipos de peripecias en los que se ven implicados. El nombre de la novela, que hace referencia implícita a la variedad, es totalmente acertado.

Tenía claro que formaba parte de una saga, pero la conclusión de la trama me ha dejado a medias, y para poder seguir con la historia es imprescindible seguir con el segundo libro, El torque de oro.

En fin, que os recomiendo totalmente su lectura: una primera parte de especulación basada en la ciencia ficción y una segunda parte de aventuras emocionantes, viajes fascinantes por geografías que nos resultan familiares a los europeos, pero que están cambiadas, fauna, flora y paisajes sorprendentes y personajes a los que acabas cogiendo cariño. Me he quedado con ganas de más y estoy convencido de que la segunda parte pronto aparecerá por aquí.

Otras opiniones de la novela: Rescepto, La nave invisible

Tres tristes thrillers - capítulo 1

No solo de pan vive el hombre. Aunque el objetivo principal del blog en estos once años que lleva activo ha sido comentar novelas de género fantástico, consumo también otros géneros, sobre todo cuando escucho audiolibros. Los thrillers son mi género favorito en este formato. Las estructuras narrativas típicas del género y los momentos de tensión me ayudan a estar concentrado en la historia, pero también me permiten algún momento de dispersión cuando me despisto pensando en mis cosas. He pensado que los consumo a un ritmo suficiente para que sean una buena oportunidad para abrir una nueva sección en el blog, aunque sea agrupando varios libros en una misma entrada. Voy a comentar aquellos que me han sorprendido y mantenido enganchado (muchos los abandono a la mitad), pero tened en cuenta que en este formato la voz, tono, ritmo y actuación de las personas que narran la historia influyen mucho y que no estoy valorando la versión escrita de las novelas. 

Inicio la sección con Nada de esto es verdad, de Lisa Jewel. La autora comienza la historia con el encuentro casual de dos mujeres maduras que nacieron el mismo día  mientras están celebrando sus respectivos cumpleaños en un restaurante. Sus vidas no pueden ser más diferentes: una tiene éxito social, familiar y profesional, y la otra tiene un trabajo mediocre, una familia desestructurada y un marido que le lleva más de veinte años y que está muy cerca de la vejez.  Se inicia en ese momento una relación un poco enfermiza entre las dos, en la cual la menos afortunada narra su historia para que su gemela de cumpleaños, como le gusta llamarla, pueda producir un pódcast. El título no engaña, se explican muy pocas verdades, pero lo importante es saber cuáles son y en que momento se explican. Le doy el mérito a la autora de lograr desconcertarme y hacerme dudar de lo que realmente es cierto y lo que no. Muy interesante como trata la manipulación y como se disimulan los problemas mentales en el ámbito familiar.

1793, de Niklas Natt Och Dag. Los aspectos por los que os recomiendo esta historia son la ambientación, la ciudad de Estocolmo a finales del siglo XVIII, y la estructura narrativa. Un miembro de la guardia de la ciudad de Estocolmo, alcohólico, veterano de guerra y con un brazo de madera, rescata un cuerpo de un lago y descubre que ha sido mutilado de forma brutal. Seguimos la investigación de la muerte de esta persona a través de varios personajes, en principio no conectados y en situaciones muy diferentes, hasta una conexión final totalmente satisfactoria que mezcla política y crítica social. Los personajes están muy bien dibujados, los dos detectives son una deformación de Sherlock y Watson, solo que el primero mucho más enfermizo y el segundo más brutal. Es una historia no apta para estómagos sensibles, es bastante explícita, narra escenas brutales y el autor es inmisericorde con sus personajes. He escuchado la segunda parte, 1794, pero tras un inicio prometedor, no me ha acabado de convencer. No descarto continuar con el último de la trilogía. 

La paciente silenciosa, del chipriota Alex Michaelides, es el que menos me ha gustado de los tres, pero lo añado a la lista de recomendaciones porque el giro de la parte final de la novela me ha pillado desprevenido y me ha resultado convincente, dos características que, cuando van juntas, suman muchos puntos en mis valoraciones. La novela  narra la historia de un terapeuta con un pasado de problemas mentales y un presente de problemas amorosos que hace todo lo posible para ayudar a salir de su mutismo a una paciente cuya historia le obsesiona. Esta mujer ha sido condenada por el asesinato de su marido. Después de encontrarla en la misma sala que el cuerpo de su marido acribillado a tiros con la pistola en la mano, la mujer objeto del interés del terapeuta, pintora de cierto renombre, no ha vuelto a hablar y sobrevive en un centro de internamiento psiquiátrico en un estado de mutismo y confusión debido a las drogas. El ritmo es un poco lento al principio, pero va animándose a partir de la mitad de la novela y tiene un final muy sorprendente.

