El messies de Dune - Frank Herbert

Vaig comprar-me Dune i El messies de Dune fa molts anys en la versió d'Ultramar, en unes edicions de llibres petitons i colorits amb una estètica que m'agrada molt. Van ser els dos primers que vaig tenir, ara dec anar per la quarantena i gairebé ja puc dir que els col·lecciono. La primera novel·la de la saga em va agradar molt. L'he llegida diversos cops, fins i tot he escoltat l'audiollibre. He provat en diverses ocasions de continuar amb la segona part, El messies de Dune, però mai, fins ara, en l'edició en català de Duna Llibres amb traducció de Lluís Delgado, l'havia acabat. No era el seu moment.

Reconec que ha influït en el meu retorn a Arrakis el fet d'haver vist fa poc les dues pel·lícules de Villeneueve, tot i que no em van acabar de convèncer, en gran part degut a la poca credibilitat que m'ofereix l'actor principal que van triar per representar Paul Atreides. Tampoc em van agradar algunes omissions i variacions en la trama, però les puc arribar a entendre en una adaptació d'aquest estil. També estic a mitges de la sèrie que està en emissió a HBO, tot i que encara no sé ben bé què pensar-ne.

Dono per fet que si heu arribat fins aquí, ja coneixeu la història que narra la primera novel·la. Si no és així, us recomano que deixeu de llegir aquesta entrada, ja que comentaré alguna cosa del final de la novel.la, la qual us recomano que llegiu.  Aprofiteu que ara la podeu trobar fàcilment en català en unes edicions molt maques.

La història comença uns anys després del final del primer llibre. En Paul Atreides, ara líder polític i religiós, domina l'imperi gràcies al fet que els fremen han lluitat i vençut en moltes guerres planetàries, seguint la jihad que es va proclamar després de la derrota dels Harkonnen i els Corrino en el planeta Arrakis. El nombre de morts i les conseqüències econòmiques, socials i culturals d'aquestes guerres que han durat anys fan esgarrifar, i en Paul les porta a la consciència. La seva figura és adorada i s'ha creat una religió al seu voltant, però quan apareix una nova religió apareixen també persones disposades al que sigui en nom de la seva nova fe, fins i tot actuant en contra dels desitjos del seu líder. 

Algunes de les faccions que van ser derrotades en la guerra que el va portar al poder, com les Bene Gesserit, els navegants de la Cofraria i la família de l'antic emperador, juntament amb noves forces ben curioses i misterioses, comencen a confabular per derrocar l'Atreides. Una part del seu complot consisteix en fer reviure un dels protagonistes que va morir a la primera novel.la protegint la família Atreides, en Duncan Idaho, hàbil espadatxí que era instructor d'en Paul quan era jove. En Duncan no recorda res de qui era abans de morir, és una persona totalment diferent de la que en Paul coneixia i ha estat programat per danyar la família imperial quan arribi el moment idoni. Tot i ser conscient que aquells que li retornen l'amic perdut no li volen bé, en Paul acull en Duncan en el seu seguici.

El començament m'ha semblat prometedor i m'ha enganxat força, però a partir del primer terç crec la novel.la es desinfla una mica i he acabat perdent interès. Un dels motius és que la història és bastant filosòfica i dona molts tombs al concepte de la presciència, al fet que les prediccions són inevitables i als poders que comparteixen en Paul i l'Alia, la seva germana, tot deixant de banda la part d'acció i de política, que m'interessava més. Això fa que en la meva opinió la novel.la no acabi de trobar el ritme i d'encaixar i trenar els diferents aspectes de la trama. Les escenes en les quals en Paul és el protagonista són les que menys m'han motivat (potser és perquè li ficava la cara d'en Chalamet) i són les més importants i abundants.

