El dimoni abans de nosaltres - Daniel Genís

Avui comentaré la segona novel.la de Daniel Genís, El dimoni abans de nosaltres. En Daniel ha passat de ser un recomanador/opinador/blogaire que comentava llibres que havien escrit els altres, a ser escriptor i esperar a veure com reacciona la gent a les seves novel·les. 

Crec que no es pot queixar i les coses li han anat prou bé, ja que Uns Déus ferotges, la seva primera novel.la, va guanyar l'Ictineu i va rebre molt bones crítiques. I estic convençut que la segona, publicada també amb Males Herbes, anirà pel mateix camí.

Els dos protagonistes de la novel.la són ben diferents. Per una banda, en Pere Pena, un estudiant una mica vividor que, tot fugint de la guàrdia de la ciutat amagant-se en una habitació que troba oberta en un terrat, ensopega amb un dimoni tancat dins una ampolla. Aquest és en Banyeta, el segon protagonista, un dimoniet malgirbat i malcarat que està obligat a sempre dir la veritat. Amb el compromís que acabarà sent alliberat, en Banyeta explicarà en Pere la seva història, i els acompanyarem en les escenes més importants de la seva vida, a mesura que en Pere (i els lectors) va canviant la percepció que té d'aquell monstre atrotinat.

En un principi l'acció se situa a la ciutat de Girona després de la guerra de Successió, una Girona estranya que m'ha recordat una mica a Ankh-Morpork, i que és un escenari provisional. La major part de la trama  succeeix  en els escenaris del naixement i infància d'en Banyeta, uns erms funestos sota la influència d'un enorme volcà que domina tot el paisatge i les vides dels habitants, i en el que hi habiten éssers sobrenaturals amb molt mala idea.

La història està narrada en un estil de diàleg indirecte, segons m'ha dit la meva filòloga catalana de referència. Un estil que he de reconèixer que al principi costa, però al qual t'acostumes fàcilment. En els seus viatges a través del temps, en Banyeta ens mostrarà escenes tràgiques que evoquen clarament a imatges molt importants de l'Antic Testament, però, per altra banda, en alguns moments ens farà la sensació que estem passejant per la Terra Mitjana. A més a més, els personatges poderosos, com el Creador o Satanàs, parlen en majúscula, fet que, un altre cop, m'ha recordat a Pratchett. Ja ho veieu, és una barreja peculiar de moltes coses, però que funciona. El resultat és una obra entretinguda, de lectura àgil, divertida molts cops, però esfereïdora en altres. El personatge d'en Banyeta està molt ben trobat i resulta entranyable amb tots els seus matisos i el seu cinisme. 

Hi ha novel·les en les quals, com a lector, et quedes amb la sensació que l'autor ho té tot planificat i organitzat, tots els detalls pensats des del principi. Diria que Daniel Genís no és d'aquest tipus d'escriptors.

Potser m'equivoco, però tinc la sensació (i ja em va passar amb l'anterior novel.la) que té moltes idees que vol explicar més que una història principal, i que aconsegueix trobar un fil conductor que les englobi totes d'una manera coherent. Crec que l'estratègia li funciona, ja que he gaudit força de les seves dues novel·les amb aquesta estructura. 

Si em permeteu una mica d'humor,  vull advertir als lectors que l'autor és una mica heretge, se li nota l'anticlericalisme per tot arreu. També vull destacar que m'agrada molt com utilitza les frases subordinades (estic segur que és un efecte buscat), però planyo als alumnes que els hi toqui analitzar-les a les seves classes de català. I també li vull agrair que, gràcies a en Banyetes, he pogut afegir a la meva extensa biblioteca de renecs un parell o tres d'exemplars que no tenia.

En definitiva, una novel.la breu però intensa. Amb un personatge molt interessant, escenes colpidores, tocs d'humor, referències al gènere fantàstic i amb un final satisfactori i sorprenent, tot i que brusc. Us la recomano sense dubtes.

Altres opinions de la novel.la: Les rades grises.