Teseo en llamas - Beatriz Alcaná

Comienzo el año con buen pie en lo que a lecturas se refiere. El año pasado leí muy buenos comentarios de la obra de la escritora salmantina Beatriz Alcaná, por lo que decidí echar un vistazo a algunas de las novelas cortas que la autora, de forma gratuita, tiene  a disposición de los lectores en la plataforma Lektu .

Una vez leídas y ya convencido de que era una voz muy potente, original y con mucha personalidad, adquirí Teseo en Llamas durante el festival 42 de este año, en el que  fue premiada como la mejor novela revelación escrita en castellano. Mi objetivo era que me dedicara el libro, pero creo que el día que yo estaba, ella no. En otra ocasión será. 

La protagonista de la historia es Berta, una joven de pueblo que viaja al Madrid de 1950 para trabajar en la farmacia de su tío, al que no ha visto desde que era una niña. Los secretos familiares que implican a la segunda mujer de su tío y a su primo mayor, desaparecido hace un tiempo, serán el motor de una historia de misterio que bebe de muchos referentes clásicos del género.

Me gusta mucho como escribe la autora. Tiene mucho cuidado tanto en la prosa como en las estrategias narrativas que utiliza. He detectado algunos puntos comunes en varias de sus obras: le gusta utilizar diferentes voces que presenten la historia, a menudo en diferentes momentos temporales, y a través de instrumentos indirectos como diarios y cartas.

Aunque es una autora que domina perfectamente el género fantástico, esta novela tiene mucho de novela histórica y de historia costumbrista. Beatriz Alcaná consigue trasladarnos al Madrid de postguerra, con sus problemas entre vencidos y vencedores retratando, sobre todo, la vida de "gente de bien" (los vencedores, vaya). Me han gustado mucho también los capítulos que transcurren durante la guerra de Cuba, en los que ha sabido expresar los agobios, miedos y penas de los pobres soldados y habitantes de la isla durante el conflicto.

También quiero destacar el juego que hace con los nombres de los personajes y con algunas situaciones  de la mitología griega, que el título ya sugiere, pero que leyendo la sinopsis no se ven venir. Si no conocéis la historia de Teseo y alguno de sus familiares, os recomiendo que no la busquéis hasta haber terminado la novela para evitar spoilers innecesarios.

En definitiva, una novela que os recomiendo sin ningún tipo de duda, los premios y nominaciones que ha recibido son merecidos, en mi opinión. Un folletín gótico con ciertos toques modernos que puede gustar a todos los públicos, sean lectores de género fantástico o no. No será lo último de esta autora que aparecerá por aquí, estoy seguro.

Otras opiniones de la novela: Consuleo, Dentro del monolito, Boy with letters, In the Nevernever 

Segador - Terry Pratchett

Quan llegeixo Pratchett sempre em pregunto per què no llegeixo més sovint Pratchett. Els seus llibres estan plens d'enginy i diversió, humor intel·ligent i humor absurd, ironia i crítica social, amb personatges fantàstics i entranyables que passen penúries i tràngols en un escenari espectacular, el Discmon.

Els gaudeixo molt, però sempre em passa que hi ha un moment en el qual les situacions es tornen tan exagerades, esbojarrades i increïbles que em saturen una mica i, tot i que els llibres m'agradin, els recomani i en faci proselitisme, sempre em costa tornar a agafar una nova història situada en aquest escenari. Sé que aquesta és la meva relació amb l'autor i, per tant, me'l vaig dosificant en les mesures que em convenen, un parell o tres de novel·les a l'any com a màxim. Algunes de les sagues que l'autor ha situat en aquest fantàstic escenari em motiven més que altres. De moment les meves novel·les favorites són les de la Guàrdia i les de la MORT, la segona història de la qual, Segador, és l'objectiu de l'entrada d'avui.

La premissa de la novel.la és que la MORT desapareix i deixa de fer la seva funció. Les dinàmiques naturals de creació i destrucció, el cicle de la vida, l'ordre natural de les coses, totes aquestes coses filosòfiques, vaja, es veuen alterades. I això provoca molts desajustos a la ciutat d'Ankh-Morpork. Per intentar arreglar-los hauran d'unir esforços un reguitzell d'habitants de la ciutat: mèdiums, mags, sacerdots i un conjunt de no-morts força especial i divers. I un bibliotecari en forma de simi, com sempre. 