La figura de Paul és curiosa. Es el messies desitjat i dissenyat genèticament per algunes de les faccions que estan en joc, però se'ls hi ha escapat de les mans i no l'han pogut controlar. I tot i tenir uns poders que el fan gairebé un semideu mostra incerteses, pors i una certa resignació davant del que intueix que serà el seu futur. A mi m'ha fet una mica de llàstima, i potser per això no m'ha acabat d'agradar com està construït el personatge, ni que aquesta dicotomia sigui el que intueixo que tenia com a objectiu explicar Frank Herbert.

Tot i que no m'ha agradat tant com la primera, la resolució de la història m'ha deixat amb ganes de continuar amb la saga, i ja tinc preparat Els fills de Dune. A veure com els nous personatges i la nova situació es desenvolupa. Segurament us ho explicaré ben aviat.

Gossos de guerra - Adrian Tchaikovsky

Adrian Tchaikovsky és un autor que proposa sempre coses molt interessants, tant en fantasia com en ciència-ficció. He llegit moltes de les seves novel.les, però, com passa amb Sanderson, és tan prolífic que gairebé és impossible mantenir el seu ritme de publicació. 

Ja fa uns anys vaig demanar un ARC d'una de les seves novel·les independents, Gossos de Guerra, però entre una cosa i una altra no m'hi vaig acabar de posar mai. Em pensava que era una història de ciència-ficció militar i no em va venir de gust en aquell moment. Quin error. A vegades les meves intuïcions literàries no funcionen bé.

Fa poc l'editorial Chronos va publicar el llibre en català amb traducció d'Octavi Gil i portada d'Andreu Zaragoza i, veient les crítiques unànimes tan favorables, vaig decidir donar-li una oportunitat.

En Rex és un gos modificat biotecnològicament per ser una màquina de guerra gairebé perfecta. Obeeix sempre al seu amo i busca la seva acceptació complint les seves ordres sense qüestionar-les, amb eficàcia i prestesa. Comanda un escamot d'organismes biomodificats com ell, però amb característiques molt diferents, i que es complementen en el camp de batalla. Són un equip mortífer i implacable, però també entranyable (té mèrit haver aconseguit això amb aquests personatges). El seu grup està desplegat en una zona de Mèxic lluitant contra una guerrilla revolucionària quan perden contacte amb els seus controladors i es veuen obligats a prendre algunes decisions, fet al qual no estan acostumats, que els canviaran el futur i la seva percepció de la realitat.

És una lectura lleugera i àgil, per la seva estructura i pel poc que s'endinsa en els múltiples aspectes als quals fa referència. Amb això no vull dir que sigui una novel.la senzilla o que el que explica no sigui interessant. De fet, he gaudit molt de la lectura, però proposa tantes coses en tan poques pàgines que és difícil que hi aprofundeixi: les intel·ligències artificials col·lectives, les modificacions genètiques i anatòmiques, la clonació, el control mental... I tot això amb escenes trepidants d'acció, i un puntet d'històries judicials, carceràries i de discriminació. Déu n'hi do! Crec que hi ha idees i escenaris que li donarien per moltes continuacions, preqüeles i spin-offs. Això ja ho he detectat en altres obres de l'autor: crea un escenari interessant i fa que hi passin MOLTES coses, com si l'aprofités per donar cabuda a totes les idees que té al cap en aquell moment. Algunes vegades no les acaba de lligar del tot bé, però no és el cas d'aquesta novel.la.

Ajuda també a l'agilitat de la lectura el fet que la història estigui narrada des de diferents punts de vista. El principal és el del Rex, el més interessant per original, però també apareixen alguns humans que interactuen amb ell i els seus companys. En la part final s'inclouen diversos capítols d'un llibre que explica les diverses professions que poden realitzar els éssers modificats, que se m'han fet curts i tant de bo n'hi hagués hagut més. Aquest tipus d'especulacions m'agraden molt, potser en el següent llibre situat en el mateix univers hi aprofundeix. Tots aquests aspectes que he comentat ajuden al fet que la història  sigui molt episòdica, sense arribar a poder-la considerar un fix-up, ja que hi ha un fil conductor molt clar,  i molt entretinguda i sorprenent.

No és el llibre que m'ha agradat més de l'autor, costarà fer baixar del podi a Herederos del tiempo, però he gaudit molt de la seva lectura i l'he devorat en un cap de setmana. Us el recomano sense cap mena de dubte. Estic segur que la continuació, Meldecaps, també publicada per Chronos fa molt poc, caurà ben aviat.

Altres opinions del libre: El kraken, Fantastica ficción, Donde termina el infinito, i també us recomano que escolteu el nou pòdcast de ciència-ficció en català Dunes literàries, que s'estrenà comentant aquesta novel.la.

La lladre del deu per cent - Lavanya Lakshminarayan

Avui comentaré un llibre que considero que ha passat bastant desapercebut i que m'ha sorprès gratament, La lladre del deu per cent, de Lavanya Lakshminarayan. És una novel.la en format fix-up, una estratègia narrativa que m'agrada molt, com ja sabeu els habituals. L'he llegit en l'edició en català de Chronos, amb traducció d'Elena Ordeig i amb portada d'Elsa Velasco.

La narració està estructurada en molts relats connectats entre si, amb diversos narradors i múltiples punts de vista, tot presentant una trama distòpica de manual. La història se situa en un futur relativament proper en Ciutat Àpex, ubicada a l'Índia, gestionada i dirigida per l'empresa Bell Corp. Els ciutadans estan ordenats en un rànquing mitjançant una corba de rendiment segons la seva productivitat. Els que estan més amunt de l'escala tenen més privilegis i poden viure en l'entorn virtual que proporciona la ciutat, amb seguretat, ordre, justícia i comoditat, tot i que estan totalment monitorats i controlats. Els que arriben al deu per cent més baix són expulsats de la ciutat i passen a viure en un entorn analògic, cruel, brut i en el que és difícil sobreviure. L'espai virtual i l'espai analògic estan separats per una barrera tecnològica infranquejable, el Meridià Carnàtic, de forma que en pocs metres de distància, els estils de vida són totalment diferents.  

La trama ens presenta diversos personatges dels dos bàndols i ens explica com es va coent una revolució per derrocar aquesta societat tan injusta.

M'ha agradat molt la varietat que presenta la novel.la, tant pel que fa al plantejament dels relats, a les estratègies narratives, als protagonistes i narradors, a la llargada de les històries...  L'autora ens presenta molts aspectes d'aquesta societat que ha imaginat per donar-nos una visió molt global: els infants, les persones grans, les parelles joves, l'oci, el treball, l'educació, els mitjans de comunicació, els esports, els espectacles, les xarxes socials, els que estan a baix i van pujant, els que estan a dalt i pateixen per baixar... Valoro molt positivament el mosaic tan ben conjuntat d'escenes, idees i personatges.

Alguns dels relats són molt interessants, d'altres són més fluixos, però això és normal en un conjunt d'històries com el d'aquest llibre. Em quedo amb la sensació, però, que no funcionarien gaire bé de forma individual, ja que cal conèixer l'ambientació i l'argot per poder entendre'ls i gaudir-los. Hi ha un parell d'excepcions. El relat que m'ha commogut més, Études, protagonitzat per una noia analògica adoptada en el món virtual, i que treballa amb molta intensitat per ser una virtuosa del piano, crec que sí que funcionaria, potser amb alguns retocs. I també el relat El projecte Ser-moticona, força divertit i que tracta sobre una tecnologia que permetria basar la comunicació exclusivament en emoticones, però en aquest cas aquesta història crec que desentona una mica en el conjunt de la novel.la.

M'ha sorprès com l'autora detalla la crueltat de la corporació governant, que actua de forma implacable, utilitzant múltiples mitjans per controlar i manipular els seus habitants, els virtuals i els analògics, fins i tot modificant el seu comportament i pensaments mitjançant substàncies químiques. Alguns dels relats són opressius i angoixants, Orwell els aprovaria. 