He llegit relativament poc de Pratchett, però em quedo amb la sensació que les premisses en els seus llibres no són massa importants, i que li serveixen de base per construir una història en la qual reparteix a tort i dret a diversos conceptes (en aquest cas al consumisme i als seus temples icònics, a com les noves tecnologies provoquen que es perdin oficis i tradicions, al gènere de terror ...) i que li permet ubicar situacions molt hilarants amb aquell sentit de l'humor tan especial que el caracteritza. A casa em miren de forma estranya quan estic llegint i ric en veu alta. No hi estan acostumats, em costa molt, però amb Segador m'ha passat diverses vegades. Tot i això, he de dir que potser és el llibre en el qual l'autor ha mostrat més tendresa amb els personatges, i la relació entre la senyora Escapular i el bo d'en Bill Porta és entranyable.

És tot un luxe que Mai Més estigui publicant aquests llibres en català amb una edició tan cuidada i homogènia amb les espectaculars portades de Marina Vidal i la traducció, suposo que complicadíssima, d'Ernest Riera. No obstant, vull tenir unes paraules amb el traductor, perquè ha decidit traduir el nom d'un dels personatges que és un llop-home (no pregunteu) i que en anglès s'anomena Lupine, com a Llobera. No se m'acut perquè ha triat aquesta opció, me'n venen moltes altres adients al cap. Com alguns ja sabeu, aquest és el meu cognom. No m'havia passat mai llegir-lo tants cops en un llibre de narrativa, amb un personatge que fa coses molt estranyes. Ha estat una experiència ben curiosa, a afegir al gaudi que m'ha provocat la lectura.

En fi, que no puc fer més que recomanar-vos la novel.la. Soc molt fan de com estructura els llibres, de les notes aclaridores (?) a peu de pàgina, de la bogeria dels mags, de l'aparició dels personatges recurrents, de l'escenari com una cosa viva dins la història... Estic segur que ben aviat tornarem a parlar del Discmon per aquí.

El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

Gossos de guerra - Adrian Tchaikovsky

Adrian Tchaikovsky és un autor que proposa sempre coses molt interessants, tant en fantasia com en ciència-ficció. He llegit moltes de les seves novel.les, però, com passa amb Sanderson, és tan prolífic que gairebé és impossible mantenir el seu ritme de publicació. 

Ja fa uns anys vaig demanar un ARC d'una de les seves novel·les independents, Gossos de Guerra, però entre una cosa i una altra no m'hi vaig acabar de posar mai. Em pensava que era una història de ciència-ficció militar i no em va venir de gust en aquell moment. Quin error. A vegades les meves intuïcions literàries no funcionen bé.

Fa poc l'editorial Chronos va publicar el llibre en català amb traducció d'Octavi Gil i portada d'Andreu Zaragoza i, veient les crítiques unànimes tan favorables, vaig decidir donar-li una oportunitat.

En Rex és un gos modificat biotecnològicament per ser una màquina de guerra gairebé perfecta. Obeeix sempre al seu amo i busca la seva acceptació complint les seves ordres sense qüestionar-les, amb eficàcia i prestesa. Comanda un escamot d'organismes biomodificats com ell, però amb característiques molt diferents, i que es complementen en el camp de batalla. Són un equip mortífer i implacable, però també entranyable (té mèrit haver aconseguit això amb aquests personatges). El seu grup està desplegat en una zona de Mèxic lluitant contra una guerrilla revolucionària quan perden contacte amb els seus controladors i es veuen obligats a prendre algunes decisions, fet al qual no estan acostumats, que els canviaran el futur i la seva percepció de la realitat.

És una lectura lleugera i àgil, per la seva estructura i pel poc que s'endinsa en els múltiples aspectes als quals fa referència. Amb això no vull dir que sigui una novel.la senzilla o que el que explica no sigui interessant. De fet, he gaudit molt de la lectura, però proposa tantes coses en tan poques pàgines que és difícil que hi aprofundeixi: les intel·ligències artificials col·lectives, les modificacions genètiques i anatòmiques, la clonació, el control mental... I tot això amb escenes trepidants d'acció, i un puntet d'històries judicials, carceràries i de discriminació. Déu n'hi do! Crec que hi ha idees i escenaris que li donarien per moltes continuacions, preqüeles i spin-offs. Això ja ho he detectat en altres obres de l'autor: crea un escenari interessant i fa que hi passin MOLTES coses, com si l'aprofités per donar cabuda a totes les idees que té al cap en aquell moment. Algunes vegades no les acaba de lligar del tot bé, però no és el cas d'aquesta novel.la.

Ajuda també a l'agilitat de la lectura el fet que la història estigui narrada des de diferents punts de vista. El principal és el del Rex, el més interessant per original, però també apareixen alguns humans que interactuen amb ell i els seus companys. En la part final s'inclouen diversos capítols d'un llibre que explica les diverses professions que poden realitzar els éssers modificats, que se m'han fet curts i tant de bo n'hi hagués hagut més. Aquest tipus d'especulacions m'agraden molt, potser en el següent llibre situat en el mateix univers hi aprofundeix. Tots aquests aspectes que he comentat ajuden al fet que la història  sigui molt episòdica, sense arribar a poder-la considerar un fix-up, ja que hi ha un fil conductor molt clar,  i molt entretinguda i sorprenent.