És curiós que el mateix llibre tingui dos noms diferents depenent del país on es publiqui. El primer títol va ser Analog/Virtual, però més endavant es va publicar amb el títol amb el qual ha aparegut també en les llibreries catalanes.

En definitiva, una història molt interessant i diversa: distopia, Cyberpunk, revolució, noves tecnologies, sentit de l'humor... i tot en un escenari ben dissenyat i que dona molt joc. Us la recomano sense cap mena de dubtes.  Una altra peça de l'interessant catàleg de Chronos que, en les seves traduccions, acostuma a apostar per autors i autores poc coneguts i ens presenta una gran varietat d'estils i orígens. Continuarem pendents del que publiquin. 

La rueda celeste - Ursula K. Le Guin

Los habituales del blog ya sabéis que mi relación con Ursula K. Le Guin es complicada. De joven, cuando me atraía más la fantasía que la ciencia ficción, empecé los libros de Terramar, pero abandoné la lectura rápidamente: no era mi estilo. De mayor he vuelto a intentarlo en audiolibro, pero sigue sin convencerme este universo, llamadme hereje si queréis.

De hecho, no fue hasta la muerte de la autora en 2018 cuando, viendo las reacciones de muchos compañeros lectores y opinadores, decidí dar una oportunidad a su obra de ciencia ficción, básicamente la que está ubicada en el Ekumen. He leído todas las novelas, algunas en catalán y en castellano, me han gustado mucho, pero ninguna me ha hecho explotar la cabeza y pensar que estaba leyendo una obra imprescindible. 

Hace poco he acabado de leer La Rueda Celeste en la versión en catalán de Duna Llibres con traducción de Anna Llisterri y algo ha hecho clic en mi cerebro. Ahora sí que entiendo todos los abrumadores elogios a la autora que me parecían algo exagerados en su momento. Esta sí que considero que es una historia descomunal con la que he conectado desde el principio. Bien, quizás desde el principio no, los dos primeros capítulos pueden ser ligeramente desalentadores, algo lisérgicos y llenos de nomenclatura científica y acrónimos relacionados con  las fases del sueño. No os asustéis y continuad con la lectura. El libro no va por ahí.

La novela comienza en un futuro distópico en el que el personaje principal, George Orr, consume drogas para evitar soñar, ya que ha descubierto que, en ocasiones, sus sueños alteran parte de la realidad. Sólo él es capaz de detectar que se han producido cambios en la historia, el resto de la gente sigue su vida con normalidad dentro de los nuevos parámetros que él, sin querer, ha establecido en su sueño. Las autoridades le condenan a seguir una terapia con un psiquiatra especializado en el mundo de los sueños, William Haber. Aunque en principio no  le cree, pronto descubrirá que su poder es real e intenta conducirlo y encaminarlo mientras sueña para beneficiar a la humanidad y solucionar parte de sus problemas (hambrunas, guerras, pobreza...). Pero ya sabéis que los sueños son fruto del inconsciente, y controlar el inconsciente es muy complicado y no todo sale como se espera.

Me ha encantado cómo la autora especula con los cambios que puede producir el soñador en la sociedad, rizando el rizo cada vez más, de forma que el lector no puede parar de leer entre un sueño y otro. Es una historia muy adictiva y divertida. No quiero entrar demasiado en detalles, pero el libro destila muy mala leche y un sentido del humor muy negro que no había detectado en otras obras de la autora. También quiero destacar a los personajes y su relación. Uno resignado, sin esperanzas y que se da por vencido. El otro laborioso y con buenas intenciones, pero que en el fondo es un cabronazo. En fin, que me ha sorprendido muy gratamente, y no puedo hacer otra cosa que recomendaros su lectura. Si leéis en catalán os recomiendo sin duda la edición de Duna Llibres. Si queréis leerlo en castellano, Minotauro publicó hace poco una nueva edición con traducción de Miguel Antón.

Buscando información he encontrado que hay un par de películas sobre el libro, una de 1980 y otra de 2002, e incluso una versión en teatro (esta adaptación ya la veo más complicada, sin embargo). No descarto echarles un vistazo durante estas vacaciones de Navidad.

La roda del cel - Ursula K. Le Guin

Els habituals del blog ja sabeu que la meva relació amb Ursula K. Le Guin és complicada. De jove, quan m'atreia més la fantasia que la ciència-ficció, vaig començar els llibres de Terramar, però vaig abandonar la lectura ben aviat: no era el meu estil. De gran ho he tornat a provar en audiollibre, però continua sense agradar-me aquest univers, digueu-me heretge, si voleu. 

No va ser fins a la mort de l'autora el 2018 quan, veient les reaccions de molts companys lectors i opinadors, vaig decidir donar una oportunitat a la seva obra de ciència-ficció, bàsicament la que està situada en el Ekumen. He llegit totes les novel·les, algunes en català i en castellà, m'han agradat molt, però cap m'ha fet rebentar el cervell i pensar que estava llegint una obra imprescindible.

Fa poc he acabat de llegir La Roda del Cel, publicada en català per Duna Llibres amb traducció d'Anna Llisterri i alguna cosa ha fet clic en el meu cervell. Ara sí que entenc tots els elogis aclaparadors a l'autora que em semblaven un pèl exagerats en el seu moment. Aquesta sí que considero que és una història descomunal amb la qual he connectat des del primer moment. Bé, potser des del primer moment no, els dos primers capítols poden ser lleugerament descoratjadors, una mica lisèrgics (només fa falta que doneu un cop d'ull a les fantàstiques portades que acompanyen el text d'aquesta entrada) i plens de nomenclatura científica i acrònims relacionats amb els somnis i les fases del son. No us espanteu i continueu amb la lectura. El llibre no va per aquí.

La novel.la comença en un futur distòpic en el qual el personatge principal, George Orr, consumeix drogues per evitar somiar, ja que ha descobert que, de vegades, els seus somnis alteren part de la realitat. Només ell és capaç de detectar que hi ha hagut canvis en la història, la resta de la gent segueix la seva vida amb normalitat dins dels nous paràmetres que ha establert el seu somni. Les autoritats el condemnen a seguir una teràpia amb un psiquiatre especialitzat en el món dels somnis, en William Haber. Tot i que en principi no se'l creu, aviat descobrirà que el seu poder és real i intenta conduir-lo i encaminar-lo per a beneficiar a la humanitat i solucionar part dels seus problemes (fams, guerres, pobresa...). Però ja sabeu que els somnis són fruit de l'inconscient, i controlar l'inconscient és molt complicat i no tot surt com hom espera.

M'ha encantat com l'autora especula amb els canvis que pot produir el somiador en la societat, embolicant la troca cada cop més, de forma que el lector no pot parar de llegir entre un somni i un altre. És una història molt addictiva i divertida. No vull entrar massa en detalls, però el llibre destil.la molt mala llet i un sentit de l'humor molt negre que no havia detectat en altres obres de l'autora. També vull destacar els personatges i la seva relació. Un resignat, sense esperances i que es dona per vençut. L'altre laboriós i amb bones intencions, però que en el fons és un cabronàs. 

En fi, que m'ha sorprès molt gratament, i no puc fer res més que recomanar-vos la seva lectura. Un altre encert d'aquesta editorial. Buscant informació he trobat que hi ha un parell de pel·lícules sobre el llibre, una de 1980 i l'altra del 2002, i fins i tot una versió en teatre (aquesta adaptació ja la veig més complicada, però). No descarto donar-hi una ullada aquestes vacances de Nadal.