No és el llibre que m'ha agradat més de l'autor, costarà fer baixar del podi a Herederos del tiempo, però he gaudit molt de la seva lectura i l'he devorat en un cap de setmana. Us el recomano sense cap mena de dubte. Estic segur que la continuació, Meldecaps, també publicada per Chronos fa molt poc, caurà ben aviat.

Altres opinions del libre: El kraken, Fantastica ficción, Donde termina el infinito, i també us recomano que escolteu el nou pòdcast de ciència-ficció en català Dunes literàries, que s'estrenà comentant aquesta novel.la.

La lladre del deu per cent - Lavanya Lakshminarayan

Avui comentaré un llibre que considero que ha passat bastant desapercebut i que m'ha sorprès gratament, La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan. És una novel.la en format fix-up, una estratègia narrativa que m'agrada molt, com ja sabeu els habituals. L'he llegit en l'edició en català de Chronos, amb traducció d'Elena Ordeig i amb portada d'Elsa Velasco.

La narració està estructurada en molts relats connectats entre si, amb diversos narradors i múltiples punts de vista, tot presentant una trama distòpica de manual. La història se situa en un futur relativament proper en Ciutat Àpex, ubicada a l'Índia, gestionada i dirigida per l'empresa Bell Corp. Els ciutadans estan ordenats en un rànquing mitjançant una corba de rendiment segons la seva productivitat. Els que estan més amunt de l'escala tenen més privilegis i poden viure en l'entorn virtual que proporciona la ciutat, amb seguretat, ordre, justícia i comoditat, tot i que estan totalment monitorats i controlats. Els que arriben al deu per cent més baix són expulsats de la ciutat i passen a viure en un entorn analògic, cruel, brut i en el que és difícil sobreviure. L'espai virtual i l'espai analògic estan separats per una barrera tecnològica infranquejable, el Meridià Carnàtic, de forma que en pocs metres de distància, els estils de vida són totalment diferents.  

La trama ens presenta diversos personatges dels dos bàndols i ens explica com es va coent una revolució per derrocar aquesta societat tan injusta.

M'ha agradat molt la varietat que presenta la novel.la, tant pel que fa al plantejament dels relats, a les estratègies narratives, als protagonistes i narradors, a la llargada de les històries...  L'autora ens presenta molts aspectes d'aquesta societat que ha imaginat per donar-nos una visió molt global: els infants, les persones grans, les parelles joves, l'oci, el treball, l'educació, els mitjans de comunicació, els esports, els espectacles, les xarxes socials, els que estan a baix i van pujant, els que estan a dalt i pateixen per baixar... Valoro molt positivament el mosaic tan ben conjuntat d'escenes, idees i personatges.

Alguns dels relats són molt interessants, d'altres són més fluixos, però això és normal en un conjunt d'històries com el d'aquest llibre. Em quedo amb la sensació, però, que no funcionarien gaire bé de forma individual, ja que cal conèixer l'ambientació i l'argot per poder entendre'ls i gaudir-los. Hi ha un parell d'excepcions. El relat que m'ha commogut més, Études, protagonitzat per una noia analògica adoptada en el món virtual, i que treballa amb molta intensitat per ser una virtuosa del piano, crec que sí que funcionaria, potser amb alguns retocs. I també el relat El projecte Ser-moticona, força divertit i que tracta sobre una tecnologia que permetria basar la comunicació exclusivament en emoticones, però en aquest cas aquesta història crec que desentona una mica en el conjunt de la novel.la.

M'ha sorprès com l'autora detalla la crueltat de la corporació governant, que actua de forma implacable, utilitzant múltiples mitjans per controlar i manipular els seus habitants, els virtuals i els analògics, fins i tot modificant el seu comportament i pensaments mitjançant substàncies químiques. Alguns dels relats són opressius i angoixants, Orwell els aprovaria. 

És curiós que el mateix llibre tingui dos noms diferents depenent del país on es publiqui. El primer títol va ser Analog/Virtual, però més endavant es va publicar amb el títol amb el qual ha aparegut també en les llibreries catalanes.

En definitiva, una història molt interessant i diversa: distopia, Cyberpunk, revolució, noves tecnologies, sentit de l'humor... i tot en un escenari ben dissenyat i que dona molt joc. Us la recomano sense cap mena de dubtes.  Una altra peça de l'interessant catàleg de Chronos que, en les seves traduccions, acostuma a apostar per autors i autores poc coneguts i ens presenta una gran varietat d'estils i orígens. Continuarem pendents del que publiquin.