El dios de los helechos - Daniel Galera

A veces como lector me muevo por intuiciones, y cuando esto ocurre y el libro que he comprado en un arrebato sin saber nada me gusta mucho, no puedo evitar pensar en aquél que decía que le encantaba que los planes le salieran bien, fumando un puro. Menos mal que dejé de fumar hace muchos años, porque últimamente estoy acertando.

El dios de los helechos, del brasileño Daniel Galera, publicado en castellano por Random House con traducción de Rosa Martínez Alfaro, es un claro ejemplo de esta situación. Lo he leído en la edición en catalán de Males Herbes, pero he decidido hacer esta entrada para aquellos que no podéis leer en catalán, ya que es un libro que vale mucho la pena. Es un tríptico de tres relatos de lectura independiente, de tonos, ritmos y ambientaciones muy distintas, pero con un estilo muy peculiar, elaborado, poético a veces, que me ha convencido totalmente. 

Y eso que el primer relato, que da nombre al libro, es una historia costumbrista, sin ningún matiz de género por ninguna parte, pero que va muy bien para acostumbrarse al estilo del autor. Cuando una pareja debe tener su primer hijo el mismo día de las elecciones del gobierno en su país, Brasil, en las que parece que la extrema derecha ganará de forma clara, tanto uno como otra, en esta ocasión tan especial, se plantean muchas cosas. Es normal en esta situación tener muchas dudas y hacer algunas tonterías, como les ocurre a los protagonistas. No sé si las lectoras femeninas que hayan pasado por un parto pueden sentirse mínimamente reflejadas en lo que explica el autor, yo he empatizado totalmente con el padre. Los que hemos tenido hijos, incluso los más voluntariosos, implicados y motivados, hemos tenido esa sensación de inutilidad y de falta de comprensión de lo que ocurre en el cuerpo femenino en el momento de la verdad.

La segunda historia, Tokio, está ubicada en un futuro más lejano, en el que los efectos del cambio climático son muy evidentes. Es el relato que más me ha gustado, porque está lleno de detalles especulativos muy interesantes, por ejemplo, el protagonista gestiona en su casa una granja acuapónica, y explica algunos detalles sobre ella. Existe una tecnología que escanea el sistema nervioso de una persona y lo almacena en un soporte digital. El proceso provoca que la persona muera y entonces se hace llegar ese soporte físico a una persona de su elección, que debe cuidarlo y conservarlo. La mayor parte de la historia ocurre en sesiones de terapia de la AIPPH (Asociación para la Investigación y la Práctica de las Posthumanidades) donde, personas que han recibido por parte de sus familiares estos soportes digitales llamados pupas, intercambian experiencias y dudas con otros usuarios. Me ha gustado mucho la variedad de tipos de pupas y de reacciones de las personas que deben gestionarlas. No quiero parecer exagerado, pero algunas reflexiones sobre las implicaciones antropológicas, sociológicas y filosóficas de esta nueva tecnología me han parecido al nivel de los relatos de Ken Liu o Ted Chiang, de los que, como los lectores habituales ya sabéis, soy un gran fan.

El tercer relato, Bugonía, está situado en un futuro mucho más lejano y tiene un tono postapocalíptico, de supervivencia y de nueva comunión con la naturaleza, en una mezcla muy interesante de ciencia ficción y fantasía. Narra, desde el punto de vista de una protagonista algo peculiar, el día a día de una comunidad, el Organismo, formada por pocas decenas de seres humanos, cada uno con sus tareas y habilidades, y cómo se relacionan con su ambiente y con su historia. La llegada de una persona de fuera de la comunidad trastocará la paz que había hasta ese momento. Os recomiendo que, si no conocéis el significado del título, no lo busquéis hasta terminar el relato. Una vez finalizado el libro me reafirmo que los relatos son de lectura independiente, pero me planteo si la intención del autor es marcar una posible cronología del futuro de nuestra especie con una visión más bien pesimista (o realista, ya no lo sé …). Lo que sí tengo claro es que no será lo último que leeré de este autor y que os recomiendo el libro encarecidamente.

El déu de les falgueres - Daniel Galera

A vegades com a lector em moc per intuïcions, i quan això passa i el llibre que he comprat en un rampell sense saber-ne res m'agrada molt, no puc evitar pensar en aquell que deia que li encantava que els plans li sortissin bé, tot fumant un pur. Sort que vaig deixar de fumar fa molts anys, perquè darrerament l'estic encertant.

El déu de les falgueres, del brasiler Daniel Galera, publicat per Males Herbes amb traducció de Joana Castells Savall, és un clar exemple d'aquesta situació. És un tríptic de tres relats de lectura independent, de tons, ritmes i ambientacions molt diferents, però amb un estil molt peculiar, elaborat, poètic a vegades, que m'ha convençut totalment.

I això que el primer relat, que dona nom al llibre, és una història costumista, sense cap matís de gènere per enlloc, però que va molt bé per acostumar-se a l'estil de l'autor.  Quan una parella ha de tenir el seu primer fill el mateix dia de les eleccions del govern al seu país, Brasil, en les quals  sembla que l'extrema dreta guanyarà de forma clara, tant un com l'altra, en aquesta situació tan especial, es plantegen moltes coses. És normal en aquesta situació tenir molts dubtes i fer algunes ximpleries, com els passa als protagonistes. No sé si les lectores femenines que hagin passat per un part es poden sentir mínimament reflectides en el que explica l'autor, jo he empatitzat totalment amb el pare. Els que hem tingut fills, fins i tot els més voluntariosos, implicats i motivats hem tingut aquella sensació d'inutilitat i de manca de comprensió del que passa en el cos femení en el moment de la veritat. 

La segona història, Tokio, està ubicada en un futur més llunyà, en el que els efectes del canvi climàtic són molt evidents. És el relat que m'ha agradat més, perquè està ple de detalls especulatius molt interessants, per exemple, el protagonista gestiona a casa seva una granja d'aquaponia, i n'explica alguns detalls. Existeix una tecnologia que escaneja el sistema nerviós d'una persona i l'emmagatzema en un suport digital. El procés provoca que la persona mori i llavors es fa arribar aquest suport físic a una persona de la seva elecció, que n'ha de tenir cura. La major part de la història passa en sessions de teràpia de la ARPPH (associació de recerques i pràctiques en posthumanitats) on, persones que han rebut per part dels seus familiars aquests suports digitals anomenats pupes, intercanvien experiències i dubtes amb altres usuaris. M'ha agradat molt la varietat de tipus de pupes i de reaccions de les persones que les han de gestionar. No vull semblar exagerat, però algunes reflexions sobre les implicacions antropològiques, sociològiques i filosòfiques d'aquesta nova tecnologia m'han semblat al nivell dels relats de Ken Liu o Ted Chiang, dels que, com els habituals ja sabeu, en soc un gran fan. 

El tercer relat, Bugonia, està situat en un futur molt més llunyà i té un to post-apocalíptic, de supervivència i de nova comunió amb la natura, en una barreja molt interessant de ciència-ficció i fantasia. Narra, des del punt de vista d'una protagonista un pèl peculiar, el dia a dia d'una comunitat formada per poques desenes d'éssers humans, cadascun amb les seves tasques i habilitats, i com es relacionen amb el seu ambient i amb la seva història. L'arribada d'una persona de fora de la comunitat trastocarà la pau que hi havia fins aquell moment. Us recomano que, si no coneixeu el significat del títol, no el busqueu fins a acabar el relat.

Un cop acabat el llibre em reafirmo que els relats són de lectura independent, però em plantejo si la intenció de l'autor és marcar una possible cronologia del futur de la nostra espècie amb una visió més aviat pessimista (o realista, ja no ho sé...). El que sí que tinc clar és que no serà el darrer que llegiré d'aquest autor i que us recomano el llibre sense cap mena de dubte.